No he estat mai, almenys com a norma general, dels qui creuen que com més empitjorin les coses, millor. Amb tot, reconec que, a vegades, una atzagaiada de l’enemic provoca un reacció que, altrament, no hi hauria estat o no pas amb la mateixa intensitat. Però, a part dels sectors independentistes que avalen aquesta tessitura, hi ha el Govern espanyol i el Partit Popular que també aposten per la mateixa estratègia; en sentit contrari, està clar.
Ara com ara, l’estratègia del Partit Popular, i en aquest cas de forma ben planificada i coordinada amb el partit popular a Catalunya de la senyora Camacho, és exactament la d’anar tensant la corda, probablement amb l’objectiu de provocar-ne el trencament. Les darreres envestides del Ministre Wert contra la llengua i l’ensenyament a Catalunya no són en cap cas ni fruit de la ignorància ni de la improvisació. S’ha triat aquest moment, just després d’unes eleccions en què ells consideren que han afeblit el Govern d’Artur Mas, i conscients que aquest nou conflicte pot acabar de radicalitzar el pacte de Govern entre CiU i ERC.
Costa d’entendre, és cert, l’estratègia de la senyora Camacho, que amb el que portem de legislatura no ha parat d’insistir i de reclamar al Govern de Mariano Rajoy que no pagui els deutes contrets amb Catalunya, que no executi les inversions pressupostades a Catalunya, i que n’inclogui el mínim en els següents pressupostos; una estratègia basada en l’amenaça als empresaris catalans (alguns dels quals deuen ser del seu partit) de promoure boicots als seus productes o de posar-los traves a Europa si avancem cap a la independència; i ara una estratègia basada en tocar un dels punts més sensibles de la societat catalana, com és la llengua. Calculen que empitjorant el màxim la situació es crearà una context en què ells en podran sortir vencedors. Entenc que és la provocació constant del qui compta que podrà sufocar amb seguretat la revolta que ell mateix està provocant, potser precisament pel plaer de poder-la esclafar.
El darrer enfrontament institucional promogut pel Ministre Wert pot tenir de positiu el fet de marcar millor la línia divisòria entre els amics i els enemics de Catalunya. I quan dic “amics” no em refereixo a partidaris de la independència perquè vull creure que hi ha persones que estimen el país, però que creuen que per a defensar-lo tampoc cal arribar a l’opció independentista. De fet, aquesta posició és la que tenia la immensa majoria dels partits polítics catalans fins fa ben poc.
I ja sé que n’hi haurà que s’entestaran en marcar la línia divisòria més enllà perquè els sigui més favorables a ells, als espanyols que volen anihilar-nos com a país. Alguns han estat sempre obsessionats per posar els socialistes en el bàndol espanyol; ja hi posaven aquells socialistes com Ferran Mascarell, Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés, Ernest Maragall i tants altres que avui són molt més propers a nosaltres. I en lloc de procurar acabar d’atraure els socialistes que naveguen entre dues aigües, per tal que s’adonin que fins i tot defensant tesis federalistes estan molt més a prop del sobiranisme que del centralisme, sembla que pretenguin fer mans i mànigues per a sumar-los als bàndol del PP.
Estupideses majúscules com les de Marcelino Iglesias o de Francisco Vázquez poden ajudar a fer entendre als socialistes catalans que ideològicament estan molt més a prop de qualsevol altre partit català (CiU, ERC, IC-V) que no pas dels seus teòrics companys de partit espanyols.