Pàgines

dimarts, 28 d’abril de 2009

A ERC ens hem begut l’enteniment

Els militants d’ERC no podem sinó estar perplexos davant l’espectacle que ens estan donant els nostres dirigents: lamentable. Fa quatre dies que era Joan Puigcercós qui ens parlava de la necessitat d’obrir el partit a l’estil d’una “Casa Gran” de l’independentisme; i ara un article que podia anar en la mateixa direcció, que deia el que deia, però molt menys del que diuen que deia, ha fet saltar pels aires totes les expectatives i les bones vibracions que semblava que havia generat la candidatura europea. Coincidiria amb Uriel Bertran que, en principi, la solució cal buscar-la dins del partit i no a fora, i puc entendre decisions de tipus personal com les de qui fa un article o decideix deixar la militància. Però com a militant d’ERC a qui haig de demanar explicacions és a la direcció capaç de generar un caos tan monumental, d’embolicar la troca amb desmesura i de resoldre el conflicte de la pitjor manera possible.

L’article de Joan Carretero plantejava una candidatura d’ampli espectre de cara a les properes eleccions, sense excloure en cap moment que aquesta candidatura no pogués tenir ERC com a pal de paller. Era una opinió ben respectable, com qualsevol altra. Una direcció mínimament intel·ligent hauria respost amb el discurs de Joan Puigcercós de treballar per aglutinar a l’entorn d’ERC tots els sectors independentistes existents al país. Però es va optar pel pitjor estil inquisitorial, exigint-li explicacions i convidant-lo a marxar. Una direcció mínimament responsable hauria aprofitat el silenci de Carretero per parlar-ne amb tranquil·litat i asserenar els ànims perquè l’article en si hauria passat com un gest més dels sectors crítics, però avui ja no se’n parlaria; són ells qui han fet un problema on hi havia simplement una opinió. Una direcció mínimament sensata hauria fet una crida a la unitat del partit, a la necessitat d’integrar en un mateix projecte totes les sensibilitats de l’independentisme per tal d’avançar, tal com es deia en el darrer Congrés d’ERC, cap a una majoria social favorable a l’exercici del dret a l’autodeterminació; però s’han passat el Congrés pel forro i han optat per esporgar la dissidència a cop d’expedient per tal de forçar-ne la sortida.

Lamento la sortida de gent com Jaume Renyer, Joan Carretero i els que se suposa que seguiran. Continuo creient que la solució es troba al si del partit i no pas a fora, tot i que també crec que cada vegada més el rumb que pren Esquerra afavoreix la creació o el creixement d’altres alternatives independentistes. No seré pas jo qui retregui a Jaume Renyer o a Joan Carretero l’afebliment del partit, perquè el mèrit és fonamentalment, i crec que de forma premeditada, d’una direcció d’Esquerra manifestament incapacitada per portar el partit a liderar un moviment nacional cap a la independència.