Pàgines

dissabte, 10 de maig de 2008

Sense escola catalana a Madrid

La Presidenta de la Comunitat autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, és una persona intel·ligent. Mentre aquí, i en general a Espanya, el PP s’entesta a rebutjar la política lingüística de la Generalitat a base de buscar confrontació i crear falsos conflictes, la proposta d’Esperanza Aguirre apuntava de ple a la base del sistema. Per sort, li ha sortit malament. La idea de crear una escola catalana a Madrid, i de caràcter públic, era una trampa extremadament perillosa.

Evidentment a la senyora Aguirre l’importava un rave l’ensenyament en català (tant a Madrid com a Catalunya), així com els nens catalans que hi pugui haver escolaritzats a Madrid. La seva proposta consistia en acceptar un petit nyap a casa seva per tal que servís d’argument per a justificar un nyap monumental a casa nostra. Amb una escola pública funcionant en català a Madrid, haurien tingut molts més arguments per a reclamar, en correspondència, escoles en castellà a Barcelona. A Madrid, la possible automarginació d’un petit grup de catalans en una escola gueto no hauria estat cap problema especial, mentre que a Catalunya tenia l’objectiu d’impedir la cohesió social creant una divisió ja des de l’escola entre ciutadans per raó de la seva llengua. Els enfrontaments entre ambdues comunitats haurien estat molt més fàcils de potenciar, i d’això ja se n’haurien encarregat després com han fet a València.

Ignoro per què no ha funcionat el projecte d’escola catalana a Madrid, però puc imaginar-me’n una raó. Qui s’havia d’inscriure a aquesta escola?. Els catalans d’ideologia espanyolista, a l’estil del Vidal Quadras, estan en contra del bilingüisme i de la diversitat lingüística de l’Estat, de manera que els sembla una bestiesa potenciar el català a Madrid (aquí només defensen el bilingüisme quan creuen que hi pot haver un predomini del català); és possible que alguns ciutadans de Madrid escullin per als seus fills una escola francesa, anglesa o alemanya, però difícilment ho faran en una de catalana (encara que no tinguessin cap fòbia especial per la llengua catalana); els catalans no nacionalistes espanyols establerts a Madrid entenen que el millor per als seus fills és que s’integrin plenament en la societat on han decidit viure; i només quedarien els catalans que són temporalment a Madrid, però aquests o bé mantenen els seus fills escolaritzats a Catalunya (i els pares utilitzen el pont aeri) o bé consideren que tampoc és cap problema que, essent a Madrid, facin l’aprenentatge en la llengua pròpia del lloc, que d’altra banda els nens coneixen perfectament.

El resultat, afortunadament, ha estat que hi ha hagut tan pocs nens matriculats a la nova escola catalana de Madrid que el projecte se n’ha anat en orris.