Quan un partit polític decideix incorporar a les seves files una personalitat procedent del món empresarial, del món de la cultura o del món de la ciència, s’arrisca a no poder superar els problemes d’integració i adaptació del nouvingut en les arts de la política. Els esquemes de funcionament en el món dels negocis o en el camp intel·lectual difereixen notablement dels de l’àmbit de la política. Tots recordem casos com el del científic Joan Oró que va durar quatre dies, i que deuria tornar-se’n al seu món de la recerca esgarrifat de la frivolitat i de la manca de rigor de la política i sobretot dels polítics. Però sembla que el PP hi té la mà trencada en aquesta qüestió, i en pocs dies hem pogut comprovar la seva capacitat per integrar perfectament personatges com Manuel Pizarro.
Tant és així, que dins de les files populars s’ha generat un cert nerviosisme perquè el nouvingut està agafant més protagonisme del previst. Els de la vella escola devien imaginar-se que l’ex president d’Endesa es limitaria al seu àmbit de l’economia, preparant-se per a assumir la cartera ministerial d’Hisenda en cas de victòria electoral del PP. Però, no. En pocs dies ha sincronitzat d’una manera perfecta amb els principis de la pràctica política, i ja s’hi mou com peix a l’aigua.
Suposo que en el món empresarial, els dirigents sovint també han de mentir i enganyar els accionistes, clients i proveïdors; però sense perdre mai el nord ni el senderi. En política, en canvi, la mentida, l’exabrupte, la fal·làcia i l’engany són moneda corrent que no cal ni dissimular. I Pizarro ho fa a la perfecció. Segur que en tota la seva carrera professional Pizarro no havia dit tantes ximpleries com ha dit en aquests darrers mesos. I una prova de la seva plena integració és que ni tan sols es posa vermell quan les deixa anar, i a l’endemà ja en pot engegar una altra que tant li fa que sigui diferent o contradictòria amb l’anterior.
En el món de l’empresa, en el camp de la ciència o de la intel·lectualitat, algú que digués que a Catalunya hi ha problemes d’abastiment d’aigua per culpa de la normativa que estableix la llengua de retolació dels establiments comercials, seria pres per un ximple, una persona amb les facultats mentals disminuïdes, o un dement incapaç de ser conscient del que diu (demència que podria ser temporal i/o etíl·lica). Però Manuel Pizarro ho diu amb aquella naturalitat, com el més veterà del partit.
Un cas semblant podria ser el de la Montserrat Nebreda, que de les aules de la Universitat ha passat a ser una de les cares visibles del PP a Catalunya. L’altre dia, sense immutar-se ni pujar-li els colors a la cara, deia en un programa televisiu que a Catalunya es feien escoles per a immigrants, en al·lusió a la proposta dels centres d’acollida d’Ernest Maragall. I es va quedar tan ampla, sense donar-hi més explicacions ni aclariments, com una mostra més de l’erràtica política del Govern de la Generalitat, sense dir està clar que és el Partit Popular l’únic partit que proposa la segregació lingüística a les escoles.
No sé per què a la resta de partits els costa tant d’integrar a les seves files personalitats del món empresarial i de la cultura. Tan fàcil com és per al PP.
Tant és així, que dins de les files populars s’ha generat un cert nerviosisme perquè el nouvingut està agafant més protagonisme del previst. Els de la vella escola devien imaginar-se que l’ex president d’Endesa es limitaria al seu àmbit de l’economia, preparant-se per a assumir la cartera ministerial d’Hisenda en cas de victòria electoral del PP. Però, no. En pocs dies ha sincronitzat d’una manera perfecta amb els principis de la pràctica política, i ja s’hi mou com peix a l’aigua.
Suposo que en el món empresarial, els dirigents sovint també han de mentir i enganyar els accionistes, clients i proveïdors; però sense perdre mai el nord ni el senderi. En política, en canvi, la mentida, l’exabrupte, la fal·làcia i l’engany són moneda corrent que no cal ni dissimular. I Pizarro ho fa a la perfecció. Segur que en tota la seva carrera professional Pizarro no havia dit tantes ximpleries com ha dit en aquests darrers mesos. I una prova de la seva plena integració és que ni tan sols es posa vermell quan les deixa anar, i a l’endemà ja en pot engegar una altra que tant li fa que sigui diferent o contradictòria amb l’anterior.
En el món de l’empresa, en el camp de la ciència o de la intel·lectualitat, algú que digués que a Catalunya hi ha problemes d’abastiment d’aigua per culpa de la normativa que estableix la llengua de retolació dels establiments comercials, seria pres per un ximple, una persona amb les facultats mentals disminuïdes, o un dement incapaç de ser conscient del que diu (demència que podria ser temporal i/o etíl·lica). Però Manuel Pizarro ho diu amb aquella naturalitat, com el més veterà del partit.
Un cas semblant podria ser el de la Montserrat Nebreda, que de les aules de la Universitat ha passat a ser una de les cares visibles del PP a Catalunya. L’altre dia, sense immutar-se ni pujar-li els colors a la cara, deia en un programa televisiu que a Catalunya es feien escoles per a immigrants, en al·lusió a la proposta dels centres d’acollida d’Ernest Maragall. I es va quedar tan ampla, sense donar-hi més explicacions ni aclariments, com una mostra més de l’erràtica política del Govern de la Generalitat, sense dir està clar que és el Partit Popular l’únic partit que proposa la segregació lingüística a les escoles.
No sé per què a la resta de partits els costa tant d’integrar a les seves files personalitats del món empresarial i de la cultura. Tan fàcil com és per al PP.