Pàgines

diumenge, 5 de febrer del 2012

L'exercici fatxenda del poder

(Article publoicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En moltes activitats humanes, d’índole ben diversa, tan important com l’acció en sí és el fet de poder presumir que s’ha fet aquesta acció. Hom sembla tenir la imperiosa necessitat d’exhibir la pròpia obra, o si més no de contemplar-la ell mateix. D’alguna manera, és el tòpic del delinqüent que torna al lloc del crim o la imprudència del brètol que publica a la xarxa, delatant-se obertament, la seva bretolada. En un altre sentit, és el plaer de poder explicar a l’entorn més immediat una aventura o un viatge, tant o més que la mateixa experiència viscuda.

En l’àmbit de la política, i en general en les relacions de poder, passa una cosa semblant. No és tan important l’assoliment d’unes determinades fites com el fet de deixar clar que s’han assolit. De fet, en moltes negociacions de pressupostos entre diferents forces polítiques, el que s’acaba acordant és el fet d’atribuir-se la inclusió o modificació d’una partida concreta, encara que aquesta ja la tingués prevista l’equip de Govern. I no em refereixo, ara, a negociacions de CiU amb el PP, sinó en general en tota negociació d’aquesta mena, de tots els colors.

Però, el tema esdevé més cruel quan el qui ostenta el poder no s’acontenta amb exercir-lo sinó que vol humiliar l’adversari o contrapart perquè aquest no pugui tenir ni l’excusa de poder-se apuntar algun mèrit. I aquesta ha estat una tònica general en les relacions entre Catalunya i Espanya, entre el nostre Govern i el Govern espanyol. Només recordar la reiterada humiliació que infringien els socialistes espanyols als dirigents del PSC: el Govern espanyol desautoritzava una i altra vegada el Govern català, presidit per Maragall o per Montilla, o pactava directament amb CiU deixant de banda els seus teòrics aliats a Catalunya.

I ho tornem a veure ara. Artur Mas, a risc de la impopularitat que li pot comportar un pacte amb el Partit Popular, es mostra davant de Rajoy plenament predisposat a donar-li suport, sense demanar cap altra contrapartida, com deia el portantveu Francesc Homs, que la creació d’un clima de confiança i de lleialtat institucional; i, en tot cas, donar llargues a la principal reivindicació nacionalista. Hom podria pensar que, davant d’aquesta actitud tan dòcil o col•laboradora de l’Artur Mas, els populars espanyols podrien endolcir el missatge, com intenta fer l’Alícia Sánchez-Camacho, per garantir-se la continuïtat de les bones relacions amb els nacionalistes catalans.

Però, no. Els populars no en tenen prou d’obtenir a canvi de res el suport de CiU, sinó que volen deixar clar a més que ells no cediran en cap de les seves obsessions de nacionalistes espanyols. No és pas casual que a l’entorn de la trobada Mas Rajoy, hi hagi hagut un desplegament exhaustiu de la seva voluntat d’agredir Catalunya des de tots els punts de vista: la retirada del projecte de compartir la gestió de l’aeroport del Prat, remarcant la Ministra que el seu objectiu era convertir-lo en un aeroport complementari del de Barajas; l’anunci de donar el cop de gràcia a la immersió lingüística, per a la qual cosa aviat donaran la consigna a l’Administració de la Justícia perquè sentenciï en contra del català; la voluntat de derogar la llei del Parlament de Catalunya que abolia les curses de braus; el desenterrament del projecte de transvasament de l’Ebre; les pressions per liquidar La Caixa a base d’obligar-la a una fusió suïcida amb Bankia; la retallada del pes dels mitjans de comunicació públics, reduint el seu pressupost i intentant anar eliminant el recurs de la publicitat per tal que deixin de ser uns mitjans majoritaris i de referència a Catalunya; negar la validesa del català per a les altes instàncies judicials espanyoles...

És com si volguessin humiliar CiU, i impedir que puguin tenir la coartada que aquests pactes serveixin per evitar o alleugerir les agressions del Govern espanyol. Algú podria pensar que l’actitud del PP és d’una certa imprudència, perquè amb aquestes provocacions podrien crear al sí de CiU un corrent contrari al pacte. Però no és casualitat que hagin tret ara tots aquests temes, coincidint amb els acords entre ambdues formacions, i la seva és una actitud perfectament mesurada i calculada. És la fatxenderia del qui sap que té el poder a les seves mans i vol deixar-ne constància.