Així ha qualificat més d’un les ajudes que s’ha arribat a concedit, tant als Estats Units com a Europa, a la gran banca. Es xifra en uns 2’3 bilions d’euros els diners esmerçats fins ara per les administracions per tal d’injectar capital (quina expressió més graciosa!) a les entitats financeres; i la que s’anuncia, ara! Diners que evidentment no surten dels aires del cel, sinó de les butxaques dels contribuents; diners que les administracions han estalviat retallant sous i pensions, limitant drets socials i reduint les prestacions bàsiques com la sanitat o l’educacio.
Quan algú com l’entitat cristiana Justícia i Pau revela, escandalitzada, que amb aquesta xifra es podria eradicar 92 vegades la fam al món, els mitjans de comunicació se’n fan un escàs ressò. Això de la fam al món no té cap interès periodístic, més enllà de la típica imatge dels negrets desnodrits per a fer-ne un reportatge de mitja tarda. La lògica de qualsevol periodisme mínimament decent seria comprovar si aquesta dada és certa; les xifres no han estat elaborades des d’un despatx de quatre eixelebrats, sinó que són tretes dels principals organismes oficials internacionals. Potser, s’han extrapolat una mica les dades, de manera que en lloc de poder eradicar la fam del món 92 vegades, només es podria eradicar una seixantena de vegades, o potser només una cinquantena... Amb una, ens podríem donar per satisfets. Però, no. Els mitjans de comunicació continuen presentant-nos les dades i les interpretacions oficials com a irrefutables. Treballadors, aturats i pensionistes hem dilapidat en excés els recursos públics, i per això les administracions han de fer marxa enrere i desmuntar l’estat del benestar. Per als bancs, els diners hi són a carretades; perquè si no tenen l’absoluta garantia de què continuaran amassant grans fortunes, que els seus dirigents continuaran repartint-se escandaloses primes, jubilacions daurades i sobresous, ells mateixos sota l’eufemisme de la “pressió dels mercats” acabaran escanyant l’economia dels Estats, sobretot dels més febles.
¿A qui se li acut pensar que només reduint un 1% l’aportació que estem fent als grans bancs ja podríem eradicar la fam al món? Tant li fa el que diguin les xifres i les dades reals. Des del poder s’ha establert com una necessitat imperiosa que cadascú de nosaltres pagui una altíssima xifra per solventar els errors del sistema financer, els dirigents del qual, en lloc d’anar a la presó i respondre amb els seus béns pel desastre de la crisi on ens han abocat, encara són els qui continuen dictant les normes als Estats perquè se’ls garanteixi tenir sempre les butxaques plenes.
Quan algú com l’entitat cristiana Justícia i Pau revela, escandalitzada, que amb aquesta xifra es podria eradicar 92 vegades la fam al món, els mitjans de comunicació se’n fan un escàs ressò. Això de la fam al món no té cap interès periodístic, més enllà de la típica imatge dels negrets desnodrits per a fer-ne un reportatge de mitja tarda. La lògica de qualsevol periodisme mínimament decent seria comprovar si aquesta dada és certa; les xifres no han estat elaborades des d’un despatx de quatre eixelebrats, sinó que són tretes dels principals organismes oficials internacionals. Potser, s’han extrapolat una mica les dades, de manera que en lloc de poder eradicar la fam del món 92 vegades, només es podria eradicar una seixantena de vegades, o potser només una cinquantena... Amb una, ens podríem donar per satisfets. Però, no. Els mitjans de comunicació continuen presentant-nos les dades i les interpretacions oficials com a irrefutables. Treballadors, aturats i pensionistes hem dilapidat en excés els recursos públics, i per això les administracions han de fer marxa enrere i desmuntar l’estat del benestar. Per als bancs, els diners hi són a carretades; perquè si no tenen l’absoluta garantia de què continuaran amassant grans fortunes, que els seus dirigents continuaran repartint-se escandaloses primes, jubilacions daurades i sobresous, ells mateixos sota l’eufemisme de la “pressió dels mercats” acabaran escanyant l’economia dels Estats, sobretot dels més febles.
¿A qui se li acut pensar que només reduint un 1% l’aportació que estem fent als grans bancs ja podríem eradicar la fam al món? Tant li fa el que diguin les xifres i les dades reals. Des del poder s’ha establert com una necessitat imperiosa que cadascú de nosaltres pagui una altíssima xifra per solventar els errors del sistema financer, els dirigents del qual, en lloc d’anar a la presó i respondre amb els seus béns pel desastre de la crisi on ens han abocat, encara són els qui continuen dictant les normes als Estats perquè se’ls garanteixi tenir sempre les butxaques plenes.