Com a recurs cinematogràfic ja s’ha vist molt; però els nostres polítics no deuen ser massa afeccionats al cinema policíac o de bandolers. Quantes vegades no hem vist l’escena: uns delinqüents, atracadors o bandits han comès un dels seus delictes i fugen amb el botí. És l’hora de repartir-se’l, com a bons companys de feina, o com a bons amics. Però resulta que aquella colla que semblava tan ben avinguda, que fins aleshores havien col•laborat per a portar a terme un mateix objectiu, s’acaben matant entre ells per veure qui és queda no pas la seva part del botí, sinó la totalitat del botí.
De fet, la història no és pas tan diferent d’aquella altra, també habitual a les pantalles cinematogràfiques, de la noia que s’enamora o s’encaterina del xulo piscines o bandarra que trepitja amb pas ferm sense mirar prim de qui trepitja. Ella se sent atreta per la força irrefrenable del mascle cap de la banda, fins que, a soles, la brutalitat i manca de miraments que havia evidenciat envers els altres també la descarrega sobre ella. L’explicació és relativament fàcil: el lladre, el delinqüent, el maltractador no és un persona que té una certa debilitat per a aprofitar-se dels altres, sinó sobretot una persona mancada de valors. ¿Per quina raó el delinqüent mancat d’escrúpols a l’hora d’apropiar-se del que no és seu, sabent el perjudici que ocasiona la seva acció, sovint fent mal físicament la víctima, no hauria d’aplicar el mateix criteri a l’hora de repartir-se el botí? Si no ha tingut manies a l’hora de respectar els drets d’una persona innocent, per quina raó hauria de respectar una altra persona que a més de no ser innocent tampoc té cap dret sobre la part del botí?. ¿Com podia pensar la noia acompanyant del bandarra que maltractava sense miraments els altres, que en algun moment l’agressió no aniria dirigida cap a ella? No té cap dret el subaltern de la banda a reclamar la part del botí ni a esperar que el cap el tingui en cap mena de consideració. Ni té cap dret la noia que aplaudia i reia les gràcies del bandarra quan menystenia els altres, a pensar que ella no podia ser-ne igualment víctima.
És una història semblant a la dels nostres polítics que, després d’haver pactar una i mil vegades amb diable, amb els enemics de Catalunya, després d’haver volgut participar de les seves safranades i de negar-se a apartar-se’n del tot, ara es queixen de ser víctimes d’un engany, de no ser compresos, de ser menystinguts i menyspreats, de ser víctimes de l’incompliment dels seus compromisos i de les seves lleis. És el preu de ser a Espanya, i de tenir tractes amb aquesta gentussa!