Pàgines

dijous, 16 d’octubre de 2008

Per un mínim de Dignitat Nacional

Ahir mateix, en aquest bloc, parlava d’un Govern d’una altra galàxia, posant com a exemples actuacions concretes de la Generalitat, o a vegades simples propostes o Plans estratègics, que no tenien res a veure amb la realitat del país. S’elabora tot un “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” quan les entitats del sector es queixen de la reducció de les aportacions de la Generalitat, i abans d’ahir es presenta la gestió governamental per a restituir la memòria del President Companys expulsant d’un acte informatiu una de les entitats cíviques que més s’han distingit en aquest camp, com és la Comissió de la Dignitat.

Trenta anys després del restabliment de la democràcia, encara no hem tingut un Govern capaç de fer un gest de Dignitat Nacional en relació a la figura del President Lluís Companys. Sempre s’han fet peticions en veu baixa, com qui suplica clemència, que per suposat han estat desateses pels diferents governs espanyols plenament identificats amb el bàndol que va assassinar-lo. Només un cínic pocavergonya, per no emprar mots més grollers i tanmateix més escaients, pot argumentar complexitats jurídiques o dificultats tècniques per a l’anul·lació de la farsa de judici que es va fer a Companys i a tants altres patriotes catalans, i que en definitiva es feia al país.

És una mica el que deia fa unes setmanes en relació a les declaracions del Lehendakari Ibarretxe anunciant que “acatava” la sentència que l’impedia fer una consulta democràtica al poble basc. No es pot acatar la injustícia i l’atac a la Dignitat Nacional. La legalitat imposada per la violència terrorista, a partir del 1939, no és que no tingués cap legitimitat, és que des de la legalitat democràtica deixa de tenir sentit i valor. I no es tracta de jutjar personalment, perquè caldria fer-ho a títol pòstum, les persones que van participar en l’acció terrorista més gran del segle XX a l’Estat espanyol, però sí de deixar de reconèixer qualsevol mena de legalitat i legitimitat a aquelles institucions que tenen tants crims a les seves espatlles.

Per Dignitat Nacional hem de deixar de suplicar i de pidolar, perquè això suposa que en ser desestimada la nostra súplica humiliant, no ens queda sinó el camí d’acatar la humiliació. Això significa reconèixer-los una legitimitat que no tenen. I qual algú, des del Palau de la Generalitat, és capaç d’expulsar d’un acte informatiu una entitat tan íntegra i exemplar com la Comissió de la Dignitat, és perquè tenim un Govern al qual li falta aquest mínim de Dignitat Nacional exigible.