Imputat

Després de tants mesos parlant-ne, finalment s’ha produït la imputació d’Oriol Pujol per l’anomenat cas de les ITV. Sembla ser que hi ha les gravacions d’una conversa telefònica que el comprometrien. Només una Justícia inoperant i ineficient, si no és directament corrupta, pot haver tardat mesos, anys, a prendre la decisió. El cert és que l’Oriol passa a engruixir la llarga llista de polítics imputats. I cada vegada que algú s’hi troba, el primer que fa es proclamar la seva innocència i sobretot recordar que ser imputat no implica forçosament ser culpable; alguns fins i tot es permeten la frivolitat de dir que és millor estar imputat perquè així es podrà defensar.

El diccionari admet dues accepcions per al concepte “imputar”: decidir en quin compte concret cal assentar una partida, que és l’accepció utilitzada sobretot en l’administració pública; i atribuir la responsabilitat o la culpa d’alguna cosa, que és l’accepció emprada en la justícia. A la vista de les investigacions preliminars, el jutge resol la imputació d’algú quan creu que hi ha prou indicis racionals per a atribuir-li la responsabilitat d’un delicte. Després, en la investigació posterior, caldrà veure fins a quin punt i en quin grau existeix aquesta responsabilitat, amb la possibilitat que al final resulti que no hi havia motiu per atribuir a l’imputat cap responsabilitat o que no hi ha prou proves per a demostrar-ho. Però la Justícia sap el greu perjudici que ocasiona a l’afectat pel fet d’imputar-lo, i se suposa que no ho fa a la lleugera, sense evidències prou clares. Altrament estaria cometent una tremenda injustícia. Per tant, no ens enganyem: quan la Justícia fa una imputació, a no ser que creguem en la perversió i la corrupció d’aquesta justícia, és perquè hi ha vist prou raons per a fer-ho. A l’Oriol Pujol, doncs, imputat, li han vist prou indicis de responsabilitat per iniciar el procés judicial. I per tant, crec que s’ha quedat curt delegant les funcions dels seus càrrecs i no dimitint, com a mínim, de la seva acta de diputat.

Ell mateix demanava, suposo que no pas per ingenuïtat, quelcom tan inversemblant en la Justícia espanyola com és la celeritat; és a dir, la justícia. A l’Estat espanyol hi poden haver entre cinc-cents i set-cents polítics imputats que es passen anys sense que es resolgui res. Una dilació que no és pas motivada en la majoria dels casos per la complexitat de l’afer, sinó per raons i interessos extrajudicials. La majoria dels que arriben a ser processats ja fa temps que han deixat els càrrecs i en molts casos, la política. Els mitjans de comunicació fan grans titulars dels polítics imputats i notes breus dels mateixos polítics quan són absolts o hi ha hagut un sobreseïment del cas. I, val a dir-ho: la quantitat de polítics imputats que al final acaben absolts o que ni tan sols arriben a ser jutjats és tan gran que hom podria pensar que hi ha prou indicis racionals per a imputar la Justícia el delicte de prevaricació o, com a mínim, d’imprudència temerària amb greus perjudicis per a persones innocents.