Pàgines

dissabte, 28 de juny de 2008

El català contra les cordes

Les dades són prou clares i conegudes per tothom. En els països de parla catalana, el castellà continua guanyant terreny en detriment del català, tant pel que fa a l’ús social com al consum cultural i de mitjans de comunicació. Ho diu la darrera publicació del Baròmetre de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, però ho constata qualsevol ciutadà que tregui el nas al carrer, que doni un cop d’ull als quioscs o que miri les cartelleres del cinema. I ho saben sobradament els responsables polítics de tots els colors. En un país normal estarien enceses totes les alarmes i s’emprendrien accions clares i contundents per capgirar la tendència que ens porta inevitablement al desastre. Però, no. Aquí anem fent.

Ja sabem que hi ha unes forces polítiques que teòricament estan a favor de la llengua i la cultura catalanes i unes altres que senzillament treballen per fer-la desaparèixer. I aquests darrers hi esmercen més esforços que els primers. Entremig, hi ha una mena de neoliberals que argumenten que no cal fer-ne escarafalls i deixar que el mercat decideixi si la llengua catalana ha de desaparèixer o no. El Govern Valencià manté una actitud de permanent persecució de la llengua, igual com ho feia el de les Illes quan era en mans del PP. I a Catalunya tenim un Govern de la Generalitat que manté la mateixa política des de fa molts anys (cap diferència entre els governs tripartits i els convergents en aquest camp) que es limiten a fer campanyes publicitàries d’una eficàcia més que dubtosa. Si algú critica la manca de fermesa en la política lingüística catalana, i demana “com anem?”, us respondran: “anar fent, com en Met de Ribes”.

Qualsevol acció, política, empresarial o del tipus que sigui, se suposa que s’ha de planificar en funció dels objectius i dels resultats. Si l’objectiu és salvar la llengua catalana, que en el cas del Govern de Catalunya hem de creure que sí, i els resultats són els que són, és evident que no anem en la bona direcció. Ens podem creuar de braços i esperar que la mort sigui prou lenta com perquè ni ens n’adonem. Però els qui no es creuen de braços són els partidaris de l’extermini de la llengua catalana: conscients de la nostra debilitat i de la manca de reacció dels nostres governants (els únics que reaccionen són els valencians, però en sentit contrari), emprenen noves campanyes en contra del català, sigui proclamant la supremacia de la llengua de l’Imperi, sigui anant en contra de la immersió lingüística (la que ells practiquen arreu a favor del castellà), sigui abanderant-se del bilingüisme única i exclusivament en aquells àmbits on en català encara té un presència remarcable (mai quan és a l’inrevés)...

El seu objectiu no és altra que el de neutralitzar qualsevol intent de reacció i desviar el debat i el focus d’atenció cap a una altra banda, conscients que el temps va a favor seu. Així ho indiquen tots els baròmetres. I, mentre perdem el temps en discussions surrealistes que ells intencionadament provoquen, com el de la hipotètica persecució de la llengua castellana, deixem de fer una veritable política a favor de la llengua catalana, i no prenem les mesures necessàries per a garantir-ne la supervivència.