Pàgines

dijous, 27 de març de 2008

L’exemple de Josep Benet

Davant de la mort de l’historiador i polític Josep Benet, les reaccions i comentaris han estat unànimes. Tothom li reconeix els valors d’un home de profundes conviccions, d’una tenacitat incansables i d’una predisposició plena per a posar-se al servei del país. Ell procedia de la democràcia cristiana i en canvi en els moments clau va poder col·laborar i va ser ben rebut per l’esquerra, i més específicament pels ecosocialistes o ex comunistes. Tothom li reconeix aquest mèrit de la transversalitat, però ara, després de la seva mort.

Curiosament, acostumem a fer molts més homenatges pòstums que no acceptar mestratges en viu. I no és que no hi hagi, ara també, personatges que com Josep Benet tinguin una visió clara sobre el país, que siguin capaços de mirar més enllà de la curtesa de mires dels partits, que probablement connectarien molt millor amb el sentiment de la ciutadania que es troba orfe de lideratges. El que passa és que aquesta gent resulta incòmoda per la mediocritat de la majoria dels professionals de la política, que podrien veure perillar el seu lloc. Per això hom prefereix mantenir-los en l’ostracisme, oblidar-los en vida, i, això sí, retre’ls homenatges pòstums.

I així ens va a tots plegats.