Pàgines

diumenge, 28 de febrer de 2010

El clima necessari per a les consultes sobiranistes

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Dies enrere, Xavier Trias afirmava que a Barcelona no es donava el clima adequat per a celebrar-hi una consulta sobre la independència. Probablement, la seva sigui una posició força general al si de CiU: no s’hi està en contra, moltes vegades s’hi adhereixen si ho plantegen els altres, però per iniciativa pròpia no consideren que sigui el moment oportú. I és possible que sigui també la posició d’alguns socialistes o de gent d’Iniciativa. En alguns casos es pot tractar simplement d’una excusa per no implicar-s’hi, perquè en realitat no es creu que Catalunya hagi de poder gaudir d’una llibertat plena com a país; en d’altres, pot ser una actitud poruga, excessivament conservadora, de no voler arriscar una carrera política i de prioritzar el manteniment de les actuals cotes de poder, encara que sigui limitades, pensant en termes espanyols allò de “más vale pájaro en mano que…”; i resta la possibilitat que sigui un raonament fonamentat en l’anàlisi més objectiva de la realitat.

Davant d’afirmacions com aquestes, des del sobiranisme podem caure fàcilment en la temptació d’abocar-hi les nostres ires, perquè és evident que el clima idoni per a la celebració d’una consulta d’aquesta mena és difícil de crear-lo si ja no hi creiem d’entrada. O, dit d’altra manera, el que no podem fer és esperar que algun dia es doni aquest clima ideal, com si sorgís per art d’encantament, sense haver-hi treballat abans. És molt possible que, donat el cas, com deia el director del diari El Punt, fins i tot molts socialistes s’apuntarien a l’independentisme, o com a mínim l’acceptarien, si veiessin que el país hi avança inexorablement. Però, mentrestant, algú ha d’empènyer perquè el camí encetat esdevingui un dia un procés irreversible. De fet, l’experiència de molts altres països europeus que han assolit la independència és que aquelles forces que inicialment s’hi oposaven, un cop assolida, quan han tingut l’oportunitat de governar, han defensat els termes d’aquella independència i en cap cas han optar per retornar a les tesis unionistes. Això de la Independència deu ser com l’”Activia” que no sap el bé que va fins que ho proves.

Simplificant-ho molt, podríem dir que l’estratègia no hauria de passar tant per pretendre que una força independentista assoleixi la majoria absoluta suficient per a fer-ne una declaració unilateral des del Parlament, que tant de bo, com aconseguir arrastrar el conjunt de les forces polítiques cap a les tesis sobiranistes. O en tot cas, les dues estratègies haurien de ser complementàries i no excloents. Ara bé, per avançar en qualsevol de les dues direccions pot ser que no tot sigui vàlid, per més ben intencionat que sigui, i que algunes accions arribin a ser contraproduents, com alertava Xavier Trias.

La consulta d’Arenys de Munt va encendre una metxa que havia d’haver encès un polvorí. I no és que el 13 de desembre fes figa, però sí que hem de reconèixer que tampoc va ser aquell èxit esclatant que esperàvem. Es pot valorar tan positivament com vulguem la participació obtinguda, donades les circumstàncies, i es poden trobar arguments prou versemblants per a justificar-ho, però el cert és que a tots ens va deixar un mal regust de boca. I en tot cas no va crear l’eufòria esperada que ens hauria permès encarar una nova tanda de consultes amb molts més possibilitats d’èxit. Ja he dit en alguna altra ocasió que el recurs d’una consulta sorgida de la iniciativa ciutadana i al marge de les institucions, i per tant sense validesa jurídica, pot tenir el seu valor simbòlic i ser un element propagandístic important, però que no es pot emprar reiteradament si no som capaços de generar-hi un esperit d’engrescament col·lectiu. Ben al contrari, correm el risc de precipitar-nos en un decaïment que seria utilitzat en contra nostra.

Podem gallejar de ser més independentistes que ningú i carregar contra els qui ens diuen que a Barcelona “No es dóna el clima per una consulta sobiranista”. Però anem en compte; perquè, si és cert, l’ensopegada dels qui actuen prescindint de la realitat pot fer molt més mal que un conservadorisme prudent que cerqués el clima oportú per a celebrar-la. Si aquest diumenge els resultats tampoc són els esperats, no cerquem més enllà de nosaltres responsabilitats ni culpables. Ens caldrà fer una seriosa reflexió basada en la pura i dura realitat, que no tenim el país que voldríem, i que no avançarem pas més per cridar més fort si no som capaços d’engrescar-hi la ciutadania.

dissabte, 27 de febrer de 2010

Algú m’ho pot explicar?

Els polítics acostumen a tenir el vici de no fer mai anàlisis de la realitat, no fos cas que els espatllés els seus plans. Actuen a partir d’unes conviccions basades en unes conveniències personals, tàctiques de curta volada més que res per marcar territori i justificar-se a si mateixos. Aleshores, les anàlisis es fan sempre a posteriori, només com a justificació de la seva tasca que donen per descomptat que era l’encertada i única possible; els errors són sempre dels altres, i de la realitat mateixa que no ha seguit el seu guió.

Per un elemental sentit comú (el mínim que s’hauria d’exigir a qualsevol persona a qui es confia alguna responsabilitat col·lectiva), quan una cosa no ha sortit com s'esperava o com havia previst, cal reconèixer que alguna cosa no s’ha fet bé. Si totes les enquestes sociològiques indiquen que el sentiment sobiranista creix arreu del país, i l’únic partit que baixa en intenció de vot és ERC, no pot ser que els dirigents republicans continuïn entestats en què aquesta Esquerra és l’única força dels sobiranistes i que la seva línia d’actuació és la correcta. Si en el Congrés d’ara fa dos anys es feia el plantejament que, gràcies a l’acció del partit, en aquestes eleccions del 2010 Esquerra faria el salt per convertir-se en la força central de la política catalana, cosa que permetria preparar la gran consulta del 2014, i ara les úniques aspiracions són les d’evitar una davallada excessiva, és que alguna cosa hem fet malament. No pot ser que l’explicació sigui que s’han equivocat els electors o que és la realitat la que va errada. Si els creadors de Reagrupament emprenien el nou projecte a partir de l’anàlisi que la societat catalana estava cansada dels partits apalancats al Parlament i que calia una nova força desacomplexadament nacionalista que havia de treure un mínim de 10 diputats, segons el mateix Carretero, i resulta que les expectatives són ben justes de poder ser presents a l’hemicicle, és que alguna cosa ha fallat. I el mateix caldrà dir demà al vespre, si el resultat de les consultes no és l’esperat.

Està clar que tot plegat, ara com ara, són enquestes i prospeccions. Però les dades del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió són ben clares. I no em diguin que això de les enquestes és molt relatiu i que no cal fer-ne cas, perquè aquest CEO és un organisme públic pagat amb els diners dels ciutadans i seria inadmissible que des del mateix Govern se’ns digués que els seus treballs no tenen cap valor.

divendres, 26 de febrer de 2010

El Congrés Mundial Amazic amb les consultes

Els mitjans més nacionalistes s’han fet ressò de la notícia i l’han presentada a grans titulars: El Congrés Mundial Amazic valora molt positivament que es permeti els immigrants votar en les Consultes populars com la d’aquest diumenge, i anima la comunitat amazic resident a Catalunya a participar-hi. Tenint en compte que el dret de vot es negat a aquestes persones en les consultes i eleccions institucionals, té el seu mèrit que se’ls permeti fer-ho en aquesta ocasió, quan la temàtica de la consulta no és, a priori, precisament la més favorable per a incrementar els índex de participació ni els vots afirmatius.

Aquests darrers dies de campanya a favor de la participació en les consultes per la independència, en la vuitantena de poblacions catalanes on es realitzen, s’ha intensificat la recerca d’adhesions de col·lectius i personalitats d’arreu del país, i en aquest cas també de fora. El Congrés Mundial Amazic és una organització amb seu a París per a la defensa de la llengua, la cultura i la identitat dels amazics, tant els del Marroc com els que hi ha arreu del món, i molt especialment a l’Europa mediterrània; i d’alguna manera actua com a parlament o govern a l’exili, donat que els seus drets com a poble són vulnerats o negligits al propi país. Es tracta, doncs, d’una adhesió important pel que representa de no excloure la població procedent d’altres indrets a participar activament en la construcció del futur del país. Però no ens enganyem. A Catalunya hi deu haver uns 150.000 amazics, molts dels quals prou arabitzats com per a no reivindicar la seva condició de poble diferenciat dels àrabs marroquís, i menys predisposats encara a traduir la seva lluita per la supervivència com a poble a la nova realitat catalana. A part que la incidència del Congrés Mundial Amazic entre aquesta població a casa nostra és mínima, llevat de cercles molt reduïts, no cal interpretat tampoc que la seva crida representi una participació en massa d’aquest sector de la població.

I dic això pensant que tant de bo que vagi errat. Però em temo que els qui estan més implicats en l’organització de les consultes poden acabar perdent el sentit de la realitat. Adhesions com la del Congrés Mundial Amazic, el Cercle Català de Negocis o la nova plataforma juvenil Jove Decideix tenen una incidència relativament petita sobre el conjunt de la població, però en canvi sí que poden generar un sentiment d’eufòria no prou ben justificat, que ens pot abocat a una enorme decepció, aquest diumenge.

dijous, 25 de febrer de 2010

La irresponsabilitat del pacte

Com era d’esperar, el debat parlamentari sobre la crisi econòmica va acabar en un no res. En primer lloc perquè no hi havia voluntat per part de ningú d’arribar a cap consens en concret, i en segon lloc perquè aquest suposat consens ni es necessita ni té cap utilitat. Les mesures que vulgui prendre el Govern català, com l’espanyol, les pot prendre sense necessitat de comptar amb l’oposició, perquè ja té la majoria suficient per a aprovar-les. A part que a Catalunya, sense poder polític, i menys encara poder econòmic, parlar de la lluita contra la crisi és pura comèdia.

Fins ara, el Govern espanyol s’ha limitat a prendre mesures per a poder pagar els efectes de la crisi, però no pas per a sortir-ne. I s’entén que, des d’una perspectiva de dretes, vol fer-la pagar als consumidors, treballadors i pensionistes per tal de garantir que els causants de la crisi no deixin de tenir grans beneficis. Però, a banda d’això, pretendre cercar un pacte amb els socialistes és un quimera i una irresponsabilitat. No pas perquè el partit dels socialistes sigui tan de dretes com el PP, i quan parla de pacte no pretén altra cosa que evitar el desgast que li pot representar tirar endavant en solitari mesures impopulars com la retallada del poder adquisitiu dels treballadors, la rebaixa de les pensions, etc.; els sindicats bé estan disposats, com sempre, a pactar a la baixa els drets dels treballadors. El problema greu de qualsevol que pretengui un pacte amb els socialistes és que ja sap que signarà un paper en blanc o un paper mullat.

El setembre passat els sindicats havien signat un acord amb el Govern espanyol per tal que els funcionaris acceptessin la congelació de les retribucions salarials (hi van posar un increment simbòlic del 0’3%), i la no cobertura de totes les vacants que es produïssin. Doncs, bé el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, ja ha reconegut que caldrà revisar aquest acord; un eufemisme per dir senzillament que no pensa complir-lo. A hores d’ara, ni els sindicats ni ningú no poden acusar el Govern d’incompliment de pactes o de promeses; aquí l’únic irresponsable és el qui signa acords o es creu la paraula d’una gent que no en té, i que fa dels incompliments una norma de conducta.

dimecres, 24 de febrer de 2010

La dreta pura i dura

Ahir, els carrers de moltes ciutats es van omplir de treballadors manifestant-se en contra de les amenaces del Govern espanyol d’allargar l’edat per a la jubilació, així com la fórmula per a calcular-ne la pensió. Fa temps, de molt abans de la crisi actual, que vivim un procés de regressió dels drets laborals: a cada negociació es perd un llençol, les amenaces de deslocalització sovint s’utilitzen per a negociar a la baixa, la llei d’oferta i demanda s’ha aplicat també a les persones talment fossin simples mercaderies... i tot plegat davant la impotència dels sindicats i l’acció implacable dels Governs, sempre al costat de la banca i de la Patronal. La nova agressió del Govern, ja no ve d’una, té l’agreujant de la traïdoria i la perniciosa premeditació d’aprofitar la conjuntura de crisi per a fer claudicar la classe treballadora.

Es podria entendre, que en algun moment es plantegés la possibilitat de canviar els paràmetres de la jubilació perquè la realitat actual no és la mateixa que la de trenta anys enrere. Hem aconseguit una societat del benestar que ens permet arribar en bones condicions a l’edat legal de jubilació, s’ha allargat l’esperança de vida, les condicions de treball també han millorat en moltes professions... Però aquest no és el debat actual, el que planteja el Govern espanyol. La proposta de Zapatero, tan de dretes que no havien gosat mai presentar-la els governs populars, no és altra que la de buscar algú que pagui la crisi; una crisi provocada per l’especulació, sovint amb la complicitat de polítics corruptes, i per una banca sense escrúpols. Un Govern de dreta pura i dura, com és el del PSOE, ha tingut clar des del primer moment que havia de signar un xec en blanc, sense condicions, a la banca per tal que puguin continuar repartint entre els directius i els grans accionistes enormes dividends, i que havia de donar suport a les grans empreses perquè fessin les seves reestructuracions i reduïssin costos laborals per assegurar els beneficis, també a càrrec dels contribuents. Un cop fet això, la factura de la crisi s’ha fet excessiva per a l’Estat i algú o altre l’havia de pagar.

És aquí on el Govern, al marge de consideracions sobre els drets dels treballadors o burlant-se d'aquests drets, ha trobat un lloc d’on treure els diners per a pagar la pèssima gestió de la crisi. No és que consideri que seria més just i més raonable la jubilació als 65 o als 67 anys, o que es faci el càlcul de les pensions en base a uns determinats anys de cotització, sinó que ha fet el càlcul dels diners que podria obtenir si els treu d’aquest sector de la població. Una reforma d’aquest tipus, un govern honest, mínimament sensible i mínimament progressistes (ja no parlo d’esquerres, perquè seria d’una altra gal·làxia), l’hauria plantejat precisament en un moment de bonança. Però aquest Govern impresentable, no pas menys dretà que el PP, ho fa aprofitant la situació de crisi i només com a mesura per a fer pagar els costos de la crisi als qui ja n’han estat les víctimes.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Europeus, a sant de què?

Dies enrere es va presentar un estudi del Centre d’Estudis Sobiranistes que defensava la tesi, d’altra banda ja prou difosa, segons la qual quan Catalunya assolís la seva independència formaria part, de forma automàtica, de la Unió Europea. En síntesi, el que es ve a dir és que si l’actual Estat espanyol és membre de la Unió, en partir-se en dos, en realitat apareixerien dos estats nous que no haurien deixat mai de pertànyer-hi. Per tant, Catalunya no hauria de seguir cap procés d’incorporació, com han hagut de fer els Estats que ho han sol·licitat des de fora.

Personalment, tot i donar per bona aquesta lògica, crec que les coses no serien tan fàcils. Tothom sap que les lleis, els tractats internacionals, les convencions i el Dret en majúscules poden dir el que vulguin, però a l’hora de la veritat el que preval és la voluntat política dels governants. I en el cas europeu, prevaldrien els interessos dels Estats en la seva relació amb Espanya. Si les lleis internes de cada Estat els governants se les poden passar pel forro quan els convé, amb el suport incondicional d’una Justícia posada al seu servei, el Dret Internacional és una pantomima que en el millor dels casos no passa de ser una recomanació. Cap jutge, ni espanyol ni europeu, donaria la raó a ningú que pretengués el compliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que des del moment que va ser ratificada el 2001 pel Govern espanyol va passar a formar part del seu ordenament jurídic; el que tenim són judicis en contra del qui té la pretensió de fer ús dels drets que reconeix la Carta.

Més aviat penso que, si Catalunya aconseguís la independència, sí que hauria de seguir tota la tramitació formal per entrar a formar part de la Unió europea, com qualsevol altre dels països que ho han sol·licitat. Entre altres coses, perquè no és cert que, ara, Catalunya formi part de la Unió europea; en forma part Espanya, però una Espanya que és ella mateixa la que no ens inclou. Catalunya n’és exclosa com a tal, la seva llengua no hi és reconeguda perquè no és reconeguda com una llengua d’aquest Estat espanyol membre de la Unió. Per això, quan la Comissària europea encarregada dels temes del multilingüisme ha de decidir sobre el proveïment d’una plaça de traductor té molt clar que no cal mantenir cap plaça de traductor de català, una llengua que està fora de la Unió europea; i en nom del multilingüisme l’adjudica al castellà.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Unitat anticrisi, per fer què?

Em sembla escandalós, i motiu suficient per a desqualificar els Govern que dos anys després d’haver-se iniciat la crisi, quan alguns països ja se n’estan sortint, o potser precisament perquè aquí sembla que ni per la inèrcia de les economies europees no hi ha manera de remuntar, ara els hagi vingut la fal·lera de cercar un “gran acord contra la crisi”. Hom pot pensar que s’han passat aquests dos anys fent veure que era com una grip normal que ben tractada es pot curar en quatre o cinc i dies, i si no es fa res també acabar passant en menys d’una setmana. O bé, que les mesures preses pel Govern han estat un estrepitós fracàs. En qualsevol cas, la demanda d’auxili d’ara no és sinó el resultat de la seva irresponsabilitat.

Una altra cosa és entendre de quina mena de pacte estan parlant, i quina incidència pot arribar a tenir en l’economia real. Els Governs, tant el català com l’espanyol, amb una majoria parlamentària suficient, se suposa que han aplicat totes les mesures que creien més adients per a fer-hi front. Amb el suport o sense de l’oposició han pogut aplicar les seves receptes, amb els resultats que tenim a la vista. Què es pretén, doncs, ara, quan es reclama el suport de l’oposició? S’espera que des de l’oposició es donin les idees i s’aportin les solucions? Sembla evident que no; perquè cap grup de l’oposició ha presentat cap programa mínimament coherent i complet com per a pensar que amb ells al Govern les coses haurien anat d’una altra manera. Es parla només de no apujar els impostos, com vol fer el Govern; però això no explicaria el que ens ha passat fins ara, perquè aquesta mesura està prevista per aquest any, i probablement estava pensada no tant per a sortir de la crisi com per a pagar l’enorme dèficit que la crisi ha generat.

En qualsevol cas, la pregunta és la mateixa: quin és el truc amagat d’aquest anhelat pacte d’Estat que ens hauria de treure de la crisi? A l’oposició, els del Govern no la necessiten ni per a aprovar lleis ni per a aplicar mesures econòmiques del tipus que siguin. Un cop descartada tota possibilitat de buscar sortides per l’esquerra, que seria fer pagar la crisi a qui l’ha provocada, no queda altra via que la de fer-la pagar a les víctimes, és a dir a la classe treballadora, als aturats, als pensionistes... Com a Grècia, per tant, les mesures anticrisi seran enormement impopulars i poden provocar un desgast encara més important al Govern. Qualsevol Govern, del PP o del PSOE, de CiU o del PSC, prendria mesures semblants, però necessiten un pacte entre ells perquè qui les apliqui no es vegi assetjar per l’opositor. Aquest és el sentit del pacte anticrisi.

diumenge, 21 de febrer de 2010

Conviure en situació de conflicte

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
El conflicte és inherent a la diversitat. I a partir d’aquest principi el que cal no és amagar el conflicte sinó saber-lo gestionar, saber-hi conviure. Quan algú pretén defensar la idoneïtat exclusiva d’un grup o d’una formació política, com si fos possible trobar el partit o les persones que s’adiguin exactament a la manera de pensar de cadascú, és evident que acabarà abocat o bé a l’encegament doctrinal i sectari o bé al conflicte desfermat que no podrà controlar i el portarà a estripar la baralla. I d’això en sabem un munt en l’àmbit del sobiranisme.

El Parlament, en tant que representació de la ciutadania, està dividit en grups polítics, que gràficament es poden dividir en colors ben diferenciats i traçar-ne la línia exacta de separació. Aparentment, es tracta de blocs monolítics que de forma sempre unànime està radicalment en contra o radicalment a favor de les posicions més diverses. És, sens dubte, una representació molt imperfecte de la societat real. Al Parlament, i en general en tota l’activitat política, s’hi tracten els temes més diversos, molts dels quals no tenen un lligam estricte amb les ideologies que teòricament defensen els partits; i, malgrat tot, aquests s’hi aferrissen com si formés part de la seva pròpia essència. Al carrer, la realitat és molt diferent. La societat no està dividida en aquests blocs tan hermètics que ens presenten en la política institucionalitzada; no trobaríem dues persones que pensessin igual en tots els temes; més que per una concepció ideològica, per les experiències i la situació de cadascú, que sempre són particulars.

Aleshores, la recerca del partit on afiliar-se, des d’on poder treballar o simplement donar-hi suport, no pot consistir en pretendre trobar-hi unes coincidències absolutes, perquè això és impossible. Podem prendre una opció (sovint jo en prendria més d’una simultàniament) pensant que és la que millor s’ajusta a la meva manera de pensar, i sobretot que és aquella des de la qual crec que podré treballar millor; però no podem ser tan il·lusos com per a creure que hem descobert el grup ideal i perfecte, perquè a no ser que caiguem ràpidament en la visió esbiaixada i partidista de la realitat aviat toparem amb el conflicte, i allà on hi havíem vist un messies salvador de la pàtria de cop hi descobrim un petit dictador o un navegant sense rumb. I probablement no era ni una cosa ni l’altra. Hi ha molta gent que s’omple la boca de crítiques constants als partits polítics, acusant-los de la seva incapacitat per a dialogar i trobar punts de consens per a afrontar els problemes reals del país, però ell personalment no s’apunta enlloc perquè és incapaç de trobar-ne cap que s’ajusti exactament a la seva manera de pensar.

Si no coincidim plenament i som capaços de discrepar cordialment amb els amics, i de no deixar de ser amics per això, també hauríem de poder formar part d’un grup polític (la paraula militant, la veritat és que em repugna) sense necessitat de pretendre trobar-hi coincidències absolutes, ni excloents envers els altres, i sobretot sense necessitat que m’hagin d’anorrear a mi com a persona amb una manera particular de veure les coses. En puc formar part perquè coincideixo amb els seus objectius generals i perquè considero que és un marc des d’on puc treballar-hi, com també ho podria fer des d’un altre. Però, en tot cas, a priori haig de ser conscient que les coincidències no seran totals, que a voltes em semblarà més encertar el grup del costat, que el conflicte serà inevitable i que tant se val que en sigui conscient des del principi. A no ser que vulgui posar-me la bena als ulls i seguir, com a bon “militant”, fins on em porti el capità, o fins que en caure’m la bena descobreixi quina mena de capità em menava.

dissabte, 20 de febrer de 2010

El raquític mapa eòlic de Catalunya

El Govern de la Generalitat ha presentat el que podria ser el mapa eòlic de Catalunya. Tampoc cal ser gaire espavilat per deduir que l’Empodà i les Terres de l’Ebre són les zones escollides per a implantar-hi parcs eòlics. Només cal repassar l’hemeroteca i veure com tots els partits d’esquerres i tots els moviments ecologistes, des dels anys 70 i 80, s’exclamaven que no aprofitéssim aquest potencial d’energia, energia neta i sostenible, que té el país. I el que és sorprenent és que tants anys després Catalunya estigui pràcticament a la cua en producció d’aquest tipus d’energia.

Catalunya produeix una setena part del que produeix qualsevol de les dues Castelles, una cinquena o una sisena part del que produeixen Andalusia o Galícia, Aragó produeix tres vegades més, i ens doblen Navarra i el País Valencià. Això sí, estem per davant de la Rioja, del País Basc o d’Astúries. No arribem ni al 3% del total que es produeix al conjunt de l’Estat espanyol. I si l’energia eòlica havia estat bandera de les opcions d’esquerres i ecologistes, el rànquing de l’Estat espanyol no sembla que faci massa distinció entre dretes i esquerres. Catalunya deu ser l’única comunitat autònoma amb un Departament de Medi Ambient dirigit per ecosocialistes (IC-V, o el que podria ser IU a la resta de l’Estat), i la veritat és que no es veu per enlloc, en aquest camp, la diferència en relació a les comunitats governades pel PP.

Podríem admetre que durant els Governs conservadors de CiU el tema no entrés dins de les seves prioritats, però al cap de set anys de direcció ecosocialista del Departament de Medi Ambient, tot just ara, a les portes d’unes noves eleccions, es presenta un esborrany de Mapa eòlic, no debatut encara amb el territori, i per tant amb més que presumibles oposicions de les zones afectades, però que tampoc és gens concret ni pressuposa un programa seriós de foment d’aquest tipus d’energia alternativa. Sentir Joan Herrera implorant per la reedició del tripartit, sense el qual ells difícilment podran ser al Govern, en nom d’unes polítiques d’esquerres, és com a mínim patètic.

divendres, 19 de febrer de 2010

La deshonestedat com a lema, i fins al moll

Els partits nacionalistes del País Basc, els del PP i del PSOE, han topat amb la dura realitat que ni tan sols els seus militants no estan disposats a seguir el seu criteri fonamentalista en temes educatius. Des de la Conselleria d’Educació del Govern basc han hagut de reconèixer que només un 3’8% de les noves matrícules han optat per l’opció d’una escola integrament en castellà, amb l’assignatura d’euskera; de manera que a cap centre del país hi ha hagut prou demanda com per a obrir noves aules en aquesta modalitat. Recordem que al País Basc es pot escollir entre el model d’escola en castellà, amb l’assignatura d’euskera, el model d’escola bilingüe, i el model d’escola en euskera, amb l’assignatura de castellà.

Alguns ja han proposat canviar el sistema, per evitar que els pares continuïn fent aquesta opció pensant en el bé dels seus fills, en lloc de pensar en l’interès de la “unidad nacional” com correspondria a un bon patriota. L’exemple el tenen prou clar al País Valencià, on es dóna la situació al revés. Malgrat la demanda de moltes famílies de poder escolaritzar els seus fills en centres on s’imparteixin les classes en català, o com a mínim en una situació de bilingüisme, i especialment a l’Educació Secundària, el Govern valencià es nega a oferir més places escolars d’aquests tipus per tal d’obligar els pares a escolaritzar els seus fills en escoles on es fa tot en castellà, excepte la classe de valencià; i on, a més, s’acostuma a incomplir els mínims exigits per la llei i establerts en l’Estatut d’autonomia. De fet, a Catalunya, també són molt pocs els casos de pares que s’acullen a la possibilitat de demanar una exempció a l’educació bàsicament en català. Perquè aquí, com a tot arreu, els pares acostumen a tenir molt més seny que els polítics radicals, sobretot del PP, i entenen que pel bé dels seus fills convé que aquests acabin l’escolarització coneixent per igual les dues llengües oficials, cosa que passa a Catalunya però no pas al País Valencià ni a les escoles basques on es fa tota l’educació en castellà.

Els fonamentalistes del PP, però, continuaran arreu de l’Estat amb la seva croada contra totes les llengües que no són el castellà. I tant li fa que les dades demostrin que el model d’immersió garanteix el coneixement d’ambdues llengües, cosa que no garanteix el seu model d’escola en castellà amb la llengua autòctona només com a assignatura. Els més radicals estan disposats fins i tot a utilitzar els seus fills, en perjudici seu, com a arma per a imposar les seves tesis. Afortunadament, aquests sectors més radicals, més enllà dels dirigents polítics, són una clara minoria.

dijous, 18 de febrer de 2010

La candidatura Olímpica del 2011

De cop i volta, Jordi Hereu es va treure de la màniga la proposta de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Ni tant sols molts dels seus col·laboradors i membres del consistori n’estaven assabentats. I tothom va entendre que no era una proposta seriosa, sinó un darrer intent d’evitar la derrota electoral que se li pronostica per a l’any que ve. Encara que la significació i la incidència seria molt menor i molt diferent de la del 1992, Hereu pretenia que la gent associés la seva imatge amb la del Maragall que va saber transformar la ciutat i projectar-la al món.

Quan des de l’oposició se li ha demanat que mostrés els informes i els treballs previs que van portar-lo a presentar públicament la proposta, naturalment ell s’hi ha negat. I la raó és tan clara com simple: es nega a mostrar els informes previs perquè senzillament no han existit mai. La proposta no neix ni de cap departament de promoció de la ciutat, ni de la regidoria d’Esports, ni de turisme, ni... neix del seu cercle d’assessors personals que el devien advertir que la seva imatge se n’anava pel pedregar, i que calia treure’s algun as de la màniga per evitar la imminent derrota electoral. És el mateix que ha passat amb molts dels informes del Govern català, als quals es negava ( i a alguns encara es nega) l’accés als grups de l’oposició. Tothom sap que aquests informes són inexistents, que són una tapadora per a desviar diners públics; alguns, com a rebut, lliuren un irrisori informe, absolutament inútil, que no diu res o directament plagiat, i d’altres, ni tant sols això.

Jordi Hereu ja hi té la mà trencada en muntar campanyes de promoció personal o de l’equip de Govern amb diner públic; grans campanyes publicitàries que no anuncien res més que la genialitat del qui les impulsa. I com a mínim s’ha de reconèixer que tenen la genialitat d’aconseguir, encara que no sabem com, que la fiscalia no el denunciï per malversació de fons públics. La candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern no té la perspectiva del 2022, sinó la del 2011. Els diners que ja s’hi comencen a invertir aquest any, prop de mig milió d’euros (però que poden sobrepassar-se amb escreix com ha fet sempre Hereu amb els pressupostos de publicitat institucional), formen part de la seva campanya electoral. Si aquesta proposta li fes guanyar les eleccions municipals, fins i tot és possible que s’engresqués a formalitzar definitivament una precandidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics d’Hivern.

dimecres, 17 de febrer de 2010

Tot plegat, un joc d’ous

Comptant que tenim uns mitjans de comunicació que fa temps que han renunciat a informar i que es limiten a anar reproduint les declaracions dels polítics, els partits juguen a parar-se trampes simulant accions només per a posar contra les cordes l’adversari. Això els dóna un protagonisme mediàtic que els serveix per a “demostrar” la perniciositat dels altres. Els periodistes, conscients o no d’aquest fet, procuren no contrastar les informacions, ni contextualitzar-les, ni buscar-hi una explicació global, fent servir aquella màxima del periodisme: “No contrastis mai una informació, que et podria esguerrar un titular”. És més còmode i senzill, encara que gens útil informativament parlant, transcriuen els estirabots del polític de torn, tot esperant, o provocant, que l’endemà sigui l’adversari qui el repliqui.

De tant en tant, a Madrid els partits catalans hi presenten propostes no tant per a procurar que hi siguin aprovades, sinó per a “demostrar” que són ells qui les defensen. Aquesta setmana, CiU hi ha presentat una resolució sobre l’aeroport del Prat que naturalment ha estat votada en contra pels socialistes catalans; i els convergents ja s’han afanyat a treure les conclusions de cara a la premsa: CiU és el partit que defensa un paper determinant de les institucions catalanes en la gestió del Prat, mentre que el PSC hi està en contra, per obediència als seus superiors de Madrid. Està clar que callen que aquest tema ells el van pactar prèviament amb Zapatero, deixant l’aeroport català en mans del Govern espanyol. I Esquerra també s’abona a aquesta tesi contra els socialistes, sobretot ara que estem en pre campanya, però obviant que si el PSC manté aquesta actitud és gràcies al seu suport al Govern de la Generalitat. Un altre titular, Esquerra s’exclama que CiU s’oposi a què el Parlament voti una resolució a favor de les consultes populars; la conclusió és clara, segons els republicans: Esquerra és l’únic partit sobiranista del Parlament, en clara disputa pre electoral amb els convergents. Si Esquerra no es veu amb cor de fer aprovar la seva moció al Govern del qual forma part, ja sap que tampoc tindrà el suport de la cambra per tal que prosperi. Però la seva intenció no era aprovar-la, sinó posar en contradicció un sector convergent. Està clar que els republicans obliden que per dues vegades ells també han votat en contra d’una ILP sobre un referèndum per l’autodeterminació, i sobretot centren les seves crítiques envers CiU que és a l’oposició i no envers els seus socis de Govern que mantenen la mateixa posició.

Els mitjans de comunicació, però, juguen a posar en titulars les declaracions altisonants d’uns i altres, encara que sàpiguen que són insubstancials i pura propaganda pamfletària, sense donar-hi tota la informació contextual que podria fer-la més intel·ligible als lectors o espectadors. I aquests, lògicament, en treuen la conclusió que tot plegat és un joc d’ous. Una de les poques conclusions assenyades i objectives que se’n pot treure.

dimarts, 16 de febrer de 2010

La radicalitat en l’opció lingüística

Les dades són les que són. Es queixava ahir l’ex director del diari Avui, Vicent Sanchís, que malgrat el creixent sentiment independentista i malgrat el que diuen les enquestes de projecció de futur, hi ha serioses dificultats per a mantenir la premsa en català, i els diaris més llegits continuen essent diaris gens nacionalistes com ara El Periódico o La Vanguardia. D’alguna manera és el mateix argument que esgrimeixen els exhibidors de cinema quan s’oposen a la presència del català a les pantalles, perquè temen que els reporti més pèrdues que beneficis. I, en general, tothom admet que un dels grans problemes per a la supervivència de la llengua catalana és la facilitat amb què els catalanoparlants hi renunciem, tan bon punt ens trobem algú que no el parla.

L’ús del català està en franca reculada; ho diuen les estadístiques més oficials i, en principi, les més optimistes. Està clar que no es pot reduir l’explicació a una sola causa, ni tot és culpa del Govern tot i la ineficàcia de la seva gestió; però hi ha un fet que pot ser determinant, com és l’actitud dels ciutadans envers la llengua. El percentatge de catalanoparlants, independentistes o no, que poden comprar indistintament un diari en català o en castellà més en funció de l’oportunitat del moment o de l’oferta que té més a mà, és molt més elevat que el dels castellanoparlants. El mateix passa amb el cinema; deuen ser ben pocs els catalanoparlants que deixen d’anar al cinema perquè la pel·lícula s’hi projecti en castellà, quan serien molts més els qui, tot i entendre perfectament la llengua, deixarien d’anar-hi si es projectés en català. Un producte etiquetat en català, o en les dues llengües, a Catalunya no té pas més atractiu comercial per als catalanoparlants; en canvi sí que en pot tenir menys per als castellanoparlants, i sobretot pot ser rebutjat de ple fora de Catalunya pel fet d’estar etiquetat en català (si ho fos en danès, no passaria res). Els programadors d’espectacles i concerts saben que introduir grups musicals en català és una gosadia, perquè suposa adreçar-se a un públic determinat; mentre que si els grups ho fan en castellà o en anglès, s’entén que va adreçat a tots els públics, prescindint de la llengua de cadascú.

Resta, encara, el raonament o l’actitud més perniciosa dels qui ho justifiquen amb la idea que la gent busca la qualitat. Hi pot haver alguna publicació específica, alguna pel·lícula, algun producte comercial o alguna música que destaqui especialment per la seva qualitat; cosa que justificaria que el consumidor prescindís de la llengua en què es presenta. Això, estadísticament, és absolutament cert amb els catalanoparlants, però no tant amb els castellanoparlants que fàcilment poden rebutjar productes de qualitat només pel fet de ser presentats en català. I pitjor encara quan, en una actitud clarament discriminatòria, els programadors musicals per exemple organitzen festivals on predomina la mediocritat, en anglès o en castellà, i per a incloure algun grup o cantant català ha de ser perquè realment destaqui sobre la mitjana. És el que veiem, per exemple, en les Festes de la Mercè o ara en el nou festival barceloní que s’anuncia per Sant Jordi “Escena BCN”, on només el 30% dels grups contractats s’expressen en català.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Un Govern sense projecte de país

Els estirabots d’Ernest Maragall es poden interpretar de moltes maneres, totes prou plausibles. Hi ha una part de lluita interna del PSC, entre els sectors més catalanistes i els més espanyolistes, de lluita per la successió de Montilla davant d’un possible fracàs electoral; hi ha també una part de deriva cap a l’opció sociovergent per a no veure’s descavalcat del tot del poder; però tampoc hem d’oblidar que els socialistes són experts en giragonses dialèctiques que els permeten sortir a darrera hora amb un as a la màniga, que tant pot decantar-se cap a un catalanisme de progrés que arriba a seduir els dirigents d’Esquerra com cap a l’espanyolisme conservador més tronat que els converteix en aliats naturals del PP; i hi ha, naturalment, una part de posicionament personal del Conseller Ernest Maragall.

Però, al darrere de tot plegat, l’Ernest Maragall ha posat al descobert una evidència que només uns il·lusos o uns malintencionats podien negar: aquest govern no té, ni ha tingut mai, un projecte de país. Com tots els governs de coalició, el tripartit no era el millor govern possible, sinó l’única opció que quedava a uns dirigents per a assolir o mantenir-se al poder. Donat que cap dels partits tenia la majoria suficient per a governar, es van repartir el pastís, cadascú fent la guerra pel seu cantó, i mirant-se sempre de reüll i amb malfiança no fos cas que cap dels socis tragués més rèdits electorals que els altres. Probablement, ben explicat, l’opció feta pels tres partits del Govern hauria estat més digerible si s’hagués plantejat amb més transparència interna, assumint les contradiccions de tota coalició, i per tant les limitacions que això suposa en relació en l’ideari particular de cadascú. Venut com a projecte de país, com a proposta conjunta de l’esquerra, i d’una esquerra catalanista, no cola. El tripartit, plantejat així, ha deixat descontent a tothom, excepte aquells que saben que és l’única possibilitat que tenen de tenir una cadira al Govern.

Els estirabots de Maragall no sé si portaran massa més conseqüències al si del Partit dels Socialistes, però és evident que ha tocat de ple una opció que era ben vigent a les files republicanes i ecosocialistes. Ha posat al descobert la fal·làcia dels qui volien vendre a la respectiva militància la validesa d’un model de govern que ha restat més que no pas sumat.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Del pessimisme a l'eufòria continguda

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Costa d’entendre la campanya que s’estan fent els socialistes catalans donant per fet que van de perdedors, que només l’atzar o una ensopegada del seu adversari podria portar-los a la victòria. S’han passat tots aquests anys elogiant el tripartit, per acabar reconeixent que els ciutadans ja n’estan tips d’aquesta mena de Govern. Dic que costa d’entendre perquè, a priori, sembla que una manera d’incentivar el vot i d’aconseguir més suports és donant una imatge d’optimisme, més engrescadora. Si realment és una espifiada seva i això els porta ha acabar d’enfonsar-los, endavant i ho celebrarem amb cava. Però molt em temo que en el fons no hi hagi una calculada estratègia de comunicació i publicitària, a través de la qual considerin que poden recuperar-se a darrera hora del desgast sofert amb el tripartit. En temes de publicitat i de màrqueting n’hem vist de tots colors. I, en qualsevol cas, ja s’ho faran.

Una altra cosa és el plantejament que es pugui fer, en aquest mateix sentit, des dels sectors independentistes. Penso que és imprescindible generar un clima d’il·lusió i d’engrescament, que per anar bé hauria de tenir una progressió creixent, des d’ara fins a les eleccions de la tardor. I el que dic em sembla que és igualment vàlid per a ERC i per a Reagrupament, que poden anar ara separats, però que si volem portar el país cap a la independència estan condemnats a entendre’s. Aquesta progressió de l’estat d’ànim que s’hauria de generar en la població només serà possible si es percep que s’hi van sumant nous sectors i noves persones, i sobretot que no hi hagi entrebancs. Crisis com la recentment viscuda per Reagrupament no hi ajuden gens, i caldria que no es repetissin; i ja em perdonaran els qui amb tota la bona fe, però amb una molt escassa visió de la realitat, pretenen vendre’ns-ho com un reforçament del projecte o del seu líder. I els enfrontaments que sovint es perceben entre les diferents famílies sobiranistes encara hi ajuden menys; la gent hauria d’intuir, encara que ningú ho explicités exactament així, que el veritable canvi no vindrà pel relleu nominal en la Presidència de la Generalitat, sinó perquè aquest relleu haurà estat possible per la suma de forces sobiranistes, o que com a mínim l’hauran condicionat decisivament.

És important calcular els tempos per tal de no desinflar-nos abans d’hora; és un dels riscs que crec que corren les consultes independentistes, i que ens podrien portar un seriós disgust. Entre altres coses, perquè som capaços d’engrescar-nos d’una manera no només desmesurada sinó sobretot desconnectada de la realitat. Vull dir que, quan parlem d’aconseguir un engrescament general per un projecte independentista, sense el qual és molt difícil avançar, no podem limitar-lo als sectors ja convençuts; és el que ens passa a vegades en aquests fòrums i en ambients nacionalistes, que som capaços de fer una cursa per veure qui és capaç de demostrar que és més independentista que ningú i ens agrada escoltar-nos a nosaltres mateixos com ens autoinsuflem, però sense adonar-nos que la majoria de la població va per un altre cantó.

És cert que no es pot anar amb pessimisme, a no ser que sigui una calculada estratègia de màrqueting com suposo que deuen fer els socialistes per a despertar el seu electorat. Però també ho és que hem de generar un optimisme que toqui de peus a terra, perquè la gent ha de veure el projecte com a viable i possible. És evident que tots els candidats aspiren al màxim, i a cada partit hi ha un presidenciable, però no podem obviar que el mapa polític català està prou consolidat com per no resultar creïble una hipòtesi que ho capgiri tot. Hi hauran lleugers avenços i retrocessos en funció del desgast sofert al Govern o de la capacitat de capitalitzar la feina feta; i la irrupció de Reagrupament hauria de ser un element important a tenir en compte, perquè pot fer forat entre l’electorat de més d’un partit. Passar-nos per excés d’eufòria pot acabar restant credibilitat al projecte.

dissabte, 13 de febrer de 2010

Unanimitat en la Llei electoral catalana

Com era d’esperar, la Llei electoral catalana no ha tirat endavant. En el moment més àlgid de l’escandalera mediàtica sobre els casos de corrupció, els partits polítics van escenificar una voluntat de transparència i de deixar d’enrocar-se sobre si mateixos, però tan bon punt ha passat el temporal tot ha tornat a la normalitat. Una normalitat que per als partits passa primordialment per anteposar sempre els interessos de partit, i personals dels seus líders, als del país. De voluntat de transparència, de regeneració de la política i d’acostament a la ciutadania, res de res. En aquest temps ja hi ha hagut un nou pacte sociovergent per tapar-se casos de corrupció en política municipal, i a l’hora de complir la promesa d’elaborar la nova Llei electoral catalana per tal d’acostar la política als ciutadans cadascú ha pretès fer la llei a la seva mida.

La Llei electoral catalana no ha estat possible no pas perquè hi hagi discrepàncies entre els grups que creuen que cal seguir un sistema proporcional estricte, segons la població i amb el concepte d’una persona un vot, i uns altres que creuen que cal un sistema que asseguri la representativitat del territori. Sinó perquè hi ha hagut unanimitat en defensar cadascú el sistema que més els pot beneficar. Com també hi ha hagut unanimitat a l’hora de rebutjar sistemes de llistes obertes en què els ciutadans poguessin interferir en la voluntat de les cúpules dels partits a l’hora de seleccionar els candidats més idonis. I també hi ha hagut unanimitat, només faltaria, a l’hora de buscar el culpable de la impossibilitat de tirar endavant la Llei: la culpa és de l’adversari.

Com en la Llei de vegueries, que encara està per veure si acabarà la seva tramitació abans de finalitzar la legislatura, els períodes pre electorals no són els millors per a encarar precisament una llei electoral; i això ho sabien tots en iniciar-se la legislatura, i sabent-ho van anar posposant la seva tramitació fins a trobar el moment més inoportú. I, així, el resultat era el que calia esperar: que haurem d’esperar, com a mínim una nova legislatura, per a tenir una Llei electoral catalana.

divendres, 12 de febrer de 2010

Coses del màrqueting

Els qui no som experts en màrqueting i publicitat a vegades ens sorprenen determinades campanyes a les quals veiem ben poca gràcia, no sabem trobar-hi el sentit o simplement ens desagraden. Quan algú afirma allò de “quin anunci més poca solta”, com si amb això volgués desqualificar-ne els seus creadors, sovint oblida que probablement la intenció ja era provocar una reacció de l’espectador com a forma de fer conèixer el producte; la qüestió és que se’n parli, encara que sigui malament. En les campanyes polítiques, ara ja pre campanyes electorals, deu passar el mateix.

Joan Laporta ha iniciat la seva campanya de promoció, quan encara no ha aclarit públicament quina mena de pacte arribarà a fer amb Reagrupament, d’una manera ben peculiar. De fet, la campanya consisteix en dir que ja té campanya: ens anuncia que ja té registrat el bloc Laporta2010.cat, i sobretot que ja té més o menys contractar un grup de publicistes i de comunicació andorrans que van participar en la campanya d’Obama als Estats Units. Tant se val que la seva participació hi fos molt menor i marginal, i al costat de centenars o milers d’altres assessors, el que importa és que la gent l’associï amb la imatge d’un candidat que amb el seu “we can” va sortir guanyador. Tots els candidats faran servir les xarxes d’internet i les noves tecnologies, però l’estratègia de Laporta pot singularitzar-se pel fet de publicitar que ho fa.

El que costa més d’entendre és l’estratègia pre electoral que segueixen els socialistes. Ells mateixos es presenten com els perdedors, com aquells que no solament no estan ben posicionats en la sortida sinó que la seva única esperança és esperar una ensopegada del rival; ells mateixos admeten que no s’han sabut explicar, que la gent està cansada del tripartit que ells han comandat, que aparèixer com a partit germà del PSOE i com a companys de Zapatero no els ajuda gaire, i que en definitiva la gent espera una altra mena de Govern. S’han passat tres anys cantant les excel·lències del tripartit, amb el cor dels seus socis de Govern, per acabar dient que hem de girar full i pensar en una altra cosa. Deuen ser coses del màrqueting, que al final ens poden deparar una sorpresa, però a simple vista hom diria que qui pronostica el mal temps té moltes possibilitats d’encertar-la.

dijous, 11 de febrer de 2010

Reivindicacions araneses

El Parlament de Catalunya tira endavant la Llei de l’aranès amb una àmplia majoria, ja que només s’hi oposen frontalment els minoritaris partits nacionalistes espanyols. Seria difícil trobar un Govern central, entenent en aquest cas la Generalitat con a Govern central de Catalunya, legislant a favor d’una llengua minoritzada en els termes que s’ha fet aquí. No solament es posa al mateix nivell el català i l’aranès a la Vall d’Aran, sinó que es reconeix als aranesos el dret a usar la seva llengua en les seves relacions amb l’administració nacional. I en el debat parlamentari, la utilització de l’aranès s’ha pogut fer amb tota normalitat, sense que ningú hi posés impediments de tipus reglamentari o per problemes de traducció.

La sensibilització pel tema de la llengua arreu del país fa que no hi hagi les reticències que es troben a la majoria dels Estats, i per suposat a l’espanyol, a l’hora de reconèixer els drets dels ciutadans que tenen com a pròpia una altra llengua. I amb tot, és possible que la llei encara deixi descontents alguns sectors aranesos. És el que pot passar també amb la Llei de Vegueries. L’Estatut de Catalunya ja reconeix un estatuts especial per aquest territori, que geogràficament no passa de ser una petita comarca i amb una població de poc més de deu mil habitants; però a l’hora de fer el mapa de Vegueries el projecte de Llei els inclou dins de la vegueria del Pirineu. I això ha portat serioses discrepàncies, per exemple, al sí dels socialistes fins al punt que Unitat Aranesa ha amenaçat de reconsiderar la seva relació de partit germà, el PSC, a la Vall. I s’han pogut sentir veus que anaven més enllà propugnant una possible reclamació d’independència en cas que no s’atengués degudament les seves reivindicacions.

I alguns mitjans espanyols ja s’han afanyat a insinuar, irònicament, que Catalunya podria ser víctima de la seva pròpia concepció dels drets nacionals. I en part tindrien raó: les reivindicacions nacionalistes afloren fonamentalment perquè hi ha un territori que no se sent prou representat, ni els seus interessos prou defensats, per l’Estat on es troben. Obliden una cosa els espanyols: primera que ja voldríem els catalans rebre de les institucions espanyoles el tracte que els aranesos reben de les institucions catalanes; i segona, que, donat el cas, des de Catalunya, com a mínim des de les forces democràtiques, hi hauria un màxim respecte per la decisió que pogués prendre democràticament el poble aranès.

dimecres, 10 de febrer de 2010

La pau com a font de conflicte

El món abertzale, des de fa un cert temps, està vivint un intens debat intern sobre la conveniència de trobar una sortida airosa al conflicte i encarrilar la seva lluita per la llibertat del País Basc a través de la via política. No és fàcil per a centenars de persones que han esmerçat bona part de la seva vida, alguns passant-se molts anys a la presó, altres vivint a l’exili o en la clandestinitat, haver de reconèixer que aquest no era el camí, i que cal renunciar-hi per encetar la via exclusivament política. No és només reconèixer un error estratègic sinó sobretot haver d’admetre que el seu sacrifici, tants morts i tant de sofriment al darrere, ha estat inútil. Per a uns, continuar la lluita armada és l’única forma de justificar el que ha estat fins ara la seva vida, i la dels seus. D’altra banda, l’argument espanyol que l’únic camí que els resta és la presó és un argument de força per a continuar. I malgrat tot, el debat és ben viu i sovint s’obren escletxes per trobar una sortida negociada al conflicte.

Al si de l’esquerra abertzale, doncs, hi ha els qui no volen deixar a l’estacada els qui van fer una opció per lluita armada, i prefereixen seguir la mateixa via amb l’esperança que algun dia hi pugui haver una via de negociació directe amb l’Estat, i els qui optarien per deixar aquesta via també amb l’esperança que sense violència a l’Estat li seria molt més difícil negar-se a les reivindicacions nacionals del poble basc, i podria negociar-se a posteriori una solució per als presos etarres. L’Estat espanyol té molt clar que el perill no està en els primers, sinó en els segons. A l’Estat no el preocupa massa la possibilitat que es mantingui latent el conflicte, amb atemptats esporàdics i un degoteig de víctimes perfectament assumible; més aviat està interessat en què es mantingui. Des de sempre els cossos i forces de seguretat espanyols han tingut gent infiltrada dins de l’organització etarra, de manera que les detencions i els cops policials es poden dosificar segons la conveniència política de cada moment, però procurant no acabar de desarticular-la mai del tot. El que preocupa de veritat a l’Estat és que pugui reeixir el sector que propugna l’abandonament de les armes; d’aquí les persecucions contra els sectors que representa Arnaldo Otegi, o contra els mitjans afins com eren els diaris Egin o Egunkaria. L’Estat alimenta deliberadament la lluita armada amb el convenciment que del conflicte armat sempre en sortirà vencedor, i que serà l’excusa perfecte per a no haver d’afrontar el conflicte polític, que sí que podria perdre.

Darrerament, el Ministre Rubalcaba va vetar la visita que volia fer l’escriptor britànic John Carlin a Arnaldo Otegi, empresonat i a l’espera de sentència, després d’un judici absolutament escandalós des d’un punt de vista jurídic. L’aposta per utilitzar exclusivament mètodes democràtics manifestada per Otegi i el seu entorn és el que se li està negant des de les estructures de l’Estat, perquè és això el que de veritat els aterroritza.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Les Germanetes dels Pobres

A bona hora arriba la proposta de CiU d’un gran pacte d’Estat per a fer front a la crisi. Fa més de dos anys que un Govern responsable hauria pres mesures per a redreçar l’economia, com han fet altres països. Bé, de fet un Govern responsable no hauria permès fonamentar l’economia del país en la política especulativa del sòl i de la construcció que ens ha portat, com a guinda, la destrucció del territori. El cert és que ni la inèrcia dels països de l’entorn europeu que han iniciat la recuperació no és suficient per a generar un mínim de confiança, ni per part de les empreses, ni dels sectors financers ni dels consumidors.

Tots els experts apunten en la mateixa direcció: hi ha problemes de liquiditat a les empreses i a les famílies, perquè la banca ha tancat l’aixeta. La mateixa que amb la seva imprudent política va generar, al costat del desbocat sector immobiliari, la crisi que patim; la mateixa que ha rebut i continua rebent importants injeccions de diner públic per corregir els seus errors; i la mateixa que està presentant una balanços del 2009 sorprenentment positius, encara que amb beneficis menors que en anys anteriors pel fet d’acumular reserves per a cobrir possibles impagaments de crèdits; aquesta mateixa banca es tanca en banda a l’hora de facilitar el crèdit que estimuli el consum i que eviti el tancament d’empreses que serien perfectament viables en una altra situació. Es defensen dient que ells no són les Germanetes dels Pobres, i que han de procurar pels seus interessos, i continuar obtenint sucosos beneficis encara que sigui a costa dels contribuents i en perjudici de l’economia del país. La banca sempre guanya!.

Una cosa és que la banca no sigui la Germaneta dels Pobres, i l’altra és que siguem els ciutadans que patim el resultat de la seva pèssima gestió els qui haguem de subvencionar els seus beneficis, amb jubilacions milionàries incloses per als seus directius. Si tots els experts apunten a la manca de crèdit com a causa de l’empantanegament econòmic, el lògic seria, per part d’un Govern responsable, condicionar els ajuts al sector a l’obertura del crèdit; o millor encara, assumir des de les institucions públiques el paper de banca pública. Però llavors apareixen les veus ultraliberals que s’oposen a la intervenció de l’Estat en el que podria ser una interferència en l’economia de mercat; si les lleis de lliure mercat, també el financer, ens porten a ensorrar-nos en la crisi (que no és crisi per a tothom, a la vista dels resultats de la banca), hem d’acceptar-ho amb resignació i esperar temps millors, però no interferir-hi. Les interferències de l’Estat només hi han de ser per a exercir de Germaneta dels Pobres de la banca. I sort que tenim un govern d’esquerres!

dilluns, 8 de febrer de 2010

A qui importa Horta de Sant Joan?

Aquesta setmana es constitueix la comissió parlamentària que ha d’analitzar els incendis forestals de l’estiu passat a Horta de Sant Joan. Ja se sap per a què serveixen aquesta mena de comissions parlamentàries: per a res. La configuració de la comissió és idèntica a la del Parlament, de manera que les conclusions que en puguin treure seran les mateixes: per al Govern no hi ha hagut errors de cap mena, i en tot cas no hi ha responsabilitats polítiques de ningú, mentre que per a l’oposició quedarà palesa la responsabilitat del tripartit, i concretament dels consellers Saura i Baltasar. És la comèdia parlamentària que s’ha practicat sempre, amb l’únic objectiu de treure’n un rendiment partidista.

Els mitjans de comunicació s’han afartat, setmana rere setmana, de donar voltes sobre el tema, la majoria de les vegades limitant-se a atiar el foc reproduint les declaracions d’uns i altres més que no pas oferint informació contrastada i dades concretes. La veritat és que als polítics interessa ben poc saber com van anar els fets, en la perspectiva de corregir possibles errors i evitar que es puguin reproduir tragèdies com aquelles; l’únic que importa és treure el màxim rendiment electoral possible dels fets o, en el seu cas, evitar un desgast excessiu. I la situació no és pas nova, perquè ja s’ha donat en moltes altres ocasions, encara que amb els papers intercanviats. En qualsevol cas, en una cosa sí que tots estan d’acord: la racionalitat i el sentit comú no hi tenen cabuda en aquesta mena de debats.

És evident que, des del moment que el resultat va ser de cinc bombers morts, alguna cosa va fallar: errors de coordinació dels equips d’extinció, manca de previsió de totes les possibles variables meteorològiques que podien canviar el rumb i la intensitat de les flames, càlcul erroni sobre la seguretat d’una zona i de les possibilitats d’evacuació, etc. Sempre que, en qualsevol situació, el resultat no és el desitjable és que alguna cosa ha fallat o que es podia haver fet millor. Una altra cosa és veure si hi ha hagut negligència, cosa que sembla que ningú apunta directament almenys pel que fa als professionals, o si els errors poden imputar-se als responsables polítics, que és el que de veritat interessa als partits. Tan absurda em sembla l’obstinació governamental de fer veure que tot es va fer correctament (com es pot dir que res no va fallar quan hi va haver cinc morts?), com la de l’oposició apuntant directament als responsables dels Departaments perquè és aquí on poden treure'n rèdits polítics.

El risc zero no existeix; i la infal·libilitat, tampoc. Hi hauria d’haver capacitat d’anàlisi i d’autocrítica per a poder corregir possibles errors i millorar-ne el servei de cara al futur, impossibles de fer quan el dilema està entre salvar la cara i l’eficiència d’uns Consellers o aconseguir-ne el seu cap com a trofeu preelectoral. Als cossos de bombers, i sobretot a les famílies directament afectades, tot aquest merdissar dels carronyaires de la política els interessa ben poc.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Contra els fonamentalismes

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Fa tot just quinze dies que parlava aquí mateix de l’assemblearisme polític, i recomanava no ser excessivament fonamentalistes tampoc en aquest tema. Com sempre, alguns dels comentaris posaven el crit al cel, però no tant per defensar el caràcter assembleari de Reagrupament com per pretendre que aquesta nova formació sigui radicalment diferent de la resta. Em sembla força absurd, i sobretot inútil, pretendre analitzar ara la crisi de Reagrupament basant-nos només en la relació dels fets puntuals, les formalitats d’uns Estatuts, les preses de posició d’uns i altres, i les sortides de to que també n’hi ha hagut per totes bandes.

Un error generalitzat en el món de la política, i sobretot en l’espai del sobiranisme català, és el de creure que hi ha una sola via, proverbial, única i salvadora, enfront d’un magma de perversitats contra les quals cal lluitar. El nostre (per uns serà Reagrupament, per altres ERC per altres CiU o per altres les CUP) és l’única força capaç de tirar endavant el país i de portar-lo cap a la seva sobirania, i la resta no són sinó traïdors, botiflers, corromputs o en el millor dels casos una colla de bufanúvols. Hi ha una sola via a seguir, i seguir cegament sense possibilitat de crítica interna, i la resta s’ha de combatre. Doncs, no. Els país avançarà en la mesura que les diferents opcions i matisos sobiranistes conflueixin cap a un mateix objectiu, que no té per què coincidir ni amb anar plegats en les eleccions ni en fer coalicions de govern. Em preocupa de certs reagrupats la seva visceralitat a l’hora de considerar infal·lible el seu líder, i de considerar la seva opció com l’única que pot representar el sentiment independentista. Igual com em preocupava quan Carretero, Carod, Puigcercós i Renyer feien aquest mateix plantejament quan compartien posicions de lideratge al si d’Esquerra. Ni Esquerra va deixar de ser vàlida de cop i volta, ni Reagrupament era la panacea de res, ni ara tampoc han deixat de tenir validesa. Ni els uns ni els altres.

S’han comès molts errors; i jo sóc especialment crític amb els d’Esquerra precisament perquè és el meu partit i per això em dolen més. Entenc que per alguns Esquerra deixés de ser la seva eina per a treballar i es decidís a emprendre una nova iniciativa com la de Reagrupament; jo des d’Esquerra ho vaig saludar positivament, amb el desig que es consolidés i entrés amb força al mapa política català. Però això no és incompatible en continuar creient que Esquerra també pot ser un bon instrument per a continuar avançant. Alguns esquinçaven les cartes i passaven d’una defensa numantina de les posicions d’Esquerra, que jo també posava en dubte, a renegar-ne radicalment per abraçar un nou fonamentalisme, ara a Reagrupament. I només cal veure com, arran de la crisi del cap de setmana passat, tornem a trobar des dels qui s’aferren al lideratge inqüestionable i idealitzat de Carretero, als qui de cop i volta han descobert en ell una mena d’Hugo Chàvez.

Carretero afirmava que les eines per a aconseguir la independència eren el de menys. I Laporta deia que es trobaria a gust a totes les opcions que tenen com a objectiu l'Estat propi. I el cert és que necessitem aquestes eines i que no podem ser alhora a tot arreu; però també ho és que totes les opcions no solament poden ser igualment vàlides sinó que són necessàries.

dissabte, 6 de febrer de 2010

Llei de Vegueries: Qüestió de prioritats?

La Llei de Vegueries arriba tard i de forma forçada. De fet ja es donava per descartat poder-la aprovar durant aquesta legislatura, quan a darrera hora els han vingut les presses, com en la Llei electoral. Unes presses que tenen molt més a veure amb la necessitat de tenir èxits palpables a presentar durant la campanya electoral que amb la voluntat del tripartit de complir la seva promesa, que ja no és d’ara sinó que prové del primer pacte del Tinell. El normal hauria estat que des de l’inici de la legislatura s’hagués planificat un debat obert a tot el territori per a poder arribar al final amb una proposta ben debatuda i consensuada. Pel que sembla, els socialistes no s’ho havien ni plantejat tan sols, perquè no tenien cap interès ni intenció d’aprovar-la.

Feta aquesta anotació crítica, em sembla del tot impresentable l’argumentació que donen tant el PP com CiU en considerar que ara no és oportú abordar l’aprovació d’aquesta llei perquè estem vivint en una situació de crisi. Impresentable perquè ells saben que és absolutament falsa, que si ells estiguessin governant no paralitzarien el país en nom de la crisi. Per a CiU, més que discrepàncies amb la Llei el que hi ha és el poc interès en què s’aprovi una llei que algú pugui presentar després com un èxit de gestió de Govern, i més sabent que el tripartit en van ben escassos. És la mateixa mesquinesa que cometen amb la Llei del cinema, molt similar a la que ells pretenien aprovar i que van haver de fer marxa enrere per les pressions del sector empresarial. Per al Partit Popular, sobretot hi ha la voluntat de mantenir el que ells consideren una estructura pròpia del nacionalisme espanyol que tan abrandadament professen. I, per tant, la seva oposició és més comprensible.

El que no és tan comprensible és que esmercin tants esforços en combatre la llei, inclòs el tràmit de portar-lo al Consell de Garanties, sabent que això n’alentirà i en farà més feixuc el procediment. Evidentment, ells creuen que això de la crisi és un tema menor i que del que s’han d’ocupar fonamentalment és de temes com aquests; molt semblant al que han fet els nacionalistes de Ciutadans que s’han passat tota la legislatura parlant només de temes identitaris.

divendres, 5 de febrer de 2010

Digueu-nos que no heu fet res per sortir de la crisi

Resulta sorprenent sentir una i altra vegada el President del Govern espanyol dient que la seva prioritat és la lluita contra l’atur i la sortida de la crisi. I encara més quan des del Govern català es té la gosadia d’afirmar que nosaltres serem els qui en sortirem primer i més reforçats que mai. Espanya és a la cua d'Europa, i Catalunya a la cua de l'Estat espanyol. Si és cert, com diuen, que estan esmerçant tots els seus esforços i tota la seva capacitat per a fer front a la situació econòmica, i els resultats són els que són, les conclusions semblen clares.

La situació no és per a fer-hi broma, però a la Unió europea han trobat les sigles idònies per a explicar quines són les rèmores de la vella Europa: “pigs”, és a dir Portugal, Itàlia, Grècia i Spain. La situació grega és molt a prop de la fallida, i ja són molts els qui ho comparen amb la situació espanyola. Només faltava que el Govern de Rodríguez Zapatero comencés a llançar, a la desesperada, mesures improvisades sense to ni so: increment de l’edat de la jubilació, reducció d’algunes pensions, ampliació dels anys sobre els quals calcular les noves pensions, reducció dels pressupostos destinats a la recerca i la innovació, etc. Alguna d’aquestes mesures han estat tan pocs calibrades que les han hagut de retirar al cap de poques hores. La imatge de desgovern, d’incapacitat, i de manca de credibilitat està servida. La confiança dels inversos, lògicament, cau en picat, la dels analistes exteriors és pèssima i la dels consumidors interns no remunta.

A la vista de la situació, que no som capaços de sortir-nos-en ni per la inèrcia dels països europeus que ja han superat la fase de recessió, el millor que podríem pensar és que els Governs, l’espanyol i el català, no hi han posat cap interès ni han pres mesures per a fer-hi front. Perquè, si és cert el que diuen que aquesta era la seva màxima preocupació i que han fet tot el que han pogut i estava a les seves mans, estem perduts. Digueu-nos que no heu fet res per lluitar contra la crisi, encara que només sigui per donar-nos una mica d’esperança que el dia que ens hi posem alguna cosa canviarà.

dijous, 4 de febrer de 2010

Rebuig unànime al tripartit

Personalment, durant els darrers anys he anat manifestant el meu rebuig no tant al tripartit en si com a la manera de portar-lo. Ja sé que per a molts independentistes d’esquerres el fet d’haver propiciat com a President de la Generalitat un Montilla que es declara “no nacionalista i pro nuclear” costa molt de pair; però per mi l’error no ha estat tant el fet d’optar per una determinada aliança com la manera de pactar-la i de gestionar-la. No es va pactar un Govern tripartit, sinó un Govern partit en tres; i no es va pactar amb el partit dels socialistes sinó només amb els seus representants a l’executiu català mantenint el gruix del partit al servei del bàndol contrari, el Govern espanyol.

Curiosament, els encerts o els aspectes positius que penso que també ha tingut el tripartit no són precisament els que acostuma a exhibir Esquerra, més interessada sovint en voler justificar l’actuació dels seus departaments que en fer una anàlisi rigorosa del que ha passat. El balanç Governamental és realment molt pobre, i d’aquí les presses a darrera hora per aprovar lleis com la del cinema, la de les vegueries o l’electoral; i d’aquí també l’oposició perversa de CiU de no voler-hi donar suport, encara que siguin lleis molt semblants a les que haurien fet ells, perquè els convergents saben que la seva aprovació pot ser una de les poques cartes electorals a presentar durant la campanya. El debat polític general que abans del tripartit estava situat entre l’autonomisme i el federalisme, entre la millora o l’aplicació de l’Estatut i el concert econòmic, s’ha situat ara entre l’autonomisme que encara malda per trobar un encaix de caràcter federalista al sobiranisme més desacomplexat. I aquest sí que és un aspecte interessant a remarcar.

Però ara resulta que no hi ha ningú que parli del tripartit com la fórmula ideal d’un Govern catalanista i d’esquerres. Les bases d’Esquerra rebutgen el tripartit i posen una mala nota al Govern. Els mateixos protagonistes que abans en feien els panegírics, ara se’n desdiuen. O millor dit, fan una anàlisi semblant a la que va fer Joan Carretero: el tripartit va ser fantàstic fins que el van fer fora. Però és que ni Montilla ni Puigcercós (Carod està desaparegut) no fan bandera d’un nou govern catalanista i d’esquerres, perquè al capdavall mai es fan les millors coalicions de Govern possibles, sinó les menys dolentes que permet l’aritmètica parlamentària.

dimecres, 3 de febrer de 2010

L’Oficina electoral de Jordi Hereu

Deu ser difícil trobar una institució a Catalunya que malbarati els diners dels ciutadans d’una forma tan escandalosa com ho fa l’Ajuntament de Barcelona. Ara és el torn de la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, llançada en aquest moment com un intent a la desesperada d’evitar perdre les eleccions municipals de l’any que ve. Donat que els sondejos indiquen una clara intenció de vot socialista a la baixa, els seus assessors del partit es van treure de la màniga el recurs d’una candidatura improvisada. I de moment, per a aquest any 2010 l’Ajuntament de Barcelona hi destinarà 400.000 euros (el doble del que la Generalitat va prometre per a ajudar els damnificats pel terratrèmol d’Haití).

Però la història ja ve de lluny. Només cal fer un repàs dels milions que s’ha arribat a gastar l’Ajuntament de Barcelona en una propaganda institucional que només es pot considerar com a fraudulenta. Una propaganda en què no anuncia res més que el Govern municipal; per tant, det tot inútil i que hauria de ser considerada com a pura malversació de fons públics. Recordem campanyes “Tots Movem Barcelona”, "B", “La botiga més gran del món”, o d’altres en què es limitaven a anunciar una exposició sobre les realitzacions municipals, una guia que ja es reparteix gratuïtament a totes les cases, o un simple telèfon per a informar-se de com van les obres dels carrers. De fet, aquest darrer anunci acabava amb una frase enginyosa, que dóna la mesura justa de l’interès del pretès servei que ofereix l’ajuntament: dos jubilats que representava que es miraven encuriosits una obra al carrer deien: “o si no, ens ho pregunteu a nosaltres”.

Però no hi ha res a fer. L’equip de Govern municipal, l’actual i els anteriors, es burlen de la ciutadania a qui fan pagar les campanyes de promoció de partit. I després s’omplen la boca de ser un Govern progressista. Si quan falten dotze anys per a la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022, en el supòsit que la candidatura tiri endavant, l’Ajuntament ja hi esmerça 400.000 euros per a l’oficina de promoció de la candidatura (no se sap és la candidatura olímpica o la d’Hereu), ja podem imaginar el que costarà aquesta broma als barcelonins en els propers anys.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Amb sentit d’Estat

N’hauríem d’aprendre una mica. Quan des de Catalunya es fa una reivindicació concreta i som capaços de mobilitzar milers de persones al carrer o de sumar veus representatives dels mitjans de comunicació, de la societat civil o del món acadèmic, a Madrid s’ho miren amb un cert menyspreu i sobretot amb l’actitud d’indiferència de qui se sap guanyador. Podem fer una gran mobilització per reclamar que l’aeroport del Prat estigui gestionat des d’una perspectiva catalana i no com a simple complement de l’aeroport de Barajas; però ells deixen que es calmin els ànims, retarden la decisió i quan els convé reiteren la seva actitud prepotent de controlar des de Barajas el mapa aeroportuari espanyol.

És l’actitud que hauríem de prendre en el cas de la Llei del cinema. Els empresaris que senten un profund menyspreu per la llengua catalana i, per tant, per bona part dels seus possibles clients, ja han fet el seu numeret. I ara què?. Doncs, seguim endavant. La llei ha de seguir el seu curs d’aprovació i d’aplicació. La deshonestedat personal d’aquests individus està perfectament demostrada quan ara diuen que s’hauria d’haver negociat i consensuat, i durant anys, ja des de l’època convergent, ells s’hi han tancat en banda. Els raonaments que donen són falsos, perniciosos o com a mínim mancats de rigor. Diuen que ens els darrers anys hi ha hagut una forta davallada d’espectadors, una davallada, doncs, que no té res a veure amb el català. Diuen que si el 99% de la població entén el castellà no hi ha necessitat de doblar o subtitular les pel·lícules, oblidant que un 96% també entén el català; pressuposen així que els catalanoparlants bilingües ens adaptem a la seva oferta, sigui en la llengua que sigui, però que els castellanoparlants també bilingües s’hi negarien en una actitud d’hostilitat que ells voldrien atiar, però que no és real. I fan unes previsions catastrofistes tan falses que es contradiuen, perquè parlen de pèrdues de més del 70% quan, suposant que ningú volgués anar a veure pel·lícules en català, en tot cas no arribaria al 50% (la llei no preveu que s’arribi al 50% de pel·lícules doblades o subtitulades, perquè hi ha moltes excepcions).

Els qui defensen el bilingüísme, perquè compten que amb una situació de teòrica paritat sempre sortiria guanyadora la llengua més forta (amb un mercat més ampli i amb un Estat al darrere) ara es mostren clarament hostils a la paritat. La llibertat i el dret a escollir la llengua només el reclamen per als empresaris perquè puguin oferir els productes de la forma que els surti més rendible, però la neguen a la majoria de la població. És l’hora d’actuar amb tota normalitat, amb sentit d’Estat: lleis semblants les tenen països com Eslovàquia, Lituània, Eslovènia, Finlàndia, Suïssa, Bèlgica o Estònia, i les productores i distribuïdores les acaten. La funció dels Governs és defensar els interessos dels seus ciutadans, i no doblegar-se als interessos lucratius d’uns quants. Esperem tenir un Govern a l’alçada, i que no es deixi subornar fàcilment.

dilluns, 1 de febrer de 2010

Reagrupament: El mal ja està fet

Que no ens venguin sopars de duro. Les discussions internes al si de Reagrupament, quan ni tan sols no s’ha formalitzat encara com a partit polític, posen en evidència la tristíssima realitat que ningú s’escapa dels personalismes i les ambicions personals en el món de la política. L’excusa aparent de si calia seguir al peu de la lletra el sistema d’elecció de candidats aprovat mesos enrere o si es podia proposar una altra fórmula no és més que això, una excusa. Ben mirat, tot es tradueix en una reproducció dels mateixos esquemes de la resta de partits, on sovintegen els cops de colze per fer-se un lloc a les llistes.

Als partits grans, o com a mínim consolidats, aquests cops de colze acostumen a ser més sibil·lins perquè les organitzacions són poderoses maquinàries de repartiment de càrrecs, n’hi ha molts més a repartir i per tant moltes més oportunitats, mentre que un mal pas pot arruïnar les aspiracions personals del candidat postulant. Als partits petits, en canvi, les expectatives són molt més minses i les presses molt més grans. Costa de creure que aquell moviment que plantejava erigir-se com a força renovadora que, a diferència dels altres, ho posava tot al servei del país, hagi ensopegat a la primera amb el mateix escull amb què ensopeguen tots els altres, només que de forma més estrident. Dies enrere jo apuntava que en els moments incipients i il·lusionants d’un nou projecte és molt normal que tot sembli que s’enfoca d’una nova manera, que s’és diferent i millor que la resta; jo mateix potser em deixava portar per aquesta il·lusió. És possible, i així ho espero, que es pugui reconduir la situació: davant de tota una assemblea, molt probablement els associats retornin les coses al seu lloc i facin rodar algun que altre cap. Però, el mal ja està fet. Carretero probablement tornarà a ser aclamat per a capitanejar la nau de Reagrupament, amb més o menys acceptació dels sectors que ara li han plantat cara, però la patacada i sobretot l’estigma de patir els mateixos vicis que la resta és inevitable.

Dubto que l’estratègia seguida per Carretero hagi estat l’adequada per a consolidar el projecte. Per a recuperar-ne el control, potser sí. Ha cremat, amb responsabilitats per totes bandes, suposo, bona part de la credibilitat que tenia. I no ho tindrà fàcil de refer-se’n. Joan Laporta, per exemple, s’ho pensarà dues vegades abans d’acceptar embrancar-se en un projecte que trontolla amb tanta facilitat. Vist des de la distància, les argumentacions que puguin donar uns i altres sobre els motius que han desencadenat la crisi són irrellevants. S’ha fet un pas en fals en un molt mal moment, i això es paga. El mal ja està fet.