Pàgines

dimarts, 19 de febrer del 2013

Empresaris contra empresaris

La teoria del fundador de l’empresa automobilística Henry Ford era de sentit comú: si ell fabricava vehicles per a la classe treballadora, aquests havien de cobrar el suficient com per a poder comprar-los. D’aquesta manera, el desenvolupament del país depenia fonamentalment de la capacitat de la majoria de la població per a consumir els productes de les seves empreses. És possible que algú tingués la temptació de pagar malament els seus treballadors, comptant que serien els treballadors de les altres empreses, més ben pagats, els qui compressin els seus productes, però el creixement econòmic es fonamentava en el principi d’Henry Ford.
Aquest plantejament ha servit, en certa manera, per a fomentar el creixement durant molt de temps: si la gent té feina estable i mínimament ben remunerada, té un cert poder adquisitiu; i això permet comprar cotxes, tenir vivenda pròpia i fins i tot segona residència, utilitzar serveis i consumir en general. Per tant, a part d’un cert benestar per a la població també és benefici per a les empreses. Però això va començar a estroncar-se a partir de la internacionalització de l’economia, de l’anomenada globalització. Les grans empreses han anat veient que ja no depenen d’aquest mercat interior de cada país, i que poden produir en un lloc on la mà d’obra sigui més barata i les exigències socials menors, per tal de vendre el producte a un altre país on sí que hi hagi un major poder adquisitiu, o simplement prescindir de la producció per a la majoria de la població per centrar-se en el mercat del luxe, restringit a les classes més benestants. I això també ha funcionat a Europa, mentre es podia produir al tercer món i importar aquí els productes per al consum dels europeus.

Però, la voracitat dels grans poders econòmics no té límits. I aquesta crisi els ha fet veure que també poden prescindir del mercat generalitzat europeu, per orientar els seus negocis cap a sectors no tan majoritaris o cap a les economies emergents. La conclusió és no solament el desballestament de l’estat del benestar, sinó també, i sobretot, de la petita i mitjana empresa que depèn del consum directe de la població. L’empobriment general de la població, forçat amb les mesures d’austeritat, és la ruïna d’aquestes empreses. El que sobta és que les organitzacions empresarials d’aquestes petites i mitjanes empreses, sovint, es presentin de bracet de les grans patronals, les que patrocinen i imposen les mesures d'austeritat, quan aquestes són els seus principals i letals enemics.