La xacra del terrorisme, la practica de la violència per a assolir objectius polítics, és més viva que mai. És cert que també hi ha hagut intents fallits de contrarestar el terrorisme amb les mateixes armes. I que això pot haver generat confusió, perquè al final s’ha confós la violència que pretenia acabar amb el terrorisme amb el terrorisme mateix. Però al final, han quedat només els qui sempre han defensat el terrorisme, la violència i la lluita armada com a eines per a defensar els seus suposats ideals.
Els nacionalistes catalans, com ara també els bascos, han renunciat a la violència fins i tot per a reclamar o intentar aconseguir allò que legítimament ens pertany: la llibertat. Sabem que és una lluita molt desigual, perquè nosaltres només disposem de la paraula i de la raó, cosa que per a molts nacionalistes espanyols és insignificant i sense valor; sabem que només amb aquestes eines ens hem d’enfrontar amb tot un aparell d’estat hostil a la democràcia, al dret a decidir, i que sobretot no renuncia a la violència per a defensar el seu model d’Estat. Eren absolutament falses i farisaiques les condemnes que feien, en l’àmbit polític i en el judicial, contra la lluita armada etarra que pretenia guanyar amb les mateixes armes la violència del nacionalisme espanyol: no els preocupava en absolut la mort i el sofriment de persones innocents, sinó l’objectiu que perseguien els etarres.
Això explica que quan un d’aquest terroristes amenaça obertament als qui vulguin exercir el principi democràtic de decidir el propi futur, un tal Francisco Alamán Castro, coronel de l’exèrcit espanyol, els seus correligionaris aplaudeixen, disculpen o callen. Aquells mateixos jutges que interessadament prenien mesures contra els qui no condemnaven una determinada violència, ara tampoc ells condemnaran aquestes amenaces terroristes. Els qui creiem en la llibertat, en la paraula i en el dret democràtic de decidir el nostre futur sabem que haurem de lluitar també contra aquesta perversió dels qui sempre han estat ferms partidaris de la violència, i que han pretès monopolitzar el terme terrorisme per atribuir-lo només als qui pretenien actuar amb les seves mateixes armes i amb objectius contraposats als seus.