Avui, l’independentisme ha de passar un nou examen, i la veritat és que no sembla que porti la lliçó prou apresa ni els deures prou fets com per a treure bona nota. Alguns esperaran a tenir els resultats d'aquesta nit per veure com ho expliquen; segur que trobaran alguna combinació o altra per a justificar el seu paper. Si no poden comparar els resultats amb les anteriors municipals, potser ho podran fer en relació a les darreres eleccions al Parlament, i si no poden argumentar haver guanyat posicions en nombre de regidors, potser ho podran fer en nombre de vots o en representació al territori.
El lògic seria que hom tingués les previsions fetes, i en funció d’haver assolit els objectius previstos es celebrés l’èxit o es fes seriosa autocrítica en cas contrari. Però demanar rigor i autocrítica als partits polítics potser és demanar massa.
Esquerra ha plantejat aquesta campanya amb idea de recuperar la unitat perduda, fent servir l’eslògan “ara, sumem” referint-se a la voluntat de redreçar el procés de divisió que es va representar en les eleccions al Parlament. A Barcelona i a moltes altres poblacions, Esquerra ha incorporat de nou la gent de Reagrupament i el sector Laporta de Solidaritat; no és gaire més del que tenia ara fa quatre anys, però hauria de ser suficient com per a no recular posicions. És a dir que s’haurà de parlar de fracàs si no s’assoleixen els quatre regidors, i només si se supera aquesta xifra es podrà dir que efectivament aquesta vegada Esquerra ha sumat. En el benentès que, en el millor dels casos, Esquerra com a partit passarà de tenir quatre regidors a tenir-ne dos, a no ser que fes el salt espectacular d’obtenir sis regidors de la candidatura Unitat per Barcelona.
Esquerra, a més, haurà d’analitzar de què li ha servit mantenir al capdavant de la direcció els responsables de l’erràtica política dels darrers anys, que va abocar-los al desastre electoral del novembre. Està clar que sempre n’hi haurà que tindran la barra de dir que, sense ells, encara hauria estat pitjor. Imagino que la direcció confia que la política municipal, més o menys encertada, que s’ha fet a molts municipis els acabi de salvar la cara, per gota que puguin argumentar que ja no s’està en caiguda lliure.
La CUP va tenir un intens debat abans de les eleccions al Parlament sobre la conveniència de presentar-s’hi o no; i va guanyar la tesi que calia no malbaratar esforços en unes eleccions al Parlament, on tenien escasses possibilitats d’obtenir representació, i centrar-se en les municipals. Si ara tampoc entren al consistori barceloní, com tot sembla indicar, i tampoc aconsegueixen fer un salt significatiu endavant arreu del país, caldrà que s’ho facin mirar. Està clar que el seu plantejament alternatiu i radical pot justificar-los continuar l’acció des del testimonialisme, però caldrà que assumeixin aquest rol si queden estancats com fins ara.
I l’altra opció de l’arc independentista és la de Solidaritat. És evident que ja ha tingut un primer fracàs en no poder presentar el nombre de candidatures que havien imaginat inicialment. S’haurà de veure la incidència de la marxa de Joan Laporta, no només a Barcelona on és evident que no aconseguiran entrar, sinó a ciutats com Vic, on en les darreres eleccions van superar en nombre de vots a ERC. I aquí és on tindran el principal hàndicap, perquè mentre Esquerra en alguns municipis presenta persones de solvència i eficàcia contrastada, com és el cas de Vic o de Manlleu, les candidatures de Solidaritat tenen una escassa credibilitat. Igual com ha passat a Barcelona, el que pot semblar un model exemplar, des del punt de vista assembleari i democràtic, d’elecció dels candidats, a l’hora de la veritat resulta que dóna uns resultats molt decebedors; competir en unes eleccions obertes, de caràcter assembleari, sovint fa que els qui s’hi presentin no siguin ni les persones més idònies ni les més ben preparades sinó simplement les més disposades a bregar i guanyar-se suports entre la militància. La pregunta que es fa molta gent, en aquests casos, és “i no tenen ningú més per a presentar?”; i probablement la resposta seria que sí que hi ha possibles candidats amb molt més carisma electoral, però ningú els ha anat a buscar. Si s’acompleixen els mals pronòstics que totes les enquestes els auguren, alguna cosa s’hauran de plantejar.
Personalment, apostaria perquè l’esquerra independentista, en el seu conjunt, després d’aquestes eleccions, i a la vista dels resultats, es faci un replantejament a fons. No eren pocs els qui, amb molt poca visió de futur, havien pronosticat que Reagrupament i Laporta portarien a la liquidació d’Esquerra; ara, aquests mateixos tornen a reconèixer al partit republicà el seu paper de pal de paller. Potser seria hora de replantejar-se la qüestió de crear petits partits d’escassa viabilitat, per integrar-se definitivament a ERC. Solidaritat podrà viure durant quatre anys de la renda de tenir una activa representació parlamentària i pot encara explorar les opcions que té per a créixer en paral·lel a Esquerra, però caldria que tingués la predisposició de buscar-hi més punts d’acord i de treball conjunt que perdre el temps en picabaralles estèrils. I la CUP té un component ideològic molt clar que li justifica que continuï la seva cursa en solitari, sempre que sigui conscient de quin pot ser el seu paper polític en el futur.
El lògic seria que hom tingués les previsions fetes, i en funció d’haver assolit els objectius previstos es celebrés l’èxit o es fes seriosa autocrítica en cas contrari. Però demanar rigor i autocrítica als partits polítics potser és demanar massa.
Esquerra ha plantejat aquesta campanya amb idea de recuperar la unitat perduda, fent servir l’eslògan “ara, sumem” referint-se a la voluntat de redreçar el procés de divisió que es va representar en les eleccions al Parlament. A Barcelona i a moltes altres poblacions, Esquerra ha incorporat de nou la gent de Reagrupament i el sector Laporta de Solidaritat; no és gaire més del que tenia ara fa quatre anys, però hauria de ser suficient com per a no recular posicions. És a dir que s’haurà de parlar de fracàs si no s’assoleixen els quatre regidors, i només si se supera aquesta xifra es podrà dir que efectivament aquesta vegada Esquerra ha sumat. En el benentès que, en el millor dels casos, Esquerra com a partit passarà de tenir quatre regidors a tenir-ne dos, a no ser que fes el salt espectacular d’obtenir sis regidors de la candidatura Unitat per Barcelona.
Esquerra, a més, haurà d’analitzar de què li ha servit mantenir al capdavant de la direcció els responsables de l’erràtica política dels darrers anys, que va abocar-los al desastre electoral del novembre. Està clar que sempre n’hi haurà que tindran la barra de dir que, sense ells, encara hauria estat pitjor. Imagino que la direcció confia que la política municipal, més o menys encertada, que s’ha fet a molts municipis els acabi de salvar la cara, per gota que puguin argumentar que ja no s’està en caiguda lliure.
La CUP va tenir un intens debat abans de les eleccions al Parlament sobre la conveniència de presentar-s’hi o no; i va guanyar la tesi que calia no malbaratar esforços en unes eleccions al Parlament, on tenien escasses possibilitats d’obtenir representació, i centrar-se en les municipals. Si ara tampoc entren al consistori barceloní, com tot sembla indicar, i tampoc aconsegueixen fer un salt significatiu endavant arreu del país, caldrà que s’ho facin mirar. Està clar que el seu plantejament alternatiu i radical pot justificar-los continuar l’acció des del testimonialisme, però caldrà que assumeixin aquest rol si queden estancats com fins ara.
I l’altra opció de l’arc independentista és la de Solidaritat. És evident que ja ha tingut un primer fracàs en no poder presentar el nombre de candidatures que havien imaginat inicialment. S’haurà de veure la incidència de la marxa de Joan Laporta, no només a Barcelona on és evident que no aconseguiran entrar, sinó a ciutats com Vic, on en les darreres eleccions van superar en nombre de vots a ERC. I aquí és on tindran el principal hàndicap, perquè mentre Esquerra en alguns municipis presenta persones de solvència i eficàcia contrastada, com és el cas de Vic o de Manlleu, les candidatures de Solidaritat tenen una escassa credibilitat. Igual com ha passat a Barcelona, el que pot semblar un model exemplar, des del punt de vista assembleari i democràtic, d’elecció dels candidats, a l’hora de la veritat resulta que dóna uns resultats molt decebedors; competir en unes eleccions obertes, de caràcter assembleari, sovint fa que els qui s’hi presentin no siguin ni les persones més idònies ni les més ben preparades sinó simplement les més disposades a bregar i guanyar-se suports entre la militància. La pregunta que es fa molta gent, en aquests casos, és “i no tenen ningú més per a presentar?”; i probablement la resposta seria que sí que hi ha possibles candidats amb molt més carisma electoral, però ningú els ha anat a buscar. Si s’acompleixen els mals pronòstics que totes les enquestes els auguren, alguna cosa s’hauran de plantejar.
Personalment, apostaria perquè l’esquerra independentista, en el seu conjunt, després d’aquestes eleccions, i a la vista dels resultats, es faci un replantejament a fons. No eren pocs els qui, amb molt poca visió de futur, havien pronosticat que Reagrupament i Laporta portarien a la liquidació d’Esquerra; ara, aquests mateixos tornen a reconèixer al partit republicà el seu paper de pal de paller. Potser seria hora de replantejar-se la qüestió de crear petits partits d’escassa viabilitat, per integrar-se definitivament a ERC. Solidaritat podrà viure durant quatre anys de la renda de tenir una activa representació parlamentària i pot encara explorar les opcions que té per a créixer en paral·lel a Esquerra, però caldria que tingués la predisposició de buscar-hi més punts d’acord i de treball conjunt que perdre el temps en picabaralles estèrils. I la CUP té un component ideològic molt clar que li justifica que continuï la seva cursa en solitari, sempre que sigui conscient de quin pot ser el seu paper polític en el futur.