Tenim el país que tenim, i val més assumir-ho per no deixar-nos portar per falses il·lusions i miratges. I en aquest país nostre, és cert, hi ha massa partits, massa plataformes i moviments que no acaben de trobar el to i la manera de provocar un engrescament col·lectiu; però no crec que la solució sigui justament crear-ne una de nova. I molt menys si això s’ha de fer després d’haver-nos carregat totes les iniciatives anteriors.
Com era d’esperar, mentre els uns encara es debaten sobre la conveniència o no de presentar-se a unes eleccions espanyoles, ja hi ha qui ha tingut la lluminosa idea de propiciar la gran coalició nacional que ens ha de portar cap a la independència. De moment ja s’ha fet un manifest per a una candidatura unitària independentista. Deu ser el més fàcil: ens trobem una colla al bar de la cantonada, o des de la xarxa mateix, i comencem a recollir adhesions; essent com som gent de bona fe i dient quatre frases d’una lògica irrefutable, com se’ns pot negar el suport?.
En aquest cas, el manifest consta d’un preàmbul on es citen les forces polítiques destinatàries, quatre punts d’afirmació i dos més de subratllats, per acabar amb les peticions concretades en nou punts més. Anem a pams, i punt per punt.
D’entrada, parteixen en el preàmbul de l’equívoc generat a rel de la victòria de Bildu a les passades eleccions municipals al País Basc. Tal com deia en un article anterior, es confon l’origen de Bildu i sembla que es vulgui obviar que aquella no era una opció transversal ideològicament, sinó netament d’esquerres.
El fet de llistar alfabèticament els grups polítics als quals va adreçat, segons diuen, el manifest ja posa en evidència la candidesa, manca de rigor i de credibilitat de la mateixa proposta. Sonaria a broma que es digués que es citen en primer lloc les Candidatures d’Unitat Popular i en darrer Unió Democràtica pel sentit de neutralitat que ofereix l’ordre alfabètic. Senzillament, no és seriós posar en un mateix llistat grups tan diferents, no ja ideològicament, sinó sobretot pel que fa a la seva potencialitat, i pretendre que tots s’hi sentin interpel·lats de la mateixa manera.
Els quatre punts d’afirmació no deixen de ser obvietats més o menys acceptades per tothom: Som una nació espoliada i maltractada, s’ha esgotat la via autonomista, com a poble no renunciem al dret a decidir el nostre futur, però aquest anhel de llibertat no sembla que es vegi reflectit en la representació parlamentària. Se suposa que pel que fa a la darrera afirmació els convergents sobiranistes deuen discrepar-hi per considerar que ells en representen la part majoritària.
Tot seguit el manifest subratlla, sense cap mena d’argumentació, que “El suport social de l'independentisme no es veurà mai representat políticament fins que els diferents partits de caire sobiranista no siguin capaços d'unir-se entre ells” i que “En política, la unió fa la força”. I en aquest darrer punt el manifest es contradiu en considerar que la divisió de l’independentisme provoca que molts independentistes acabin votant opcions autonomistes (s’ha d’entendre que es refereixen bàsicament a CiU), quan aquestes opcions també s’inclouen com a destinatàries de la proposta d’unitat independentista.
Pel que fa a les peticions finals, resulta inversemblant que els autors del manifest pretenguin establir les pautes de la negociació que haurien de seguir les forces polítiques, i que els reglamentin fins i tot les fórmules de proporcionalitat i de representativitat de cadascuna.
De tota manera, el principal retret a fer a aquesta mena de manifestos és que no sembla que tinguin la intencionalitat de què siguin assumits per les forces polítiques a les quals diuen que s’adreça, sinó la d’aconseguir que algunes d’aquestes forces es fixi en els seus promotors. Si mai fos possible, una operació d’aquesta mena no sorgiria com per art d’encantament, sense un treball previ i conjunt amb les principals forces del país. I tampoc sé si seria la fórmula ideal; jo crec molt més en la confluència i en la unitat d’acció que en la unitat de sigles i de candidatures.
Proposar avui, de cara a les eleccions del novembre, una candidatura unitària que inclogui des de les CUP a Unió Democràtica em sembla tan poc seriós com impossible. O no es té ni la més remota idea del panorama polític actual o la intenció era tota una altra. És evident que no hi ha cap possibilitat que ni CiU ni IC-V tinguin mínimament en consideració una proposta d’aquest tipus. Aleshores, el que queda és una única força política amb possibilitat, encara que no garantida, d’obtenir representació parlamentària i unes altres forces polítiques, totes respectables, però en algun cas residuals, que no tenen altra opció que agafar-se a l’únic pal de paller restant, fer-hi un paper purament testimonial o directament optar per no presentar-s’hi.
Es tracta només que ERC sigui prou intel·ligent i generosa com per a possibilitar un acord amb Solidaritat; Reagrupament i Democràcia Catalana, a part de sumar ben poca cosa, ja serien serrels a afegir, i les CUP de ben segur que optaran per mantenir la seva posició de no presentar-se a aquesta mena d’eleccions. I per a arribar a aquesta conclusió no calia tant de manifest.
Com era d’esperar, mentre els uns encara es debaten sobre la conveniència o no de presentar-se a unes eleccions espanyoles, ja hi ha qui ha tingut la lluminosa idea de propiciar la gran coalició nacional que ens ha de portar cap a la independència. De moment ja s’ha fet un manifest per a una candidatura unitària independentista. Deu ser el més fàcil: ens trobem una colla al bar de la cantonada, o des de la xarxa mateix, i comencem a recollir adhesions; essent com som gent de bona fe i dient quatre frases d’una lògica irrefutable, com se’ns pot negar el suport?.
En aquest cas, el manifest consta d’un preàmbul on es citen les forces polítiques destinatàries, quatre punts d’afirmació i dos més de subratllats, per acabar amb les peticions concretades en nou punts més. Anem a pams, i punt per punt.
D’entrada, parteixen en el preàmbul de l’equívoc generat a rel de la victòria de Bildu a les passades eleccions municipals al País Basc. Tal com deia en un article anterior, es confon l’origen de Bildu i sembla que es vulgui obviar que aquella no era una opció transversal ideològicament, sinó netament d’esquerres.
El fet de llistar alfabèticament els grups polítics als quals va adreçat, segons diuen, el manifest ja posa en evidència la candidesa, manca de rigor i de credibilitat de la mateixa proposta. Sonaria a broma que es digués que es citen en primer lloc les Candidatures d’Unitat Popular i en darrer Unió Democràtica pel sentit de neutralitat que ofereix l’ordre alfabètic. Senzillament, no és seriós posar en un mateix llistat grups tan diferents, no ja ideològicament, sinó sobretot pel que fa a la seva potencialitat, i pretendre que tots s’hi sentin interpel·lats de la mateixa manera.
Els quatre punts d’afirmació no deixen de ser obvietats més o menys acceptades per tothom: Som una nació espoliada i maltractada, s’ha esgotat la via autonomista, com a poble no renunciem al dret a decidir el nostre futur, però aquest anhel de llibertat no sembla que es vegi reflectit en la representació parlamentària. Se suposa que pel que fa a la darrera afirmació els convergents sobiranistes deuen discrepar-hi per considerar que ells en representen la part majoritària.
Tot seguit el manifest subratlla, sense cap mena d’argumentació, que “El suport social de l'independentisme no es veurà mai representat políticament fins que els diferents partits de caire sobiranista no siguin capaços d'unir-se entre ells” i que “En política, la unió fa la força”. I en aquest darrer punt el manifest es contradiu en considerar que la divisió de l’independentisme provoca que molts independentistes acabin votant opcions autonomistes (s’ha d’entendre que es refereixen bàsicament a CiU), quan aquestes opcions també s’inclouen com a destinatàries de la proposta d’unitat independentista.
Pel que fa a les peticions finals, resulta inversemblant que els autors del manifest pretenguin establir les pautes de la negociació que haurien de seguir les forces polítiques, i que els reglamentin fins i tot les fórmules de proporcionalitat i de representativitat de cadascuna.
De tota manera, el principal retret a fer a aquesta mena de manifestos és que no sembla que tinguin la intencionalitat de què siguin assumits per les forces polítiques a les quals diuen que s’adreça, sinó la d’aconseguir que algunes d’aquestes forces es fixi en els seus promotors. Si mai fos possible, una operació d’aquesta mena no sorgiria com per art d’encantament, sense un treball previ i conjunt amb les principals forces del país. I tampoc sé si seria la fórmula ideal; jo crec molt més en la confluència i en la unitat d’acció que en la unitat de sigles i de candidatures.
Proposar avui, de cara a les eleccions del novembre, una candidatura unitària que inclogui des de les CUP a Unió Democràtica em sembla tan poc seriós com impossible. O no es té ni la més remota idea del panorama polític actual o la intenció era tota una altra. És evident que no hi ha cap possibilitat que ni CiU ni IC-V tinguin mínimament en consideració una proposta d’aquest tipus. Aleshores, el que queda és una única força política amb possibilitat, encara que no garantida, d’obtenir representació parlamentària i unes altres forces polítiques, totes respectables, però en algun cas residuals, que no tenen altra opció que agafar-se a l’únic pal de paller restant, fer-hi un paper purament testimonial o directament optar per no presentar-s’hi.
Es tracta només que ERC sigui prou intel·ligent i generosa com per a possibilitar un acord amb Solidaritat; Reagrupament i Democràcia Catalana, a part de sumar ben poca cosa, ja serien serrels a afegir, i les CUP de ben segur que optaran per mantenir la seva posició de no presentar-se a aquesta mena d’eleccions. I per a arribar a aquesta conclusió no calia tant de manifest.