Les dades són les que són. Es queixava ahir l’ex director del diari Avui, Vicent Sanchís, que malgrat el creixent sentiment independentista i malgrat el que diuen les enquestes de projecció de futur, hi ha serioses dificultats per a mantenir la premsa en català, i els diaris més llegits continuen essent diaris gens nacionalistes com ara El Periódico o La Vanguardia. D’alguna manera és el mateix argument que esgrimeixen els exhibidors de cinema quan s’oposen a la presència del català a les pantalles, perquè temen que els reporti més pèrdues que beneficis. I, en general, tothom admet que un dels grans problemes per a la supervivència de la llengua catalana és la facilitat amb què els catalanoparlants hi renunciem, tan bon punt ens trobem algú que no el parla.
L’ús del català està en franca reculada; ho diuen les estadístiques més oficials i, en principi, les més optimistes. Està clar que no es pot reduir l’explicació a una sola causa, ni tot és culpa del Govern tot i la ineficàcia de la seva gestió; però hi ha un fet que pot ser determinant, com és l’actitud dels ciutadans envers la llengua. El percentatge de catalanoparlants, independentistes o no, que poden comprar indistintament un diari en català o en castellà més en funció de l’oportunitat del moment o de l’oferta que té més a mà, és molt més elevat que el dels castellanoparlants. El mateix passa amb el cinema; deuen ser ben pocs els catalanoparlants que deixen d’anar al cinema perquè la pel·lícula s’hi projecti en castellà, quan serien molts més els qui, tot i entendre perfectament la llengua, deixarien d’anar-hi si es projectés en català. Un producte etiquetat en català, o en les dues llengües, a Catalunya no té pas més atractiu comercial per als catalanoparlants; en canvi sí que en pot tenir menys per als castellanoparlants, i sobretot pot ser rebutjat de ple fora de Catalunya pel fet d’estar etiquetat en català (si ho fos en danès, no passaria res). Els programadors d’espectacles i concerts saben que introduir grups musicals en català és una gosadia, perquè suposa adreçar-se a un públic determinat; mentre que si els grups ho fan en castellà o en anglès, s’entén que va adreçat a tots els públics, prescindint de la llengua de cadascú.
Resta, encara, el raonament o l’actitud més perniciosa dels qui ho justifiquen amb la idea que la gent busca la qualitat. Hi pot haver alguna publicació específica, alguna pel·lícula, algun producte comercial o alguna música que destaqui especialment per la seva qualitat; cosa que justificaria que el consumidor prescindís de la llengua en què es presenta. Això, estadísticament, és absolutament cert amb els catalanoparlants, però no tant amb els castellanoparlants que fàcilment poden rebutjar productes de qualitat només pel fet de ser presentats en català. I pitjor encara quan, en una actitud clarament discriminatòria, els programadors musicals per exemple organitzen festivals on predomina la mediocritat, en anglès o en castellà, i per a incloure algun grup o cantant català ha de ser perquè realment destaqui sobre la mitjana. És el que veiem, per exemple, en les Festes de la Mercè o ara en el nou festival barceloní que s’anuncia per Sant Jordi “Escena BCN”, on només el 30% dels grups contractats s’expressen en català.
L’ús del català està en franca reculada; ho diuen les estadístiques més oficials i, en principi, les més optimistes. Està clar que no es pot reduir l’explicació a una sola causa, ni tot és culpa del Govern tot i la ineficàcia de la seva gestió; però hi ha un fet que pot ser determinant, com és l’actitud dels ciutadans envers la llengua. El percentatge de catalanoparlants, independentistes o no, que poden comprar indistintament un diari en català o en castellà més en funció de l’oportunitat del moment o de l’oferta que té més a mà, és molt més elevat que el dels castellanoparlants. El mateix passa amb el cinema; deuen ser ben pocs els catalanoparlants que deixen d’anar al cinema perquè la pel·lícula s’hi projecti en castellà, quan serien molts més els qui, tot i entendre perfectament la llengua, deixarien d’anar-hi si es projectés en català. Un producte etiquetat en català, o en les dues llengües, a Catalunya no té pas més atractiu comercial per als catalanoparlants; en canvi sí que en pot tenir menys per als castellanoparlants, i sobretot pot ser rebutjat de ple fora de Catalunya pel fet d’estar etiquetat en català (si ho fos en danès, no passaria res). Els programadors d’espectacles i concerts saben que introduir grups musicals en català és una gosadia, perquè suposa adreçar-se a un públic determinat; mentre que si els grups ho fan en castellà o en anglès, s’entén que va adreçat a tots els públics, prescindint de la llengua de cadascú.
Resta, encara, el raonament o l’actitud més perniciosa dels qui ho justifiquen amb la idea que la gent busca la qualitat. Hi pot haver alguna publicació específica, alguna pel·lícula, algun producte comercial o alguna música que destaqui especialment per la seva qualitat; cosa que justificaria que el consumidor prescindís de la llengua en què es presenta. Això, estadísticament, és absolutament cert amb els catalanoparlants, però no tant amb els castellanoparlants que fàcilment poden rebutjar productes de qualitat només pel fet de ser presentats en català. I pitjor encara quan, en una actitud clarament discriminatòria, els programadors musicals per exemple organitzen festivals on predomina la mediocritat, en anglès o en castellà, i per a incloure algun grup o cantant català ha de ser perquè realment destaqui sobre la mitjana. És el que veiem, per exemple, en les Festes de la Mercè o ara en el nou festival barceloní que s’anuncia per Sant Jordi “Escena BCN”, on només el 30% dels grups contractats s’expressen en català.