Si s’han de formular queixes, ell és el primer a fer-ho anant a Madrid a advertir que si continuen maltractant-nos com fins ara hi pot haver una “desafecció generalitzada dels catalans”. Poques vegades s’han dit coses tan dures a Madrid, des de la més alta representació de Catalunya. Però un cop dit això, segons Montilla, ja no cal que sortim a manifestar-nos pel carrer, ni fem més protestes, perquè tot es resoldrà de la seva mà i de la dels seus companys de partit (els mateixos que, de continuar pel mateix camí, poden provocar la desafecció dels catalans envers Espanya).
No entenc, sincerament, per què el Conseller Saura es queixa dient que les negociacions amb l’Estat no van bé, per què el Conseller Castells reclama un major tracte fiscal, per què el Conseller Nadal no vol ni rebre per cortesia la Ministra de Foment, per què el Conseller Maragall diu que l’Estat discrimina els catalans a l’hora de concedir beques... Que no s’han complert les promeses, això ja no ens ha de venir de nou, venint de Zapatero! No s’ha fet la reunió bilateral que s’havia de fer abans d’acabar l’any, ni tenim el traspàs de rodalies promès per a l’u de gener, ni s’acompleix el que preveu l’Estatut en matèria de finançament...
Però ara vénen eleccions, i el Montilla es deu primer al partit, al PSOE. I ja n’hi ha prou de parlar de desafeccions i d’altres mostres de victimisme. Ara és l’hora de fer costat als que vetllen per nosaltres: ell i el seu partit. Tot un discurs institucional.