Ja se suposa que la moció no tirarà endavant, però és significatiu que la CUP i ICV de Vilafranca del Penedès presentin una moció per declarar sis directius de Caixa Penedès com persones non grates al municipi. Dit així, sense més, pot sonar molt fort perquè una cosa és la seva mala gestió al capdavant de l’entitat i l’altra una reprovació tan radical com la que pretenen aquestes dues formacions polítiques. Amb tot, ja seria hora que algú demanés responsabilitats als directius de les entitats d’estalvi que han dilapidat un patrimoni que era de tots, ells sempre n’han tret sucosos beneficis, i al darrer moment s’han venut l’entitat a uns tercers; en el cas de Caixa Penedès integrant-la en un grup amb seu a Madrid.
Quan algú s’escandalitza pels elevats sous i per les astronòmiques primes que reben els directius de la banca i de les entitats d’estalvi, s’acostuma a fer el raonament de l’ortodòxia liberal, del tot renyia amb l’ètica més elemental: els directius que proporcionen a l’entitat quantiosos beneficis es lògic que també se n’enduguin una part proporcional. Però, està clar, aplicant aquest mateix principi, què s’ha de fer amb el directius que proporcionen a l’entitat quantiosos perjudicis? A part de la immoralitat i la indecència que representa l’enriquiment tan desmesurat d’uns pocs, i més trobant-nos en un període de crisi, en el cas de les entitats d’estalvis que han estat pèssimament gestionades fins al punt d’haver-les portat al límit de la desaparició, a la venda o a fusions que les despersonalitza és evident que les mesures més serioses i justes s’haurien d’assemblar molt més a les que proposen la CUP i ICV a Vilafranca del Penedès: destitució i acomiadament, i retorn de les retribucions econòmiques percebudes en els darrers anys, ja que es pot considerar que hi ha hagut un frau en la mesura que s’havien amagat uns resultats que al final s’ha vist que eren catastròfics.
Podria ser més discutible, potser, la declaració de persones non grates. Però no oblidem que aquestes entitats d’estalvis de caire local o comarcal eren un patrimoni local valuosíssim, per al desenvolupament del seu àmbit geogràfic. I aquests directius desaprensius se n’han aprofitat d’una forma exagerada en benefici propi, sense importar-los abocar l’entitat a la seva desaparició o desnaturalització. Com a mínim, cal reconèixer que ja era hora que algú prengués la iniciativa a l’hora de demanar justes i adequades responsabilitats a aquests individus: Només caldria desitjar que la proposta es generalitzés a totes les situacions similars que s’han donat al nostre país.
Quan algú s’escandalitza pels elevats sous i per les astronòmiques primes que reben els directius de la banca i de les entitats d’estalvi, s’acostuma a fer el raonament de l’ortodòxia liberal, del tot renyia amb l’ètica més elemental: els directius que proporcionen a l’entitat quantiosos beneficis es lògic que també se n’enduguin una part proporcional. Però, està clar, aplicant aquest mateix principi, què s’ha de fer amb el directius que proporcionen a l’entitat quantiosos perjudicis? A part de la immoralitat i la indecència que representa l’enriquiment tan desmesurat d’uns pocs, i més trobant-nos en un període de crisi, en el cas de les entitats d’estalvis que han estat pèssimament gestionades fins al punt d’haver-les portat al límit de la desaparició, a la venda o a fusions que les despersonalitza és evident que les mesures més serioses i justes s’haurien d’assemblar molt més a les que proposen la CUP i ICV a Vilafranca del Penedès: destitució i acomiadament, i retorn de les retribucions econòmiques percebudes en els darrers anys, ja que es pot considerar que hi ha hagut un frau en la mesura que s’havien amagat uns resultats que al final s’ha vist que eren catastròfics.
Podria ser més discutible, potser, la declaració de persones non grates. Però no oblidem que aquestes entitats d’estalvis de caire local o comarcal eren un patrimoni local valuosíssim, per al desenvolupament del seu àmbit geogràfic. I aquests directius desaprensius se n’han aprofitat d’una forma exagerada en benefici propi, sense importar-los abocar l’entitat a la seva desaparició o desnaturalització. Com a mínim, cal reconèixer que ja era hora que algú prengués la iniciativa a l’hora de demanar justes i adequades responsabilitats a aquests individus: Només caldria desitjar que la proposta es generalitzés a totes les situacions similars que s’han donat al nostre país.