Pàgines

dissabte, 16 d’agost de 2008

Els catalans, millors que ningú

Marcelino Iglesias, President del Govern d’Aragó, ha anunciat per enèsima vegada que aquesta vegada sí que el seu Govern tirarà endavant la Llei de Llengües d’Aragó. Ha incomplert tantes vegades que la seva paraula no té cap mena de valor. De tota manera, encara que no hagi volgut donar massa pistes sobre com serà la llei, sí que ja ha deixat clares les seves limitacions, dient que serà un una llei que “generarà drets i llibertats, però no obligacions”.

És aquesta gràcia que tenen alguns a l’hora de capgirar els arguments. Les lleis, encara que inevitables, són una feixuga càrrega que hem de suportar els ciutadans... però en aquest cas, tractant-se de la llengua catalana, farem una llei fantàstica que no ens obligarà a res, i només ens donarà llibertats. I segurament que aplicaran el criteri que volien aplicar aquí per a la Llei de Política lingüística: hauria de ser una llei que no prevegi sancions, que convidi amablement a qui li vingui bé, però sense preveure mesures coercitives ni punitives com preveuen les altres lleis. Hi poden haver mil lleis que obliguen o imposen les llengües oficials dels Estats, però nosaltres no podem imposar res perquè som millors que ningú, i hem de fer lleis amables que aconsellin, promoguin, invitin...

És el mateix que passa quan és parla d’un possible horitzó per a Catalunya: No cal reivindicar un Estat propi, perquè els Estats són una rèmora a superar i hem d’anar cap a un universalisme sense fronteres. Per tant, el nostre nacionalisme no ha de ser com el dels altres, tancat i mesquí que enarbora banderes, promou sentiments egocèntrics o viscerals i se serveix d'un exèrcit per a defensar-se, sinó un nacionalisme de convenciment, de lliure adscripció...

Arreu, quan parlen de la seva història, no s’estan d’exaltar els seus mites, s’adiguin o no a la realitat. En el nostre cas, no. Aquí hem de superar els nostres mites, impropis d’un país modern, i deixar clar que el rei Jaume I era una faldiller impresentable i que Rafael de Casanovas va simular ser ferit, o s’ho va fer venir bé per salvar la pell en el setge de Barcelona de 1714.

Són regals i afalacs enverinats. Nosaltres no hem de caure en els mateixos errors que els altres, imposant lleis que generin obligacions i prevegin sancions en cas d’incompliment, pretenent construir un país egocèntric i basat en essències pàtries, sobre la base d’uns mites de més que dubtosa veracitat. No. Nosaltres, millors que ningú, convidarem els ciutadans a respectar la llengua i el país, si els bé de gust, si els sembla bé, si els plau... I, si no, disculpin les molèsties.