Pàgines

dilluns, 31 de desembre del 2012

El fracàs d’Espanya com a país

Tota bèstia esdevé molt més perillosa quan es troba ferida i acorralada. I aquesta és la impressió que dóna Espanya davant de les aspiracions del poble de Catalunya. A diferència dels britànics que afronten un repte similar amb la serenitat de qui sap que pot guanyar la partida o la resignació de qui, malgrat creure que és un error, farà prevaldre el dret a decidir dels escocesos, els espanyols sembla que s’hagin tornat folls.

Totes les enquestes indiquen que, a Espanya, el sentiment contrari a les autonomies no para de créixer. No és que considerin que Catalunya s’hagi excedit o no hagi fet un bon ús del sistema autonòmic establert en la Constitució, sinó que no en saben veure els avantatges per a les pròpies autonomies, i només hi veuen el germen de la desfeta d’Espanya. També és possible que alguns, més perversament,  considerin l’opció de renunciar ells a l’autonomia, que potser no veien tan malament, si amb això poden eliminar la dels catalans. En qualsevol cas, el procés endegat a Catalunya representa, bàsicament, el fracàs d’Espanya com a país, en la mesura que no han aconseguit diluir-nos com a poble i integrar-nos a la seva concepció d’una Espanya estrictament castellana. No és, doncs, l'afronta dels catalans el que els exaspera sinó el seu fracàs.

És possible que confiïn que tindran prou armes per a barrar el pas a les nostres aspiracions. De fet, repeteixen una i mil vegades que no hi haurà cap consulta ni cap secessió perquè la Constitució ho impedeix i perquè ells disposen de les armes de la seva Justícia, les de l’economia i les dels militars per a impedir-ho. I, malgrat tot, han perdut els estreps en una estranya follia de qui no té altre remei que admetre el seu fracàs: el fracàs d’Espanya com a país.     

diumenge, 30 de desembre del 2012

Ara és l’hora de la unitat independentista

(Article publicat el Diari Gran del Sobiranisme)

El proper 23 de febrer, l’Entesa per Mallorca i el Partit Socialista de Mallorca celebraran un Congrés extraordinari conjunt per tal de completar la confluència d’ambdues organitzacions polítiques que havien iniciat l’estiu passat. Tenint en compte que es tracta d’organitzacions minoritàries, amb molts problemes per obtenir una mínima representació institucional, i que comparteixen un mateix espai polític del nacionalisme progressista, la necessitat de la seva fusió sembla tota una obvietat. Però el fet adquireix una major significació si tenim en compte que Entesa per Mallorca es va crear el 2006 a partir d’una escissió del mateix PSM.

I és que, quan hi ha una trencadissa interna, a part de les deferències de criteri polític normalment més per raons tàctiques que d’estratègia o d’ideologia global, s’hi barregen qüestions personals i ressentiments de tota mena que fan molt difícil la reconciliació. I hi ha sobretot un orgull personal de no voler admetre que potser es van prendre decisions equivocades, per qualsevol de les dues parts. Entenent que és impossible la unanimitat de criteri en totes les actuacions d’un partit polític, podríem admetre que l’escissió està justificada quan es demostra que la nova formació política cobreix realment un espai electoral que no cobria l’original.

Desconec ara mateix les raons que van motivar l’escissió en el PSM, però em sembla encomiable que hagin estat capaços de superar les diferències i entendre que estan obligats a entendre’s, fins i tot en el supòsit que persisteixin les divergències. I, naturalment, podem fer un paral·lelisme amb la situació del Principat. Una errònia direcció d’Esquerra va motivar, ara fa dos anys l’aparició de Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana; tant se val ara, si eren justificades o no les escissions. I podia semblar que realment hi havia espai per a una nova formació política (no per a tres), almenys mentre ERC no refés el seu rumb, com certament ha fet després.

Abans del Congrés de Mallorca, el 26 de gener hi haurà l’Assemblea de Solidaritat Catalana en la qual decidirà el seu futur. El que no tindria sentit seria voler mantenir una estructura organitzativa pròpia, després d’haver tingut un escàs suport a les urnes, per arribar a la propera contesa electoral i reclamar desesperadament una unitat independentista. Les CUP, en aquest sentit, han estat coherents, creant i enfortint la seva organització fins que han cregut que estaven en condicions d’afrontar un repte electoral. Com ja deia abans de les eleccions, és ara, sense presses ni urgències per tancar llistes i programes, quan s’ha de treballar per la unitat de l’independentisme.

Hi ha la possibilitat que egos molt personals impedeixin fer una anàlisi seriosa sobre la situació política actual, i que algú s’entossudeixi a mantenir una via que no només no ha tingut el suficient suport electoral sinó que el seu espai està sobradament cobert per altres organitzacions polítiques. I això seria igualment vàlid per a Reagrupament i per a Democràcia Catalana. Seria bo que tothom, inclosa ERC per suposat, admetés els seus errors i emprengués el camí del retrobament, i no es deixés portar per ressentiments ni individualismes estèrils.

Hom té sempre tot el dret a creure que cal mantenir o crear una nova organització política, però després no pot pretendre que, quan no es vegi amb cor d’afrontar en solitari una convocatòria electoral, els altres hagin d’atendre les seves crides a la unitat. L’hora de la unitat independentista és ara. 

dissabte, 29 de desembre del 2012

La cultura inhumana no és cultura

No és pas fàcil fer un plantejament simple i contundent, a l’hora de defensar la diversitat cultural. Està clar que el colonialisme i la prepotència occidental sovint ha portat a menystenir formes culturals de pobles amb un desenvolupament econòmic diferent del nostre; però també és cert que hi ha qui s’ha amagat darrere d’aquesta defensa de la diversitat i de les particularitats de cada indret per a encobrir pràctiques inacceptable. I, més encara, acollint-se a l’accepció més genèrica del terme “cultura” s’hi poden amagar interessos i motivacions gens respectables.

Si comparem la nostra forma de viure actual amb la de determinats pobles d’altres continents podem trobar-hi unes diferència tan grans com les que trobaríem si la comparació la féssim a casa nostra entre l’actualitat i cent o dos-cents anys enrere. Ara bé, el dubte està en saber si es poden establir uns principis universals una mica més concrets i explícits dels que figuren en la Declaració Universal dels Drets humans, que d’altra banda tampoc es compleixen. És possible que a un afganès li sobti l’exigència de tractar per igual un home i una dona, que per a segons qui l’ablació sigui una pràctica normal o que algú cregui justa l’aplicació de càstigs cruels per a delictes com l’adulteri de la dona, mentre que sigui condescendent amb la violació; però convindrem que hom no pot excusar-se en la tradició i en la cultura per a mantenir unes pràctiques denigrants, en aquest cas, per a la població femenina. El que passa és que quan es parla de la idea que no es poden admetre ni respectar determinades tradicions, encara que s’emparin en la cultura secular dels pobles, sovint ens quedem només amb aquests casos de societats del tercer món fortament dominades per la religió. I ens oblidem, o potser voldríem tractar-los com un fenomen a part, els casos que tenim molt més a prop nostre i que responen a la mateixa concepció de voler preservar unes pràctiques i costums inacceptables en nom de la tradició i de la cultura particular.

La pràctica jueva, més aviat del Govern israelià, de la venjança i de la represàlia generalitzada en base al principi de l’”ull per ull” no deixa de ser una violació de la legislació internacional i dels Drets Humans. Les curses de braus a Espanya, al sud de França o a determinats països de l’Amèrica Llatina no deixen de ser una pràctica cruel de tortura i maltractament dels animals. I que no ens vinguin des dels Estats Units amb l’excusa que la societat nord-americana té molt interioritzada la cultura de l’armament, quan en realitat no és altra cosa que l’interès d’una indústria per a mantenir el seu negoci de la mort. Tan propi de cada cultura pot ser la venjança israeliana, la disculpa d’una violació, la tortura dels animals en una cursa de braus, la pràctica de l’ablació o l’ús indiscriminat de les armes de foc. Quan la cultura és inhumana deixa de ser cultura. 

divendres, 28 de desembre del 2012

Societats d’una complexitat extrema

A voltes, hom pot tenir la temptació, des de la distància, de sentir-se atret per determinats moviments polítics i socials de països relativament allunyats del nostre. Les revoltes del món àrab són vistes, lògicament, amb simpatia, com ho podien ser des d’una perspectiva progressista els moviments revolucionaris llatinoamericans, ja fossin els zapatistes de Mèxic o els sandinistes de Nicaragua. Sovint, hi ha més una atracció pel fet de ser moviments que combaten règims autoritaris que pel que realment aporten per sí mateixos; o com a mínim, desconeixent el que realment poden aportar de positiu, i sobretot desconeixent els seus riscos.

Però és que la realitat no està feta de bons i dolents. És evident que hi ha règims perversos que voldríem veure desterrats del planeta, però això no vol dir que els qui els combaten siguin, per aquest sol fet, cap panacea de res. Ho saben prou bé els tunisians, els algerians i, especialment, els egipcis. Enderrocats els règims dictatorials, aquells que eren sustentats per les potències occidentals mentre resultaven rendibles, el panorama que els queda no és gens fàcil: militars corruptes per una banda que es resisteixen a deixar el control del poder, fonamentalismes religiosos, rivalitats tribals, màfies i bandositats de tota mena que s’aprofiten de les situacions convulses i de canvis....I des d’occident no hi ha cap problema, ni cap escrúpol, a l’hora de pactar i donar suport a aquell grup que sigui capaç de garantir unes condicions més avantatjoses per als interessos de les grans empreses. És el paper que han fet, per exemple, les forces internacionals a l’Afganistan: un cop garantit el control dels gasoductes i dels recursos naturals, els ha preocupat ben poc, per no dir gens, garantir que deixaran un país democràtic on es respectin els drets humans. De fet, tothom ja sap què passarà tan bon punt hagin marxat els contingents militars nord-americans i europeus,

En el cas d’Egipte, era molt difícil de creure que la revolució podia triomfar en el sentit de democratitzar el país, tenint en compte que els mateixos militars que donaven suport i apuntalaven el Mubárak són els que després van veure que havien de canviar de bàndol per a poder continuar tenint-hi un paper decisiu. I tampoc els grups islamistes són de fiar, perquè allà on han assolit el poder l’han utilitzar en benefici propi servint-se de la religió només com a excusa per a poder establir-hi un altre regim mancat de llibertats i sense respecte als drets més elementals. Per això, els analistes acostumen a fer servir l’expressió “d’extrema complexitat” per advertir del risc de prendre partit. Sabem contra qui hem d’anar, però no sempre a favor de qui.

dijous, 27 de desembre del 2012

El PSOE, el pitjor enemic del PSC

Els socialistes catalans, i en especial el seu cap de files Pere Navarro, són el patetisme en estat pur. No és que naveguin en un mar d’ambigüitats, és que cada passa que fan els és desmentida per la realitat o pels seus mateixos suposats companys de partit. Com en aquella obra teatral de Carlo Goldoni, El criat de dos amos, no sabent a qui han d’obeir acaben espifiant-la per totes bandes.

Encara recordem aquell debat electoral en què el Pere Navarro, amb la pretensió de presentar-se com la veu assenyada que cercava un acostament entre el que ell imaginava que eren els extrems, CiU i PP, va deixar anar amb la seguretat dels il·lusos que si es presentava una proposta seriosa i amb ànim constructiu segur que a Madrid acceptarien parlar d’una consulta legal. La Camacho encara riu. I ells insisteixen, a l’estil del Duran, amb el seu argument de mostrar-se favorables a la consulta, però que aquesta ha ser legal i pactada amb el Govern espanyol. No cal tenir estudis primaris per veure que això no lliga: el Govern espanyol no acceptarà mai negociar la celebració d’un referèndum o una consulta sobre el futur de Catalunya. O bé són uns il·lusos d’estudi, o bé tenen una mala fe considerable, perquè en realitat el que passa és que no gosen afirmar que estan al costat del PP en contra de permetre que la ciutadania s’expressi lliurement.

Es podria entendre aquest paper d’il·lusos com un recurs tàctic per deixar que sigui el PP el qui faci el paper antidemocràtic del nacionalisme espanyol, amb la seva rotunda negativa a permetre cap consulta a la ciutadania catalana. Ells, suposadament, quedarien al centre del debat presentant-se com els bons de la pel·lícula que volen fer les coses correctament i dins de la llei, reservant al PP el paper repressor. Però, no. El PSC sembla que no sàpiga amb qui s’està jugant els quartos. Perquè és el mateix PSOE (inclosos els del PSC) els qui reclamen al PP que prengui totes les mesures que calgui per impedir que es faci la consulta. Ni en broma el PSOE no està disposat a salvar la cara al pobre Navarro.

dimecres, 26 de desembre del 2012

El PP contra l’objectiu de dìficit

No fa gaire dies que ho deia el Conseller Andreu Mas-Collel: “L’Estat saboteja els comptes de Catalunya”. En realitat, el que volia dia, o havia d’haver dit, és que l’Estat saboteja Catalunya. Quan el mateix Govern espanyol que exigeix la màxima austeritat per a les autonomies, però que no s’aplica per a sí mateix, és el que després fa mans i mànigues perquè la Generalitat no pugui tenir més recursos que li permetin ajustar-se al límit de dèficit imposat, el tema deixa de ser una qüestió econòmica per ser única i exclusivament una qüestió política.

Ara mateix, l’objectiu del Partit Popular és evitar que Catalunya pugui complir amb els límits de dèficit imposats. I per aconseguir-ho no hi estalviarà ni energies ni recursos. Per suposat que el Partit Popular no vol saber res del compliment de les lleis, si aquestes han de ser favorables a Catalunya. Per això els seus ministres poden dir, amb l’aplaudiment entusiasta de la Camacho, que ells no compliran amb el que estableix l’Estatut; les lleis no són unes regles de joc neutrals a les quals tothom s’ha de sotmetre, sinó unes eines que es poden negligir sempre que convé, amb la seguretat que el poder judicial mai s’hi oposarà si és en benefici del nacionalisme espanyol, o bé unes eines que s’imposen sense contemplació també d’acord amb els mateixos interessos, i a les quals s’agafarà aquest mateix poder judicial si saben que és en perjudici de Catalunya. Però, un cop establert que l’Estat no té per què complir amb l’Estatut, ni pagar els deutes contrets amb Catalunya, ni executar les inversions previstes en els pressupostos, el partit Popular ha encetat la nova fase d’evitar que el Govern de la Generalitat tingui cap escapatòria a l’ofec econòmic a què se la sotmet. D’aquí els recursos contra les taxes judicials, l’impost a la banca, l’euro per recepta o el que pugui venir amb el nou Govern.

L’objectiu no és sabotejar les finances de la Generalitat, com deia Mas-Collell, sinó sabotejar el país. Arruïnar els ciutadans de Catalunya, com ja fa també amb els ciutadans d’arreu de l’Estat, però també als empresaris catalans, el seu teixit industrial, les seves institucions, i en general el seu teixit social perquè acabin implorant qualsevol ajuda, a canvi de renunciar a existir com a país i a canvi de deixar-nos espanyolitzar definitivament. El seu odi contra Catalunya i contra els catalans no té límits ni aturador. Podem escollir entre renunciar a la nostra dignitat com a país i acceptar el seu xantatge o alliberar-nos d’aquest jou, encara que això representi un daltabaix temporal i unes turbulències passatgeres¹.

¹A Sícilia també hi ha empresaris i sectors de la població que prefereixen sotmetre’s als dictats de la màfia, abans d’afrontar l’enrenou de combatre-la i deslliurar-se’n.

dimarts, 25 de desembre del 2012

Macabres plans de futur

Les xifres ens atabalen. Són fredes, i cruels. Per més que ens les repeteixin no ens acabaven de fer al càrrec del que representen. Des de l’inici de la crisi, cap allà al 2007, hom preveia un cicle de vaques magres que, com d’altres que havíem conegut, tindria un límit en el temps i sobretot acabaria amb una recuperació per a retornar a la situació d’abans. Alguns països europeus ja se n’havien començat a sortir el 2009 i d’altres creien veure-hi els primers brots verds. Fins que algú, des de la cúpula del poder econòmic real es va adonar dels immensos beneficis que els podia generar aquesta crisi, si la gestionaven bé al seu favor.

Des d’aleshores, tot ha tornat a anar de mal en pitjor. Les xifres de diners transferits a les institucions bancàries (les que van generar la crisi i les que continuen gestionant-la) als Estats Units i a Europa són de vertigen, bilionàries. Unes xifres que haurien permès haver resolt el problema de la fam arreu del món, 100 vegades, o que haurien permès una recuperació de l’economia real si s’haguessin dedicat a rescatar persones i famílies. Però que no han servit ni per a reactivar l’economia, ja que tampoc era aquest el seu objectiu. Només el darrer rescat a la banca de l’Estat espanyol ha representat un cost de 52.000 milions d’euros. I tots aquests diners surten de retallar sous als treballadors i pensionistes, de reduir serveis i prestacions socials, surten en definitiva dels ciutadans que a més de ser víctimes de la crisi, l’han de pagar. Però els gestors de la crisi no es conformen amb això i l’allarguen deliberadament per tal de poder anar fixant les bases d’una nova societat, en la qual el dret a la vida, a la vida digne, el dret al treball, al treball digne, no té per què estar garantit. Tot segueix segons els plans establerts per aquests depredadors insaciables: els auguris per al 2013 és que tot continuarà igual, que la pobresa anirà creixent i generalitzant-se al mateix ritme que les grans fortunes s’aniran consolidant.

Conscients de portar-nos a la misèria, els gestors de la crisi, que tenen noms i cognoms, càrrecs als Consells d’administració de les grans entitats financeres i comptes als paradisos fiscals, no cediran en les seves polítiques suïcides (suïcides per a la majoria de la població, però no per  a ells) fins aconseguir aquesta nova societat en què la immensa majoria no només estarà sotmesa a la incertesa i a la inseguretat permanent, sense drets socials ni laborals, sinó que l’haurà assumida com a irremeiable. Intermón augura a l’Estat espanyol un 40% de pobresa per al 2022, que s’aconseguirà a base d’enriquir fins a l’infinit la minoria selecta que ha creat, gestionat i allargat deliberadament la crisi. Tot segueix segons els macabres plans previstos i establerts.

dilluns, 24 de desembre del 2012

La policia del PP fa hores extres

Ha costat prou que sortís a la llum pública el que ja era prou sabut. El Partit Popular, avesat a tota mena de maquinacions i corrupteles, havia ordit una estratègia per a desprestigiar el procés sobiranista català. Des del Comitè de campanya del PP es va organitzar la farsa de suposats i falsos informes policials que publicaven els seus sicaris de El Mundo, L’objectiu era alterar el resultat electoral, perquè veien a venir que, per més que s’ensorressin els seus directes competidors (CiU i PSC), ells en rendibilitzarien ben poca cosa.

Però només se’n van sortir en part, perquè sí que van aconseguir perjudicar CiU però el resultat electoral va confirmar i ampliar la majoria sobiranista del Parlament de Catalunya. Aleshores, entre la Camacho i el Fernández Díaz devien pensar que podien continuar amb la mateixa estratègia, sense importar-los en absolut la manca d’ètica i de dignitat dels mitjans emprats. Ara, ho ha destapat el diari El País: hi hauria una conxorxa de la policia espanyola per crear falsos informes, acusacions infundades i fer córrer tota mena de rumors, per tal que la premsa més carronyera se’n fes ressò, com sempre, sense contrastar mai la informació rebuda. Quan el Montoro, en base a aquests falsos informes policials deia que la seva obligació era investigar si hi havia hagut irregularitats, ja sabia que tot era una farsa, de la qual ell n’era partícip Perquè se suposa que a ningú li deu passar pel cap que aquests policies actuessin per pròpia iniciativa. No eren policies que fora de la feina es dedicaven al hobby de la difamació i la mentida, sinó agents que feien hores extres o en horari laboral per encàrrec del partit de la senyora Camacho i del senyor Fernández Díaz (l’apel·latiu de “senyora” i “senyor”, en aquest cas, és merament un recurs literari).

Ja ens podem imaginar com acabarà això: se li tirarà terra al damunt i ningú emprendrà cap mena d’investigació per portar davant de la Justícia els delinqüents que han orquestrat i portat a terme aquesta conxorxa. És més: probablement, els mateixos mitjans de comunicació que fins ara se servien d’aquestes falsedats per difamar els qui podien ser protagonistes del procés d’alliberament nacional, continuaran servint-se’n encara que tinguin la certesa d’estar difonent informacions fabricades als despatxos del PP. Al capdavall, la certesa ja la tenien abans. Una raó més per fugir, com més aviat millor, d’aquest putrefacte Estat anomenat Espanya?

diumenge, 23 de desembre del 2012

Provocar la revolta pel plaer d’esclafar-la

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’estratègia del Partit Popular és la de provocar, com sigui, que la societat catalana perdi els estreps i no segueixi el seu procés serè i rigorós, tal com estava planejat. Molts vam errar en l’anàlisi que fèiem inicialment, quan auguràvem que davant de la proposta sobiranista, el Partit Popular i en general el nacionalisme espanyol intentaria fer el que van fer els canadencs al Quebec o fan ara els anglesos a Escòcia: intentar presentar la cara més amable, per a convèncer-los de la bondat de continuar plegats, fins i tot amb declaracions d’amor i propostes de millora de les relacions.

L’estratègia dels populars, amb la complicitat explícita dels seus representants a Catalunya, és tota una altra: atacar el país per terra, mar i aire, i amb tots els mitjans que tenen al seu abast. Les fèrries conviccions dels nacionalistes espanyols a Catalunya els fan optar per perjudicar greument el país, inclosos els seus propis interessos, per tal d’assolir l’objectiu d’anorrear-nos; compten que, un cop obtinguda la victòria, ja carregaran les culpes al catalanisme i ja s’ho cobraran amb escreix. Ja des dels inicis de la legislatura espanyola, la intervenció de personatges com la Camacho i el Fernández Díaz va servir per encoratjar el Govern espanyol a boicotejar l’economia catalana, negant-se a complir amb el que estableix l’Estatut, a pagar els deutes de l’Estat pendents amb Catalunya, a portar a terme les inversions pressupostades o a incorporar en els nous pressupostos les inversions que ens correspondrien.

Una part de l’empresariat català, per afinitat ideològica i convenciment nacionalista espanyol, està disposada a acceptar una pèrdua de competitivitat de les seves empreses, a haver de tirar endavant amb la precarietat d’infraestructures que ens imposa el Govern espanyol, i, si cal, assumir el boicot que els puguin fer els seus col·legues espanyols. Uns sacrificis que, ni de lluny, sembla estar disposat a acceptar l’empresariat que per afinitat ideològica i per convicció nacionalista podria assumir un plantejament secessionista.

Si fins ara, el Partit Popular imposava tota mena de retallades a les autonomies per tal de complir amb el dèficit marcat per Europa sense haver de renunciar a les disbauxes i malbaratament de recursos de l’Estat, ara l’estratègia comença a ser tota una altra. Es tractarà de forçar la situació perquè aquestes mateixes autonomies no puguin complir amb la reducció del dèficit que ells mateixos imposen. Ja han començat a boicotejar totes les alternatives que des de Catalunya s’havien proposat per a reduir la despesa o incrementar els ingressos: taxes judicials, impost a la banca, euro per recepta, o bé la pretensió de carregar a l’Administració catalana el cost d’una educació privada per a les famílies que es neguin a complir amb la legislació educativa de la Generalitat.

L’objectiu no és tant aturar el tren de l’autodeterminació com fer-lo descarrilar. Provocaran una situació que es farà insostenible a Catalunya, precisament perquè no es pugui complir el calendari marcat en el nou pacte de Govern. No crec que confiïn tant en què la seva pressió provoqui una rendició de la societat catalana, com en què provoqui un pas en fals que els permeti esclafar el que ells considerarien una revolta.

dissabte, 22 de desembre del 2012

Em nego a creure l’evidència

Cada vegada que algú comença el seu discurs dient “jo no sóc racista, però...” ja podem començar a tremolar, perquè el més probable és que en segueixi un reguitzell d’actituds i posicionaments inequívocament racistes o xenòfobes. Però, com que tots tenim les nostres contradiccions, també començaré avui de la mateixa manera: només cal fer un repàs als meus articles (més de 2000 de publicats en aquest bloc) per certificar el meu posicionament jo diria que inequívocament contrari i hostil al racisme i a la xenofòia. (1-2-3-4-5-6...)

Dit això, a mi també em sobrevenen els meus dubtes. Com és possible que dia sí, dia també, polítics, periodistes o analistes espanyols diguin bajanades de l’alçada d’un campanar? Podem recordar les darreres de l’Aznar, però també les del socialista Francisco Vázquez, les d’alguns ministres del Govern Rajoy i ja no cal dir els impresentables de mitjans de comunicació com La Razon, el Mundo, Intereconomia o 13TV. Bajanades que no és que siguin diametralment oposades al que diem i pensem els catalans, és que tampoc tenen res a veure amb el que poden dir polítics i mitjans de comunicació d’arreu del món, al marge de les poques simpaties amb què es mirin el procés d’emancipació dels catalans. Bajanades que sembla impossible que puguin sortir de persones que estiguin en els seus cabals, i que només s’explicarien amb un justificant d’haver estat dites en un moment d’intoxicació etílica o d’alienació mental. No es tracta, doncs, d’un o d’uns pocs pertorbats a qui se’ls hagi escapat accidentalment la llengua, sinó que la nòmina és considerablement alarmant i es reitera amb massa freqüència. Però, el més preocupant de tot és que les veus sensates (que també n’hi ha) són més aviat escasses, i en tot cas no gosen sortir a la palestra, no pas per defensar els catalans, sinó per reivindicar un mínim de sentit comú i l’existència d’una Espanya civilitzada i sensata.

No és possible que hi hagi cap mena de gen que faci dels espanyols, o com a mínim dels espanyols que tenen veu pública, uns individus amb unes incapacitats tan manifestes per al raonament. Em nego a creure que hi hagi, així genèricament, cap poble ni amb més ni amb menys aptituds mentals: ni el català, ni l’espanyol, ni cap altre. Però, és que sembla que n’hi hagi molts d’entestats a demostrar el contrari; i sense gaire ningú dels seus que els porti la contrària.  

divendres, 21 de desembre del 2012

"Nosaltres, els empresaris..."

Em resulta tremendament patètic escoltar el discurs de petits empresaris posant-se al costat de les polítiques econòmiques imposades pels mercats. Tot i ser només propietaris d’una botiga, d’un taller, d’un restaurant o d’una petíta indústria, com que formalment ells són empresaris, sovint els dóna la impressió que els seus interessos són compartits amb els de les grans empreses i grups financers que marquen les pautes econòmiques a seguir. De fet, es mouen amb els vells esquemes del capitalisme del segle passat polaritzat entre amos o empresaris, d’una banda, i treballadors de l’altra.

La globalització, i sobretot, ara la crisi, n’ha canviat les regles de joc. Els qui dirigeixen les polítiques econòmiques no tenen cap interès en el petit mercat local i estan imposant unes mesures que ensorren cada dia més el consum i, per tant, perjudiquen directament aquestes petites empreses. No és que els grans poders econòmics siguin tan imbècils que no sàpiguen que les retallades provoquen més atur, més inestabilitat, i conseqüentment, menys consum i més crisi per a les petites empreses, és que aquest és un tema que a ells els importa un rave: el seu negoci és tot un altre. Com que ja renuncien a potenciar els mercats interiors, interessats en desballestar l’Estat del benestar, és a dir el benestar dels ciutadans que propiciava el consum, presenten la panacea de la globalització i de la internacionalització que està bàsicament només a l’abast d’unes poques empreses. La gestió de la crisi es fa només en funció dels interessos de les grans corporacions, encara que col·lateralment també se’n puguin beneficiar alguns petits o mitjans empresaris. Però la immensa majoria d’aquests petits empresaris pateix les conseqüències d’aquestes polítiques, tal com les pateix la globalitat de la població treballadora.

I d’exemples l’actualitat ens en serveix cada dia. La Nissan, per exemple, ja s’ha pres com a norma el xantatge que li permet la crisi: cada vegada que vol llançar un nou model, tenint com té diverses opcions de fabricar-lo en països diferents, planteja una subhasta a la baixa per adjudicar-lo a aquella factoria on els treballadors acceptin més reduccions de sou i de condicions laborals. Una situació impensable abans de la globalització i de la crisi; i per suposat, fora de l’abast de les petites i mitjanes empreses. I amb aquestes condicions, quina necessitat hi ha de sortir de la crisi?   

dijous, 20 de desembre del 2012

Salvem la indústria de la mort!

Als Estats Units han saltat totes les alarmes. La matança en un centre escolar de Newtown pot fer qüestionar moltes coses en la societat nord-americana. Però, per això hi és la classe política; per no deixar-se portar per la ràbia i la commoció del primer moment, i posar les coses al seu lloc, amb serenitat i procurant pel bé comú; és a dir el de la indústria d’armament. No hi valen, diuen els entesos americans, les apreciacions fora de lloc fetes des d’una Europa que no entén la cultura de llibertat d’uns Estats Units amb una Constitució que consagra el dret inqüestionable a tenir armes de foc. En altres ocasions, ja hi ha hagut una forta i visceral oposició a qualsevol limitació del dret constitucional de tenir armes per a l’autodefensa.

Tant li fa el que diguin les estadístiques sobre el nombre de morts provocat per les armes de foc que campen lliurement per tot el territori, i tant li fa que de tant en tant hi hagi una massacre com la de divendres, sempre que els mitjans de comunicació no en facin un gran massa. L’èxit dels directors de màrqueting de les empreses que fabriquen i comercialitzen les armes d’ús domèstic és convèncer els americans de la bondat d’aquestes armes posades a les seves mans. Per això, alguns ja han començat a donat la volta a la qüestió, i han argumentat que el problema és que els vigilants de l’escola (perquè totes les escoles han de tenir vigilants armats) haurien de disposar de millor armament, i els mestres també haurien pogut repel·lir l’agressió si també anessin armats. Aquí, qualsevol persona amb dos dits de front diria que justament en cas d’un atracament és altament perillós tenir una arma a l’abast, perquè és molt més fàcil que el delinqüent, sense massa escrúpols, es vegi amb l’obligació de disparar la seva, segurament amb molta més habilitat i encert que el ciutadà aficionat a l’autodefensa.

I en tot cas, un canvi legislatiu que perjudiqués la indústria de l’armament, donaria “dret” a aquestes empreses a demanar una indemnització pels perjudicis causats per l’Estat. Però això tampoc ens hauria d’estranyar aquí, si recordem que una de les primeres coses que va fer el nou Ministre de Defensa del Govern Rajoy, el senyor Morenés, va ser tirar endavant una compensació a l’empresa on havia treballat abans de ser ministre afectada per la prohibició de fabricar bombes de fragmentació. L’empresa de la qual era Conseller el senyor Morenés, Instalaza, fabricava bombes de fragmentació que venia gentilment al govern libi de Gaddafi. I és que l’ètica i la dignitat d’aquest personal és senzillament inexistent.

dimecres, 19 de desembre del 2012

Un pacte precís en el moment just

Ho deia ahir mateix. Les negociacions no es poden fer mai ni amb la precipitació del cop calent d’entrada, ni amb la urgència de trobar-se en temps de descompte. Les negociacions han de ser discretes en la seva gestació, però transparents en el seu resultat. Quan hi ha voluntat ferma i sincera d’arribar a un acord, els missatges no s’envien a través dels mitjans de comunicació, sinó que es reserven per a la taula de negociació. I, si de veritat hi ha hagut negociació i pacte, hon ha de poder veure-hi elements propis de cadascuna de les parts, així com trobar-n’hi a faltar d’altres. I en aquest sentit, podem dir que la negociació mantinguda entre CiU i ERC ha estat rigorosa i responsable en el seu objectiu, i exemplar en les seves formes.

No serà pas un camí de roses, a partir d’ara. La resta de grups, lògicament, hi hauran de mostrar la seva disconformitat. Però també aquí es veurà el seu nivell de responsabilitat i de compromís amb el país, des de la perspectiva política que sigui. Alguns, hipòcritament, ja advertien que no volien saber res amb un govern liderat per l’únic partit i l’únic polític legitimat per a fer-ho, reclamaven la urgència d'acabar amb la provisionalitat d’un Govern en funcions, i auguraven o més aviat desitjaven la dificultat del pacte, però ara posen el crit al cel per la concreció d’un pacte com aquest. Els socialistes, que socialment no farien pas unes polítiques massa diferents, hauran d’intentar erigir-se de nou en caps de l’oposició encara que en realitat no tinguin cap proposta concreta per posar sobre la taula. S’entén el paper d’IC-V i de les CUP que, sabent que no han de tenir responsabilitats de govern faran èmfasi en les inevitable deficiències que tindrà el nou Govern pel que fa a les polítiques socials; més que una alternativa, és una manera de marca perfil. Però, alhora, aquests grups partidaris d’exercir el dret a decidir han vist reflectida en el pacte la seva reclamació que la concreció del tema de la consulta es fes al Parlament comptant amb totes les forces sobiranistes.  

La lògica dels partits nacionalistes espanyols, el PP i C’s, serà la d’escandalitzar-se per un pacte que encaminarà el país cap a una direcció diametralment oposada a la seva. Fins i tot procuraran fer veure que tots els mals del país, inclosos els que ens imposa el seu nacionalisme espanyol des de Madrid, vénen de la proposta de consulta projectada per al 2014. Però, el més sorprenent del cas serà veure com el Partit Popular intentarà boicotejar el calendari fixat a base de provocar, d’atacar i d’escanyar suficientment el país com perquè no puguem esperar ni al 2014 a fer la consulta.

dimarts, 18 de desembre del 2012

El temps de la negociació

En tota negociació, cadascuna de les parts juga les seves cartes, posant sobre la taula les seves propostes, sabent fins on pot arribar a fer concessions i sobretot sabent què hi pot arribar a guanyar o a perdre. I, sabent també els punts forts i els punts febles de l’adversari o de la contrapart, l’administració del temps esdevé un factor important; per això, moltes negociacions s’acaben tancant en el darrer moment, perquè tothom apura el temps per veure si l’oponent pot començar a pensar en el que perdria en cas de no arribar a cap acord.

D’altra banda, en una negociació política pesa també la imatge pública que es donarà del pacte, a vegades tant o més que el contingut del pacte en sí. Jo, ja ho he dit en alguna altra ocasió, era partidari d’un pacte de Govern estable entre CiU i ERC. Però, en qualsevol cas, si s’hagués formalitzat l’endemà de les eleccions un pacte entre ambdues formacions, tant de val que hagués estat un pacte de govern com un pacte de suport extern per a tota la legislatura, per les dues parts hi hauria qui ho hauria interpretat com una renúncia excessiva. De fet, faci el que faci ERC, sempre hi haurà qui ho trobarà una traïció: o perquè s’ha rendit davant de CiU o perquè ha posat en perill la legislatura del referèndum. I, per tant, entenc que s’hagi volgut fer una negociació serena i sense presses; com a mínim aquesta vegada queda clar que no es tracta d’una negociació per a repartir-se cadires ni cotes de poder. El que passa és que comencem a entrar en la fase del compte enrere.

I arribat a aquest punt, podríem comparar la maduració del pacte amb la maduració o envelliment d’un bon vi. No ens havíem de precipitar a destapar l’ampolla de l’acord, perquè podia sortir un pacte poc elaborat i per tant que tingués tot l’aire de ser massa novell i amb poca solera. Però arriba a un punt en què es corre el risc que el vi es piqui. Tothom sap que cap de les dues forces polítiques es pot permetre el luxe de malbaratar l’ocasió que representa aquesta legislatura; però tampoc es pot esperar fins al darrer moment, i donar la sensació que una de les dues parts s’ha hagut de rendir per evitar el desastre. Això debilitaria el mateix pacte i l’acció de Govern posterior. Fora bo que sabessin trobar el moment oportú, que ja no es pot ajornar gaire més, per a presentar un pacte sòlid fet des del convenciment, i no esperar al darrer moment per tancar un mínim acord, com a mal menor, que deixés entreveure la incapacitat d’arribar a un gran acord nacional.

dilluns, 17 de desembre del 2012

TV3, les raons del nacionalisme espanyol

És cert que a vegades costen d’entendre determinades actituds tan viscerals com les que acostuma a tenir el Partit Popular envers tot allò que pugui ser català. És cert també que a vegades cal que es produeixi un fet revelador perquè obrim els ulls i comprenguem les raons que els porten a sostenir aquesta visceralitat. I cal admetre que les tesis del Partit Popular no sempre estan mancades de fonament, almenys pel que fa, per exemple, a la seva fòbia contra TV3. Després de veure la programació d’ahir monopolitzada per la Marató, hem d’admetre que no van tan mal encaminats.

Quan des del Partit Popular clamen pel tancament o la reducció de TV3 a la mínima expressió, al·legant que fomenta un sentiment nacionalista, ja saben el que es fan. Ahir devia ser un d’aquells dies en què devien reforçar les seves tesis d’urgir el tancament de la Televisió de Catalunya. És evident que programacions com les d’ahir posen en evidència que aquesta televisió no és una televisió escombraria, com les que ells defensen, sinó que és una televisió posada al servei del país. I això cou. I més encara si es tracta d’una televisió que té el país al darrere, un país que se la sent seva. Es podria muntar un espectacle televisiu i acabar fent una aportació solidària per a la causa que sigui, però més important que la quantitat final recollida, és que TV3 sigui capaç de mobilitzar el país, o potser és el país que es mobilitza amb la seva televisió. I això encara els cou més. Dies com els d’ahir fan que els catalans ens sentim orgullosos de la nostra televisió, però sobretot del nostre país. I això els treu de polleguera.

Si TV3 fos un canal més, farcit de programes escombraria, d’aquells que vomiten odi i violència permanent com Intereconomia o 13TV, segurament els populars no hi tindrien tanta aversió. No els preocupen en absolut els diners que pugui costar aquesta televisió catalana, sinó el seu paper de referència per als catalans. I que això es faci des d’un nivell de qualitat més que acceptable, des de la pluralitat, però sobretot des d’un sentit de país. No és que TV3 fomenti l’independentisme, com diuen ells, sinó que l’independentisme el fomenta el fet que el Partit Popular, i en general el nacionalisme radical espanyol, ataqui la llengua i, en aquest cas, la televisió pública de Catalunya, simplement perquè compleix el seu paper de servei al país i a la seva gent.

diumenge, 16 de desembre del 2012

On marquem la línia divisòria?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No he estat mai, almenys com a norma general, dels qui creuen que com més empitjorin les coses, millor. Amb tot, reconec que, a vegades, una atzagaiada de l’enemic provoca un reacció que, altrament, no hi hauria estat o no pas amb la mateixa intensitat. Però, a part dels sectors independentistes que avalen aquesta tessitura, hi ha el Govern espanyol i el Partit Popular que també aposten per la mateixa estratègia; en sentit contrari, està clar.

Ara com ara, l’estratègia del Partit Popular, i en aquest cas de forma ben planificada i coordinada amb el partit popular a Catalunya de la senyora Camacho, és exactament la d’anar tensant la corda, probablement amb l’objectiu de provocar-ne el trencament. Les darreres envestides del Ministre Wert contra la llengua i l’ensenyament a Catalunya no són en cap cas ni fruit de la ignorància ni de la improvisació. S’ha triat aquest moment, just després d’unes eleccions en què ells consideren que han afeblit el Govern d’Artur Mas, i conscients que aquest nou conflicte pot acabar de radicalitzar el pacte de Govern entre CiU i ERC.

Costa d’entendre, és cert, l’estratègia de la senyora Camacho, que amb el que portem de legislatura no ha parat d’insistir i de reclamar al Govern de Mariano Rajoy que no pagui els deutes contrets amb Catalunya, que no executi les inversions pressupostades a Catalunya, i que n’inclogui el mínim en els següents pressupostos; una estratègia basada en l’amenaça als empresaris catalans (alguns dels quals deuen ser del seu partit) de promoure boicots als seus productes o de posar-los traves a Europa si avancem cap a la independència; i ara una estratègia basada en tocar un dels punts més sensibles de la societat catalana, com és la llengua. Calculen que empitjorant el màxim la situació es crearà una context en què ells en podran sortir vencedors. Entenc que és la provocació constant del qui compta que podrà sufocar amb seguretat la revolta que ell mateix està provocant, potser precisament pel plaer de poder-la esclafar.

El darrer enfrontament institucional promogut pel Ministre Wert pot tenir de positiu el fet de marcar millor la línia divisòria entre els amics i els enemics de Catalunya. I quan dic “amics” no em refereixo a partidaris de la independència perquè vull creure que hi ha persones que estimen el país, però que creuen que per a defensar-lo tampoc cal arribar a l’opció independentista. De fet, aquesta posició és la que tenia la immensa majoria dels partits polítics catalans fins fa ben poc.

I ja sé que n’hi haurà que s’entestaran en marcar la línia divisòria més enllà perquè els sigui més favorables a ells, als espanyols que volen anihilar-nos com a país. Alguns han estat sempre obsessionats per posar els socialistes en el bàndol espanyol; ja hi posaven aquells socialistes com Ferran Mascarell, Rubert de Ventós, Jaume Sobrequés, Ernest Maragall i tants altres que avui són molt més propers a nosaltres. I en lloc de procurar acabar d’atraure els socialistes que naveguen entre dues aigües, per tal que s’adonin que fins i tot defensant tesis federalistes estan molt més a prop del sobiranisme que del centralisme, sembla que pretenguin fer mans i mànigues per a sumar-los als bàndol del PP.

Estupideses majúscules com les de Marcelino Iglesias o de Francisco Vázquez poden ajudar a fer entendre als socialistes catalans que ideològicament estan molt més a prop de qualsevol altre partit català (CiU, ERC, IC-V) que no pas dels seus teòrics companys de partit espanyols. 

dissabte, 15 de desembre del 2012

Lula da Silva descobreix la sopa d’all

En l’acte de lliurament del Premi Internacional Catalunya, el guardonat, l’ex president brasiler Luiz Inácio Lula da Silva, va demostrar als assistents que havia descobert la sopa d’all. En el discurs d’agraïment per la concessió del premi, va venir a dir: “No vam impulsar el creixement de l’economia per a redistribuir la riquesa, sinó que la redistribució de la riquesa ha portat el creixement econòmic”. I tot seguit va desgranar quatre obvietats sobre economia, pròpies d’una persona sense carrera universitària com és el seu cas.

El plantejament era així de simple: en lloc de fer com els il·lustres economistes i estadistes europeus que han abocat milions i milions al sector financer que per la seva pèssima mala gestió havia desencadenat la crisi, ell es va limitar a rescatar les famílies que estaven en la més absoluta pobresa. En lloc de donar més precarietat i més inseguretat als ciutadans per tal de poder garantir que els poderosos no perdin cap dels seus privilegis, com es fa aquí, ell es va dedicar a garantir unes mínimes rendes de supervivència, a incrementar els sous i a facilitar l’accés diversificat al crèdit. I la seva lògica, tan primària com vulgueu, va funcionar: si la gent disposava de recursos i d’una certa seguretat podia, ben al contrari que aquí, incrementar el consum i millorar les seves condicions de vida; aquestes millores van beneficiar de retruc les empreses de serveis i les indústries locals; i tots plegats, empreses i consumidors, a través dels impostos van començar a engreixar les arques de l’Estat. Total, creació de milions de llocs de treballs i creixement de l’economia a l’entorn de 5%. I, quan algú li demanava com havia estat possible, ell, inexpert i ignorant en matèria d’economia, deia que s’havia limitat a fer polítiques al servei de les persones i no al servei dels banquers i dels poderosos.

Tota una descoberta de la sopa d’all. De què serveixen els estudis d’economia si no s’han d’aplicar al servei de la gent? Per a què serveix la política si no és per a beneficiar la ciutadania? De veritat una persona com Lula de Silva es mereix un premi pel sol fet de complir amb un deure tan elemental, com el d’emprar els recursos públics per a posar-los al servei de la població? No hauria estat millor no atorgar-li cap premi, donat que no feia res més que el que pertocava, però engarjolar i perseguir tota aquesta trepa de delinqüents que des de les entitats bancàries i des de les administracions públiques controlen i dirigeixen la crisi robant els escassos recursos dels ciutadans i repartint-se’ls entre els poderosos?

divendres, 14 de desembre del 2012

Lleis fetes per a delinquir legalment

És curiós que, a vegades, la gent reacciona davant de temes i accions molt concretes, que poden ser simplement anecdòtiques o que potser tenen o se’ls dóna un cert valor simbòlic. El que passa és que si després no es fa la generalització del tema i no es va al fons de la qüestió, la reacció pot ser força inútil, i en tot cas limitar-se a resoldre un problema puntual, però deixant indemne el gruix de la qüestió. Em sembla que és el que pot estar passant a Anglaterra amb la cadena de restauració nord-americana Starbucks.

De cop i volta, es veu que els anglesos han descobert que aquesta cadena pagava una quantitat ínfima d’impostos al Regne Unit en comparació amb el volum de negoci que hi mou. I han començat les protestes, fins i tot airades, de patriotes anglesos que proporcionalment deuen pagar molt més en impostos que aquesta empresa. Tots els mitjans de comunicació s’han esforçat en dir que en realitat l’empresa no feia res d’il·legal, perquè sempre s’emparava amb la legislació vigent, però sí que ho consideraven una mica injust, i fins i tot algú ha gosat dir immoral. I com que hi va el prestigi, és a dir la rendibilitat de l’empresa, els seus responsables ja han anunciat que multiplicaran el pagament d’impostos al Regne Unit. I tots contents per la victòria obtinguda. A veure: el que feia Starbucks, i continuarà fent tan bon punt hagi passar la febrada reivindicativa, és el que fa la immensa majoria de les empreses, és a dir absolutament totes les que poden fer-ho. Si la llei els permet fixar una seu oficial, encara que sigui fictícia en un paradís fiscal o en un país on es paguin menys impostos, o els permet maquillar els comptes per tal que sembli que el principal benefici l’han obtingut allà on està menys gravat per hisenda, per quina raó no ho han de fer.

Si hi ha una determinada legislació és expressament per a servir-se’n i per a emparar-s’hi. I les lleis estan fetes expressament per a possibilitar tota mena de maniobres, d’enginyeria fiscal, per a defugir el màxim el pagament d’impostos; els dels més rics, és clar. Si es tractés d’escletxes legals que aquests desaprensius utilitzen malèvolament, canviant aquestes lleis n’hi hauria prou; el que passa és que no són escletxes sinó les vies legals establertes per a què compleixin aquesta finalitat. El frau, l’estafa o el delicte deixen de ser-ho tan bon punt els delinqüents tenen el poder suficient com per a fer-ne llei.    

dijous, 13 de desembre del 2012

TV3 al País Valencià, victòria pírrica

Finalment ha arribat la resolució del recurs presentat per Acció Cultural del País Valencià contra la sentència que avalava el tancament dels reemissors de TV3 i la multa del Govern valencià contra l’entitat. Han calgut quatre anys perquè el Tribunal Suprem reconegués allò que sabia absolutament tothom, inclosos el PP i el Tribunal Superior de Justícia de València: que la competència sobre les emissions televisives al País Valencià corresponia al Govern espanyol, i que per tant, el Govern valencià no podia ni fer clausurar els repetidors ni imposar multes per una qüestió que no era de la seva competència.

Però, com sempre, la intenció del PP i dels seus peons a la magistratura era causar un perjudici greu a l’entitat valenciana i en general a tots els valencians que volien veure la televisió catalana. Ara, la qüestió ja no depèn dels repetidors i com a mínim ja han aconseguit tenir la principal entitat cultural valenciana atemorida i mancada de recursos durant una bona temporada. Objectiu acomplert. I una vegada més celebrarem com una victòria allò que ho ha estat en realitat per a l’enemic; primera perquè el mal produït ja és irreparable i segona perquè la sentència es limita a dir que el que s’havia fet no era correcte però sense ni rescabalar l’entitat pels perjudicis causats, ni deixar clar que no solament no hi ha cap norma que impedeixi les emissions de TV3 al País Valencià sinó que n’hi ha  que prohibeixen impedir-ho, ni per suposat emprendre les accions pertinents contra els prevaricadors que van voler perjudicar ACPV.

És més, el Partit Popular, i molt especialment el de València ja està avesat a enriure’s de les sentències judicials que li són adverses. Si ostenta el rècord d’incompliments reiterats de les decisions judicials, en concret pel que fa al tema de unitat de la llengua, que ja s’acosten a la vintena, tampoc tindrà cap problema amb aquesta altra del Tribunal Suprem. El Govern valencià infringia la llei i invertia recursos públics per a perjudicar els ciutadans negant-los el dret a veure el canal televisiu català, i ho continuarà fent, saltant-se les lleis i les resolucions que calgui. Els jutges no és que desconeguin l’existència d’una Carta europea de llengües regionals i minoritàries, ratificada per l’Estat espanyol i per tant formant part del seu ordenament jurídic, que prohibeix explícitament posar traves a emissions televisives entre territoris amb una mateixa llengua o afí, és que prefereixen atendre els interessos polítics dels qui estan disposats a fer el que calgui per eliminar la llengua catalana. Amb Wert o sense.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Rematar la feina amb el cant de la sirena

És habitual, encara que ben poc rigorós, que la gent elabori teories i estableixi principis generals a partir d’experiències molt concretes i, a vegades, fins i tot personals. Qui no ho ha fet més d'una vegada! I com que elucubrar és gratis, almenys de moment, tothom es veu amb cor de donar receptes i consells per a sortir de la crisi; sovint veiem en mitjans de comunicació, potser en un ben intencionat intent de donar una mica d’ànims i de crear un cert aire d’optimisme, exemples i models de com sortir de l’atzucac on ens trobem, a base de l’emprenedoria, de la innovació o de l’exportació.

Les actuals condicions laborals que han imposat els governs estan pensades per a què ningú cregui tenir un lloc de treball segur (ara ja estan mirant d’aplicar aquest criteri també al funcionariat), i en qualsevol cas amb uns sous molt més baixos del que havien estat fins ara. És a dir que les polítiques econòmiques van orientades a frenar el consum i, per tant, a arruïnar petites i mitjanes empreses que depenguin només del mercat intern. Ergo, la conclusió és clara: cal innovar i mirar cap als mercats exteriors. És cert que hi ha determinades empreses, fins i tot petites, que poden suplir amb escreix la pèrdua del mercat intern a través de les exportacions. Però la recepta ni és vàlida per a tothom ni està exempta de riscos. És el mateix que passa als qui tenen la gosadia d’apostar per la innovació, en la recerca de nous productes o serveis, o simplement plantant-se pel seu compte. La crisi s’està emportant per endavant moltes petites i mitjanes empreses com a conseqüència lògica, i no pas inconscient, de les polítiques d’austeritat; però té també unes altres conseqüències derivades d’aquesta panacea que sovint ens presenten els mitjans de comunicació basada en les exportacions, la innovació i l’anomenada emprenedoria.

Quanta gent, havent estat víctimes de la crisi, trobant-se sense feina, no ha esmerçat els seus estalvis o les quantitats percebudes per la indemnització d’acomiadament a emprendre una aventura fallida de petit empresari o d’autònom emprenedor. No n’he vist cap estudi en concret, però a risc de caure en el que apuntava al principi, aventuraria dir que justament ara, amb tantes dificultats econòmiques, és quan s’obren i es tanquen a una velocitat de vertigen més petites empreses, botigues i tallers. Només cal fer un tomb pel carrer per observar persianes abaixades de negocis estrenats de poc. Per a cada persona implicada deu ser un drama veure com se’n va en orris la darrera esperança de sortir del pou, havent-hi esmerçat els pocs estalvis que li quedaven; però per al país, ens podem permetre aquesta disbauxa d’inversions fallides i d’obertures de locals que acaben tancats al cap de ben poc?

dimarts, 11 de desembre del 2012

Un Nobel no gens exemplar

A vegades, hi ha premis que s’obtenen més per la manca d’altres candidats que per mèrits propis. Suposo que aquest és el cas del premi Nobel de la Pau atorgat a la Unió Europea. No sabem com seria l’Europa actual sense aquesta Unió, i és evident que la seva existència és sempre un element de dissuasió per a evitar conflictes interns; però, personalment, crec que la gran lliçó de la segona Guerra Mundial no va ser justament que calia evitar el bel·licisme, sinó que les guerres s’havien de traslladar lluny dels grans centres de decisió i de poder econòmic.

Des d’un punt de vista històric, doncs, podríem entendre aquest premi a la institució europea, encara que sigui només per a reconèixer l’esforç de no recórrer a la violència per a resoldre les seves diferències, havent-hi els precedents de fer-ho amb una certa regularitat. Però, en tot cas, ni la història és excessivament immaculada ni el moment el més oportú. Perquè és aquesta mateixa Unió la que s’ha mirat impassible com a Europa mateix es desenvolupaven conflictes sagnants com els dels Balcans, la mateixa que no tenia cap mena de rubor a l’hora d’establir tractes comercials i preferents amb règims dictatorials o opressors de pobles sencers, la mateixa que permetia que la rivalitat comercial o colonial entre alguns dels seus membres originés conflictes com la guerra de Ruanda o la del Congo, i sobretot la mateixa que ha estat incapaç de bastir una Europa dels ciutadans. Perquè no oblidem que Europa, avui per avui, no és encara una organització plenament democràtica, amb un Parlament limitadíssim de funcions, un poder Judicial sense massa jurisdicció i un executiu format pels dirigents dels Estats i no pas elegits directament per la ciutadania europea o sorgit del seu Parlament. I és aquesta mateixa Europa que posa per davant els interessos dels grans poders econòmics als dels seus ciutadans, i que no dubta a portar a la misèria pobles sencers per a salvaguardar els interessos d'aquests poders.

I és que la història dels Nobel de la Pau no és que sigui tampoc exemplar. A grans trets, podríem dir que en el seu currículum hi trobaríem tres grans prototipus de premiats. En primer lloc, hi ha aquells premiats per compromís polític, sense parar compte si els qui es penjaven la medalla tenien un historial molt més proper al del genocida o criminal de guerra, com és el cas del Nobel atorgat a l’instigador del cop d’Estat de Pinochet a Xile. En segon lloc hi ha aquells altres que, sense negar-los tenir els seus mèrits, han obtingut el guardó bàsicament com una forma d’incordiar un Estat considerat poc amic. I, en tercer lloc, hi hauria aquells altres de persones que certament havien fet prou mèrits personals per a obtenir-lo. El d’enguany, a la Unió Europea, es trobaria més entre la primera i la segona casuística que proper a la tercera.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Presumpció d’innocència, sí, però tot apunta a la culpabilitat

S’ha dit i repetit moltes vegades, però ja deu interessar que sigui així, perquè no es fa res per a canviar-ho. Tenim una administració de Justícia tremendament lenta, és a dir tremendament injusta. No té cap sentit que els processos s’allarguin indefinidament quan, en moltes ocasions, es tracta d’escatir fets relativament simples, de caixa o faixa. És més, la dilació en el temps acostuma a servir per a poca cosa més que per a la destrucció de proves, la creació de coartades i fer que arribin a prescriure els fets.

És absolutament escandalós, jo crec que només atribuïble a un fet delictiu en sí mateix, que el cas Palau encara no hagi arribat enlloc. No és creïble que es digui que s’està instruint la causa durant tot aquest temps, o que calgui cercar nous elements; arreu del món occidental, i no cal anar als països capdavanters, veiem que els judicis es celebren amb una celeritat encomiable, amb l’excepció feta, per exemple, del cas de Julien Assange, perquè aquest és evidentment un cas estrictament polític. Quelcom de semblant passa amb el cas Pretòria: en un primer moment, imatges sensacionalistes de polítics emmanillats, per després aplicar la màxima de “qui dies passa anys empeny”. Per això, em semblava bastant curiós que Pere Navarro demanés a la Justícia que accelerés la instrucció del procés del cas Mercuri que esquitxa directament alts càrrecs del Partit dels Socialistes, com si no sabés com funciona la Justícia d’aquest país. Ara, ell mateix, lligant la seva credibilitat a la sort dels seus companys imputats, afirmava que els motius de les imputacions s’estaven esvaint, com d’alguna manera sembla que s’han esvaït algunes de les imputacions del cas Pretòria. De fet, ells mateixos delaten la seva culpabilitat quan afirmen que esperen que al final no es puguin demostrar els fets que se’ls atribueixen. Algú s’imagina que una persona completament innocent, acusada i vilipendiada públicament, al final de tot el procés es conformaria amb ser declarada innocent? És possible que després de tants escàndols mediàtics hi hagi imputacions inicials que quedin en res? I si fos així, haurien quedat en res per la innocència dels acusats o per manca de proves o mala instrucció del cas?

Només faltava, per acabar de sentenciar l’eficàcia de la justícia espanyola (només és ineficàcia?), que haguessin de deixar anar tots els detinguts pel cas de la màfia xinesa, contra la qual sembla que hi havia proves i evidències més que suficients, senzillament per errors de forma. I el dubte sempre és el mateix: hi ha dilacions en el temps i errors de procediment, simplement per ineptitud i ineficàcia o per voluntat expressa i interessada? Presumpció d’innocència, sí, però tot apunta a la culpabilitat.

diumenge, 9 de desembre del 2012

Tornem al català emprenyat, o prenem la iniciativa?

(Article publicat al Dairi Gran del Sobiranisme)

L’endemà mateix de l’onze de setembre vaig publicar un article que portava per títol “Ara és l’hora, per tots els fronts”. Venia a dir que després de la gran demostració de força de l’independentisme català, era el moment de passar a l’acció. La independència no la guanyaríem al  Passeig de Gràcia, sinó al Parlament; des del carrer podíem forçar els nostres polítics a fer el pas i a no defallir, però eren ells (els que siguin) els qui han de fer el pas definitiu. I apuntava que calia, a més del canvi d’actitud de molts polítics, cosa que ja es va produir, una pressió permanent de la societat perquè el procés no tingués marxa enrere.

De cap de les maneres voldria responsabilitzar ningú, o en tot cas a tots ens en correspon una part, però el cert és que hi ha hagut sectors que s’han deixat portar per una certa eufòria amb el convenciment que, un cop assenyalat el camí, ja només era qüestió d’anar cremant etapes. Com si en una partida d’escacs, un cop definida la pròpia estratègia ja poguéssim menystenir l’adversari, com si aquest no mogués també les seves fitxes. Anunciar als quatre vents que el procés cap a l’exercici del dret a decidir és irreversible, i donar per fet que ja ho tenim tot ben encarrilat, em sembla una temeritat.

Jo, en aquell article del dotze de setembre, proposava obrir tots els fronts possibles per tal d’anar consolidant posicions i desbordar la defensa de l’Estat. Si ja tenim clar que, en algun moment o altre, haurem de transgredir la legalitat espanyola i acollir-nos a la legalitat internacional i a la legitimitat democràtica de la voluntat del poble de Catalunya, podíem començar per una gran quantitat de petits gestos i accions, o no tan petits, en tots els àmbits. El plantejament era que no donessin l’abast per a apagar tots els incendis, des de les institucions i des de la societat civil, amb accions col·lectives i individuals de tota mena: mocions als Ajuntaments, insubmissió fiscal, banderes a les institucions (a la Generalitat encara hi oneja l’espanyola), els CAT de les matrícules, l’aplicació estricta de les lleis d’educació i de política lingüística (que avui per avui s’incompleixen amb tota impunitat)...

Ben al contrari, tota la pre campanya i la campanya electoral la vam centrar en la viabilitat d’un Estat Català i en el dret que ens assisteix per convocar el referèndum, sense ni tan sols retreure els greuges pendents amb aquest Estat que ens vol humiliar a cada pas, i que ens agredeix dia sí i dia també. I, el que és pitjor, l’Estat sí que ha entès que una manera d’avortar el nostre projecte alliberador era atacant per tots fronts: una cosa és la diplomàcia espanyola que ha fet pronunciar la UE en contra de la nostra permanència si ens separem, o els informes sobre la catàstrofe econòmica que suposaria la independència, però l’altra és l’ofec de l’Estat contra les finances catalanes, l’ajornament d’inversions compromeses i l’espantall del corredor central en detriment del mediterrani, l’ofensiva contra el català al País Valencià, a les Illes i a la Franja, i la més punyent del Ministre Wert proposant tornar a situacions equiparables a l’època del franquisme.

Si no reaccionem a temps, ens podem tornar a trobar en una situació que ja semblava superada que era la del català emprenyat, de la queixa permanent, d’haver de respondre als seus atacs, sense portar nosaltres la iniciativa.

dissabte, 8 de desembre del 2012

L’Europa en vies de subdesenvolupament

Les politiques econòmiques estan donant els resultats esperats i per als quals es van concebre. L’increment de l’atur no sembla tenir aturador, les condicions laborals empitjoren arreu d’Europa i les previsions continuen sent cada vegada pitjors; bé, pitjors per a la majoria de la població, però no tant per als qui han dissenyat la crisi i la manera de gestionar-la. El desmantellament de l’estat del benestar funciona al ritme planificat, i a una velocitat de creuer estan convertint la gran massa del que fins ara coneixíem com el primer món en una continuació del tradicional tercer món, que és on ells sempre s’han mogut amb més solvència i capacitar d’amassar grans fortunes.

Les grans grups inversors han entès que no tenen per què vincular el seu negoci amb el progrés d’un país, ni tan sols d’una àrea geogràfica específica. Ha desaparegut aquella dreta tradicional que considerava que calia crear les condicions perquè les empreses tinguessin importants beneficis, ja que d’aquesta manera probablement una part els reinvertirien en noves iniciatives, creant llocs de treball i per tant un certs beneficis, encara que fossin col·laterals, per al conjunt de la població. Es creia que si s’escanyava excessivament els treballadors i els ciutadans en general, lògicament, aquests no tindrien capacitat adquisitiva i conseqüentment reduirien el consum i es posaria en perill la viabilitat de moltes empreses. Però, ara s’han adonat que no tenen cap necessitat de què la gent gaudeixi d’aquest mínim benestar que generava un cert consum i mantenia la petita i mitjana empresa, tenint en compte que aquests grans grups inversors no s’entretenen en la menudalla i els seus interessos encara disposen d’un ampli marge de recorregut als països en vies de desenvolupament. Les grans companyies continuen tenint enormes beneficis, no pas principalment per la seva activitat en els països europeus o als Estats Units, sinó per la seva situació de domini arreu del planeta.

De fet, es tracta del mateix esquema que va generar la bombolla immobiliària, que va ser altament rendible mentre va durar, portada al nivell planetari. Mentre aquests grans grups inversors, que són els qui marquen les línies polítiques a seguir, que controlen i dirigeixen això que algú eufemísticament anomena “els mercats”, puguin satisfer el seu afany sense límits d’aconseguir poder i beneficis al tercer món, no permetran que aixequem el cap. Si algú s’havia cregut que, amb el temps, els països subdesenvolupats podien aspirar a anar-se igualant amb el primer món, ja s’ho pot treure del cap. Des de les esferes del poder han decidit fer el procés a la inversa: convertir Europa en una zona en vies de subdesenvolupament. Al capdavall, és en els països més pobres que hi ha i es fan les grans fortunes.