Ja se sap que les anècdotes i les vivències particulars són això: anècdotes que no es poden extrapolar ni generalitzar. El que passa és que si les anècdotes de cadascú comencen a ser compartides i són molts els qui s’han trobat en situacions semblants, aleshores, com a mínim, podrem començar a dir que hi ha indicis raonables del fet en qüestió. Déu me’n guard d’afirmar, ni tan sols insinuar, que la crisi pugui explicar-se per alguna de les anècdotes viscudes, però potser sí que explicarien la incapacitat de fer-hi front.
Se suposa que en temps de crisi, quan algú es disposa a fer una comanda mínimament important ja sigui a una botiga, a un professional, o a un establiment turístic, hauria de ser rebut amb els braços oberts. Doncs, bé. Jo no sé si sóc l’únic, i en aquest cas només hauria de constatar la meva mala sort, però darrerament m’he trobat amb molts casos que semblen fora de tota lògica en temps de crisi. He fet fer pressupostos a professionals que no s’han dignat ni a dir-me que no m’ho volen o no m’ho poden fer, de manera que he hagut de buscar-me la vida en un altre lloc; tinc ara mateix un parell d’encàrrecs professionals, en un dels quals portem més d’un any de retard (sempre em diu que quan pugui ja vindrà), i en l’altre havia de tenir una feina enllestida abans de l’estiu, i ara ja li demano que com a mínim pugui estar abans de l’hivern.
El mateix m’ha passat a l’hora de programar les vacances que acostumo a fer, quan es tracta d’hotels del país, directament i a través d’internet. En el darrer cas, en què estava interessat a passar uns dies en un determinat poble dels Pirineus, vaig veure que hi havia cinc establiments. Un el vaig descartar perquè no tenia pàgina web, i un altre perquè a la pàgina web no hi havia forma de contactar-hi; vaig fer la petició als altres tres, i només em van respondre dos. Vaig escollir, entre aquest dos el que em va semblar més adient. Ni una comanda no resol la crisi, ni el meu cas explica massa res, però és possible que n’hi hagi que s’ensorrin també per desídia?