Pàgines

diumenge, 22 de gener del 2012

L’estultícia dels desmemoriats

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja va passar quan va morir Antoni Samaranch; una cosa és que els franquistes li rendissin homenatge i l’altre que s’hi sumessin persones i grups de tarannà democràtic. El mateix ha passat, ara, amb la mort de Manuel Fraga, no només un destacat franquista, sinó un home implicat directament en accions terroristes, en crims i assassinats en nom de l’Estat franquista.


No sé quina mena de compromís poden sentir aquestes persones demòcrates per veure’s obligades a fer el paperet de condol, amagant la veritable personalitat de l’ex ministre de Franco, i elogiant encara el seu paper en la transició. Ja sabem que el sistema empara i protegeix, aquí i arreu del món, el terrorisme d’Estat; els jutges saben que no han de perseguir ni condemnar en funció dels crims comesos, sinó de l’interès a què serveixen aquests crims. I no sé si no podríem exigir als nostres polítics que condemnin amb la mateixa contundència els crims del franquisme que els d’altres organitzacions terroristes, que reclamin l’abolició de la llei que obliga a condemnar el terrorisme però que permet que no es condemni l’organització terrorista més sanguinària i més criminal del segle XX a l’Estat espanyol; però com a mínim sí que tinguin la decència de no fer-los reverència. Ni després de morts.

Algú s’estranyava que l’extrema dreta no hagi fet gaire actes d’homenatge al responsable dels fets de Vitòria i dels de Montejurra, per exemple, però és que l’únic mèrit de Fraga va ser trair la seva ideologia original, d’extrema dreta, quan va veure que no podria continuar vivint de l’erari públic si no es disfressava de demòcrata. I, en tot cas, bona part de l’extrema dreta que ell representava, sense gaire més ideologia que la de defensar els seus interessos, els de classe i els personals, ja va fer el mateix pas d’apuntar-se a l’Alianza Popular, justament perquè consideraven que era la millor manera de defensar-los. I encara avui és molt difícil que apareguin a l’Estat grups a la dreta del PP, perquè la majoria dels militants d’aquesta ideologia ja són a dins del partit de Fraga i de Rajoy.

També és possible que s’argumenti que tampoc cal donar-hi tanta importància. Al capdavall, un cop mort ja tant li fa el que es digui o es deixi de dir d’ell. Són paraules de compromís que es diuen per quedar bé, però que no tenen més transcendència. Potser, sí. Però em fa por que els qui no han tingut la valentia de dir les coses pel seu nom, ni de dir el que segurament pensen, tampoc la tindran a l’hora de defensar els interessos del país, a l’hora de denunciar els abusos i les injustícies que patim. Aquí, potser gosaran deixar anar algunes frases altisonants, però fàcilment s’arronsaran quan hagin de quedar bé amb els poder reals de l’Estat. I amb aquesta actitud difícilment podrem alliberar-nos-en.

Aquests dies no devem pas ser pocs els catalans demòcrates que hem sentit vergonya per l’actitud d’alguns dels nostres polítics.