Pàgines

dimecres, 2 d’octubre del 2013

L’eufòria de la Camacho, la ruïna de Catalunya

La Camacho està eufòrica en veure com estan triomfant les teves tesis sobre el tracte que ha de rebre Catalunya per part de l’Estat espanyol. Des que el PP va guanyar les eleccions, ella ha fet mans i mànigues per aconseguir que el Govern de Mariano Rajoy incompleixi tots els seus compromisos amb Catalunya, inclosos els que vénen marcats per llei, que inverteixi el mínim en infraestructures i que escanyi tant com pugui les finances de la Generalitat. I ara ha tornat a sortir-se amb la seva amb els pressupostos del 2014.

Per si algú encara creia que hi havia alguna possibilitat de negociar algun tracte just dins de l’Estat, el partit de la Camacho ha volgut deixar ben clar amb aquests pressupostos del 2014 el que podem esperar d’Espanya; perquè després no hi hagi ningú que pugui dir que es pensava que potser ajupint una mica el cap ens donarien alguna molla de pa. Si aquest any la inversió estatal a Catalunya ja era molt sota del que li correspondria pel seu pes demogràfic i per l’esforç fiscal realitzat, el PP ha volgut deixar ben clar que encara pot anar més enllà en l’espoli fiscal i ha rebaixat aquesta inversió en un 25’5%. I això amb el precedent que, al final, d’aquesta inversió que enguany no arribarà ni als mil milions només se n’executarà una petita part. Es tracta d’un atac frontal a l’economia i a les possibilitats de desenvolupament del país, del qual no en queden exempts, per descomptat, les empreses, que són les que en primer lloc necessiten les millores en infraestructures, molts directius i empresaris de les quals probablement són votants del Partit Popular. També contra ells va la política de menyspreu i d'espoli de Catalunya.


Aquest és el preu de romandre a Espanya, l’única i forçada via que ens vol imposar el PP: un espoli econòmic continuat i agreujat any rere any, una laminació de les competències i de l’autogovern, i l’atac desaforat contra la nostra llengua i la nostra cultura. Els Duran, Navarro i Camacho no és que siguin tan ximples com per no saber cap on ens porta el Govern de l’Estat i que qualsevol intent de negociació passa per acceptar la nostra ruïna com a país i la nostra desaparició com a poble; és que esperen alguna recompensa de la seva traïció, ignorant potser que l’imperi tampoc paga als traïdors.