A cada campanya electoral es repeteix la mateixa història: els mitjans de comunicació públics han d’expressar la seva protesta per la imposició d’uns blocs electorals en els informatius. Sembla del tot absurd que s’imposi als periodistes un temps i un ordre predeterminat, al marge de l’interès periodístic de la notícia. Els partits polítics callen, com si el tema no anés amb ells, però donen l’ordre als seus representants al Consell de Govern de la CCMA perquè imposin aquesta mena de censura als mitjans de comunicació. Tenen una por injustificada que allò que diguin o facin en campanya electoral no tingui cap mena d’interès periodístic.
I dic injustificada no pas perquè no estigui justificada la seva por, en relació a l’interès del que diuen o del que fan. Resulta gaire bé surrealista escoltar les declaracions dels candidats que no cal que organitzin cap acte en concret per cridar l’atenció, perquè ja saben que disposen d’uns determinats minuts als informatius. Aleshores, els estrategs del partit, comptant amb què els periodistes són obligats a degradar la seva professió fent publireportatges gratuïts, preparen per a cada dia un tema que consideren que els pot ser rendible electoralment. I el periodista s’ha de limitar a recollir sovint bajanades tan impresentables com les dels qui diuen que van a Europa a resoldre la crisi econòmica, a crear ocupació, a fer sentir la veu del país o a no sé quantes coses més. I després s’estranyen de la baixa participació. Sort n’hi ha que encara hi ha molta gent que anem a votar més per un instint d’afavorir una idea general, que creiem que més o menys representen els partits, més que no pas votar per portar unes polítiques concretes a un Parlament tan llunyà com el d’Estrasburg.
Però dic que és injustificada la por dels polítics, perquè ells saben que els periodistes en general, quan no hi ha campanya electoral, ja es dediquen bàsicament a reproduir les afirmacions d’uns i altres, sense més criteri objectiu que els d’acontentar una determinada parròquia. Fa molt de temps que la majoria dels mitjans de comunicació renuncien a informar del que passa per limitar-se a dir simplement el que els mateixos protagonistes diuen que passa. Les portades i els grans titulars els ocupen sempre les declaracions dels polítics més que informacions de fets reals que s'hagin esdevingut. L’única diferència és que normalment els periodistes de forma instintiva ja fan el seu còmput de temps i ordre d’aparició, en funció del pes polític de cadascú més que en funció de l’interès real del que diuen, sovint reiteratiu, absurd i fastijós.
I dic injustificada no pas perquè no estigui justificada la seva por, en relació a l’interès del que diuen o del que fan. Resulta gaire bé surrealista escoltar les declaracions dels candidats que no cal que organitzin cap acte en concret per cridar l’atenció, perquè ja saben que disposen d’uns determinats minuts als informatius. Aleshores, els estrategs del partit, comptant amb què els periodistes són obligats a degradar la seva professió fent publireportatges gratuïts, preparen per a cada dia un tema que consideren que els pot ser rendible electoralment. I el periodista s’ha de limitar a recollir sovint bajanades tan impresentables com les dels qui diuen que van a Europa a resoldre la crisi econòmica, a crear ocupació, a fer sentir la veu del país o a no sé quantes coses més. I després s’estranyen de la baixa participació. Sort n’hi ha que encara hi ha molta gent que anem a votar més per un instint d’afavorir una idea general, que creiem que més o menys representen els partits, més que no pas votar per portar unes polítiques concretes a un Parlament tan llunyà com el d’Estrasburg.
Però dic que és injustificada la por dels polítics, perquè ells saben que els periodistes en general, quan no hi ha campanya electoral, ja es dediquen bàsicament a reproduir les afirmacions d’uns i altres, sense més criteri objectiu que els d’acontentar una determinada parròquia. Fa molt de temps que la majoria dels mitjans de comunicació renuncien a informar del que passa per limitar-se a dir simplement el que els mateixos protagonistes diuen que passa. Les portades i els grans titulars els ocupen sempre les declaracions dels polítics més que informacions de fets reals que s'hagin esdevingut. L’única diferència és que normalment els periodistes de forma instintiva ja fan el seu còmput de temps i ordre d’aparició, en funció del pes polític de cadascú més que en funció de l’interès real del que diuen, sovint reiteratiu, absurd i fastijós.
