(Article publicat el
Diari Gran del Sobiranisme)
El proper 23 de febrer, l’Entesa per Mallorca i el Partit Socialista de Mallorca celebraran un Congrés extraordinari conjunt per tal de completar la confluència d’ambdues organitzacions polítiques que havien iniciat l’estiu passat. Tenint en compte que es tracta d’organitzacions minoritàries, amb molts problemes per obtenir una mínima representació institucional, i que comparteixen un mateix espai polític del nacionalisme progressista, la necessitat de la seva fusió sembla tota una obvietat. Però el fet adquireix una major significació si tenim en compte que Entesa per Mallorca es va crear el 2006 a partir d’una escissió del mateix PSM.
I és que, quan hi ha una trencadissa interna, a part de les deferències de criteri polític normalment més per raons tàctiques que d’estratègia o d’ideologia global, s’hi barregen qüestions personals i ressentiments de tota mena que fan molt difícil la reconciliació. I hi ha sobretot un orgull personal de no voler admetre que potser es van prendre decisions equivocades, per qualsevol de les dues parts. Entenent que és impossible la unanimitat de criteri en totes les actuacions d’un partit polític, podríem admetre que l’escissió està justificada quan es demostra que la nova formació política cobreix realment un espai electoral que no cobria l’original.
Desconec ara mateix les raons que van motivar l’escissió en el PSM, però em sembla encomiable que hagin estat capaços de superar les diferències i entendre que estan obligats a entendre’s, fins i tot en el supòsit que persisteixin les divergències. I, naturalment, podem fer un paral·lelisme amb la situació del Principat. Una errònia direcció d’Esquerra va motivar, ara fa dos anys l’aparició de Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana; tant se val ara, si eren justificades o no les escissions. I podia semblar que realment hi havia espai per a una nova formació política (no per a tres), almenys mentre ERC no refés el seu rumb, com certament ha fet després.
Abans del Congrés de Mallorca, el 26 de gener hi haurà l’Assemblea de Solidaritat Catalana en la qual decidirà el seu futur. El que no tindria sentit seria voler mantenir una estructura organitzativa pròpia, després d’haver tingut un escàs suport a les urnes, per arribar a la propera contesa electoral i reclamar desesperadament una unitat independentista. Les CUP, en aquest sentit, han estat coherents, creant i enfortint la seva organització fins que han cregut que estaven en condicions d’afrontar un repte electoral. Com ja deia abans de les eleccions, és ara, sense presses ni urgències per tancar llistes i programes, quan s’ha de treballar per la unitat de l’independentisme.
Hi ha la possibilitat que egos molt personals impedeixin fer una anàlisi seriosa sobre la situació política actual, i que algú s’entossudeixi a mantenir una via que no només no ha tingut el suficient suport electoral sinó que el seu espai està sobradament cobert per altres organitzacions polítiques. I això seria igualment vàlid per a Reagrupament i per a Democràcia Catalana. Seria bo que tothom, inclosa ERC per suposat, admetés els seus errors i emprengués el camí del retrobament, i no es deixés portar per ressentiments ni individualismes estèrils.
Hom té sempre tot el dret a creure que cal mantenir o crear una nova organització política, però després no pot pretendre que, quan no es vegi amb cor d’afrontar en solitari una convocatòria electoral, els altres hagin d’atendre les seves crides a la unitat. L’hora de la unitat independentista és ara.