Pàgines

dilluns, 30 de juny de 2008

La difícil construcció europea

El procés de construcció europea continua trobant tota mena d’entrebancs, el darrer dels quals va ser el NO irlandès al Tractat de Lisboa. Seguint al peu de la lletra el mateix tractat, tot queda en suspens perquè aquest s’havia d’aprovar per unanimitat de tots els seus membres. La resta dels estats, però, han decidit continuar amb el procés de ratificació, amb l’esperança que els irlandesos trobin una manera de canviar formalment la seva posició. I, si no, caldrà començar de nou. De fet, ningú té massa pressa perquè molts dels països que en principi li donaran el sí encara no han formalitzat la seva ratificació, com era el cas d’Espanya.

És evident que el procés de construcció de la Unió europea ha de ser lent i feixuc perquè es tracta d’avançar de forma que tothom hi surti guanyant; o com a mínim, que ho sembli. I no es tracta tant que hi guanyi el país en la seva globalitat com determinats interessos empresarials, financers o de poder. Els estats són, lògicament, molt reticents a cedir cotes de sobirania i per això neguen, ara com ara, una estructura democràtica a la Unió europea; al capdavall, la majoria dels demòcrates ho són no pas tant per convicció sinó pel convenciment que és el millor sistema per a garantir els seus interessos, sempre que en tinguin el control. I aquest control és el que no volen cedir a la Unió europea.

Suposo que es poden fer moltes anàlisis i disquisicions sobre les dificultats d’aquest procés de construcció europea. Algunes més de caràcter econòmic, altres més geoestratègiques, de rivalitats i equilibris de poder, i d’altres molt més domèstiques relacionades amb especificitats pròpies de cada país. Però no hi deu haver res més estúpid que intentar fer quadrar, ni que sigui amb calçador, aquestes dificultats amb aspectes que probablement estan diametralment a l’altre costat del problema.

Em refereixo a algunes veus nacionalistes o d’esquerres de casa nostra que, no sé si per ingenuïtat o per incapacitat d’anàlisi, han intentat veure en el NO irlandès un rebuig a un model d’Europa que no respecta les identitats o que no respon a les necessitats de les classes treballadores. Desenganyem-nos, el NO irlandès és un posicionament netament estatista (el tema de la cultura gaèlica, posem per cas, no hi ha tingut cap paper rellevant), de no voler desmuntar una estructura d’Estat sabent que a Europa després hi tindran poca influència. Contràriament al que deia Raül Romeva, per exemple, Irlanda no ha dit No a l’Europa dels Estats, sinó a l’Europa on el paper de l’Estat irlandès pugui quedar mermat.