Començava a estranyar-me que els qui fan de l’odi a Catalunya la seva raó de ser no posessin el crit al cel davant de l’anunciat programa de TV3 “Adéu Espanya?”. Per ells és normal que es parli cada dia, i no com a denúncia sinó com a acceptació de normalitat, de les agressions i imposicions espanyoles sobre la nostra llengua i el nostre país; però que algú intenti donar una altra mirada a la realitat catalana això és vist com una voluntat de confrontació. Es la vella història del franquisme que tant enyoren: defensar l’ús del català és fer política; si el que es defensa és l’espanyol, no. Un reportatge sobre la nostra pertinença a Espanya és normal si s’enfoca des de l’acceptació submisa, però deixa de ser-ho tant bon punt hom comenci a posar en dubte el dogma imposat.
Però el més ridícul del cas són els arguments que addueixen el Partit Popular i Ciutadans per protestar per l’emissió d’aquest reportatge de TV3. Diuen que això és donar veu a un sentiment minoritari, com ho és l’independentista. En primer lloc, a l’espera de veure el programa que per les seves afirmacions ells ja deuen haver vist, imagino que el reportatge donarà veu a uns i altres, presentant la versió i els arguments dels unionistes i dels independentistes. Cosa impensable a Espanya, on la pluralitat és absolutament negada; i fins i tot a Catalunya, en la majoria de programes on es dóna per suposada la nostra dependència i submissió a Espanya, es dóna ben rarament, i en tot cas com a cosa marginal, aquesta possibilitat de contrastar les dues opcions. És el mateix que passa quan algú defensa la paritat de l’ús de les llengües en el cinema o en la Justícia: el 97% o el 80% de castellà per ells és una normalitat que s’ha d’acceptar, mentre que s’escandalitzen quan algú pretén arribar a una certa equiparació.
Però és que en segon lloc, parlar a aquestes alçades de sentiment minoritari referint-se a l’independentisme, sembla una broma de mal gust venint de grups realment minoritaris a Catalunya. Els mitjans de comunicació de casa nostra, inclosos els públics, estan donant un tracte de favor permanent, sobredimensionant-les, a opcions que sumades arriben ben just al 15%. El que és insòlit és que el sentiment sobiranista que totes les enquestes situen en percentatges que van del 35 al 50%, es mantingui marginat com s’ha fet fins ara, i això tenint en compte que entre el percentatge restant també hi ha una majoria que estaria d’acord en donar veu i a acceptar la via secessionista a través del reconeixement del dret a decidir.
La por a la llibertat, la d’expressió per part dels mitjans de comunicació i la de decidir per part de la població, no indica només un posicionament antidemocràtic d’aquestes forces polítiques sinó també la manca d’honestedat de les persones que les dirigeixen.
Però el més ridícul del cas són els arguments que addueixen el Partit Popular i Ciutadans per protestar per l’emissió d’aquest reportatge de TV3. Diuen que això és donar veu a un sentiment minoritari, com ho és l’independentista. En primer lloc, a l’espera de veure el programa que per les seves afirmacions ells ja deuen haver vist, imagino que el reportatge donarà veu a uns i altres, presentant la versió i els arguments dels unionistes i dels independentistes. Cosa impensable a Espanya, on la pluralitat és absolutament negada; i fins i tot a Catalunya, en la majoria de programes on es dóna per suposada la nostra dependència i submissió a Espanya, es dóna ben rarament, i en tot cas com a cosa marginal, aquesta possibilitat de contrastar les dues opcions. És el mateix que passa quan algú defensa la paritat de l’ús de les llengües en el cinema o en la Justícia: el 97% o el 80% de castellà per ells és una normalitat que s’ha d’acceptar, mentre que s’escandalitzen quan algú pretén arribar a una certa equiparació.
Però és que en segon lloc, parlar a aquestes alçades de sentiment minoritari referint-se a l’independentisme, sembla una broma de mal gust venint de grups realment minoritaris a Catalunya. Els mitjans de comunicació de casa nostra, inclosos els públics, estan donant un tracte de favor permanent, sobredimensionant-les, a opcions que sumades arriben ben just al 15%. El que és insòlit és que el sentiment sobiranista que totes les enquestes situen en percentatges que van del 35 al 50%, es mantingui marginat com s’ha fet fins ara, i això tenint en compte que entre el percentatge restant també hi ha una majoria que estaria d’acord en donar veu i a acceptar la via secessionista a través del reconeixement del dret a decidir.
La por a la llibertat, la d’expressió per part dels mitjans de comunicació i la de decidir per part de la població, no indica només un posicionament antidemocràtic d’aquestes forces polítiques sinó també la manca d’honestedat de les persones que les dirigeixen.