En política sovint es tenen més en compte els gestos i les declaracions que els fets reals. Només cal veure les portades dels mitjans de comunicació per adonar-se que no s’informa tant del que ha passat com de les declaracions dels polítics interpretant el que segons ells està passant, encara que sigui anant en contra de la realitat més objectiva. Els nous Governs nacionalistes del País Basc i de Galícia, obsessionats per les qüestions identitàries, han prioritzat la seva tasca amb tot de mesures tendents a la defensa de la llengua, la cultura i la nació espanyoles, i en detriment de les pròpies de cada país.
Naturalment, ells neguen que vagin en contra del basc o del gallec, amb la mateixa contundència amb què abans afirmaven que les polítiques dels governs anteriors eren excloents, tendien cap al monolingüisme o discriminaven la població castellanoparlant. Però, per això es fan les enquestes i els estudis. Al País Basc, per exemple, la darrera enquesta sociolingüística revela que, seguint les polítiques dels governs liderats pel PNB, la població bilingüe s’ha gaire bé doblat, arribant a un escadusser 30%. Continua havent-hi, doncs, encara un percentatge altíssim de població monolingüe, que sempre és, està clar, monolingüe en castellà i mai en basc. Tot i que un 62’5% de la població és favorable a la promoció de la llengua basca, el cert és que els avenços són lents i sempre en la direcció d’incrementar la població bilingüe. És el mateix que ha passat a Galícia o que passa a Catalunya, tot i que en el nostre cas continua havent-hi un clar retrocés de la llengua catalana. Al País Valencià, en canvi, el procés no és que sigui lent, sinó vertiginós en el sentit negatiu de pèrdua de la llengua pròpia, i de tendència al monolingüisme castellà.
La dialèctica política, doncs, la que recullen els mitjans de comunicació, no té res a veure amb la realitat demostrable i demostrada. Els governs que s’abanderen del bilingüisme i sobretot de l’alarmisme de no perjudicar el castellà aconsegueixen una clara i ràpida regressió de la llengua autòctona, i un clar increment de la població monolingüe en castellà. Mentre que els governs que sovint són acusats d’excés de zel en favor de la llengua pròpia, en el millor dels casos aconsegueixen un increment del bilingüisme, mentre que en d’altres, com a Catalunya, ni tan sols aconsegueixen frenar la constant reculada de la llengua pròpia. No es tracta que ho digui un o altre polític; ho diuen les xifres objectives. Però als mitjans de comunicació no interessa la realitat del que està passant, sinó els protagonistes polítics que interpreten i tergiversen a la seva manera aquesta realitat.
Naturalment, ells neguen que vagin en contra del basc o del gallec, amb la mateixa contundència amb què abans afirmaven que les polítiques dels governs anteriors eren excloents, tendien cap al monolingüisme o discriminaven la població castellanoparlant. Però, per això es fan les enquestes i els estudis. Al País Basc, per exemple, la darrera enquesta sociolingüística revela que, seguint les polítiques dels governs liderats pel PNB, la població bilingüe s’ha gaire bé doblat, arribant a un escadusser 30%. Continua havent-hi, doncs, encara un percentatge altíssim de població monolingüe, que sempre és, està clar, monolingüe en castellà i mai en basc. Tot i que un 62’5% de la població és favorable a la promoció de la llengua basca, el cert és que els avenços són lents i sempre en la direcció d’incrementar la població bilingüe. És el mateix que ha passat a Galícia o que passa a Catalunya, tot i que en el nostre cas continua havent-hi un clar retrocés de la llengua catalana. Al País Valencià, en canvi, el procés no és que sigui lent, sinó vertiginós en el sentit negatiu de pèrdua de la llengua pròpia, i de tendència al monolingüisme castellà.
La dialèctica política, doncs, la que recullen els mitjans de comunicació, no té res a veure amb la realitat demostrable i demostrada. Els governs que s’abanderen del bilingüisme i sobretot de l’alarmisme de no perjudicar el castellà aconsegueixen una clara i ràpida regressió de la llengua autòctona, i un clar increment de la població monolingüe en castellà. Mentre que els governs que sovint són acusats d’excés de zel en favor de la llengua pròpia, en el millor dels casos aconsegueixen un increment del bilingüisme, mentre que en d’altres, com a Catalunya, ni tan sols aconsegueixen frenar la constant reculada de la llengua pròpia. No es tracta que ho digui un o altre polític; ho diuen les xifres objectives. Però als mitjans de comunicació no interessa la realitat del que està passant, sinó els protagonistes polítics que interpreten i tergiversen a la seva manera aquesta realitat.