Pàgines

dissabte, 9 d’abril de 2011

Vivim per sobre de les nostres possibilitats?

S’ha d’admetre que potser no tenim massa bons polítics, ni massa bons economistes, però sí que tenim uns magnífics publicistes. Els mateixos ineptes polítics i economistes, inclosos els directors de bancs i caixes, que ens han portat a l’actual situació de crisi pretenen, amb un èxit absolutament nul, fer-nos sortir de la crisi. El més elegant i el més honest hauria estat plegar, admetre la seva incapacitat professional, i deixar-ho córrer. Però, no. Ells s’entossudeixen a mantenir-se als seus llocs, a continuar vivint de la moma, si per moma entenem el conjunt dels ciutadans, malgrat la manifesta inutilitat de les seves actuacions.


D’una cosa sí que són capaços, però; de contractar assessors de màrqueting perquè ens facin empassar les rodes de molí més impensables. I una d’aquestes rodes que s’han inventat els publicistes és la de fer-nos creure que, al capdavall, tot és culpa nostra perquè hem tingut la gosadia i la pretensió de viure per sobre de les nostres possibilitats. I la gent acaba creient-ho. No és difícil trobar persones que, amb el seu sou modest i fins i tot retallat, t’acaba dient que tot plegat era inevitable perquè ens havíem avesat a viure per sobre de les nostres possibilitats. Tenim dificultats per arribar a final de mes i a pagar la hipoteca, això els qui han tingut la sort de no caure en el pou d’haver-se de declarar insolvents, que a diferència de les empreses significa quedar al carrer, endeutat de per vida i encara assenyalat amb el dit com a càrrega social que la societat no pot suportar. I malgrat tot, ens empassem la bola de què hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.


Els qui no viuen per sobre de les seves possibilitats són els polítics sense escrúpols, que legislen en benefici dels poderosos i que no volen renunciar a volar en primera classe; són els polítics que per al propi lluïment s’inventen instal·lacions tan costoses i inútils com un aeroport sense avions ni passatgers; són els polítics com l’alcalde de Barcelona que s’ha gastat milions d’euros dels barcelonins en publicitat absolutament innecessària; són els banquers que es reparteixen altíssimes primes a costa de collar els contribuents amb recàrrecs i comissions abusives, a part de desnonar desaprensivament les víctimes del seu afany desmesurat d’especulació i d’usura. Que no ens vinguin amb romanços; aquí els únics que han viscut per sobre de les seves possibilitats són aquests que, per a continuar-hi vivint han de rebaixar les migrades possibilitats de la majoria. I a sobre, fer-los creure que és culpa seva.