En el tots els sectors ideològics de la política hi ha la idea que, sovint, els seus líders tenen tics excessivament personalistes, creguts i ambiciosos. El que passa és que, potser, en els partits majoritaris i sobretot en els partits conservadors aquests qualificatius no són vistos com a tan pejoratius sinó més aviat com unes característiques pròpies d’un lideratge fort. És, doncs, en l’àmbit ja prou trinxat i desavingut de l’esquerra nacional on aquestes acusacions sonen com a veritables desqualificacions personals. Així, és fàcil sentir-ho dir com a argument per a no voler saber-hi res, de persones com ara Joan Puigcercós, Josep Lluís Carod Rovira, Joan Carretero, Joan Laporta, Alfons López Tena...
Sincerament, em preocupa molt poc que aquests o qualssevol altres dirigents del nacionalisme català tinguin l’ambició personal d’esdevenir el líder que ens ha de portar a la independència, que es creguin que tenen fusta de líders i que són la peça clau per al país, o que tinguin un tarannà personalista. A vegades, quan s’utilitza des de l’esquerra el terme “pujolisme” per referir-se a tota l’etapa dirigida pel líder convergent es fa en un sentit despectiu; però s’ha de reconèixer que va exercir un lideratge de país (personalista, cregut i ambiciós) que va cobrir tota una etapa de la nostra història amb èxits notables, encara que també amb limitacions i fracassos, i sobretot allargant-la excessivament. Tant de bo, qualsevol d’aquests lideratges emergents, o no tant emergents, s’arribés a consolidar encetant una nova etapa cap a la sobirania nacional, encara que fos un líder personalista, cregut i ambiciós.
El problema és, justament, el contrari: que el personalisme, la petulància i l’ambició personal siguin un obstacle per a exercir el lideratge que Catalunya necessita. Que aquestes “virtuts”, probablement inherents en tot lideratge, els facin perdre de vista la realitat global del país, els impedeixin fer una anàlisi adequada d’aquesta realitat, i que per tant malbaratin els esforços estúpidament disputant-se només el lideratge del sobiranisme, deixant als altres el lideratge del país. No em queixo, doncs, que aquests presumptes líders del nacionalisme siguin personalistes, creguts o ambiciosos, sinó que es limitin a ser això sense ser capaços d’esdevenir veritables líders, que condueixin el país cap a la plena sobirania.
Sincerament, em preocupa molt poc que aquests o qualssevol altres dirigents del nacionalisme català tinguin l’ambició personal d’esdevenir el líder que ens ha de portar a la independència, que es creguin que tenen fusta de líders i que són la peça clau per al país, o que tinguin un tarannà personalista. A vegades, quan s’utilitza des de l’esquerra el terme “pujolisme” per referir-se a tota l’etapa dirigida pel líder convergent es fa en un sentit despectiu; però s’ha de reconèixer que va exercir un lideratge de país (personalista, cregut i ambiciós) que va cobrir tota una etapa de la nostra història amb èxits notables, encara que també amb limitacions i fracassos, i sobretot allargant-la excessivament. Tant de bo, qualsevol d’aquests lideratges emergents, o no tant emergents, s’arribés a consolidar encetant una nova etapa cap a la sobirania nacional, encara que fos un líder personalista, cregut i ambiciós.
El problema és, justament, el contrari: que el personalisme, la petulància i l’ambició personal siguin un obstacle per a exercir el lideratge que Catalunya necessita. Que aquestes “virtuts”, probablement inherents en tot lideratge, els facin perdre de vista la realitat global del país, els impedeixin fer una anàlisi adequada d’aquesta realitat, i que per tant malbaratin els esforços estúpidament disputant-se només el lideratge del sobiranisme, deixant als altres el lideratge del país. No em queixo, doncs, que aquests presumptes líders del nacionalisme siguin personalistes, creguts o ambiciosos, sinó que es limitin a ser això sense ser capaços d’esdevenir veritables líders, que condueixin el país cap a la plena sobirania.