Josep Lluís Carod Rovira anunciava dies enrere que el reconeixement de les seleccions esportives nacionals és un fet irreversible. Certament, s’han fet algunes passes endavant, molt tímides i en esports que no són de primer nivell, però no sé si el seu optimisme està prou justificat. Hi va haver un reconeixement important, pel que significa de precedent, admetent la selecció catalana de bitlles com a membre de ple dret en la Federació Internacional al costat de l’espanyola, però a la primera competició oficial celebrada aquest mes d’agost a Bangkok ja no hi hem estat convidats.
La presència catalana a Pequin, a nivell institucional, ha passat del tot inadvertida, i els esportistes catalans no han fet cap gest per a significar la seva singularitat dins de la selecció espanyola. Imagino les pressions que hi poden haver hagut, a part de problemes més tècnics o de reglament, en el cas de la selecció catalana de bitlles perquè no participés en el campionat del món celebrat de Bangkok. I entenc que no podem carregar sobre els esportistes la pressió o la responsabilitat de reivindicar uns drets, quan la seva feina i el seu objectiu és competir.
Però potser hi ha un argument encara més contundent per a no ser tan optimistes. Espanya ha aconseguit disset medalles a Pequín; un resultat més aviat discret pel potencial que es podria suposar al conjunt de l’Estat. Però si féssim un exercici d’imaginació, com si en lloc d’una selecció espanyola hi hagués anar l’espanyola, la catalana, la basca i la gallega, veuríem que el resultat seria el següent: Països Catalans 7’5 medalles, Espanya 4 medalles, Galícia 3’5 medalles i el País Basc 2 medalles. Això repartint les medalles d’esports col·lectius proporcionalment al nombre de jugadors de cada país.
A Espanya li costarà molt admetre haver de competir al costat d’una selecció catalana, però molt més haver d’admetre que en molts casos en sortiria derrotada. Seria per a ells una doble derrota.
La presència catalana a Pequin, a nivell institucional, ha passat del tot inadvertida, i els esportistes catalans no han fet cap gest per a significar la seva singularitat dins de la selecció espanyola. Imagino les pressions que hi poden haver hagut, a part de problemes més tècnics o de reglament, en el cas de la selecció catalana de bitlles perquè no participés en el campionat del món celebrat de Bangkok. I entenc que no podem carregar sobre els esportistes la pressió o la responsabilitat de reivindicar uns drets, quan la seva feina i el seu objectiu és competir.
Però potser hi ha un argument encara més contundent per a no ser tan optimistes. Espanya ha aconseguit disset medalles a Pequín; un resultat més aviat discret pel potencial que es podria suposar al conjunt de l’Estat. Però si féssim un exercici d’imaginació, com si en lloc d’una selecció espanyola hi hagués anar l’espanyola, la catalana, la basca i la gallega, veuríem que el resultat seria el següent: Països Catalans 7’5 medalles, Espanya 4 medalles, Galícia 3’5 medalles i el País Basc 2 medalles. Això repartint les medalles d’esports col·lectius proporcionalment al nombre de jugadors de cada país.
A Espanya li costarà molt admetre haver de competir al costat d’una selecció catalana, però molt més haver d’admetre que en molts casos en sortiria derrotada. Seria per a ells una doble derrota.