Rajoy no
podia donar massa més respostes que la de no donar resposta, entenent que el
fet de no respondre ja és una negativa en rodó a les aspiracions catalanes. Cap
novetat. Primera, perquè ja sabem que el seu objectiu, el del seu partit i el
del nacionalisme espanyol, és el d’aniquilar-nos com a país; i segona, perquè
s’han enrocat en una posició d’absoluta intransigència i de negació del dret més elemental com és el dret a existir, i ara els seria impossible fer cap pas enrere.
A vegades,
ens sembla absolutament irracional el debat, quan veiem que ells consideren que
no estan vulnerant cap mena de dret democràtic i que el que no és democràtic,
diuen, és precisament tenir la pretensió de votar i decidir el nostre futur. I,
en part, és comprensible perquè ells no estan pas negant el dret democràtic
dels pobles a decidir el seu futur, un dret al qual ells mai no renunciarien,
per suposat. Ells estan negant la nostra existència. El seu argument és
semblant al dels esclavistes i negrers d’altres èpoques que no és que neguessin
la igualtat de tots els éssers humans i, per tant el dret a ser lliures, sinó que
als esclaus els negaven directament la categoria d’humans, amb la qual cosa
podien justificar qualsevol tracte inhumà. Des de la seva òptica els catalans
no existim, i és en base a aquesta no existència que no entenen que reclamem el
dret a decidir res; és allò que en termes jurídics se’n diu “subjecte de dret”.
Per tant, la
resposta de Rajoy, o millor dit la no resposta és la de dir que està obert a
tot, sempre que es parteixi d’un marc legal i constitucional segons el qual no
existeix un poble català, amb dret a decidir res. Per ells hi ha uns espanyols
que viuen al nord-est d’Espanya, que tenen entre moltes altres la mania de parlar
d’una manera molt rara. I per això, ells mateixos a vegades interpel·len els
catalans amb acudits com el de dir “i si una província, unes comarques o uns
municipis decidissin exercir el dret a decidir, també els deixaríeu?”. És no
entendre o no acceptar una realitat de país, l’existència del poble català; i
amb aquesta premissa és impossible negociar res.