En les darreres dècades, des de Catalunya, com també des del País Basc, hem assistit com a espectadors a diversos processos d’emancipació nacional: Països amb una llarga història al darrere i països que pràcticament mai no havien aspirat a esdevenir independents; països que aprofitaven el desmembrament d’Estats imperials com el rus o el iugoslau i països que simplement acordaven la seva divisió, com Txèquia i Eslovàquia; països que havien de patir un conflicte abans no els era reconegut el seu dret a l’autodeterminació, i països que amb un simple cop d’efecte podien aparèixer al nou mapa europeu. En qualsevol cas, però, nosaltres, apel·lant a una realitat nacional històrica i mil·lenària, gesticulant i discursejant com ningú, hem vist a passar una i altra vegada el tren de la llibertat sense agafar-nos-hi.
En cada cas, ens hem envalentit dient que nosaltres teníem els mateixos drets que les repúbliques bàltiques, que Geòrgia, que Txèquia, que Eslovènia, que Montenegro, que Kosovo... però no hem passat de les paraules. A l’hora de la veritat, ens hem excusat dient que el nostre cas era singular, diferent, únic... i no ens hem mogut d’aquí. Durant vint-i-cinc anys tant Jordi Pujol com Xabier Arzallus anaven pregonant, que si no trobàvem l’encaix adequat al sí de l’Estat ens hauríem de buscar una altra via; però l’encaix no arriba, i l’altra via tampoc. A cada nova agressió per part del Govern espanyol, popular o socialista tant se val, responem a tot estirar amb una multitudinària manifestació de la qual en sortim tan autocomplaguts com ignorats per Madrid.
Ibarretxe ja és la segona legislatura que amenaça amb una consulta popular, que sap que acabarà per no fer, i que, com a molt, si la gent no se’n cansa, li pot servir per reforçar el seu suport electoral. Aquí no ens estem de pronosticar una crisi institucional entre Catalunya i Espanya, si no es resol el tema del finançament o si el Tribunal Constitucional ens retalla el ja migrat Estatut; però sabem que, a tot estirar, aconseguirem una crisi del Govern de la Generalitat, noves eleccions i nous intents de rendibilitzar electoralment la crisi, per tornar a deixar les coses tal com estaven.
Els trens passen i nosaltres ens mantenim, bocabadats, com a espectadors. I és que no tenim una classe política capacitada, amb idees clares, rumb fix i voluntat de liderar un procés d’emancipació nacional.
En cada cas, ens hem envalentit dient que nosaltres teníem els mateixos drets que les repúbliques bàltiques, que Geòrgia, que Txèquia, que Eslovènia, que Montenegro, que Kosovo... però no hem passat de les paraules. A l’hora de la veritat, ens hem excusat dient que el nostre cas era singular, diferent, únic... i no ens hem mogut d’aquí. Durant vint-i-cinc anys tant Jordi Pujol com Xabier Arzallus anaven pregonant, que si no trobàvem l’encaix adequat al sí de l’Estat ens hauríem de buscar una altra via; però l’encaix no arriba, i l’altra via tampoc. A cada nova agressió per part del Govern espanyol, popular o socialista tant se val, responem a tot estirar amb una multitudinària manifestació de la qual en sortim tan autocomplaguts com ignorats per Madrid.
Ibarretxe ja és la segona legislatura que amenaça amb una consulta popular, que sap que acabarà per no fer, i que, com a molt, si la gent no se’n cansa, li pot servir per reforçar el seu suport electoral. Aquí no ens estem de pronosticar una crisi institucional entre Catalunya i Espanya, si no es resol el tema del finançament o si el Tribunal Constitucional ens retalla el ja migrat Estatut; però sabem que, a tot estirar, aconseguirem una crisi del Govern de la Generalitat, noves eleccions i nous intents de rendibilitzar electoralment la crisi, per tornar a deixar les coses tal com estaven.
Els trens passen i nosaltres ens mantenim, bocabadats, com a espectadors. I és que no tenim una classe política capacitada, amb idees clares, rumb fix i voluntat de liderar un procés d’emancipació nacional.