"Nosaltres, els empresaris..."

Em resulta tremendament patètic escoltar el discurs de petits empresaris posant-se al costat de les polítiques econòmiques imposades pels mercats. Tot i ser només propietaris d’una botiga, d’un taller, d’un restaurant o d’una petíta indústria, com que formalment ells són empresaris, sovint els dóna la impressió que els seus interessos són compartits amb els de les grans empreses i grups financers que marquen les pautes econòmiques a seguir. De fet, es mouen amb els vells esquemes del capitalisme del segle passat polaritzat entre amos o empresaris, d’una banda, i treballadors de l’altra.

La globalització, i sobretot, ara la crisi, n’ha canviat les regles de joc. Els qui dirigeixen les polítiques econòmiques no tenen cap interès en el petit mercat local i estan imposant unes mesures que ensorren cada dia més el consum i, per tant, perjudiquen directament aquestes petites empreses. No és que els grans poders econòmics siguin tan imbècils que no sàpiguen que les retallades provoquen més atur, més inestabilitat, i conseqüentment, menys consum i més crisi per a les petites empreses, és que aquest és un tema que a ells els importa un rave: el seu negoci és tot un altre. Com que ja renuncien a potenciar els mercats interiors, interessats en desballestar l’Estat del benestar, és a dir el benestar dels ciutadans que propiciava el consum, presenten la panacea de la globalització i de la internacionalització que està bàsicament només a l’abast d’unes poques empreses. La gestió de la crisi es fa només en funció dels interessos de les grans corporacions, encara que col·lateralment també se’n puguin beneficiar alguns petits o mitjans empresaris. Però la immensa majoria d’aquests petits empresaris pateix les conseqüències d’aquestes polítiques, tal com les pateix la globalitat de la població treballadora.

I d’exemples l’actualitat ens en serveix cada dia. La Nissan, per exemple, ja s’ha pres com a norma el xantatge que li permet la crisi: cada vegada que vol llançar un nou model, tenint com té diverses opcions de fabricar-lo en països diferents, planteja una subhasta a la baixa per adjudicar-lo a aquella factoria on els treballadors acceptin més reduccions de sou i de condicions laborals. Una situació impensable abans de la globalització i de la crisi; i per suposat, fora de l’abast de les petites i mitjanes empreses. I amb aquestes condicions, quina necessitat hi ha de sortir de la crisi?