Pàgines

dissabte, 6 d’octubre del 2007

La detenció d'abertzales forma part de la campanya electoral


Resulta veritablement insultant que en el debat sobre la configuració de l'Estat apareguin individus defensant les seves posicions ultres en nom d'un suposat "Estat de dret". Al marge que aquest Estat tampoc seria el meu, en cap cas es pot anomenar Estat de dret a aquesta mena de conxorxa de poders fàctics i no fàctics. La mateixa elaboració de la llei de partits feta per a perjudicar o il·legalitzar una determinada força política ja era una vulneració d'un principi jurídic en la mesura que no es tracta d'una llei per a ser aplicada al conjunt de la ciutadania sinó feta ex professo per a un determinat col·lectiu. Però és que la seva aplicació, i les accions arbitràries de la justícia en funció de l'afany de protagonisme de cada jutge o de l'interès del partit amb el qual simpatitzen no permeten parlar d'altra cosa que de prevaricació com a sistema i de corrupció generalitzada.

A què vénen ara aquestes detencions generalitzades de dirigents de la il·legalitzada batasuna, quan fa anys que estan actuant públicament, amb més o menys entrebancs, quan repetidament se'ls ha impedit fer determinades accions en nom del partit però sense detenir-los, quan la mateixa justícia espanyola ha dictaminat que la il·legalització de l'organització no conculcava els drets individuals dels seus membres, quan el que estava en discusió era si altres grups o partits podien reunir-s'hi de forma oficial? Res de nou, ni res no ha canviat, excepte l'escenari polític.
Al PSOE li interessa ara, de cara a les eleccions generals, recuperar el vot ultranacionalista espanyol que podia haver perdut durant la treva d'ETA. A més, d'alguna manera o altra havia de respondre a les intencions d'Ibarretxe de fer una consulta al poble basc. I per tant ha posat en marxa tota la seva maquinària electoral: els membres del seu govern, prometent i tapant forats arreu; els militants del seu partit, fent actes explicatius arreu del país; els mitjans de comunicació que controla i els periodistes afins, fent que recuperi la imatge d'home fort que per damunt de tot defensa la sacrosanta unitat de la pàtria; i l'aparell judicial, el que controla, que es posa al seu servei, encara que sigui amb mesures insostenibles des del punt de vista jurídic.
En aquest cas pot jugar fort, perquè sap que no serà el PP el qui l'acusi de corrupció o de prevaricació (en tot cas l'acusarà de no haver-ho fet abans). Les lleis, l'Estat de dret, els principis democràtics i el respecte pels drets individuals (dels col·lectius ja ni en parlo), se'ls passen pel forro. Qualsevol demòcrata s'hauria de sentir avergonyit de pertànyer a un Estat on la corrupció ha arribat fins a aquests extrems. A nosaltres ens queda el consol, o el desconsol, de pensar que el nostre Estat ni tan sols no pot ser corrupte.