Pàgines

divendres, 22 d’agost del 2008

Qui parla millor el castellà?

El lingüista alemany Till Stegmann va afirmar una cosa tan simple com que “els alumnes de Catalunya parlen millor el castellà que els alumnes d’Extremadura”. I naturalment la caverna mediàtica i política del país s’ha posat les mans al cap. Una afirmació d’aquesta mena, com tantes altres, és fàcilment contrastable: hi ha els estudis PISA a nivell europeu o les proves objectives a diferents nivells acadèmics a l’Estat espanyol. Podríem entendre que un senyor d’Extremadura, sense coneixements sobre el tema, digués que això no pot ser i que ell creu que és a l’inrevés; o que algú amb uns estudis o una capacitat intel·lectual més aviat limitada digués, a l'estil d'alguns reportatges televisius madrilenys, que això és fals “perquè jo en conec un que... “, “perquè un dia em vaig trobar amb uns nois que...”.

I això és el que fan molts mitjans de comunicació: en lloc de contrastar les paraules del lingüista alemany amb les dades objectives existents, per tal de poder dir fins a quin punt és certa o no la seva afirmació, molts mitjans de comunicació prefereixen amagar les dades, per més reconegudes que siguin acadèmicament i oficialment, i donar veu als qui defensen les tesis contràries sense cap mena de base objectiva per a fer-ho. Per al mitjà de comunicació li és més rendible, a part de respondre al seu ideari polític, intoxicar l’opinió pública amb afirmacions gratuïtes i sense cap mena de rigor, que no documentar-se i donar les dades fiables que acabarien ràpidament amb la polèmica.

És el que ja he dit en altres ocasions. Hi ha una perversió escandalosa de la professió periodística que renuncia a informar del que passa, a presentar la realitat de forma objectiva, per dedicar-se a reproduir el que “diuen que passa”. I, naturalment, sempre donant la veu als polítics de la mateixa ideologia del mitjà de comunicació, per més indocumentats i insolvents que siguin en la matèria. Només cal donar una ullada a les portades i als grans titulars, tant de la premsa catalana com de l’espanyola: la majoria l’ocupen les declaracions dels polítics. I la informació real, la que podria generar un criteri raonat a la població, no apareix per enlloc o en el millor dels casos queda relegada en un segon o tercer terme.