En la roda de premsa posterior a la reunió del Consell de Ministres els periodistes insistien per saber si la vicepresidenta del Govern espanyol compartia o es desmarcava de les afirmacions del Ministre Wert sobre la seva voluntat d’espanyolitzar els nens catalans. I si insistien tant era perquè volien veure si la Soraya seria capaç de dir que compartia una ximpleria com aquella. Però ella, que no gosava desautoritzar el ministre, però que devia sentir una certa vergonya de tenir un ministre d’Educació i Cultura amb tan poca cultura i menys educació, se’n va sortir dient que el Govern el que volia era garantir que els nens poguessin rebre l’ensenyament en castellà, si així ho sol·licitaven els pares.
Un argument que també donava després el mateix ministre Wert, però que tenia ben poc a veure amb el que havia declarat ell a les Corts espanyoles. El ministre havia amenaçat d’imposar un adoctrinament de nacionalisme espanyol als nens catalans, que anava molt més enllà de quina havia de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. I com acostumen a fer els del Partit Popular, basen sempre les seves polítiques en mentides i tergiversacions de tota mena. Qualsevol que conegui mínimament el funcionament de les escoles de Primària, sabrà que els llibres de text que s’utilitzen, absolutament tots, parlen molt més d’Espanya que de Catalunya; parlen de la monarquia, de la Constitució i de les autonomies, entre les quals hi ha la catalana com una més. Però, això, al ministre li és igual. Com li és igual que els pares ja tinguin l’opció de demanar per als seus fills que l’ensenyament els sigui impartit en castellà. Com els és igual que hi hagi una llei d’educació catalana que ells consideren, igual que alguns jutges, que no cal complir-la si no obeeix als seus interessos de partit. Ells parlen per al seu electorat i sembla que guanyen vots difonent tota mena de falsedats.
El curs 2011-2012 a tot Catalunya hi va haver tres famílies que havien sol·licitat que els seus fills rebessin l’ensenyament en castellà. I un cop els tribunals espanyols van confirmar que els pares tenien aquest dret, els nacionalistes espanyols molt més preocupats per la ideologia que per l’educació dels seus fills van fer campanya perquè els pares exigissin que el castellà fos la llengua d’educació dels seus fills. El resultat ha estat que 12 de les 50.000 famílies que aquest curs tenien fills que iniciaven l’etapa escolar, un 0’024%, han fet cas a la crida dels partits espanyolistes. Tot i que és de suposar que la majoria dels dirigents populars i de Ciutadans porten els seus fills a l’escola privada, on més fàcilment s’infringeix la legislació vigent, això vol dir que ni els mateixos dirigents d’aquests partits no han fet cas de les seves consignes. I és que, mal que els pesi, a les escoles no hi ha conflictes lingüístics significatius i el sistema d’immersió lingüística està més que demostrat, i les estadístiques ho avalen, que és el més beneficiós per als nens. Però, està clar, una cosa és l’educació dels nens i l’altra l’interès polític de crear discòrdies i anar contra la llengua catalana.