Em nego a creure l’evidència

Cada vegada que algú comença el seu discurs dient “jo no sóc racista, però...” ja podem començar a tremolar, perquè el més probable és que en segueixi un reguitzell d’actituds i posicionaments inequívocament racistes o xenòfobes. Però, com que tots tenim les nostres contradiccions, també començaré avui de la mateixa manera: només cal fer un repàs als meus articles (més de 2000 de publicats en aquest bloc) per certificar el meu posicionament jo diria que inequívocament contrari i hostil al racisme i a la xenofòia. (1-2-3-4-5-6...)

Dit això, a mi també em sobrevenen els meus dubtes. Com és possible que dia sí, dia també, polítics, periodistes o analistes espanyols diguin bajanades de l’alçada d’un campanar? Podem recordar les darreres de l’Aznar, però també les del socialista Francisco Vázquez, les d’alguns ministres del Govern Rajoy i ja no cal dir els impresentables de mitjans de comunicació com La Razon, el Mundo, Intereconomia o 13TV. Bajanades que no és que siguin diametralment oposades al que diem i pensem els catalans, és que tampoc tenen res a veure amb el que poden dir polítics i mitjans de comunicació d’arreu del món, al marge de les poques simpaties amb què es mirin el procés d’emancipació dels catalans. Bajanades que sembla impossible que puguin sortir de persones que estiguin en els seus cabals, i que només s’explicarien amb un justificant d’haver estat dites en un moment d’intoxicació etílica o d’alienació mental. No es tracta, doncs, d’un o d’uns pocs pertorbats a qui se’ls hagi escapat accidentalment la llengua, sinó que la nòmina és considerablement alarmant i es reitera amb massa freqüència. Però, el més preocupant de tot és que les veus sensates (que també n’hi ha) són més aviat escasses, i en tot cas no gosen sortir a la palestra, no pas per defensar els catalans, sinó per reivindicar un mínim de sentit comú i l’existència d’una Espanya civilitzada i sensata.

No és possible que hi hagi cap mena de gen que faci dels espanyols, o com a mínim dels espanyols que tenen veu pública, uns individus amb unes incapacitats tan manifestes per al raonament. Em nego a creure que hi hagi, així genèricament, cap poble ni amb més ni amb menys aptituds mentals: ni el català, ni l’espanyol, ni cap altre. Però, és que sembla que n’hi hagi molts d’entestats a demostrar el contrari; i sense gaire ningú dels seus que els porti la contrària.