Ja s’entén que tant els qui són a l’oposició com els qui tenen responsabilitats de Govern, en l’administració que sigui, a part de tenir unes grans línies d’actuació i un projecte global de país també s’han d’ocupar d’aspectes menors, a voltes purament anecdòtics, a voltes molt més circumstancials o d’un àmbit restringit. No té massa sentit la política del dia a dia, del detall, sense tenir aquestes grans pautes i objectius generals; com tampoc en tindria la política de grans plantejament que fos incapaç de tocar de peus a terra i d'atendre les necessitats més peremptòries i immediates de la població.
I ara que pràcticament tots els partits han passat per l’experiència de Govern, sembla que, per honestedat, haurien d’entendre que la política es construeix a base de grans plantejaments però també de petites accions. Però, no. Des de diferents posicions, polítics de tots els colors cauen en la ximpleria de voler alliçonar sobre allò que és important i allò que no ho és tant; i ho fan a més a més des de la petulància de pretendre saber què és el que de veritat interessa als ciutadans. Així, es pot menystenir qualsevol proposta amb el fal·laç argument d’“això no és el que interessa o preocupa als ciutadans” o de “la ciutadania espera sortides per a la crisi i no aquestes ximpleries”. Qui més qui menys, tots els polítics s’han vist en alguna ocasió menystinguts amb aquesta mena d’estúpides excuses, però sembla que ningú vulgui renunciar a emprar-les quan se li presenta una ocasió.
És una fal·làcia molt emprada pels nacionalistes espanyols quan no els interessa entrar en temes que ells consideren anecdòtics o de xapes. Naturalment, són els mateixos que en fan casus belli quan exactament el mateix afecta la seva identitat. I ho hem vist de nou en el debat intern del PSC sobre la conveniència o no de poder disposar de Grup propi a Madrid, és a dir de poder disposar de la llibertat de defensar els interessos de Catalunya. El diputat Daniel Fernàndez parlava en aquest sentit de “fugir de debats interns” i centrar-se en “Allò que preocupa la societat catalana i el que la societat catalana espera de nosaltres”. A part de la petulància de pretendre interpretar el que preocupa o el que espera la societat catalana, així en la seva globalitat, haurien d’entendre que probablement van perdre bona part del suport electoral perquè el tripartit no va respondre al que esperaven molts catalans, o molts no esperaven que col·laboressin amb els enemics de Catalunya, que votessin en contra de les pròpies decisions del Parlament de Catalunya, o que renunciessin a tenir la llibertat de defensar Catalunya.
Sembla evident que per als ciutadans que es troben en greus situacions econòmiques derivades de la crisi el tema de les matrícules dels cotxes, per exemple, o de les delegacions catalanes a l’exterior els pot semblar quelcom de superflu, llunyà o intranscendent; però no ho és tant que Catalunya pugui recuperar la seva capacitat de decidir sobre el seu futur, de la qual les plaques de la matrícula en serien un símbol i les ambaixades una eina de projecció exterior, perquè només amb aquesta capacitat de decidir sobre el nostre futur i els nostres recursos podrem sortir de la crisi i esdevenir un país avançat d’Europa; i això sí que interessa a tothom.
Ja està bé de tanta tonteria! ¿És que els ciutadans esperaven les polítiques que ens han abocat a la crisi? ¿O esperaven que el Govern socialista emprengués les reformes laborals que beneficien les grans empreses i que creen més precarietat laboral sense sortir de la crisi? Com a mínim que tinguin la decència de no posar-se a la boca el que volen, el que interessa, el que pensa i el que espera la societat catalana.
I ara que pràcticament tots els partits han passat per l’experiència de Govern, sembla que, per honestedat, haurien d’entendre que la política es construeix a base de grans plantejaments però també de petites accions. Però, no. Des de diferents posicions, polítics de tots els colors cauen en la ximpleria de voler alliçonar sobre allò que és important i allò que no ho és tant; i ho fan a més a més des de la petulància de pretendre saber què és el que de veritat interessa als ciutadans. Així, es pot menystenir qualsevol proposta amb el fal·laç argument d’“això no és el que interessa o preocupa als ciutadans” o de “la ciutadania espera sortides per a la crisi i no aquestes ximpleries”. Qui més qui menys, tots els polítics s’han vist en alguna ocasió menystinguts amb aquesta mena d’estúpides excuses, però sembla que ningú vulgui renunciar a emprar-les quan se li presenta una ocasió.
És una fal·làcia molt emprada pels nacionalistes espanyols quan no els interessa entrar en temes que ells consideren anecdòtics o de xapes. Naturalment, són els mateixos que en fan casus belli quan exactament el mateix afecta la seva identitat. I ho hem vist de nou en el debat intern del PSC sobre la conveniència o no de poder disposar de Grup propi a Madrid, és a dir de poder disposar de la llibertat de defensar els interessos de Catalunya. El diputat Daniel Fernàndez parlava en aquest sentit de “fugir de debats interns” i centrar-se en “Allò que preocupa la societat catalana i el que la societat catalana espera de nosaltres”. A part de la petulància de pretendre interpretar el que preocupa o el que espera la societat catalana, així en la seva globalitat, haurien d’entendre que probablement van perdre bona part del suport electoral perquè el tripartit no va respondre al que esperaven molts catalans, o molts no esperaven que col·laboressin amb els enemics de Catalunya, que votessin en contra de les pròpies decisions del Parlament de Catalunya, o que renunciessin a tenir la llibertat de defensar Catalunya.
Sembla evident que per als ciutadans que es troben en greus situacions econòmiques derivades de la crisi el tema de les matrícules dels cotxes, per exemple, o de les delegacions catalanes a l’exterior els pot semblar quelcom de superflu, llunyà o intranscendent; però no ho és tant que Catalunya pugui recuperar la seva capacitat de decidir sobre el seu futur, de la qual les plaques de la matrícula en serien un símbol i les ambaixades una eina de projecció exterior, perquè només amb aquesta capacitat de decidir sobre el nostre futur i els nostres recursos podrem sortir de la crisi i esdevenir un país avançat d’Europa; i això sí que interessa a tothom.
Ja està bé de tanta tonteria! ¿És que els ciutadans esperaven les polítiques que ens han abocat a la crisi? ¿O esperaven que el Govern socialista emprengués les reformes laborals que beneficien les grans empreses i que creen més precarietat laboral sense sortir de la crisi? Com a mínim que tinguin la decència de no posar-se a la boca el que volen, el que interessa, el que pensa i el que espera la societat catalana.