Pàgines

diumenge, 31 de març de 2013

No perdem els estreps!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Encara que a alguns els ho sembli, no estem encara a l’espring final. I els nervis de darrera hora ens poden jugar una mala passada. Tenim un procés encarrilat, impulsat per la ciutadania i recollit per forces majoritàries del Parlament de Catalunya, però com tot procés necessita ser seguit pas a pas. És evident que el PP intenta forçar la situació perquè perdem els estreps; i no hem de caure en la seva trampa.

La perspectiva del 2014, per més pressa que tinguem, no és tan llunyana com per pensar que estem perdent el temps, sobretot si tenim en compte que hi ha encara molts temes a preparar abans de la celebració de la consulta. Mentre que una fugida endavant, com semblen reclamar alguns sectors més exaltats, podria representar d’una banda que es depengessin del procés sectors que tot just ara s’hi comencen a incorporar, i també una manca de credibilitat de cara a l’exterior. Perquè no oblidem que volem fer la consulta, però no pas només pel plaer de dir que hem exercit un dret democràtic, sinó sobretot per guanyar-la i per, després, poder materialitzar la creació del nou Estat català. I no ens ho posaran fàcil.

L’estratègia del nacionalisme espanyol, ara encarnat pel PP però amb el suport del PSOE, serà el d’atacar-nos per tots els fronts: hi haurà els qui, emulant les pel·lícules policíaques, faran el paper del “poli” dur i amenaçaran amb l’ús de la violència o amb moviments per a fer un cop d’Estat, que ells saben que és impossible però que el Govern utilitzarà com a recurs de la por i per a presentar-se ells com els qui ho poden impedir sempre que claudiquem; hi haurà, com ja hi està havent, l’ofec econòmic per donar arguments als qui creuen que sols no ens en podríem sortir, o bé, donat que els números semblen prou clars a favor nostre, com a mínim poder dir que la transició seria molt dura (un argument més per a no precipitar-nos); però hi haurà també les pressions i els moviments per a desestabilitzar les forces favorables al procés sobiranista, ja sigui utilitzant els dubtes dels qui haurien optat per una via de tipus federal com ara el Duran i Lleida, ja sigui infiltrant-se en organitzacions més clarament independentistes com l’ANC per a instigar-hi sectarismes i divisions internes

No és bo que es creïn dubtes sobre la determinació de tirar endavant el procés, que fins ara ha demostrat el Govern d’Artur Mas. No podem perdre’ns en picabaralles estèrils ni deixar-nos portar per un excés verbal, mentre s’estiguin complint els terminis pactats. Cal mantenir la pressió ciutadana sobre les nostres institucions però no pas per fer-les descarrilar, sinó perquè no s’arronsin davant de les amenaces i les agressions que continuarem patint fins al final. Tan perillós pot ser el discurs dels qui els tremolen les cames i potser voldrien fer-se enrere, com el d’aquells que voldrien estripar les cartes i desqualificar CiU confiant ingènuament (o simulant-ho gens ingènuament) que el procés tiraria endavant amb més força sense la coalició convergent. Amb una imatge de divisió de les forces sobiranistes l’únic que s’aconseguiria és el desànim d’amplis sectors de la població i el fracàs de tot el procés.

I, avís per a navegants, als qui els tremolin les cames i pretenguin argumentar que potser pactant amb Madrid podriem aconseguir, ara sí, un adequat i acceptable encaix dins d’Espanya, només recordar-los que Espanya mai compleix els seus compromisos ni les seves promeses. Tan bon punt tinguessin desactivat el procés, i per més que haguessin dit que estarien disposats a dialogar, carregarien tota la seva ràbia i la seva força en destruir-nos com a país, des del punt de vista econòmic, social, cultural i lingüístic.   

dissabte, 30 de març de 2013

No ens surten els números

Els catalans devem tenir problemes amb les matemàtiques; de fet, aquesta ja és una de les assignatures on els estudiants de secundària treuen uns resultats més justos. O bé, tenim un concepte de la lògica que no lliga amb el concepte que tenen els polítics espanyols. I és que potser ens hem quedat amb l’aprenentatge de les quatre regles, sense anar més enllà i sobretot sense pensar que potser no sempre dos i dos fan quatre.

 

El dèficit fiscal de Catalunya, el que paguem de més els catalans per pertànyer a l’estat espanyol, es calcula en 16.000 milions d’euros anuals. Però el raonament de Madrid, dels seus dirigents polítics, és inabastable per a nosaltres: segons ells, si Catalunya es quedés aquests 16.000 milions en lloc de quedar-se’ls a Madrid, no solament no podria evitar el dèficit actual tenint en compte que les retallades d’aquest any poden arribar als 4.000 milions, sinó que encara hi perdríem. Aquí, no s’hi val, diuen ells, aplicar les elementals sumes i restes, i en una operació estrambòtica que cap dels nostres estudiants no ha après ni a l’escola ni a la Universitat arriben a la conclusió que quedant-nos aquests 16.000 milions que són nostres el país faria fallida. El prodigiós del cas no és només que els espanyols ens facin aquests números, sinó que hi hagi catalans que ajupin el cap, reconeixent la seva ignorància matemàtica, i avergonyits acceptin les seves xifres com qui accepta el resultat d’una operació complicadíssima de la qual en desconeix el mecanisme de funcionament.

 

Per sort, han vingut catedràtics entesos en la matèria per a explicar-nos-ho. El col·lectiu Wilson, format per sis acadèmics catalans de prestigi que treballen en algunes de les millors universitats dels Estats Units i d’Europa, ha vingut a desfer-nos l’embolic. A Catalunya, mantenir un Estat propi ens costaria uns 383 euros per persona i any, mentre que mantenir-nos dins d’Espanya a cada català ens costa 2.251 euros. Com a mínim, podem constatar que la nostra manera d’entendre les matemàtiques s’assembla més a la d’aquestes universitats que a la dels espanyols.  

divendres, 29 de març de 2013

Diccionari Nominal de la Corrupció

La corrupció política és, ara mateix, una de les preocupacions de la ciutadania; i no li falten raons. Els mitjans de comunicació ens informen cada dia de nous casos, i per la xarxa circulen infinitat de llistes de polítics implicats en afers de corrupció, encara que normalment es tracta d’una reproducció de la mateixa llista. I hi ha a més, les llistes fetes de d’una opció política per tal de demostrar el nivell de corrupció de l’adversari. I va ser repassant aquestes llistes que em vaig decidir a elaborar aquest Diccionari Nominal de la Corrupció.

En moltes d’aquestes llistes de politics imputats, l’únic que es fa és posar-los un darrere l’altre, sense cap més especificació. I és evident que no és el mateix el polític que directament ha posat la mà a la caixa o aquell altre que ha aprovat una reforma urbanística amb clares finalitats especulatives per a beneficiar-se’n ell i els seus, d’aquell altre que atenent les reclamacions dels veïns fa tancar un prostíbul del poble obviant alguns tràmits preceptius. I no és el mateix aquell imputat a qui se li demana una fiança de quinze mil euros d’aquell a qui el jutge n’hi demana una de centenars de milers. I és cert també que en aquestes llistes hi ha imputats que posteriorment han estat absolts o hi ha hagut un sobreseïment del cas abans d’arribar a judici; els mitjans de comunicació acostumen a posar en titulars la imputació i en lletra menuda el sobreseïment o l’absolució. Així com també hi ha imputats que acaben essent exonerats de culpa, perquè realment no havien comès cap acció delictiva, mentre que altres ho són per prescripció del delicte (que no per això deixa de ser delicte) o per manca de proves concloents, per més que hi hagi l’evidència.

Per això, aquest Diccionari Nominal de la Corrupció pretén donar la justa mesura del que representa la corrupció en l’àmbit de l’Estat espanyol. Es pot comparar numèricament el nombre d’imputats que té cada partit. I cada cas es presenta amb un mínim d’informació per tal que cadascú es pugui fer una idea de la magnitud de la tragèdia. La corrupció no és un tema menor en el conjunt de l’Estat, però seria injust generalitzar-ho, tant pel que fa al nombre d’imputats com pel que fa a la gravetat de la imputació.

dijous, 28 de març de 2013

Xipre: Rebel•lar-se contra aquesta Europa

És curiós que un país minúscul com és Xipre faci anar de corcoll tota Europa. És una mostra de la feblesa del sistema que tem constantment que la caiguda d’un país, per petit que sigui, n’arrossegui d’altres. Però que tem encara més que algun d’aquests faci el pas de deixar la zona euro, per recuperar una moneda pròpia. Els dirigents europeus es contradiuen constantment tant a l’hora d’aplicar mesures de “suport” als països en dificultats com a l’hora d’imposar les condicions del rescat; i són ells mateixos els qui creen tota mena d’inseguretats als mercats.

La sobredimensionada banca xipriota ha fet fallida, entre altres coses, perquè tenia molt deute grec. I el Govern, responent a les recomanacions europees, va començar a aplicar les ja conegudes mesures dràstiques d’ajust, això que s’anomena devaluació interna i que no representa altra cosa que fer pagar la factura als ciutadans, que són les que han portat, com a Espanya, a l’empobriment general de l’illa. Com aquí, també el govern xipriota deia que no es podia deixar caure un gran banc perquè es generaria el caos, i per això amb els diners que treia del benestar dels ciutadans intentava apuntalar com fos la seva banca. I, al final, es veuran obligats igualment a tancar, com a mínim, el segon banc del país; haver començat per aquí, com també ho havia d’haver fet el Govern espanyol amb el cas de Bankia.

Potser no comptaven, però, que un país tan petit no s’arronsés tan fàcilment a les exigències de Brussel·les. La idea inicial de descomptar directament un percentatge dels dipòsits bancaris, inclosos els petits dipòsits de la majoria, va tenir una resposta immediata, i el Parlament xipriota no es va veure amb cor d’aprovar la proposta comunitària. Al final, s’ha arribat a una solució que, vist des de la distància, no sembla tan dolenta. Els qui tenen més de cent mil euros en comptes bancaris són els més indicats, en tot cas, per a fer l’esforç de salvar el país, i no pas la resta dels ciutadans que ja han pagat amb escreix la seva part amb reduccions salarials i retallades de serveis i prestacions socials.   

dimecres, 27 de març de 2013

Qui jutjarà la trama Gurtel-PP?

No sé si hi ha algú que pugui explicar del tot el que està passant amb el tema de la trama corrupta del PP, anomenada Gürtel. De seguida es va veure que no es tractava d’un cas aïllat de corrupció, sinó de tot una xarxa d’empreses perfectament organitzada per a treure sucosos beneficis de les administracions públiques. Mentre uns membres de la banda es presentaven com a empresaris adjudicataris de serveis de l‘Administració, els altres ocupaven llocs clau en la política per a propiciar els desviaments de fons. El PP no era tant un partit polític en el qual s’havia infiltrat algun element corrupte, sinó una tapadora perfectament vinculada amb l’organització delictiva.

I no eren subalterns que actuaven al marge de les directrius del partit, sinó que estaven encapçalats pel seu tresorer, que alhora era l’encarregat de repartir els sobres amb la paga de beneficis als directius de la banda, tant els del sector empresarial com els del sector polític, i per tant als màxims dirigents del Partit Popular. La investigació va començar el febrer del 2009, essent el jutge Baltasar Garzón l’encarregat d’instruir la causa, i des del primer moment ja va sortir el nom del tresorer del PP Luís Bárcenas com una peça clau de la trama. La reacció del PP no es va fer esperar, acusant Garzón de prevaricació i reclamant que el sumari passés a tribunals més afins, als Tribunals Superiors de Justícia de les diferents comunitats autònomes, especialment València i Madrid. Aquí el TSJM anul·lava les proves obtingudes pel jutge Garzón, cosa que ratificaria després el Tribunal Suprem i acabaria amb un expedient obert contra el jutge estrella. Expulsat Garzón, i tot i les evidències, testimonis i reconeixements de culpabilitat per part d’alguns, el sumari central de la trama Gürtel va entrar en una fase d’estancament, adormint-se no pas per casualitat als calaixos de l’Administració de Justícia.

I ara estem assistint a una nova batalla no pas per acabar d’una vegada amb la instrucció de la causa i desmuntar definitivament tota la trama Gurtel-PP, sinó per veure qui en controla aquesta instrucció; és a dir qui en controla el resultat. D’una banda, el jutge Javier Gómez Bermúdez i de l’altra el jutge Pablo Ruz Gutiérrez, que havia substituït el defenestrat Garzón, es disputen la investigació del cas. L’espectacle és delirant i no sé si algú és capaç de desxifrar-ne les raons exactes, però el que és evident és que aquesta pugna forma part de la mateixa trama, que a més de comptar amb el sector empresarial i el sector polític, compta també amb el sector judicial, al més pur estil Berlusconi.

dimarts, 26 de març de 2013

La mida no sempre importa

La petita Caixa d’Enginyers va presentar el balanç de l’exercici passat amb uns guanys de 8’45 milions d’euros, el que representa un increment del 49%. Això, en un any en què s’ha aguditzat la crisi econòmica gràcies a les polítiques del PP i en què el conjunt del sector financer a tot l’Estat espanyol ha registrat pèrdues. Un petita Caixa, amb una mínima estructura d’oficines no solament es pot mantenir sinó que pot presentar uns resultats més que exitosos.

Ja sabem que moltes caixes van cometre l’error d’embrancar-se en la febre immobiliària quan absolutament totes les veus sensates anunciaven l’esclat d’aquella bombolla immobiliària. I malgrat tot, entitats d’estalvi que van ser obligades o pressionades perquè es fusionessin, van tenir beneficis fins al darrer moment,. El plantejament del Banc d’Espanya, en teoria o de cara a l’opinió pública, era que les fusions eren necessàries per tal d’evitar la fallida de les petites i mitjanes entitats d’estalvi; i els dirigents d’aquestes entitats, cal suposar que obligats, havien de dir de cara enfora que la fusió enfortiria les entitats i les dotaria de la suficient solvència. Ja es va veure que el plantejament era fals perquè no es va assolir cap dels objectius proposats i anunciats.  I en aquesta fal·lera s’hi van apuntar entitats que realment tenien problemes per trobar-se entrampades en molts préstecs i actius immobiliaris de difícil recuperació, però també d’altres que malgrat el creixement de la morositat se n’haurien pogut sortir si no haguessin caigut en el parany que intencionadament els havien parat.

És possible que en alguns casos la viabilitat de determinades empreses passi per associar-se i entrar a formar part de grups més grans. Però, en molts d’altres això no és així; hi ha petites i mitjanes empreses perfectament rendibles i competitives, mentre es mantenen independents. En qualsevol cas, la fusió d’empreses o l’absorció per una de més gran és sempre l’evidència d’un fracàs empresarial, excepte per a la matriu que conserva el control del grup. Quan s’entra a formar part, minoritàriament, d’un grup més gran senzillament es perd el control, i en qualsevol moment l’estratègia del Grup pot passar per tancar la filial. D’exemples, en trobaríem un munt. La Caixa d’Enginyers, en canvi, es manté com a tal perquè no ha entrat en cap procés de fusió; altrament, ja hauria desaparegut del mapa.      

dilluns, 25 de març de 2013

Els èxits de la Camacho

S’ha de reconèixer que és difícil, des de l’oposició, aconseguir tants d’èxits com els que ha aconseguit la dirigent del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho. Normalment, els partits de l’oposició aspiren a controlar l’acció de Govern, a criticar-la i rara vegada hi poden presenten alternatives creïbles. En canvi, el Partit Popular de la Camacho ha aconseguit, amb el suport dels seus superiors de Madrid, fites importants que afecten directament la realitat econòmica del país, tant o més que la mateixa acció del Govern d’Artur Mas.

Tant bon punt es va constituir el Govern de Mariano Rajoy, tant la Camacho com el Fernández Díaz es van afanyar a assegurar que de cap de les maneres (“ni en broma” va dir) acceptarien que el Govern espanyol complís amb els compromisos amb Catalunya, per més que fos el mateix PP qui els exigís al Govern Zapatero. A partir d’aquí, l’estratègia de la Camacho, i amb molts bons resultats per cert, ha estat la de pressionar el Govern del PP perquè no fes cas de les disposicions de l’Estatut, perquè no complís amb els compromisos d’inversions a Catalunya, i en definitiva perquè anés estrangulant l’economia catalana. Per tal d’evitar que Catalunya pogués complir amb el dèficit imposat, la Camacho va recolzar la intransigència del Govern espanyol a l’hora de repartir equitativament aquest dèficit entre l’Estat i les autonomies, sabent que el que es retalla a les autonomies forçosament ha d’anar a compte de la sanitat, de l’ensenyament i de les prestacions socials, i va recolzar també que l’Estat impedís a la Generalitat recaptar més impostos que haurien alleugerit el dèficit.

Però és que, a més, en contra dels interessos empresarials catalans, la Camacho ha donat suport a totes les temptatives d’evitar el corredor mediterrani, va aconseguir que el Govern de Mariano Rajoy ajornés indefinidament el desdoblament de la N-II o els enllaços amb el port de Barcelona, i ara acaba d’aconseguir que s’ajorni també indefinidament l’enllaç ferroviari amb l’Aeroport de Barcelona. L’eficàcia de la Camacho en la seva lluita contra Catalunya és gaire bé equiparable a l’eficàcia del Govern espanyol per a aprofundir la crisi, crear més atur i empobrir la majoria de la població.

diumenge, 24 de març de 2013

Catalunya i Escòcia, una perspectiva diferent

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Si temps enrere a Catalunya teníem la temptació de comparar-nos, en tant que nació sense Estat, amb Euskadi, Escòcia, Flandes o Quebec, conscients que es tractava no només de realitats diferents, sinó també de processos i situacions diferents, ara sembla inevitable establir el paral·lelisme amb Escòcia. La nostra consulta, sigui en forma de referèndum, de consulta no vinculant o d’eleccions plebiscitàries, coincidirà amb pocs mesos de diferència amb la consulta escocesa convocada, ja, pel 18 de setembre de 2014. Per més que es digui que Catalunya i Escòcia són difícilment comparables, sí que ho són els seus processos.

Sempre s’ha dit que la diferència més gran no és tant entre Catalunya i Escòcia com entre la Gran Bretanya i Espanya. Algú deia que els anglesos tenen la lliçó apresa, i saben que si es mostren hostils el moviment independentista escocès, com van fer amb el nord-americà, no faran sinó incentivar els ànims independentistes. Sense dramatitzar la situació, amb esperit democràtic i procurant de convèncer els escocesos dels avantatges de romandre al Regne Unit, confien en poder guanyar la consulta per a la causa unionista. És el que han fet sempre al Canadà, amb bons resultats. I de fet, totes les enquestes ara per ara apunten que els independentistes escocesos no la guanyarien.

La nostra situació és certament diferent. L’agressivitat del Govern espanyol ha acabat d’esperonat molta gent que fins fa poc encara creia en un encaix dins del marc espanyol. I un cop anunciat que s’encetava el procés de transició nacional, el nacionalisme espanyol ha respost per la via diametralment oposada a la del Regne Unit: l’agressió, el xantatge, les amenaces, l’ofec econòmic... Mentre els anglesos han optat per la via democràtica perquè són conscients que, en cas d’una victòria independentista, no tindrien altra opció que negociar la separació d’Escòcia, aquí els espanyols confien en poder esclafar el moviment sense reparar en formes ni escrúpols democràtics; no sembla que els preocupi massa estar incentivant l’independentisme, convençuts com estan de la seva força bruta per a imposar el seu criteri, encara que sigui sobre la majoria del poble de Catalunya. I malgrat tot, a Catalunya sembla que hi ha moltes més possibilitat d’obtenir en la consulta un resultat molt més positiu per a la causa independentista que el d’Escòcia.

Però, heus aquí que hi ha una altra diferències entre ambdós processos. Alex Salmond sap que pot perdre la consulta. Però per ell ja haurà estat tota una victòria la celebració del referèndum, en la mesura que haurà establert un precedent, com al Quebec, pel que fa a l’exercici del dret a decidir, i sap també que, a no ser que hi hagués una debacle, des de Londres haurien de fer determinades concessions encara que quedés aparcada, de moment, la constitució del nou Estat escocès. La majoria simple legitima l’opció guanyadora, tant si és la independentista com la unionista; però una minoria molt àmplia, que oscil·lés entre el 40 i el 50% tampoc podria ser negligida, tant si fos dels uns com dels altres.

I aquesta també pot ser la gran diferència d’Escòcia respecte a Catalunya. Totes les enquestes indiquen que aquí hi ha moltes més possibilitats d’una victòria independentista. Però, d’entrada toparíem amb la no acceptació del resultat per part del nacionalisme espanyol. El mateix nacionalisme que s’agafaria ferotgement als resultats si aquests els fossin favorables. Si no poguessin evitar la formació del nou Estat català, a diferència del Regne Unit, mourien cel i terra per perjudicar el país en tots els àmbits, comptant com fins ara en aquesta tasca amb la col·laboració dels seus elements més radicals, com ara la Camacho que continuaria treballant per ensorrar l‘economia catalana. No obstant, la principal diferència pot estar en la resposta espanyola en cas d’una victòria dels unionistes: si des de Madrid han menystingut sempre la majoria catalanista del Parlament de Catalunya, ja podem imaginar com ens tractarien en cas d’una victòria unionista. Se sentirien legitimats per a emprendre la liquidació definitiva de la nostra llengua, cultura i identitat nacionals.

dissabte, 23 de març de 2013

Que n’era de simpàtica la Rahola!

La hipocresia sembla que forma part de l’ADN espanyol, o com a mínim de la seva classe dirigent. Quan al País Basc hi havia el fenomen d’ETA argumentaven que la violència deslegitimava qualsevol reivindicació, que sense violència tot era defensable i de tot es podia parlar. Però ja es va veure la resposta que van donar a Ibarretxe, i ara que s’ha retirat ETA es continua sense poder parlar ni poder plantejar el tema de l’autodeterminació.

Quan la Pilar Rahola era l’única parlamentària independentista a Madrid, la tractaven amb tot el respecte com una mena de curiositat o de peculiaritat catalana. Era convidada a tots els fòrum i considerada com la nota simpàtica de l’excentricitat catalanista. No hi havia cap problema, els espanyols es mostraven molt tolerants i s’enorgullien de poder parlar amicalment amb la pobra i simpàtica Pilar, a qui deixaven que s’esplaiés perquè sabien que el seu paper era testimonial. Era la demostració que ells eren demòcrates i acceptaven les opinions més dispars. Però només les acceptaven en la mesura que creien que no passarien d’aquí, que no passarien de l'anècdota. Tan bon punt aquella nota simpàtica i peculiar s’ha convertit en la representació de la voluntat majoritària de tot un poble, s’han acabat les bones paraules i les bones maneres. Ja els anava bé tenir una veu dissonant que per la seva singularitat validava la majoria unionista.

Han copiat el model de determinades repúbliques bananeres (amb la diferència que aquí hi ha monarquia) que deixaven que participessin a les eleccions tota mena de grups, fins i tot esquerranosos o indigenistes, amb la condició que no guanyessin. Perquè aleshores sortia l’exèrcit a garantir la perpetuació d’un poder que no respecta ningú que no estigui disposat a subjugar-s’hi. O potser els espanyols no han copiat el model bananer, sinó que n'ostenten la paternitat i la patent.

divendres, 22 de març de 2013

Ni televisions ni ambaixades

És l’argument dels qui senten un profund odi contra Catalunya i contra els catalans, o almenys contra els qui no volen deixar de ser-ho. Qualsevol problema el resolen dient que hem de deixar de fer aquelles coses que encara ens poden mantenir vius com a poble: la defensa de la llengua, de la cultura, dels nostres mitjans de comunicació, i la nostra projecció exterior. És el que acaba de fer una vegada més la ministra Ana Mato: “Que no gastin en televisions i ambaixades”.

No és pas que la senyora tingui un problema de deficiència mental i que no sàpiga que, suposant que un Govern anticatalà tanqués l’aixeta a tot tipus de suport a la llengua, als mitjans de comunicació públics i tanqués les delegacions catalanes a l’exterior, no hauríem resolt ni de tros el tema del dèficit públic generat bàsicament per l’espoli econòmic que patim els catalans. Saben perfectament que, en tot cas, això és la xocolata del lloro, des del punt de vista de la despesa pública. I aquest és el tema: a ells, no és que els importi el dèficit que pugui tenir Catalunya, ells estan fent mans i mànigues perquè Catalunya no pugui sortir-se’n econòmicament, tancant-li totes les possibilitats de recaptar més impostos i obligant-la a fer més despesa. Els interessa incrementar el dèficit per a poder acabar amb tots els elements que ens identifiquen com a país; i ara mateix saben que els mitjans de comunicació i les delegacions catalanes a l’exterior en són elements significatius. D’això se’n diu, senzillament, genocidi.

El que és deplorable, a més, és que ho digui una persona corrupta, implicada en el cas Gürtel, que la fiscalia va admetre que no la imputava perquè el seu delicte ja hauria prescrit (no perquè no hagués comès delicte), i que té la barra i la deshonestedat d’afirmar que no sap d’on va sortir el cotxe de luxe que hi havia al garatge de casa seva i que anava en nom del seu home, també imputat en la trama corrupta del PP. L’única cosa que podem agrair a la ministra és que ja admeti que les delegacions catalanes a l’exterior són ambaixades; el Govern de la Generalitat encara no ha gosat posar-los aquest nom.   

dijous, 21 de març de 2013

La llei de consultes, un pas més a prop del TC

Amb tots els recels que es vulgui, és positiu que els partits catalans s’hagin posat d’acord en la primera ponència de la nova Llei de consultes que ha d’aprovar el Parlament. Entra dins de la normalitat que cada partit intenti donar-hi la seva perspectiva, i sobretot explicar-ho a la seva manera de cara als seus electors. El que no seria acceptable, com ja ha passat en tantes altres ocasions, és que les visions partidistes impedissin tirar endavant una proposta com aquesta.

Resulta una mica ridícula, però, l’explicació que donava el representant socialista argumentant que aquesta llei no serviria per a la consulta de la independència perquè és un tema que no és de competència autonòmica. Ridícul, primera perquè ningú es deu pensar que la consulta es farà en base a aquesta llei, quan tothom sap que es formuli com es formuli el Govern espanyol la portarà al Constitucional perquè la invalidi; simplement, es tracta d’un esglaó més per deixar clar davant de la comunitat internacional, i davant dels catalans que diuen optar per la via del diàleg, que a Catalunya no se li deixa altra alternativa que la declaració unilateral d’independència. En segon lloc, perquè és absolutament inversemblant que es digui que no entra dins de les competències del Parlament de Catalunya donar resposta a les aspiracions del poble que representa. I per més absurd, el representant socialista argumentava que en tot cas la nova llei podia servir per consultar sobre temes com les Centrals Nuclears o grans infraestructures, que aquestes sí que avui per avui són de competència exclusiva de l’Estat. I en tercer lloc perquè, encara que la llei prevegi la possibilitat de ser utilitzada per a fer altres consultes, a ningú se li escapa que l’actual tramitació només té un objectiu.

Naturalment, els nacionalistes espanyols no és que tinguin una o altra opció, sinó que es neguen a què els ciutadans pugui prendre cap opció. Si el PSC no és capaç de donar credibilitat al seu missatge pretesament federalista, s’arrisca a què en el moment de la consulta els partidaris del No siguin més per negació dels dret dels catalans a decidir el nostre futur que per la legítima opció de creure en una via diferent a la de la independència.

dimecres, 20 de març de 2013

Imputat

Després de tants mesos parlant-ne, finalment s’ha produït la imputació d’Oriol Pujol per l’anomenat cas de les ITV. Sembla ser que hi ha les gravacions d’una conversa telefònica que el comprometrien. Només una Justícia inoperant i ineficient, si no és directament corrupta, pot haver tardat mesos, anys, a prendre la decisió. El cert és que l’Oriol passa a engruixir la llarga llista de polítics imputats. I cada vegada que algú s’hi troba, el primer que fa es proclamar la seva innocència i sobretot recordar que ser imputat no implica forçosament ser culpable; alguns fins i tot es permeten la frivolitat de dir que és millor estar imputat perquè així es podrà defensar.

El diccionari admet dues accepcions per al concepte “imputar”: decidir en quin compte concret cal assentar una partida, que és l’accepció utilitzada sobretot en l’administració pública; i atribuir la responsabilitat o la culpa d’alguna cosa, que és l’accepció emprada en la justícia. A la vista de les investigacions preliminars, el jutge resol la imputació d’algú quan creu que hi ha prou indicis racionals per a atribuir-li la responsabilitat d’un delicte. Després, en la investigació posterior, caldrà veure fins a quin punt i en quin grau existeix aquesta responsabilitat, amb la possibilitat que al final resulti que no hi havia motiu per atribuir a l’imputat cap responsabilitat o que no hi ha prou proves per a demostrar-ho. Però la Justícia sap el greu perjudici que ocasiona a l’afectat pel fet d’imputar-lo, i se suposa que no ho fa a la lleugera, sense evidències prou clares. Altrament estaria cometent una tremenda injustícia. Per tant, no ens enganyem: quan la Justícia fa una imputació, a no ser que creguem en la perversió i la corrupció d’aquesta justícia, és perquè hi ha vist prou raons per a fer-ho. A l’Oriol Pujol, doncs, imputat, li han vist prou indicis de responsabilitat per iniciar el procés judicial. I per tant, crec que s’ha quedat curt delegant les funcions dels seus càrrecs i no dimitint, com a mínim, de la seva acta de diputat.

Ell mateix demanava, suposo que no pas per ingenuïtat, quelcom tan inversemblant en la Justícia espanyola com és la celeritat; és a dir, la justícia. A l’Estat espanyol hi poden haver entre cinc-cents i set-cents polítics imputats que es passen anys sense que es resolgui res. Una dilació que no és pas motivada en la majoria dels casos per la complexitat de l’afer, sinó per raons i interessos extrajudicials. La majoria dels que arriben a ser processats ja fa temps que han deixat els càrrecs i en molts casos, la política. Els mitjans de comunicació fan grans titulars dels polítics imputats i notes breus dels mateixos polítics quan són absolts o hi ha hagut un sobreseïment del cas. I, val a dir-ho: la quantitat de polítics imputats que al final acaben absolts o que ni tan sols arriben a ser jutjats és tan gran que hom podria pensar que hi ha prou indicis racionals per a imputar la Justícia el delicte de prevaricació o, com a mínim, d’imprudència temerària amb greus perjudicis per a persones innocents.

dimarts, 19 de març de 2013

La legalitat de la consulta

Resulta xocant veure com els nacionalistes espanyols afronten el procés català des d’un posicionament absolutament fonamentalista i intransigent, és a dir gens democràtic. Ells tenen uns clixés  establerts i no es cansen de repetir-los encara que no s’ajustin ni poc ni molt a la realitat. I, avesats com estan a la mentida, a partir de la seva pròpia invenció fonamenten totes les argumentacions i atacs contra Catalunya. I això, que a Catalunya ho veiem i sentiim sovint de boca de personatges com la Camacho o el Rivera, en l’àmbit espanyol s’arriba a extrems de paranoia total.

Els és igual el que digui el President de la Generalitat o els passos que s’han seguit fins ara. Ells ja tenen les idees prefixades, i actuen no en conseqüència de la realitat sinó dels seus propis fantasmes. Una de les mentides que acostumen a dir és que la consulta és inconstitucional. I això és una ximpleria: una consulta mai pot ser inconstitucional. La Constitució i el marc legal vigent, tant a Catalunya com a Espanya, preveu diferents possibilitats de consulta a la ciutadania, de manera que el problema no és jurídic sinó estrictament polític. El fet que es vulgui consultar sobre un tema que la seva aplicació sí que contravindria el text constitucional, no vol dir que no es pugui consultar. Imaginem que es volgués fer un canvi d’un article de la Constitució. Abans de fer-lo, se n’hauria de parlar, aprovar propostes parlamentàries i, si es cregués oportú proposar una consulta per saber si la ciutadania està d’acord en fer aquesta modificació. Això és el que s’ha fet fins ara, a Catalunya. Les lleis i el marc legal per fer la consulta hi són; el que passa és que políticament als nacionalistes espanyols no els interessa aplicar-les i per això voten fins i tot en contra de dialogar sobre aquesta possibilitat de fer la consulta.

Per tant, la posició tancada del nacionalisme espanyol a permetre que s’apliqui la legalitat vigent és la que abocarà Catalunya a prendre una determinació unilateral. Des de Catalunya ja es vol actual dins de la legalitat, és el nacionalisme espanyol el qui s’hi oposa, sense ni tan sols haver acceptat començar a parlar de quin podria ser el mecanisme legal més adequat. I és aquesta actitud espanyola la que justificarà en el seu moment una Declaració Unilateral d’Independència.

dilluns, 18 de març de 2013

Risc d’una revolta social

El primer ministre luxemburguès i ex president de l’Eurogrup, Jean Claude Junker, advertia la setmana passada del risc d’una revolta social en aquells països que han estat obligats a seguir les mesures d’austeritat extrema imposades per la Unió europea. La veritat és que costa d’entendre, venint d’una de les persones que ha estat responsable de l’aplicació d’aquestes mesures, i que sap fins a quin punt han generat patiment i misèria a milers i milers de ciutadans.

Naturalment, el que no preocupa gens al senyor Junker, ni a la resta de màxims responsables de les polítiques econòmiques de la UE, és que hi hagi raons objectives perquè la ciutadania d’aquests països puguin arribar a fer una revolta social; sinó que algun tipus de revolta social pugui malmetre els seus plans. Ells ja són conscients del mal que han ocasionat, i no tenen cap mena d’escrúpol en admetre que és un mal necessari per tal d’acontentar els mercats, diuen, per tal de recuperar la confiança dels inversors, i naturalment per tal de garantir que aquests països pagaran el seu deute. L’objectiu de les seves polítiques en cap cas són les persones, sinó els interessos econòmics dels grans grups financers. Per això, cada vegada que un país, ja sigui Grècia, Portugal, Espanya, o Xipre han estat obedients i han portat a terme alguna d’aquestes mesures imposades, els dirigents europeus han corregut a felicitar els seus governants, amb la clara intenció de salvar-los de les ires dels seus conciutadans.   

A mi, el que em sorprèn, és que no hagi esclatat encara la revolta. Estaria més que justificada. Les mesures econòmiques encaminades a garantir el poder econòmic d’uns pocs en detriment de la majoria, van acompanyades de mesures coercitives per al conjunt de la població i de campanyes propagandístiques per arribar a fer-nos creure que l’empobriment general de la població és un mal no solament inevitable, sinó que cínicament gosen dir que és per al nostre bé. El senyor Junker advertia del risc d’una revolta, jo el que em temo és que correm el risc que no n’hi hagi.

diumenge, 17 de març de 2013

Cremant etapes

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La nova votació sobre el dret a decidir, propiciada aquesta vegada pel PSC, pot semblar una reiteració innecessària, o fins i tot com argumentava la CUP una rebaixa de plantejaments respecte de l’anterior Declaració sobiranista del Parlament. I, tanmateix, penso que també pot ser realment útil.

És evident que el PSC es troba entrampat entre dos focs i que no ho té gens fàcil per sortir-se’n. A Madrid van tenir la gosadia de trencar la disciplina de vot respecte al PSOE, cosa que va visualitzar que a Catalunya hi ha una realitat diferent de l’espanyola. Està clar que la proposta de resolució presentada per CiU a les Corts espanyoles no tenia altre objectiu que la de posar en evidència qui està a favor de la democràcia i del diàleg i qui de la imposició i de la negació dels drets. I potser els socialistes catalans van pensar que aquella mateixa proposta, tan diferent de la Declaració sobiranista anterior, no gosarien votar-la també a Catalunya precisament pel que pot tenir, o semblar que té, de rebaixada de plantejaments. El millor per a l’estratègia del PSC, i potser ells hi comptaven, hauria estat que els nacionalistes catalans haguessin rebutjat de votar-la aquí; això els hauria permès erigir-se ells com l’element central partidari del diàleg, enfront dels nacionalismes contraposats, i a la vegada haurien pogut tirar en cara la incoherència de CiU.

Però, astutament, CiU, ERC i IC-V s’hi van afegir, i només la CUP va fer el paper radical que li correspon. I és que el tema no és comparar aquesta darrera declaració amb l’anterior, sinó veure que són complementàries. Hi ha un full de ruta marcat i se segueix tot el procés pas a pas. Sense més pressa del compte, com voldria el PP, perquè això ens podria fer descarrilar, però sense aturar-lo i anar cremant totes les etapes, perquè totes són necessàries. Tothom sap que amb el tarannà tan poc democràtic de Madrid, s’aniran tancant totes les portes, i cadascuna de les opcions legals per a celebrar la consulta serà tombada o vetada pel Govern espanyol, servint-se quan calgui del seu Tribunal Constitucional. Però precisament per això cal cremar aquestes etapes que són les que ens donaran arguments i legitimitat a l’hora de fer el pas definitiu. Davant de la comunitat internacional, aquests antecedents seran decisius a l’hora d’entendre i d’acceptar una possible declaració unilateral d’independència o de la celebració d’una consulta al marge de la legalitat espanyola.

El 25 de gener es va fer la Declaració de Sobirania, que encara que el Constitucional l’anul·lés, anul·laria el tràmit formal però no l’expressió del Parlament de Catalunya. A partir d’ara el Govern d’espanyol (amb el suport de l’oposició) es negarà al diàleg, com es negarà a acceptar transferir la potestat de celebrar un referèndum segons la legislació espanyola, portarà al Constitucional la llei de consultes que s’està elaborant i acabarà donant tota l’argumentació i legitimitat perquè el poble de Catalunya pugui tirar pel dret, en haver esgotat tots els recursos legals.

dissabte, 16 de març de 2013

La trama fosca de la Camacho

El cas dels espies, o dels suposats espies, sembla que ha desaparegut de l’escena periodística, justament ara que es començava a posar en evidència que tota la trama està molt més vinculada a l’entorn de la Camacho que de ningú més.  No és pas casual. Com tampoc ho és que la mateixa Camacho hagués de mentir per justificar que no volia l’escorta dels Mossos i sí la de la policia espanyola.

Ho explicava dies enrere el diari La Razón, gens sospitós de catalanisme. No solament hi ha una relació directa entre el CNI, la policia espanyola i el PP de la Camacho, sinó que va ser el mateix CNI qui va demanar al director de Mètode 3 que “salvés l’Alícia”. Ells sabien que l’Alícia Sánchez Camacho estava al corrent de les gravacions suposadament secretes i es tractava d’evitar que això sortís a la llum pública. I no solament això: segons el diari madrileny el CNI va amenaçar-lo amb un “tanca la boca o te la tancarem”; i efectivament, poc després Francisco Marco va ser detingut. La utilització partidista que fa el Partit Popular dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i també del CNI és senzillament escandalosa.

Ja només faltava que sortís el Ministre de l’Interior, l’inefable Jorge Fernández Díaz amençant de treure nous papers que comprometrien CiU, justament quan havia de donar explicacions pel fals informe policial que va sorgir deliberadament durant la campanya electoral. En lloc de demanar disculpes i comprometre’s a fer complir la llei també als funcionaris dels cossos de seguretat, es va limitar a dir que no sabia res, i que si s’havia descobert que el primer informe era fals, ell ja en tenia altres a punt. Qui millor que ell per dir-ho, quan sap que aquell fals informe policial va ser redactat per encàrrec del Comitè de Campanya del PP.

divendres, 15 de març de 2013

Una sentència que obliga complir amb la legalitat

El Tribunal europeu ha emès, finalment, amb una celeritat que no té res a veure amb la inoperància i ineficiència de la justícia espanyola, una sentència en què considera abusiva i contrària a les normatives comunitàries l’actual legislació espanyola en matèria de desnonaments. La sentència ha vingut motivada per l’acció del jutge José Maria Fernández Seigo que, segons els mitjans de comunicació, es va adonar que la legislació espanyola vulnerava la normativa europea. Una normativa, val a dir-ho que ja té una pila d’anys en vigor.


Ara, tothom ha fet veure que s’alegrava de la sentència i fins i tot el Govern espanyol s’ha compromès a fer canvis per a adaptar-se a la legalitat europea. Segurament ara ja no tindran excusa per continuar espoliant de la mateixa manera els ciutadans, en benefici de la banca. Però el curiós del tema és que tothom ho presenta com si fos una batalla legal guanyada a ningú, com una mena de regal de la Unió europea, o com si no hi hagués responsables directes de les injustícies que s’han vingut fent fins ara, a base d’incomplir la legislació europea, és a dir la legislació vigent també a l’Estat espanyol. Sembla com si ara els polítics i els jutges descobrissin que la normativa europea és d’obligat compliment a tots els estats membres, com si els jutges quan emetien sentències de desnonament no sabessin que ho feien contravenint aquesta normativa, o com a mínim que s’havien collit a una normativa espanyola que la contravenia. Això ja ha passat en altres casos, en què la normativa europea és negligida a consciència tant per la política com per la Justícia espanyola; de fet, Espanya té el rècord absolut al si de la UE pel que fa a incompliments de la seva legislació.

Si haguessin volgut, fins ara, els jutges ja podien haver emès sentències en base a aquesta normativa europea que ara sembla que ens imposin, com si fins ara no fos d’obligat compliment. És possible que molts ciutadans ho desconeguessin, però és del tot inadmissible que la desconeguessin els jutges. Benvinguda sigui, dons, la sentència del Tribunal europeu que ens recorda d’una banda que tenim una legislació abusiva i que no respecta els drets dels ciutadans, i de l’altra que la normativa europea és d’obligat compliment. Algun jutge hauria de sentir vergonya que hagi de necessitar una sentència per complir amb la normativa vigent, l’europea.

dijous, 14 de març de 2013

Passarien el control de l’alcoholèmia?

Des de fa un cert temps el Govern espanyol promou lleis i governa més en contra de Catalunya que a favor d’Espanya. Suposo que són conscients que això desperta encara més el sentiment nacionalista i fa que grups i persones que en altres ocasions haurien estat partidaris d’un sistema federal cada vegada vegin que no hi ha altre remei que la secessió, o l’acceptació de la mort com a país. Però també es refien de sectors de Catalunya que, per estar al servei del nacionalisme espanyol, o per odi contra tot el que sigui català, estan disposats a perjudicar en tot el que calgui el propi país, i per tant veuen amb bons ulls els atacs de l’Estat contra la nostra cultura, contra la nostra economia i contra la societat en general.

El cas més emblemàtic és el del corredor del Mediterrani. Qualsevol persona normal, d’aquí, d’Espanya o d’Europa, s’adonaria de seguida que hi ha un corredor natural que enllaça tots els ports del Mediterrani, des d’Andalusia fins a França on pot connectar amb la xarxa europea. Els espanyols saben que aquesta, a més de ser l’opció natural, és la més interessant per al comerç espanyol, per a les exportacions i per al tràfic de mercaderies en general. Però té el gran handicap d’haver de passar per Catalunya; ja s’entén que per ells el País Valencià és una regó espanyola més. Per això, i en contra del parer de tots els especialistes i de les institucions europees, ells sempre s’hi han oposat i han preferit un projecte tan surrealista com és el corredor central, que a part de no unir res, és costosíssim pel fet d’haver de travessar els Pirineus i que després no té continuïtat pel cantó francès, Ho han retardat tant com han pogut, a risc de perdre les ajudes europees, ho han obviat a l’hora d’elaborar els pressupostos i continuen buscant solucions alternatives per a impedir que se’n beneficiï Catalunya. Amb l’entusiasme, està clar, dels nacionalistes espanyols de la Camacho i del Rivera.

Com que finalment s’adonen que fan el ridícul presentant una i altra vegada el projecte del corredor central, han decidit treure’s de la màniga un corredor del Mediterrani que passi pel centre. Quan ho vaig sentir per primer cop, vaig pensar que era una broma; no podia ser que algú, en ple ús de les facultats mentals, proposés una idiotesa semblant. Però sembla ser que no, que no és cap broma. El Govern espanyol planteja un traçat del corredor del Mediterrani que en arribar a València farà una excursió cap a Madrid per tornar cap al Mediterrani passant per Saragossa. Quan el presentin a Europa, és possible que els facin la prova de l’alcoholèmia.

dimecres, 13 de març de 2013

La gangrena de Jiménez Losantos

L’inefable Jiménez Losantos afirmava “Quan un membre està gangrenat, millor extirpar-lo”. I d’alguna manera venia a dir que ja estava fastiguejat de tot el tema sobiranista, i que ell optaria definitivament per la via d’abandonar Catalunya. Doncs, potser tampoc estaria tan mal pensat. Em recorda una novel·leta força dolenta, editada fa uns anys en què es plantejava que els catalans assolien la independència a base de fer-se insuportables, en aquell cas des del punt de vista escatològic.

Està clar que Jiménez Losantos utilitza el terme “gangrenat” entenent que la part que és irrecuperable perquè està podrida és Catalunya. Però ja firmaríem que els espanyols accedissin a la nostra independència encara que fos a base d’insultar-nos, una vegada més; ja no vindria d’una. Nosaltres podem pensar, i de fet pensem, que més aviat és a l’inrevés; però tampoc perdríem massa temps a escatir quina part és l’extirpada i quina el cos sa que es vol salvar. Amb això coincidiríem: ells i nosaltres ens sentiríem alleugerits per haver extirpat el tumor que ens corroïa. Però l’afirmació de Jiménez Losantos, si hi traiem aquesta part insultant tan habitual en ell, és el reconeixement d’un fracàs d’Espanya. L’amputació per gangrena és la darrera solució, quan han fracassat tots els intents de salvar aquell membre. I això és el que ha passat a Espanya. En tots aquests anys han estat incapaços de presentar per a Catalunya un projecte mínimament engrescador; tret del projecte d’anihilar-nos que engresca naturalment els nostres enemics, inclosos els qui viuen i reneguen de Catalunya.

Només cal recordar que a l’inici de la transició els grups independentistes no van arribar a obtenir representació parlamentària, ni a Catalunya ni a Madrid, i la seva presència als ajuntaments era purament testimonial. Aleshores, fins i tot ERC parlava d’una confederació ibèrica. De llavors ençà, els atacs furibunds de les institucions espanyoles i dels partits nacionalistes espanyols (PP-PSOE) han fet que a poc a poc l’independentisme hagi anat guanyant terreny: uns per convenciment, altres perquè no s’hi veu cap més alternativa, i ara potser també els espanyols perquè ja ens donen per perduts.

dimarts, 12 de març de 2013

Les mentides i falses excuses del PP

Les explicacions que han de donar reiteradament els dirigents del Partit Popular i del Govern espanyol, per a sortir al pas a imputacions i evidències de corrupció generalitzada, són tan inversemblants i mancades de credibilitat que tenen més interès per a il·lustrar programes d’humor que com a titulars d’un noticiari. Encara recordem aquell embarbussament de la Cospedal, que se li va fer un nus a la gola i no li sortien les paraules per dir que no era ben bé el que havia dit en dies anteriors sobre l’acomiadament de Bàrcenas, però tampoc era el contrari sinó un punt entre mig que no va entendre ningú.

I ja es tractava d’això. Suposo que ningú s’imagina un polític a qui li quedés un xic de dignitat com per sortir davant dels mitjans de comunicació per admetre que, a la vista de les evidències perfectament documentades, no podia fer res més demanar perdó per haver enganyat la ciutadania. Com que a la Cospedal no li resta ni aquests mínim de dignitat, va optar per fer un embarbussament de paraules per tal que no s’entengués res. Aquest dia va repetir la mateixa estratègia la Vicepresidenta del Govern espanyol, la Soraya Sáenz de Santamaría, per referir-se a l’allotjament pagat amb fons públics de l’amant del Rei. Amb tota la cara dura del món va sortir davant dels micròfons dient que ni ella ni el Govern no estaven al cas de qui podia allotjar-se a la finca La Angorrilla, que pertany al Patrimoni Nacional, i que està “exclusivament afecte” al Rei. Una terminologia, aquesta, que la Soraya sap perfectament que no vol dir res, però que només serveix per no haver d’admetre que el Govern espanyol accepta que els ciutadans paguem les despeses de la Corona, i també les de la seva amigueta la princesa Corinna de Sayn-Wittgenstein. O no haver d’admetre que dies enrere des del mateix Govern s’havia afirmat que aquesta senyora no tenia cap vinculació ni suposava cap despesa per a l’erari públic. Si la vicepresidenta Soraya no hagués mentit i fos cert que el Govern espanyol no està al corrent dels invitats de la casa Reial que s’allotgen en alguna de les seves dependències, com a mínim caldria demanar dimissions al mateix Govern i als responsables de seguretat. Seria impensable que en aquestes residències públiques hi entressin i  en sortissin persones sense cap mena de control ni de vigilància per a protegir-les.

I ara surt la Camacho amb la seva dèria contra els Mossos, contra tot el que representi catalanitat, mentint una i altra vegada, com un Bárcenas qualsevol, total per justificar una acció estrictament política, que probablement té més l’objectiu de desviar l’atenció dels escàndols majúsculs del PP, que cap altra cosa. El que passa és que quan un membre del Govern i del PP surt a donar explicacions sobre aquests temes, els únics periodistes que valdria la pena que hi assistissin serien els de l’APM i a tot estirar els guionistes de Polònia.

dilluns, 11 de març de 2013

La Camacho amb la seva policia

No ens ha d’estranyar que la dirigent del Partit Popular a Catalunya renunciï a tenir protecció dels Mossos d’Esquadra per preferir tenir-ne de la policia espanyola. Entra dins de la seva lògica d’anar contra tot allò que pugui ser català, ja sigui la llengua, els mitjans de comunicació públics, el model educatiu o la policia. És el mateix procés que va fer el Vidal Quadras, que el va portar a traslladar-se a viure definitivament fora de Catalunya, perquè se li feia insuportable la catalanitat.

Però, la Camacho té un altre argument de pes per a rebutjar els Mossos d’Esquadra i optar per la seva policia, l’espanyola. Ella sap perfectament qui i com es va fer el suposat espionatge de la seva conversa privada que va tenir amb l’ex amant de Jordi Pujol Ferrussola; sap que dins de l’empresa de detectius hi havia com a mínim un membre del cos de policia espanyola; i sap, en general, que aquest cos està sempre disposat a posar-se al costat de la ideologia del seu partit, fins i tot per a infringir la llei; sobretot quan és la llei catalana, és clar. N’hem vist prou casos de ciutadans que han estat ultratjats i maltractats pel sol fet d’adreçar-se en català a un membre d’un dels cossos de seguretat de l’Estat, o per portar una bandera catalana; casos de policies que han actuat en contra de la llei, fins i tot de la llei espanyola, per a defensar la seva ideologia ultra que coincideix amb la del PP.

Per tant, és lògic que l’Alícia confiï plenament amb la policia espanyola en la mesura que sap que és una policia que sempre es posa al servei del seu partit. Tal com va passar en la darrera campanya electoral, no va tenir cap inconvenient per a falsejar, d’acord amb el comitè de campanya del PP a Catalunya, uns suposats informes policials per tal d’alterar el resultat de les eleccions, en contra dels qui defensaven unes idees diferents a les de la Camacho. Es pot pensar que els sobres del tresorer del PP, a més d’arribar als dirigents del partit també n’hi devia haver per a aquesta mena d’accions pròpies de professionals corruptes.

diumenge, 10 de març de 2013

Mesures exemplars, avís per a navegants

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’Estat no s’està de romanços. Ha començat a utilitzar tots els seus recursos per a fer avortar el procés sobiranista de Catalunya, i encara no ha tret els trumfos grossos. Com deia Miquel Sellarès ens hem de fer pagues que “estem en una guerra oberta”. Probablement, als britànics més radicalment unionistes els faria angúnia prendre determinades mesures que poguessin ser qualificades de poc democràtiques. Als espanyols no els en fa cap.

La sanció que es volia imposar al Fiscal General de Catalunya, i que ha provocat la seva renuncia al càrrec, pel fet d’haver deixat anar que trobava normal que els catalans volguessin ser consultats sobre el seu futur, n’és un bon exemple. Era el mateix Ministre Gallardón el qui qualificava la sanció a Rodríguez Sol com a exemplaritzant. I la pregunta és: per a exemplaritzar qui? Fàcil d’entendre. L’Estat, a través del Govern Popular, ha volgut deixar clar que no tolerarà la més mínima connivència amb el sobiranisme. El cas de Rodríguez Sol ha de ser un exemple del que pot passar a qualsevol jutge o magistrat que gosi aplicar criteris racionals, jurídics o democràtics a l’hora de tractar el tema de Catalunya. Hi ha una ofensiva en tota regla de l’Estat contra Catalunya, i totes les institucions espanyoles s’han de posar al servei d’aquesta acció política. Això ho saben prou bé els membres del Tribunal Constitucional que no tenen necessitat d’utilitzar cap argument jurídic si no és per a donar una aparença d’argumentació tècnica a les seves decisions estrictament polítiques i de partit.

Quelcom de semblant ens podem esperar en altres casos. La Delegada del Govern espanyol a Catalunya porta ja un cert temps amb una especial croada contra els ajuntaments catalans pel tema de les banderes o de les mocions sobiranistes. Quan políticament ho cregui oportú carregarà tot el pes de la llei (l’existent o la que crearan expressament per a aquests casos) per posar a ratlla els alcaldes sobiranistes. De fet ja hi ha una amenaça d’establir per llei la possibilitat d’inhabilitar els alcaldes que incompleixin amb el tema de les banderes. Probablement començarien per alcaldes d’Ajuntament petits o mitjans, i si la resposta no els fos excessiva contraproduent per als seus interessos, acabarien fent el ple.

I pot passar el mateix amb el tema de la sobirania Fiscal. Una cosa és que l’Ajuntament de Gallifa es negui a pagar els impostos a l’Estat, en el ben entès que després la Generalitat sí que fa aquest pagament en nom de l’Ajuntament, i una altra és que comencin a practicar la insubmissió fiscal ajuntaments com el de Vic. Hi ha el risc que rebien els alcaldes i els municipis pioners en accions sobiranistes, i que això desmotivi la resta, a no ser que es contraataqués precisament generalitzant-ho arrreu del país. I aquí és on Barcelona hauria d’exercir de capital.

No ens refiem pensant allò de “no seran capaços”, només perquè des de la nostra perspectiva podria semblar un retorn al totalitarisme inconcebible. Ells no en tenen cap d’escrúpol i no els espantarà gens que algú pugui titllar-los d’antidemocràtic. Al capdavall, ells han hagut d’acceptar molt a desgrat seu plantejaments i estructures teòricament democràtiques.

dissabte, 9 de març de 2013

No és Unió, sinó Duran

El programa “Polònia” de TV3 retrata molt millor que molts analistes la figura i el paper de Duran i Lleida. Ell té marcat el seu camí personal per a una personal carrera política, que veu més a Madrid que a Catalunya. Que ho faci com a líder d’un partit democristià, i que aquest partit estigui coaligat amb CDC, és més una qüestió d’atzar i de tacticisme que d’ideologia pròpiament dita. Ell entén, com molts altres polítics val a dir-ho, que el partit no és més que l’eina per a assolir els seus objectius personals.

Recordem que Duran i Lleida ja es va oposar a què en el programa electoral de CiU del 2010 hi figurés el tema del Pacte Fiscal. Després va considerar excessiu plantejar el tema com una prioritat de la legislatura anterior i que es fes un front comú dels partits catalans davant de Madrid. Des de la perspectiva de la seva carrera personal, li era més útil continuar amb el joc de pactes bilaterals; estèrils per al país, però que a ell li servien per adquirir protagonisme personal. Quan es va anunciar la manifestació de l’Onze de setembre ell s’hi va oposar fermament, i no va ser fins que va veure que no es podia aturar que va decidir donar opció als militants d’Unió a anar-hi, però desmarcant-se de l’objectiu real de la convocatòria. Per ell, el Govern d’Artur Mas no havia de fer cas del clam popular i mantenir-se fidel a la política de la puta i la Ramoneta; per tant, tampoc era partidari de la convocatòria anticipada d’eleccions i menys d’incloure en el programa el plantejament netament sobiranista. Durant la campanya ja es va preocupar de crear tensió, discòrdia al si de la Federació, i en definitiva desprestigiar la candidatura d’Artur Mas. A partir de les eleccions, la seva opció era buscar un pacte sociovergent per a estroncar el procés sobiranista; i quan es va adonar que tampoc ho podia impedir ha continuat amb la seva particular croada d’anar creant dubtes i incertesa al procés.

Ja només faltava que digués, com ha fet aquesta setmana, que “CiU perd la centralitat política”. Potser del que no s’adona és que qui ha perdut la centralitat és ell. Hores d’ara, fins i tot les persones del seu partit que semblaven més afins a la seva manera de veure les coses, estant assumint com a propi el procés sobiranista. Perquè la clau de tot plegat no és mirar a veure si el partit o la Federació hi sortirà guanyant electoralment, sinó si realment la majoria del país vol anar cap aquí, com sembla que indiquen els resultats electorals i totes les enquestes. El problema no és Unió, sinó Duran.

divendres, 8 de març de 2013

El cinisme posat al límit

Que l’Estat posa en marxa tots els seus mecanismes per tal d’evitar que Catalunya pugui exercir el seu dret democràtic a decidir el seu futur és evident. I fins a cert punt comprensible. La causa del nacionalisme espanyol, un nacionalisme excloent, expansionista i que mai renuncia a la violència, és abraçada per tots els estaments: el polític, el judicial, el militar, el policial... El Govern del PP, com semblantment hauria fet el PSOE encara que potser hauria procurat guardar una mica més les formes, mobilitza tots els recursos de l’Estat per combatre Catalunya i al servei de la seva ideologia.

Fins aquí, no podíem esperar altra cosa. Ho ha dit ben clar el Ministre de Justícia Ruíz Gallardon a l’hora de justificar la destitució del Fiscal general de Catalunya pel sol fet d’haver insinuat que seria lògic que els catalans poguessin ser consultats sobre el seu futur: “la sanció a Rodríguez Sol és exemplaritzant”. Es tracta de deixar clar que tothom ha d’estar al servei de la seva causa. Aquí no s’hi valen ni juristes ni professionals de cap mena, o es posen al seu servei o seran sancionats; un avis, exemplaritzant certament, per a qualsevol altre jurista que volgués tenir la temptació d’analitzar o valorar el procés català des d’una perspectiva estrictament professional, democràtica o simplement racional. A això ja hi estan avesats la majoria dels alts tribunals espanyols, i especialment el Constitucional, que només necessiten els arguments jurídics per a justificar i dissimular les decisions polítiques preses, i redactades en forma de sentències. Però Ruíz Gallardon ha volgut anar més enllà i ha tingut el cinisme d’afirmar que “... poden ser convocats a dirimir el conflicte últim que es plantegi, jutges i magistrats saben que s’han d’abstenir de participar en aquest debat”.

No tenen ni la mínima decència de voler semblar honestos. ¿El senyor Gallardon hauria sancionat de forma “exemplaritzant” un magistrat, com molts ja ho ha fet, que s’hagués declarat contrari a la consulta catalana? I això que el ja ex Fiscal General de Catalunya només va dir que no veia malament que es pogués consultar els catalans, però sense pronunciar-se mai a favor del dret a la secessió de Catalunya, perquè ell hi és absolutament contrari. Tothom sap que l’Estat mai sancionarà els magistrats que prenguin partit, sempre que sigui a favor del seu partit, com tampoc sanciona els militars que llancen amenaces de recórrer a la violència. Ells, a diferència de nosaltres i fins i tot a diferència dels abertzales bascos, mai han renunciat ni a la violència ni a la corrupció de les estructures de l’Estat per posar-les al servei de la seva ideologia.

dijous, 7 de març de 2013

Europa, posada en qüestió

Queden molt lluny aquelles temps en què crèiem a ulls clucs el que ens deia el poeta de Santa Coloma sobre aquell “nord enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!. Els catalans sempre hem estat uns abanderats d’Europa, una Europa que no sempre ens correspon, que no sempre respon als nostres interessos; i malgrat tot continuem considerant-nos europeistes. Però, tot d’una, això pot canviar.

La Unió europea no és una unió de pobles ni de ciutadans, sinó d’Estats. Avui per avui, i no sembla que hi hagi cap intenció de canviar-ho, Europa no té unes estructures pròpiament democràtiques: els ciutadans elegim un Parlament, però aquest no té competències reals per a legislar, perquè el qui de veritat regeix els destins de la UE no és ni aquest Parlament ni la Comissió europea, sinó el Consell de la Unió europea format pels representants dels Estats. No existeixen, doncs, els drets de ciutadania, sinó els drets dels Estats. Probablement, les nacions sense estat no són prou solidàries entre elles i cadascuna intenta sobreviure pel seu compte, però els Estats com a estructures de poder sí que en són de solidaris entre ells. D’aquí les enormes dificultats a vèncer per a què es reconegui als catalans el dret a existir com a poble i amb un Estat propi. Temps enrere, ens hauria espantat l’amenaça de quedar-nos, ni que sigui temporalment, fora d’Europa. Però això que abans hagués pogut ser un problema important, en aquests moment podria ser una de les solucions, en el moment de fer el pas cap a la independència.

L’argument del desastre que se sobrevindria si amb la independència quedéssim fora de les institucions europees, ara mateix s’aguantaria ben poc. No només perquè probablement a Europa tampoc li interessaria perdre un territori amb el potencial econòmic de Catalunya, sinó perquè també momentàniament ens deslliuraria de les injustes imposicions de la UE que ens aboquen a l’empobriment i a l’aprofundiment de la crisi. No és pas per atzar que al Regne Unit també s’estan plantejant, tot i que ells no són a la zona euro, sortir de la Unió europea, i també a Itàlia hi ha un moviment per a plantejar com a mínim una consulta sobre la conveniència de romandre o no a aquesta Europa.  

dimecres, 6 de març de 2013

El cava com a exemple

No és la primera ni serà la darrera vegada. Els nacionalistes espanyols, quan se senten agredits per la sola existència de persones i pobles que no comparteixen el seu ideal d’Espanya, recorren a tota mena de guerra bruta, de xantatge i de violència. I una d’aquestes reaccions tan poc democràtiques acostuma a ser la del boicot als productes catalans. Un boicot que, com que ells ja deuen ser conscients que és impossible fer-lo de forma generalitzada, concentren en un àmbit tan concret o simbòlic com és el cava. I ara sembla que hi tornen.

Ben mirat, és força ridícul que sintetitzin tot el que representa una agressió a Catalunya amb un boicot a un sector de l’economia tan específic i que, malgrat la seva importància , no deixa de ser un tema menor en el conjunt de l’economia catalana. Suposo que hi deuen veure l’aspecte simbòlic del cava relacionat amb les celebracions i els brindis. Com en tots els productes, és possible que algú, en algun moment faci una opció ideològica, però és evident que la immensa majoria acaben decidint consumir en funció del preu i de la qualitat del producte. I la proposta dels nacionalistes espanyols de fer boicot al cava, implica animar la gent perquè begui algun dels caves que es fabriquen a Espanya o passar-se directament al cava francès. Per a la majoria, que no poden pagar habitualment un cava francès, vol dir haver de conformar-se amb sub productes que no tenen res a veure amb el cava català; a més de ser nacionalistes radicals han de tenir mal gust per seguir el boicot. Evidentment, aquest boicot sí que el podran fer els dirigents del Partit Popular amb la mar de sobres Bàrcenas que tenen acumulats, i que els pot permetre beure xampany francès. No deuen tenir en compte, però, que alguns o força dels dirigents i propietaris de les grans marques de cava de casa nostra són militants o simpatitzants del mateix PP. Ja m’imagino l’Alícia dient als Freixenet i Raventós que per a aturar el procés sobiranista han de fer-se ells mateixos boicot als seus productes.

Però, està clar. Això dels boicots tampoc acaba de funcionar mai del tot. Segons les dades que la premsa de Madrid airejava amb satisfacció, la venda de cava a Espanya ha caigut un 6%. Una xifra dolenta evidentment per als cavistes, però no pas exagerada i que tampoc es pot atribuir del tot al boicot, ja que és el consum en general el que ha caigut per culpa de la crisi i de les polítiques del Govern espanyol. Més amb lletra petita, però, havien de reconèixer que, malgrat tot, les vendes del cava s’havien incrementat gràcies a les exportacions. Aquest és el viratge que han d’anar fent tots els sectors productius de Catalunya: Espanya ha de ser un mercat més dins de les polítiques d’internacionalització de les nostres empreses.