Pàgines

divendres, 6 de març de 2009

Corruptes, però amb la consciència tranquil•la

Aquests dies ho hem sentit per activa i per passiva. Al Parlament Valencià, Francisco Camps ho deia amb tota solemnitat i rotunditat: tinc la consciència tranquil·la. El mateix feia Esperanza Aguirre a Madrid, i Mariano Rajoy posant la mà al foc per l’honestedat del seu partit. No es tracta de la corruptela d’un alcalde d’un poblet, sinó de personatges d’una rellevància política important: el President de la Generalitat Valenciana, un Conseller de la Comunitat de Madrid, un tresorer regional del partit, i diputats autonòmics, entre altres. S’han acabat les filtracions, ara ja són definitivament imputats. Però, això sí, tenen la consciència tranquil·la.

Imagino que el mecanisme psicològic que porta els polítics a deixar-se temptar per la idea de posar mà a la caixa pública, de la forma que sigui, deu ser molt semblant al que fa que encara hi hagi gent que caigui en l’ensarronada de l’estampeta. Tothom en sap el truc, de la mateixa manera que els polítics saben que sempre hi ha qui està a l’aguait esperant descobrir una relliscada de l’adversari. Però la prudència, que sembla que haurien de tenir per no veure’s enxampats, és àmpliament superada per la supèrbia de qui es creu molt més llest que altres, de qui considerant-se molt per damunt de la resta dels mortals pensa que a ell no el descobriran.

Però, amb l’espectacle que ens han ofert els màxims dirigents del Partit Popular, presentant-se com a víctimes d’una conxorxa jurídico-mediàtica en contra seva, fent pinya els uns amb els altres segurs de la seva innocència i afirmant tenir aquesta tranquil·litat de consciència, han fet un pas més en la perversió política. Apel·len a la consciència perquè, com a bons conservadors i creients, tenen en l’imaginari la idea de la persona “dolenta”, tacada pel pecat, que malviu rosegat per un dolor de consciència. I ells, no. Ells tenen la consciència tranquil·la, perquè tot el que fan, per més que ara un jutge els ho imputi com a delictiu, ho consideren perfectament normal, correcte i legítim.

Diguem que en el món de la delinqüència també hi hauria diversos graus de perversitat. Una cosa és el delinqüent que, amb una consciència més o menys intranquil·la, sap perfectament que està vulnerant la llei i que corre el risc de ser castigat per això. Però molt pitjor encara és aquell que ja té tan assumit el paper d’usurpador de béns públics o aliens que amb la consciència tranquil·la defensa l’honestedat dels seus actes, el dret a mantenir-los com a forma de vida, i a sobre es presenta com a víctima d’una trama judicial.

Probablement, la tranquil·litat de consciència dels populars està més relacionada amb la ja habitual deficiència per part del Jutge Garzón en la instrucció dels sumaris, o en les complicitats que sempre han acabat trobant en determinats Tribunals com en el valencià, que en la seva pròpia innocència.