Pàgines

dimecres, 19 de març del 2008

Solidaritat amb el Tíbet

La història del Tíbet és la història d’un poble perseguit, però també la història de la vergonya internacional (no pas l’única, ja ho sé). L’actual règim xinès és una dictadura, pura i dura, que recull el pitjor del comunisme no democràtic i el capitalisme més salvatge. I la comunitat internacional, gens interessada en el tema de la democràcia i dels drets humans va donar la benvinguda a l’evolució del règim xinès, perquè els permetia l’entrada de les grans empreses multinacionals, que hi veien un mercat amb enormes possibilitats. I no era un mercat qualsevol, sinó que aquest conservava unes estructures dictatorials que permeten mantenir a ratlla les reivindicacions laborals i socials, i són absolutament permissives en temes com la contaminació atmosfèrica o l’ús indiscriminat dels recursos energètics. Així, és una bicoca fer negocis.

El Comitè Olímpic Internacional ja ha dit que ells se’n renten les mans i que no es fiquen en política. I la comunitat internacional està més que satisfeta amb el manteniment d’un règim que els permet fer negocis altament lucratius. Que es tracta d’un règim dictatorial, que utilitza el terrorisme com a sistema? Això és pecata minuta. Des de quan s’ha condemnat la violència terrorista? (i em refereixo a la que produeix terror i morts a gran escala, no a la de grups desesperats que no veuen altra alternativa per a aconseguir els seus fins, normalment molt més dignes i honorables que els interessos econòmics que s’amaguen al darrere d’aquest terrorisme d’Estat). El Govern xinès pot estar tranquil, que ningú condemnarà els seus crims, que no ho són tant quan produeixen sucosos beneficis.

La meva solidaritat, doncs, per al poble tibetà. Però voldria aprofitar per explicar una anècdota que, malgrat tot, no desmereix ni afecta les meves simpaties cap al poble tibetà. En una ocasió, acompanyat d’un membre de la Plataforma per la llengua, vaig anar a veure el cap de la Casa del Tíbet a Barcelona per demanar-li que en els seus escrits, fulletons de propaganda i cartells utilitzés el català. L’home, amb tota la indumentària budista, però en un correcte castellà, ens va dir que ells feien la propaganda i les publicacions pensant en la població catalana, però també en l’espanyola en general, i que els era més pràctic fer-ho en castellà, que al capdavall entenia tothom. Com qui no vol la cosa li vam respondre que des de Catalunya probablement muntaríem una Casa de Catalunya al Tíbet, i que com que allà tothom entén el xinès, una llengua molt més parlada que el tibetà, utilitzaríem el xinès com a llengua habitual. Fins que no es va adonar que, evidentment, no obriríem cap Casa de Catalunya al Tíbet, l’home va canviar de cara i va intentar donar mil arguments per explicar que el seu cas era diferent, i que no es podia comparar.

Els catalans ja hi estem avesats a les solidaritats unidireccionals.