El dia que Joan Puigcercós pronunciava la seva conferència “L’Esquerra que decideix”, el dia que inaugurava el seu web de promoció personal, Josep Lluís Carod Rovira anunciava la seva renúncia a optar a ser cap de cartell en les properes eleccions catalanes. La notícia va agafar per sorpresa a la majoria de militants i de mitjans de comunicació perquè la pugna interna entre els dos líders del partit semblava haver quedat en un segon pla, immersos com estem en una crisi econòmica a la qual no se li veu una sortida immediata, en una crisi institucional amb temes que s’allarguen excessivament com és el finançament i la sentència del Tribunal Constitucional, i en el marc de la imminent campanya electoral europea.
Ara, tot són elogis al gest de Carod que estalviarà una disputa interna, incloses les eleccions primàries que tothom tant elogiava, i que dóna una major cohesió al partit. Però caldria saber les motivacions reals que han portar al vicepresident del Govern a tirar la tovallola, i a fer-ho en aquest moment. Dubto que sigui el propi convenciment que Joan Puigcercós sigui millor candidat que no pas ell; més aviat m’inclinaria a pensar que no està disposat a afrontar una nova derrota, tenint en compte el ferri control intern que porta el President del partit. I, probablement, l’oportunitat del moment pot tenir molt a veure en propers gestos que protagonitzarà Joan Puigcercós i que es derivaran de l’acord de finançament, del desplegament de l’Estatut i de la sentència del Tribunal Constitucional. Però això ho veurem en les properes setmanes que sembla que seran decisives.
Sigui com sigui, i desaparegut, d’altra banda, Joan Carretero l’altre cap visible que podia disputar el lideratge de Puigcercós, aquest ho té tot a les seves mans per a conduir el partit sense massa fissures ni trasbalsos interns. I tal com anunciava ahir, ara s’inicia una nova etapa que ha de portar el partit a liderar l’Esquerra del país. La pèrdua de pes polític de Josep Lluís Carod Rovira en benefici de Joan Puigcercós ha anat acompanyada en els darrers anys amb una pèrdua constant de suport electoral, que ara pot tenir un repunt a l’alça en les eleccions europees donades les òptimes condicions tant del candidat com de la coalició que s’ha aconseguit presentar. Però després vindrà la prova de foc que seran les eleccions al Parlament de Catalunya, d’aquí a un any i mig, i allà es podrà avaluar l’encert del canvi definitiu de lideratge. Seria bo que es marquessin uns objectius concrets, més enllà de l’imprecís “liderar l’esquerra del país”, que permetin a la vista dels resultats ratificar el camí emprès o rectificar-lo.
Ara, tot són elogis al gest de Carod que estalviarà una disputa interna, incloses les eleccions primàries que tothom tant elogiava, i que dóna una major cohesió al partit. Però caldria saber les motivacions reals que han portar al vicepresident del Govern a tirar la tovallola, i a fer-ho en aquest moment. Dubto que sigui el propi convenciment que Joan Puigcercós sigui millor candidat que no pas ell; més aviat m’inclinaria a pensar que no està disposat a afrontar una nova derrota, tenint en compte el ferri control intern que porta el President del partit. I, probablement, l’oportunitat del moment pot tenir molt a veure en propers gestos que protagonitzarà Joan Puigcercós i que es derivaran de l’acord de finançament, del desplegament de l’Estatut i de la sentència del Tribunal Constitucional. Però això ho veurem en les properes setmanes que sembla que seran decisives.
Sigui com sigui, i desaparegut, d’altra banda, Joan Carretero l’altre cap visible que podia disputar el lideratge de Puigcercós, aquest ho té tot a les seves mans per a conduir el partit sense massa fissures ni trasbalsos interns. I tal com anunciava ahir, ara s’inicia una nova etapa que ha de portar el partit a liderar l’Esquerra del país. La pèrdua de pes polític de Josep Lluís Carod Rovira en benefici de Joan Puigcercós ha anat acompanyada en els darrers anys amb una pèrdua constant de suport electoral, que ara pot tenir un repunt a l’alça en les eleccions europees donades les òptimes condicions tant del candidat com de la coalició que s’ha aconseguit presentar. Però després vindrà la prova de foc que seran les eleccions al Parlament de Catalunya, d’aquí a un any i mig, i allà es podrà avaluar l’encert del canvi definitiu de lideratge. Seria bo que es marquessin uns objectius concrets, més enllà de l’imprecís “liderar l’esquerra del país”, que permetin a la vista dels resultats ratificar el camí emprès o rectificar-lo.