Cada vegada
que es produeix un tràgic accident com el de Santiago de Compostel·la, se
succeeixen un seguit de reaccions que evolucionen amb els dies i que semblen
obeir un protocol establert. En el primer moment, sorgeixen moviments
espontanis de solidaritat i fins i tot actes d’heroisme per part de
professionals d’emergències i de ciutadans anònims que s’han trobat amb la
catàstrofe al davant. Tots són mostres de comprensió i de suport, fins i tot
per a la persona a qui probablement se li podria atribuir la causa de la
tragèdia, si més no per l’enorme pes de consciència que, sigui quin sigui el
grau de culpabilitat, sens dubte li recaurà al damunt.
En aquest
ambient, la gent es compadeix del pobre conductor que havent sortit
pràcticament il·lès de l’accident es desespera davant de la tragèdia i confessa
el seu error. Els psicòlegs parlen de la necessitat de custodiar-lo,
precisament per protegir-lo d’un possible atac de desesperació. Però passats
els primers moments, els de l’impacte que ha commocionat l’opinió pública, el
to i l’enfoc de l’accident comença a canviar. El conductor del comboi, cal
suposar que assessorat per algun advocat, comença a no voler declarar, a
desdir-se del que havia dit quan li és possible, o a confessar algunes llacunes
més que no veia inicialment. I tot seguit sorgeixen els dubtes: la Ministra del ram respon
amb evasives quan se li demana si concretament en aquella corba hi havia
suficients mesures de seguretat, com les que s’apliquen en altres casos, que
haurien accionat un sistema de frenada automàtica en detectar l’excés de velocitat;
apareix l’ombra de les retallades com una de les possibles causes de la manca
dels millors sistemes de seguretat en un tren d’aquestes característiques; es
parla de la prima que poden tenir el maquinistes si aconsegueixen, de totes
totes, arribar amb un màxim de puntualitat, quan potser no n’hi ha, ni es
controla suficientment, pel fet de complir estrictament totes les normes de
seguretat...
Naturalment,
la defensa del conductor buscarà totes les possible deficiències del sistema
per alleugerir el seu nivell de culpabilitat; però tothom sap també que si
s’aconsegueix que hi hagi una persona concreta responsable penal dels fets, tal
com també es pretenia per exemple en el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan,
serà molt més fàcil i molt més ràpid el cobrament de les indemnitzacions que si
s’ha de recórrer per la via administrativa. I, finalment, el Govern no amaga
que hi ha en joc importants interessos econòmics, ja que es podrien perdre
contractes multimilionaris si, al marge de la responsabilitat estricta del
maquinista, es considerés que han fallat alguns sistemes de seguretat. A partir
d’ara, cadascú procurarà salvar la seva pell.