Pàgines

dimecres, 13 de març del 2013

La gangrena de Jiménez Losantos

L’inefable Jiménez Losantos afirmava “Quan un membre està gangrenat, millor extirpar-lo”. I d’alguna manera venia a dir que ja estava fastiguejat de tot el tema sobiranista, i que ell optaria definitivament per la via d’abandonar Catalunya. Doncs, potser tampoc estaria tan mal pensat. Em recorda una novel·leta força dolenta, editada fa uns anys en què es plantejava que els catalans assolien la independència a base de fer-se insuportables, en aquell cas des del punt de vista escatològic.

Està clar que Jiménez Losantos utilitza el terme “gangrenat” entenent que la part que és irrecuperable perquè està podrida és Catalunya. Però ja firmaríem que els espanyols accedissin a la nostra independència encara que fos a base d’insultar-nos, una vegada més; ja no vindria d’una. Nosaltres podem pensar, i de fet pensem, que més aviat és a l’inrevés; però tampoc perdríem massa temps a escatir quina part és l’extirpada i quina el cos sa que es vol salvar. Amb això coincidiríem: ells i nosaltres ens sentiríem alleugerits per haver extirpat el tumor que ens corroïa. Però l’afirmació de Jiménez Losantos, si hi traiem aquesta part insultant tan habitual en ell, és el reconeixement d’un fracàs d’Espanya. L’amputació per gangrena és la darrera solució, quan han fracassat tots els intents de salvar aquell membre. I això és el que ha passat a Espanya. En tots aquests anys han estat incapaços de presentar per a Catalunya un projecte mínimament engrescador; tret del projecte d’anihilar-nos que engresca naturalment els nostres enemics, inclosos els qui viuen i reneguen de Catalunya.

Només cal recordar que a l’inici de la transició els grups independentistes no van arribar a obtenir representació parlamentària, ni a Catalunya ni a Madrid, i la seva presència als ajuntaments era purament testimonial. Aleshores, fins i tot ERC parlava d’una confederació ibèrica. De llavors ençà, els atacs furibunds de les institucions espanyoles i dels partits nacionalistes espanyols (PP-PSOE) han fet que a poc a poc l’independentisme hagi anat guanyant terreny: uns per convenciment, altres perquè no s’hi veu cap més alternativa, i ara potser també els espanyols perquè ja ens donen per perduts.