Pàgines

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Política exterior i Casals Catalans


Aquest passat cap de setmana el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach era a Xile en motiu de la X Trobada de Comunitats Catalanes a l'Exterior del Con Sud d'Amèrica. Els Casals catalans són un vestigi de l'emigració catalana arreu del món, el que algunes comunitats nacionals en dirien la diàspora, però que en el nostre cas té procedències molt diverses: des de les primeres emigracions de finals del segle XIX i principis del XX, els exiliats en motiu de la Guerra i la dictadura franquista, fins als qui més modernament s'hi han desplaçat per motius diversos de caràcter més particular.

Això fa que trobem a Europa, i sobretot a Amèrica, Casals o entitats de catalans amb orígens, motivacions i interessos molt diversos. Alguns d'aquests casals porten a terme una activitat encomiable no només de difusió i promoció de la cultura catalana a l'exterior, sinó també donant a conèixer i defensant els drets nacionals dels Països Catalans; altres es limiten a ser un punt de trobada nostàlgic per als qui no es resignen a perdre les seves arrels. De fet, la política exterior del Govern català es va limitar, sovint. a mantenir una certa relació amb aquests Casals, a part dels viatges institucionals de President, està clar.

No sé si és, o era, possible tenir-hi des de Catalunya una complicitat molt més directa en el sentit de convertir aquests Casals en ambaixades culturals catalanes. Però el cert és que fins avui no s'ha avançat gens en aquest sentit. I particularment penso que no en general no és la via adequada, encara que ho pogués ser en algun cas concret. Per tant, entenc que la visita del President del Parlament s'ha de veure des d'aquesta perspectiva més simbòlica, i més ara que es parla tant de la memòria històrica, que real en el sentit d'una línia estratègica de la projecció exterior de Catalunya. Per això em va sorprendre que en la darrera Conferència Nacional d'Esquerra, que dedicava un apartat a la creació d'espais de projecció i solidaritat internacional, es limitava a dir "hem d'aprofitar totes les escletxes i oportunitats que tinguem per projectar-nos a l'exterior i desenvolupar una política internacional pròpia com per exemple potenciant els casals catalans i el reconeixement oficial de les seleccions esportives nacionals". Una visió molt pobra, esquifida, folklòrica i marginal del que hauria de ser una veritable projecció internacional. No parlava ni de les relacions amb estats o altres nacions afins (Canadà o Escòcia), ni de crear lobbis en les institucions comunitàries i internacionals, ni tan sols mencionava l'obertura de delegacions del Govern en diferents parts del món, una de les tasques més positives portades a terme per Carod Rovira, i amb més coherència i ambició nacional d'aquest Govern.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Que no corri la veu


Que la Federació Catalana de Bitlles i Bowling hagi aconseguit ser membre de ple dret de la federació Internacional, la FIQ, és una bona notícia. Probablement ha estat possible per la discreció amb què s'ha portat el tema, afavorida està clar, per la mateixa discreció de l'esport que representa. Però, en tot cas, és evident que es tracta d'una petita passa de cara al reconeixement de Catalunya en el món de l'esport internacional. I poder parlar de deu federacions esportives catalanes reconegudes internacionalment ja és tota una fita.

No ens enganyem, però. El que s'ha aconseguit fins ara és poc més que les beceroles. Les federacions reconegudes en aquests moments corresponen a esports molt minoritaris, fins i tot desconeguts per a una majoria. Potser per això, els espanyols no hi han donat massa importància i no han utilitzat la poderosa maquinària de l'estat per a boicotejar-ho. Sense deixar de reclamar el ple reconeixement en totes les modalitats esportives, inclosa el futbol, és evident que és més fàcil treballar amb l'estratègia de peix al cove (us sona?), encara que siguin peixets petits.

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Sumem-nos al mapa per un Estat Propi


En una altra ocasió ja parlava dels riscos o de la inoportunitat de determinades campanyes que proliferen en l'àmbit del nacionalisme català. Ara mateix hi ha endegada aquesta campanya que porta per títol "sumem-nos al mapa per un Estat propi" http://www.estatpropi.cat/ . Naturalment, quan em cau a les mans un enunciat com aquest, la primera reacció és adherir-m'hi, cosa que ja he fet. Però immediatament després penso l'interès o l'abast que pot tenir una campanya com aquesta.

No sé quin col·lectiu hi ha al darrere, sembla més una iniciativa de caràcter personal, i estic convençut que està fet amb la millor intenció del món. Però, sincerament, tinc els meus dubtes sobre la seva efectivitat. Sempre que es fa una campanya de recollida de signatures, es passa per unes fases que podríem descriure així: en un primer moment, i com aquell qui res, s'arriba fàcilment a les dues o tres mil adhesions, perquè en l'àmbit dels moviments sobiranistes hi ha una quantitat així de militants inquiets, de gent que està força interconnectada entre sí, i que estan amatents per veure què poden fer o a què es poden adherir; en una segona fase, una mica més lenta, es pot arribar fins als vint o vint-i-cin mil adherits, que seria la quantitat de militants confessos (militants de partits nacionalistes, socis d'entitats netament catalanistes, etc); però a partir d'aquí ja és molt difícil avançar més, o en tot cas es fa molt lentament, ja que una majoria ho viu com una convicció personal, que en tot cas explicita a les urnes però sense cap mena de militància.

Fins arribar a la xifra d'un milió dos-cents mil catalans que es declaren d'una manera o altra sobiranistes, hi ha un llarg camí per córrer, que aquestes campanayes no assoleixen mai. I no solament no assoleixen, sinó que, en quedar-se en una xifra cinqaunta o cent vegades inferior, pot donar la impressió que els independentistes són realment molt menys dels que són en realitat. Per això penso que, abans d'emprendre una iniciativa com aquesta, per bona que pugui semblar a priori, caldria pensar en com es farà arribar a la gran majoria de la població, i amb quins suports previs es compta. Una campanya fallida pot tenir efectes més negatius que positius.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

El traspàs de RENFE perilla de nou


El vicepresident del Govern ha declarat que 'El que no pot ser és que algú pretengui traspassar-nos un problema i espavileu', referint-se lògicament al traspàs de rodalies RENFE previst en l'Estatut i que ja tenia data fixada, a l'inici del 2008. Sembla perfectament lògic que des del Govern no es vulgui assumir a la lleugera el traspàs d'un servei que sembla estar en estat ruïnós. Assumir la responsabilitat de la gestió de rodalies RENFE en la situació actual pot ser molt perillós, perquè els ciutadans esperen que del traspàs se'n derivi una millora efectiva del servei.
És exactament el mateix que va passar, en època del Govern Pujol, quan a Madrid ja els oferien aquest traspàs però sense assumir-ne les deficiències que patia per manca d'inversió.

És per això que ara no té sentit que els convergents critiquin la cautela del Govern que podria fer retardar el traspàs del servei de rodalies. Seria del tot demagògic acusar el Govern d'ineficaç o dir que no té voluntat d'incrementar les competències pel fet de rebutjar o retardar aquesta en concret. De la mateixa manera, fent un xic de memòria, des de l'esquerra s'hauria de reconèixer que les crítiques que llançaven contra els convergents per no haver aconseguit el traspàs durant els seus anys de govern, eren del tot infundades, demagògiques i sense sentit.

Però la política ja se sap que és així, ni uns desaprofitaran l'ocasió per desgastar el Govern, tal com els ho van fer a ells, ni els altres reconeixeran que al capdavall estan fent més o menys el mateix que s'ha vingut fent en els darrers 25 anys.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

La imposició de la majoria


Un dels arguments que esgrimeixen els socialistes bascos per a oposar-se a una consulta popular per tal que el País Basc pugui decidir el seu futur, és que segons ells no seria admissible que una part de la població es veiés obligada a a acceptar una situació amb la qual no està d'acord. I per tant, diuen, la proposta d'Ibarretxe trenca la convivència social a Eukadi. Si no hi ha consens, no es pot tirar endavant la proposta. I ells naturalment ja anuncien que no es prestaran mai a aquest consens.

L'argument resulta tan curiós com fal·laç. No seria admissible segons ells que un 40% dels bascos haguessin d'acceptar una decisió avalada per l'altra 60%, perquè ells se senten espanyols i volen seguir formant part d'Espanya. I no dubten en qualificar la proposta d'antidemocràtica i d'atemptatòria contra la convivència a Euskadi. Deixem de banda els Populars, clarament partidaris de la violència per tal d'aturar les pretensions secessionistes. També és curiós que uns i altres (PSOE i PP) s'entestin a dir que això no és el que vol la ciutadania basca, sinó que de fet el Pla Ibarretxe és més una qüestió interna del PNB. Si fos així, si no és el que vol la ciutadania basca, cap problema: que es faci la consulta i ja es veurà si tenen el suport de la ciutadania o no.

Però és que l'argument socialista és pervers ja d'entrada. Segons ells, si no hi ha un ampli consens, no es pot fer el Referèndum i per tant tot ha de quedar igual com està. És a dir que, si no hi ha consens tot ha de quedar tal com vol el 40% que representen PP i PSOE. I això ho troben més democràtic que si es fes el que pretén el 60%. Però, el poder mediàtic dels espanyols farà creure que evidentment si no hi ha una majoria molt àmplia s'ha de seguir el que vol la minoria, i ho vendrà com la cosa més democràtica del món!

divendres, 26 d’octubre de 2007

Agressió al metro, i complicitat de la justícia


És curiós que un cas com aquest hagi tingut tant de ressò. A vegades, no se sap ben bé per què, un fet que és habitual ens és presentat com a extraordinari, com si escandalitzés l'opinió pública. I és aleshores, i només aleshores, que intervenen les administracions simulant una gran consternació pels fets i presumint d'actuació exemplar. D'agressions com les d'aquell individu al metro, que aquests dies s'han difós a bastament, n'hi ha constantment, sovint molt més greus pel que fa als danys físics a les víctimes; a la pàgina de successos hi solen aparèixer només quan s'ha produït alguna víctima mortal. I la resposta habitual dels jutges, com també ho va ser en aquest cas, sol ser inhibir-se i deixar anar el delinqüent, per evidents que siguin les proves i la seva perillositat.

Val a dir que no sempre actuen així. Quan l'agressor respon a una ideologia diferent a la seva, sigui de caràcter alternatiu, nacionalista, o simplement d'esquerres, aleshores sí que és capaç d'actuar amb contundència, encara que la víctima sigui només una bandera, una foto o un caixer automàtic (s'han dictat sentències de 10 anys per cremar un caixer automàtic!). Quin racisme més repugnant pot induir aquesta gentussa a dictaminar que és més greu ferir una màquina que una persona!. Però és que el jutge sovint no es mira la víctima sinó la coincidència o discrepància amb la ideologia de l'agressor. Per això en aquesta ocasió, com s'acostuma a fer en aquests casos, el jutge va deixar en llibertat immediatament el noi del metro. El que no devia comptar el jutge era que precisament aquesta vegada se li donés tanta importància mediàtica. Ell ja devia saber que normalment no passa res, i les queixes de les possibles víctimes són arxivades sense més ni més, i els mitjans de comunicació miren cap a un altre costat. Però, vés per on, ara, fins i tot les instàncies judicials que sempre havien protegit aquestes actuacions tan irregulars com injustes, ara es veuen obligades com a mínim a simular que s'obre un expedient al jutge.

dijous, 25 d’octubre de 2007

Reaccions no reconegudes


Ja sé que sovint es diu que tota persona honesta hauria de ser capaç de reconèixer els seus errors, que esmenar és de savis, i tot el que vulgueu, però no és menys cert que en afers de vida pública el reconèixer un error implica exposar-se a ser linxat literalment pels mitjans de comunicació, cosa que lògicament aprofiten els adversaris per a procedir a l'enderrocament definitiu. Vull dir que quan algú s'entesta en la"seva" veritat, encara que sigui obvi que no és "la veritat" més acceptada per la majoria, sempre es recorre a l'exigència d'autocrítica, de valentia per admetre que no sempre s'han fet les coses com calia, com si en cas de fer-ho tothom li hagués de reconèixer aquest mèrit i se li permetés esmenar-lo sense ser defenestrat.

Al marge que deu ser propi del gènere humà la negació de la realitat que ens envolta en la mesura que no s'adiu als nostres interessos, no és menys cert que sovint un s'aferra a defensar numantinament les seves posicions per salvaguardar la seva imatge, encara que després la processó vagi per dins i faci el seu camí. Vull dir que és possible que, com va passar amb la Direcció d'ERC en la Conferència Nacional, es doni la sensació de rebatre amb tot el convenciment les crítiques que li plouen d'arreu, però assumint que haurà d'introduir canvis en la seva forma de procedir.

Allà, la direcció d'ERC va evidenciar unes altes dosis d'il·lusió (entenent-la com a derivat de ser uns il·lusos) quan parlaven de fer un Referèndum quan el partit fos hegemònic, i alhora posaven la data del 2014; quan parlaven del principi de legitimitat quan després plantejaven demanar a l'Estat la transferència per convocar el Referèndum; quan plantejaven avançar cap a una majoria social, però sense comptar ni amb convergents ni amb socialistes; quan pretenien fer-nos creure que aquest, el presidit per Montilla, el que assisteix a la celebració del 12 d'octubre, era un govern amb ambició nacional... Jo voldria tenir la il·lusió (suposo que també d'il·lús) que, malgrat l'aparent immobilisme que proclamaven des de la tribuna (alguns fins i tot amb un to proper a l'histerisme), alguna cosa canviï en la direcció del partit, i en la seva actitud al govern de Catalunya.

La petició de dimissió de la ministra Alvarez, per part de Joan Puigcercós en podria ser una mostra. O no.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

La premsa afí a ERC, i la resta

En el transcurs de la Conferència Nacional d'ERC vaig presentar dues esmenes parcials, per a la defensa de les quals se'm va concedir 2 minuts justos. Evidentment, amb aquest temps no vaig tenir temps d'argumentar res. Un dels arguments que jo presentava era la percepció que ERC participava d'un govern amb escassa ambició nacional (que no volia dir que no s'hagués fet res, sinó que globalment donava aquesta impressió. I per recolzar-ho vaig dir que només calia mirar la imatge que donaven de nosaltres, de les nostres propostes i del nostre paper al Govern els mitjans de comunicació. I molt especialment els mitjans de comunicació més afins, o més receptiu de les tesis nacionalistes.

La resposta, gaire bé aïrada, va ser que nosaltres (ERC) no tenim premsa afí, i que per tant no hem de fer cas del que diguin els mitjans de comunicació. I va reblar el clau dient "l'única premsa afí a ERC és ESQUERRA NACIONAL" (l'òrgan intern del partit). És a dir que de la mateixa manera que, segons la versió oficial del partit, el panorama català està dividit entre el bons i els qui no són d'ERC (o que essent-ne són massa crítics), també la premsa està dividida entre la que pot sintonitzar amb les nostres idees (el butlletí intern) i la resta.

Una visió estrictament autista, que de fet ja lliga amb el conjunt de l'argumentació que es va donar en la Conferència. Si, al marge del que digui la gent i els mitjans de comunicació, nosaltres sóm els únics independentistes i els únics que podem portar el país cap a la Independència, la conseqüència lògica és que tota l'estratègia s'ha de basar en el creixement electoral del partit, fins que siguem hegemònics. Aleshores proclamarem la Independència.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Resultat irrellevant de la Conferència Nacional d'ERC

He volgut esperar uns dies per veure com tractaven els mitjans de comunicació la Conferència Nacional d'ERC, perquè al capdavall això és el que arribarà a la majoria dels ciutadans sobre el que s'hi va esdevenir. I, tal com ja pressagiava jo el mateix dissabte dia 20 en aquest Bloc de notes, el que menys va interessar a dins i a fora del Palau de Congressos va ser la proposta de celebrar un Referèndum sobre la Independència el 2014. Tant els debats com els mitjans de comunicació, que ho han reflectit força fidelment, han remarcant com a tema monogràfic la pugna pel poder entre el sector oficialista i els corrents crítics. Hi ha matisos en com s'ha d'analitzar que el Reagrupament de Carretero obtingués un vint-i-pico per cent de suport i els d'Esquerra Independentista més del 40%; per uns és un seriós revés i per altres la direcció es va sortir amb la seva.Però ningú analitza la trascendència que podria tenir que un partit de govern que aspira a la majora estigui disposat a fer un Referèndum per la Independència el 2014.

Sincerament, per mi és irrellevant que aquest procés cap a la Independència estigui capitanejat per un tal Josep Lluís, un tal Joan, un tal Uriel, o si m'ho apureu per un tal Artur. El que no és irrellevant és saber si a partir d'ara el país ja té les bases i el full de ruta necessaris per avançar cap a aquest objectiu, o si tot plegat ha estat un foc d'encenalls, una maniobra interna per tal de situar-se adequadament en la lluita pel poder que continuarà l'any que ve, quan ERC celebri el seu congrés. Els mitjans de comunicació són unànimes en aquest sentit: tot l'interès s'ha centrat en aquests afers domèstics, i algú aventurava que el gran canvi que podria generar aquesta Conferència Nacional del partit seria que Puigcercós desistís del seu desig de desbancar Carod, al menys de moment.

Puigcercós i Carod, aquest diumenge, devien estar mirant la cursa de Fòrmula 1: Alonso i Hamilton barallant-se en una disputa fratricida, fins que arriba un tercer i s'enduu el campionat. Pot ser la gran reflexió d'aquest cap de setmana.

De la resta, de la perspectiva per la Independència que de ser certa comportaria un daltabaix en totes les estructures socials, econòmiques i de tot tipus, tant a Catalunya com a Espanya, ni se'n parla. Senzillament, perquè tal com estan les coses ningú hi dóna cap credibilitat.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Referèndum per la Independència


Insistint en l'enquesta publicada per El Periódico la setmana passada, hi ha una dada molt interessant: un 58'6 % es manifesten a favor que es convoqui un Referèndum sobre la Independència de Catalunya. Després, veiem que, segons l'enquesta, una part d'aquesta gent partidària del Referèndum (un 25% aproximadament, del total de la població enquestada) hi votaria negativament. Això demostra que hi ha també un sector de la societat catalana que no se sent independentista, ni creu que aquesta sigui la millor opció per a Catalunya, però que té prou sentit democràtic com per a trobar correcte que el tema es posi a debat i a votació en Referèndum.

Però és que les preguntes de les enquestes no són mai innocents ni imparcials. En aquest cas la formulació de la pregunta era: "Estaria a favor que es fes un referèndum sobre la Independència de Catalunya?". Una cosa és estar "a favor de fer un Referèndum", que implica una actitud activa o positiva per a facilitar-lo, i una altra és acceptar que es faci si hi ha una majoria que el vol fer, encara que un no en vegi la necessitat perquè no és partidari de l'opció independentista. Per tant, si la pregunta s'hagués fer demanant si "acceptaria que es fes un referèndum", potser encara s'incrementaria molt més la proporció de ciutadans, demòcrates, que essent federalistes o autonomistes no tindrien inconvenient que el tema es posés a votació, per tal de respectar la voluntat de la majoria.

Quan parlem de fer un Referèndum, hem de pensar que haurem de disposar naturalment d'una majoria social disposada a convocar-lo; però també caldria que no hi hagués un percentatge excessiu de ciutadans que s'hi oposés frontalment. Vull dir que hauríem de comptar amb la complicitat dels partits i sectors socials decididament partidaris d'exercir el dret a decidir, però també amb l'acceptació democràtica dels qui en principi no en serien partidaris. El mateix argument que ens fa pensar, i dir, que si no som una majoria hem d'acceptar democràticament el que diguin les urnes, també tenim dret a esperar dels demòcrates catalans no independentistes que tinguin la mateixa actitud en cas que hi hagués una altra majoria.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Federalistes a favor de la Independència

De la mateix enquesta publicada per El Periòdico, i de la qual ja parlava abans d'ahir, se'n dedueix que hi ha un sector important de la població que se sent més identificat amb l'opció federalista que amb l'opció independentista, però que si hagués de votar ara mateix diria que sí a la independència. Segons les dades d'aquesta enquesta, seria un 15'5% de la població. Això vol dir que és un sector de població gaire bé tan important com el que ja se sent identificat amb l'independentisme (un 18%), que se suposa que deu situar-se a l'entorn, com a simpatitzant o com a votant, de formacions polítiques que no es declararen obertament com a independentistes.
Això, hauria de fer pensar a ERC que no pot actuar, si de veritat vol treballar per desvincular el país de l'Estat espanyol, com si fos l'única opció sobiranista existent, com si l'única alternativa (l'estratègia que se'ns proposa oficialment) fos incorporar aquests sectors al si del partit, enlloc de pensar que hem de tenir companys i còmplices en aquest empresa tan ambiciosa d'aconseguir la plena sobirania nacional.

D'altra banda hem de pensar també que hi haurà sectors de la població que poder acabar acceptant opció sobiranista a través d'un referèndum (un 58'6% segons l'enquesta), encara que ells no hi estiguin inicialment predisposats. I és que les diferents propostes de buscar un encaix a Espanya, d'establir formes de tipus federal on es reconegui la nostra identitat nacional, són avortades pels mateixos nacionalistes espanyols. De fet, ja es deia que el que fa guanyar més adeptes per la causa independentista no són els encerts dels dirigents independentistes com els desencerts dels espanyols.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

La Conferència Nacional d’Esquerra


Sembla que ha aixecat força expectació la Conferència Nacional d'Esquerra que es celebra avui mateix. Per molts mitjans de comunicació el principal interès és la morbositat de veure com es resoldrà la pugna entre els sectors oficialistes i els crítics. I, probablement, tindrà molt menys ressò mediàtic el contingut real del text que s'aprovarà, i que inicialment havia de ser un Full de Ruta per portar el país a l'exercici del dret a decidir. Com que les propostes en aquest sentit s'han acabat de desdibuixar del tot, ningú s'agafarà el resultat de la Conferència com un Pla Ibarretxe a la catalana, sinó com un afer domèstic, de pugna pel poder al si d'Esquerra Republicana.

A la Ponència oficial s'hi havia presentat 460 esmenes, dues de les quals a la totalitat. Durant el període de negociacions per a transaccionar esmenes, la majoria de les esmenes parcials s'han pogut incorporar al text oficial, de manera que avui ja només n'arribaran al Ple 28. Això vol dir que la direcció del partit ha fet un esforç per buscar consensos, sens dubte obligat per la tensió que es podia haver viscut si s'haguessin hagut de discutir tantes esmenes, tenint en compte que per als sectors crítics és prioritari demostrar la seva força i, si és possible, tombar la direcció. Vull dir que és molt possible que s'hagin acceptat esmenes, que no s'haurien acceptat en altres circumstàncies, considerant que al capdavall s'aprovarà un paper que després es podrà obviar.
El cert és que arribarem al Ple amb un text molt diferent del proposat inicialment, i al qual ja no podrem fer esmenes. Un text que ha estat millorat en alguns aspectes, però empitjorat en d'altres, des del meu punt de vista. Si inicialment hi havia una confusió entre el que podia ser un Full de Ruta per al país i un Full de Ruta per al partit, ara ja s'ha deixat de banda la idea del Full de Ruta per al país. S'ha ampliat molt l'apartat de propostes programàtiques, com si es tractés d'un programa electoral, però no es diu res de com ho farem per avançar cap a l'objectiu de portar el país a una consulta popular: no es diu què farem quan el Tribunal Constitucional tombi parts importants del ja migrat estatut; ni de com construirem la majoria social necessària per convocar el Referèndum (no s'hi fa ni una sola referència a l'altra força nacionalista que per lògica hauria de ser un aliat indispensable); no es concreta res de com s'aconseguirà el suport de la majoria de la població, més enllà d'insinuar que capitalitzarem (i per tant desvirtuarem) les plataformes sobiranistes existents; no es parla de com avançament, mentrestant, per anar construint espais de sobirania o anar creant estructures d'Estat; tampoc s'hi diu res de les complicitats internacionals que haurien de ser imprescindibles que guanyar-nos la legitimitat (quan es parla de projecció internacional es parla dels Casals Catalans!); i en definitiva, tot es basa en dir que l'important és que com a partir anem creixent fins a assolir ser hegemònics.

divendres, 19 d’octubre de 2007

Votar a favor de la Independència


De tant en tant, com un recurs periodístic més, els mitjans de comunicació encarreguen enquestes sobre la identificació dels catalans, sobre el model de relació amb Espanya, i sobre què votaríem en cas de celebrar-se un referèndum. Això és el que va fer El Periódico dilluns passat, amb uns resultats que potser val la pena valorar. Pot sobtar a algú que només un 18'4% dels enquestats declarin identificar-se amb l'independentisme, quan un 33'9% declaren que votarien a favor de la Independència en cas de presentar-se aquesta possibilitat en un Referèndum.

Ja sabem que el resultat de les enquestes poden variar en funció de la mostra, de com es fa la pregunta, i en definitiva de la ideologia de qui les encarrega. Però, per més imparcial i objectiva que fos aquesta hi ha un altre aspecte important a considerar. Al Quebec de tant en tant es fa aquesta consulta, i els ciutadans tenen la certesa i la tranquil·litat que sigui quin sigui el resultat no hi haurà cap daltabaix, i el tema es resoldria per la via de la negociació, civilitzadament i de forma democràtica. Aquí, quan se'ns presenta la hipòtesi d'un Referèndum, els ciutadans no expressen lliurement la seva opinió, sinó que lògicament ho fan condicionats per l'entorn i les conseqüències que se'n derivarien.
No seria el mateix que la consulta es fes sabent que, si el resultat fos afirmatiu a favor de la independència, l'Estat espanyol acceptaria democràticament el resultat i obriria un procés de negociació per procedir a una separació amistosa, i establint ja les formes de col·laboració i bon veïnatge. O sabent, com sabem ara, que les institucions espanyoles posarien en marxa tota la seva artilleria, política, econòmica, mediàtica, judicial, policial, i fins i tot militar, per avortar el procés i invalidar la voluntat del poble de Catalunya; o amb la incògnita de saber si el sector menys catalanista del PSC, per exemple, faria costat a la voluntat democràtica del poble de Catalunya, encara que hi discrepés, o si faria front comú amb els qui ens neguen el dret a decidir, provocant així una greu fractura social al pais; o sense disposar dels suficients suports i complicitats internacionals que avalessin la legitimitat dels catalans a decidir lliurement...
Però aquests condicionants encara fan, aparentment, més contradictori els resultats de l'enquesta de El Periòdico. En parlarem en un altre moment.

dijous, 18 d’octubre de 2007

Reduir la contaminació a cop de decret


La Generalitat de Catalunya va elaborar un estudi a partir del qual va dictaminar que calia limitar més la velocitat dels vehicles a l'àrea metropolitana de Barcelona per tal de reduir els nivells de contaminació. El ciutadà, que no té els elements suficients per a valorar fins a quin punt pot ser efectiva o necessària la mesura, no té altre remei que creure-s'ho; fins que apareix una entitat prou acreditada en el tema com és el RACC i ho desmenteix rotundament, demostrant que en l'estudi de la Generalitat hi havia errors de càlcul elementals. Barcelona és una de les ciutats europees amb més contaminació, i qualsevol mesura que ens prometin que pot millorar la situació ja ens sembla vàlida.
Ara, però, tenim el dubte de si es tractava d'un farol del Departament Medi Ambient de la Generalitat per tal de poder dir que ells, ecologistes com ningú, ja estaven prenent mesures per millorar l'aire que respirem. Jo mateix, ara farà un mes que en aquest bloc qüestionava que la limitació de la velocitat hagués de reduir automàticament la contaminació que produeixen els vehicles. És més, ja hi afirmava que en determinades circumstàncies alentir el trànsit implica mantenir més temps els cotxes al ralentí, amb la consegüent emissió de més gasos contaminants. El problema no és que s'hagi produït un error de càlcul, cosa ja admesa pel mateix Departament, sinó que aquest error s'hagi produït per manca de rigor i presses a l'hora d'aplicar les noves mesures restrictives. Es parteix de la idea que l'Administració, la que vetlla per la nostra seguretat i pel nostre benestar, és la que ha de controlar-ho i regular-ho tot; o com a mínim controlar i regular els ciutadans, perquè aquest tema es podria resoldre molt més eficaçment regulant i posant limitacions a la indústria de l'automòbil. Agreujat, a més, com ja he dit en alguna altra ocasió, pel fet que des de determinats sectors es parteix d'unes premisses inalterables i inqüestionables, que podríem qualificar de fonamentalistes, i aleshores es fan els estudis o les anàlisis pertinents per tal de justificar la decisió presa a priori.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Delegació del Ministeri a Barcelona


A les escoles rebem constantment informacions i propostes per a fer activitats complementàries de tota mena. Sembla com si hom pensés que a l'escola hem de resoldre tots els problemes que afecten la nostra societat. El darrer que hem rebut (ara ja no deu ser el darrer) és una proposta per a participar en una activitat sobre drogodependències. Una proposta que prové del govern de la Generalitat, aquest govern que alguns s'entesten en fer-nos creure que, formant-ne part els independentistes, ja és un govern nacionalista o amb ambició nacional.

La proposta de la Generalitat consisteix en participar en un joc interactiu en què els alumnes han de fer un viatge virtual per les "Comunitats i ciutat autònomes". Sí, sí, tal com sona, per les Comunitats i Ciutats autònomes del Regne d'Espanya, deixant clar que no ens podem deixar ni Ceuta ni Melilla que són tan espanyoles com el País Basc o Catalunya. Els guanyadors de la fase "regional" viatjaran gratis a Madrid (amb un acompanyant) per participar en la gran final. Allà, a la Capital, hi haurà una sana competició entre les Comunitats i Ciutats autònomes participants, d'on n'haurà de sortir el guanyar "Nacional".

El concurs podria ser una invitació de la Coca-Cola o o d'alguna tronada institució hispànica. Però no, porta el segell inequívoc de la Generalitat de Catalunya, com si es tractés d'una Delegació ministerial més. Naturalment que d'aquesta anècdota no en podem treure conclusions generals, però és un detall més que avala les tesis dels qui creuen que tenim un govern sense ambició nacional, dels qui creuen que aquest govern ni crea massa espais de sobirania ni estructures pròpies d'Estat.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

L’alternativa del Reagrupament en la Conferència Nacional d’Esquerra


Sembla clar que en la Conferència Nacional d'ERC, a celebrar aquest dissabte, hi haurà un pols entre el sector oficialista (enfrontat igualment entre sí per personalismes de poder) i el sector del Reagrupament liderat per Carretero, amb un posicionament de tercera via representat per Esquerra Independentista. Si no ho tinc mal entès, la de Reagrupament serà l'única esmena a la totalitat, amb text alternatiu, a la ponència oficial. Donant un cop d'ull a aquesta ponència alternativa, es constata que més enllà d'unes anàlisis autocrítiques (a partir del moment en què Carretero deixa de formar part del Govern) aporten ben poca cosa més, i en qualsevol cas el seu document no és, ni de bon tros, un full de ruta ni per al país ni per al partit.
Estaria d'acord amb algunes de les crítiques que s'hi fan a la direcció d'ERC, només que els errors de plantejament ja hi eren quan Carretero era Conseller de la Generalitat. El document, a part de tenir un enfoc purament electoralista analitzant el perquè s'han perdut vots en les darreres eleccions acaba amb unes conclusions de molt curta mirada: revisar el pacte del govern d'Entesa, Candidatura de dignitat nacional, i potenciar les sectorials del partit. Proposar, un any després, revisar el pacte de govern em sembla realment molt poc seriós, i només contribuiria a acabar de donar la imatge d'un partit que va a la deriva fent el ridícul com ja vam fer en el referèndum de l'Estatut. La proposta de Candidatura de Dignitat Nacional té de pervers que significaria carregar-se les plataformes sobiranistes existents, que si algun valor tenen és el de no estar vinculades a cap partit (les que no ho estan) i per tant poder erigir-se en portaveus dels qui, al marge de les lluites partidistes, reclamen accions de veritable "dignitat nacional" i propostes més de país que de partit. Finalment, el tema de les sectorials d'ERC em sembla un tema intern irrellevant en un document com aquest.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Exitosa presència catalana a Frankfurt


Tot sembla indicar que la presència catalana a la Fira de Frankfurt ha estat prou exitosa. Sense altra informació que la que donen els mitjans de comunicació, la impressió és que el Govern de la Generalitat, i concretament el Departament de la Vicepresidència de Josep Lluís Carod Rovira i l'Institut Ramon Llull, han fet una bona feina. Lògicament, la valoració dels resultats de la participació catalana a Frankfurt es pot fer des d'òptiques ben diferents: des de qui s'interessarà per la simple presència mediàtica de la realitat cultural catalana a Europa, a qui preferirà valorar amb xifres els nivells de negoci del món editorial a qui va adreçada la Fira, o qui es quedarà amb l'aprofundiment de les relacions entre escriptors catalans i de la resta d'Europa, l'increment de traduccions, etc.

De ben segur que també hi deu haver coses no tan positives: per als alemanys és molt difícil superar les connotacions negatives que els desperta el concepte de nacionalisme; hi pot haver hagut una part de la premsa alemanya o europea que s'hagi estranyat de l'absència d'autors catalans que escriuen en castellà, al marge de la influència dels mitjans espanyols que senten i generen un veritable odi contra tot allò que pugui ser català; i és possible que hi hagi hagut intervencions o activitats no del tot afortunades o reeixides.

Per tant, és possible que des del Govern, i més concretament des del Departament de la Vicepresidència, es magnifiquin els èxits i els encerts, mentre que des d'altres perspectives s'intenti objectivar la realitat dels fets, fent esment dels errors, dels desencerts i de les possibles incomprensions que ha generat la presència catalana a Frankfurt. Tampoc ens ha d'estranyar que els mitjans de comunicació espanyol que vomiten permanentment odi contra Catalunya, contra els catalans i contra qualsevol mostra de la nostra identitat, falsegin una vegada més la realitat amagant els èxits que hi ha hagut a Frankfurt i magnificant-ne possibles errors, carències o contratemps. El que, de veritat, em resulta incomprensible és que alguns mitjans catalans, en un exercici d'autoodi encomiable, hagin seguit aquesta mateixa tònica tan espanyola de falsejar els fets fins a la indignitat per tal de combatre la cultura catalana.

O és que amb aquesta actitud, aquests mitjans pretenen precisament posar en evidència que no es pot considerar com a catalana tota la cultura que es fa a Catalunya?

diumenge, 14 d’octubre de 2007

L’electorat d’Esquerra no vol fugides endavant

Amb aquest titular, Joan Puigcercós analitzava el moment efervescent que viu el ERC en uns moments en què el pessimisme, el desànim i la desconfiança envers els polítics ha calat en sectors importants de la societat catalana. Jo no gosaria erigir-me en portantveu o intèrpret de la voluntat de l'electorat, però podria estar d'acord amb ell en què no ens calen fugides endavant, salts al buit, o tornar a un cert essencialisme de dècades passades. El problema és que la seva actitud a la defensiva sembla més orientada a parapetar-se en l'immobilisme, a continuar amb la mateixa praxi política que ens ha portat al desconcert actual, que a trobar la sortida justa.

Sorprèn la incapacitat de bona part dels nostres dirigents a l'hora d'analitzar el perquè del descontentament que es viu en els sectors nacionalistes (dins del partit i fora del partit). Una incapacitat que els porta a analitzar de forma maniquea tota la problemàtica general del país, sense ni una punta d'autocrítica, considerant en termes fonamentalistes que fora de nosaltres no hi ha salvació. És cert que hi ha una temptació creixent d'apostar per fugides endavant, i de fer volar coloms. Però caldria veure quina part de responsabilitat hi té la direcció d'ERC que no ha sabut compaginar, al meu entendre, la responsabilitat de govern amb els compromisos ineludibles que comporta un pacte en el qual no som majoritaris, amb el manteniment d'una línea coherent amb els nostres principis de fermesa en la defensa dels drets nacionals.
Jo no voldria tornar a aquella època en què tot es reduïda a cridar una i mil vegades la paraula independència, però tampoc em resigno a la manca d'ambició nacional que ha evidenciat aquest govern del qual formem part. Una manca d'ambició nacional en la pràctica de govern que després volem compensar carregant contra els altres, traïdors o botiflers, i fent propostes tan il·lusòries i fora de lloc com les d'afirmar que la nostra estratègia passar per esdevenir la força majoritària i alhora posar una data per a un referèndum, sense haver entès que perquè sigui viable cal haver creat una xarxa de complicitats avui inexistent com a mínim entre les forces més obertament sobiranistes.

dissabte, 13 d’octubre de 2007

No condemnar la violència és delicte?


És realment d'admirar la facilitat amb què els nacionalistes espanyols han aconseguit que sembli normal considerar delicte la no realització de les declaracions que es poden considerar com a políticament correctes. Una cosa és recolzar o aplaudir la violència i l'altra és abstenir-se de fer-ne comentaris, o simplement analitzar-la des d'una perspectiva més àmplia que inclou bàsicament aquells elements que han generat o que han propiciat la violència. Sembla difícil argumentar jurídicament que pot ser un fet delictiu, i per tant punible, el fet de no sortir públicament a condemnar un determinat acte de violència.

Aquesta setmana hi ha hagut dos actes de violència a l'Estat espanyol: un artefacte col·locat al País Basc i un altre al País Valencià. Un ha provocat un ferit i l'altre no, però tots dos han estat actes de violència amb una intencionalitat política clara. Quin criteri ha de seguir la justícia per poder afirmar que la no condemna d'un d'aquests atemptats pot ser delictiva, i que, com pretenen alguns, pot ser causa o motivació suficient per a sol·licitar la il·legalització d'una formació política? Està en funció del ressò mediàtic que hagin tingut els actes de violència, o de la ideologia dels mitjans que se'n fan ressò? Algun jutge gosaria sentenciar que la no condemna d'un acte de violència és un fet delictiu, sigui quina sigui la ideologia dels autors de l'acte de violència i la ideologia dels qui no l'han condemnat?

La sospita que la mesquinesa política de jutjar només en funció de la ideologia dels violents o de les víctimes es trasllada perversament a l'administració de la justícia, és inevitable.

divendres, 12 d’octubre de 2007

De l'11 de setembre al 12 d'octubre

Fa un mes i un dia que els catalans celebràvem la nostra festa nacional, la Diada de l'Onze de setembre. Una diada commemorativa d'una derrota, d'un moment de la nostra història en què per la força de les armes se'ns van arrabassar les llibertats i les institucions pròpies. I defensem la idoneïnat de considerar aquesta data com la nostra diada nacional pel que implica de voluntat de recuperar allò que hi vam perdre.

Ara és el torn dels nacionalistes espanyols, que també celebren la seva diada nacional. Ells celebren, està clar, una victòria guanyada amb la força de les armes i que els va permetre la creació d'un imperi, part del qual s'obstinen encara a mantenir. La idoneïntat d'aquesta data també implica per a ells la voluntat de mantenir la seva conquesta. Dos models de nacionalisme clars. Els uns defensant uns drets i uns elements d'identitat que els corresponen, els altres vanagloriant-se i defensant el dret de conquesta.

dijous, 11 d’octubre de 2007

Cortines de fum i altres banalitats alienes


Aquests dies, parlant amb gent de la direcció del partit en relació a la Conferència Nacional i a les esmenes que he presentat al text de la ponència, he pogut constatar, una vegada més, la visió tancada i esbiaixada que es té de la realitat. No es tracta tant de posicionaments ideològics diferents ni molt menys contraposats, com d'una negativa a veure amb una mica més d'objectivitat el que passa al nostre entorn. Sembla que els vingui de nou que algú els digui que hi ha un fort descontentament en el nacionalisme català (no només a dins del partit) per la política seguida fins ara, i que no es percep cap mena d'ambició nacional tant en aquest govern com en l'anterior.

La resposta acostuma a ser una ratificació del maniqueisme que traspua tot el document de la Ponència: nosaltres som els únics que defensem de veritat la via sobiranista, i per tant hem de basar l'estratègia en enfortir-nos per tal que, quan siguem la força majoritària, puguem plantejar l'exercici del dret a decidir. I el que fa la resta, o són moviments i plataformes satèl·lit que posem al nostre servei (cosa que representaria la mort o invalidació d'aquestes plataformes), o són banalitats i cortines de fum dels altres que no cal tenir en compte. Per entendre aquesta mena de posicions maniquees, i constatar-ne la seva perniciositat, només cal ficar-se en el món del sobiranisme convergent o en el d'altres grups, corrents interns del partit o sectors més radicalitzats, per veure que arreu hi ha gent amb les mateixes visions maniquees, només que adaptades cadascuna a la seva realitat.

Resulta sorprenent (i irresponsable) el menysteniment que desperten al si d'ERC els moviments interns de CDC, amb la seva proposta de "Casa gran del Catalanisme", com ja va passar amb la seva proposta de forçar un nou Referèndum en cas de retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional. És exactament igual que el menysteniment que desperta en determinats sectors de la direcció de CDC (no en tots) la proposta d'avançar cap a una consulta popular el 2014, o la visió sovint catastrofista que es fa des de determinats sectors del Reagrupament, i no cal dir dels entorns més radicals (CUPS...). El problema no està en dilucidar quin maniqueisme és el bo, sinó en desterrar aquestes visions tancades i entendre que cal teixir una xarxa de complicitats, perquè totes i cadascuna d'aquestes visions del sobiranisme són imprescindibles per a assolir l'objectiu final. Propostes com les de la Jornada per al Futur Institucional de la Nació Catalana, a iniciativa d'Òmnium Cultural, haurien de contribuir a acostar posicions, i traçar conjuntament les grans línies de futur per al país.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

On són la dignitat i l'ambició nacionals?


Fa uns dies el Ministre de Cultura espanyol manifestava que es querellaria contra l'IEC per haver emprat el terme Països Catalans en una exposició commemorativa del seu centenari. Atenia així a les protestes encetades per la premsa ultra (en aquest cas l'ABC) i recolzades lògicament per PP, el mateix partit que s'inhibeix quan es produeixen (de forma permanent i impune) agressions físiques a entitats i persones que volen expressar la seva catalanitat. I el dia 4 d'octubre la magistrada Ana Ingelmo, obligava a a canviar de llengua i a parlar en espanyol a un testimoni en el cas de l'homicidi de Josep Maria Isanta, a Berga. És un dia a dia, al qual ja ens hem acostumat, sense que es generin excessives reaccions ni per part de la societat ni per part de les nostres institucions.

No sé si les amenaces ultres i del Ministre han tirat endavant, com tampoc sé la reacció de l'IEC. Espero que hi hagi la suficient dignitat per part de la màxima institució cultural catalana com per obviar aquesta mena d'agressions, i que no facin com els responsables de Catalunya Ràdio que aviat van cedir a les pressions de l'extrema dreta per a readmetre una persona que no complia els requisits per a exercir la seva funció en aquest mitjà. En el cas de la magistrada del cas Isanta, que va simular desconèixer la legislació vigent que permet declarar en la llengua oficial de Catalunya, o que coneixent-la se la saltava a la torera (se'n diu prevaricació, d'això?), ha estat l'Associació de Juristes en Defensa de la llengua pròpia la que ha sortit en defensa de la legalitat i de la llengua catalana (declarada il·legal per aquesta magistrada) anunciant que posaria una denúncia davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Si els fets haguessin anat a l'inrevés, que un magistrat hagués impedit a un testimoni expressar-se en castellà, hi hauria hagut un escàndol majúscul, el Consell General del Poder Judicial hagués intervingut immediatament sancionant el magistrat en qüestió, i el TSJC hagués admès a tràmit qualsevol denúncia i resolt amb celeritat i contundència el cas, i per suposat ningú, ni partits ni institucions hauria sortit en defensa de l'hipotètic magistrat.

Per suposat que, amb els escassos recursos de què disposen, les entitats cíviques catalanes i valencianes intenten respondre a les agressions que pateix la cultura catalana al País Valencià, i que entitats com l'esmentada Associació de Juristes fan una magnífica tasca en defensa de la llengua. Però, i les nostres Institucions? Quina és l'actitud i la resposta del Govern català?. Algú potser em dirà, i jo ho desconec, que per sota mà o discretament ja s'han fet algunes gestions prop del Ministeri de Cultura o dels organismes de l'àmbit judicial pertinents per tal d'evitar que continuïn aquestes agressions contra la cultura catalana. Però de ben segur que els catalans voldríem veure en el nostre govern una actitud més ferma i decidida, pública i oficial, en la defensa dels nostres drets i de la nostra identitat, voldríem veure en els nostres representants una actitud de més dignitat i ambició nacional.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Birmània, dues visions


Les imatges que ens arriben de Birmània són certament esfereïdores, com ho són sovint les que ens arriben d'altres indrets del món, i ho podrien ser molt més si l'interès periodístic ens acostés a altres móns i conflictes oblidats. Però hi ha un aspecte que em crida especialment l'atenció. Són les dues visions que ens acostuma a donar TV3 d'aquesta mena de conflictes, com si no entressin en col·lisió entre sí: La visió més oficialista dels noticiaris al costat de la visió més real i incisiva del 30 minuts.

Mirem el noticiari i ens passen les imatges de la repressió militar contra el poble birmà, sempre de lluny (perquè el règim no permet lògicament l'enregistrament de les seves atrocitats), presentant-nos una dictadura que actua amb mà de ferro per controlar la situació. No es parla de crims ni de terrorisme, sinó simplement d'excessos de l'exèrcit, remarcant que s'han anat apaivagant els moviments de protesta; es parla de les limitacions de la llibertat d'informació, fins que d'acord amb aquestes mateixes limitacions es deixarà de parlar del conflicte. Però tampoc es parla del paper de la comunitat internacional, més enllà de les lentes i ineficaces gestions que es fan a les Nacions Unides.
Tot seguit, mirem el 30 minuts i se'ns presenta una realitat molt més esfereïdora, no ja per la brutalitat del règim sinó sobretot per la complicitat de la comunitat internacional. Si hem de donar per certes les informacions que ens donen en aquest programa, el lògic seria que es posés en marxa el Tribunal Penal Internacional, que es trenquessin relacions diplomàtiques i comercials amb un règim terrorista d'aquestes característiques, i que es centressin tots els esforços per socórrer la població agredida i detenir els autors i còmplices de tants assassinats. Però, no. Hi ha massa interessos en joc: Rússia i Xina sempre han estat bons aliats del règim Birmà, França i els Estats Units hi tenen massa interessos econòmics... El terrorisme deixa de ser punible quan és rendible. Els governs occidentals no tenen cap mena d'inconvenient a l'hora de tractar amb el règim birmà i de rebre amb honors els seus representants. I sobretot, no tenen cap mena d'inconvenient per establir-hi relacions comercials, i proveir el règim de material militar i antidisturbis.
El 30 minuts, un cop a la setmana, és oblidat fàcilment per la reiteració dels noticiaris en què els col·laboradors del règim terrorista són presentats com a honorables homes d'Estat.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

La solució per a l'Aeroport ja és acceptable?

En determinats medis nacionalistes ha sorprès la poca o nul·la reacció que hi ha hagut davant l'anunci fet per AENA en referència a l'adjudicació de la nova Terminal Sud de l'Aeroport del Prat. Alguns s'explmaven dient que, en coherència amb aquell acte del 22 de març organitzat per la Cambra de Comerç, ara s'hauria d'haver sortit a la palestra, perquè és evident que la solució salomònica aquí pren tot el seu sentit més literal. I fins i tot algun mitjà de comunicació nacionalista es preguntava com s'ho havia fet la Ministra Àlvarez per a comprar el silenci dels empresaris catalans.

És possible que hi hagi tanta ingenuïtat?
Costa de creure que algú es pensés seriosament que aquella trobada del 22 de març a la seu d'IESE, on s'hi aplegà la Cambra de Comerç, Foment del Treball, el RACC, i una bona representació del món econòmic català, suposés un gir respecte a la posició de submissió habitual fins aleshores. Algú, com per exemple els autors de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana...", ho presentaven com si la força dels fets (escandalosos, certament) hagués fet obrir els ulls a l'empresariat català.

En els meus comentaris publicats el mes d'agost ja advertia que no es podia ser tan il·lús (com pot ser que els nostres dirigents tinguin una visió tan escassa i primària de la realitat?). Ja feia notar que més que una anàlisi seriosa era un muntatge per a fer-s'ho venir bé: com que l'argument era que nosaltres tenim la raó, fins i tot els empresaris catalans (majoritàriament votants del PP) acaben venint-nos al darrere, si no per convicció ideològica per la força de la realitat (la que nosaltres hem dibuixat a la nostra manera). I així ens va.

Ara, el Ministeri ha resolt el tema de l'Aeroport de Barcelona, consolidant-lo com un aeroport satèl·lit del de Madrid, beneficiant lògicament Iberia perquè és l'empresa que millor lidera la centralització del panorama aeronàutic espanyol. I no reacciona l'empresariat català, avesat i conformat amb el pont aeri (i si convé traslladar alguna seu central a la capital d'Espanya, tampoc se'n fa problema), però tampoc reacciona el nostre govern, submís com sempre als designis del poder central.

Això sí, després, en les discussions internes del partit, competirem ridículament per veure qui és més independentista.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Campanya pel Català a Europa

Sovint ens arriben des de llocs ben diversos campanyes a favor de la llengua, en defensa de la nostra identitat, per la preservació del territori, o per protestar contra qualsevol acció que podem considerar injusta. Sovint també, sense entrar en matisos, podem estar-hi d'acord i per tant ens hi solidaritzem adherint-nos a la campanya. És el que m'ha passat ara, en adherir-me a la campanya endegada des d'Eurotribune a favor del "Català a Europa". http://www.eurotribune.eu/popups/campanya.asp?idioma_activo=1
Envio la meva adhesió, convençut que no podia fer altra cosa, però tinc els meus dubtes sobre l'eficàcia i l'oportunitat d'aquesta mena de campanyes.

La campanya és per demanar "al Ministeri d'Afers Exteriors espanyol que incloga el català, l'euskara i el gallec al Tractat Europeu que es discutirà les properes setmanes, així com, també, que estes llengües siguen incorporades de ple dret a la llista d'idiomes oficials de la Unió Europea..." Probablement ja no en sabré gaire res més del resultat de la campanya, que pot passar bastant desapercebuda més enllà dels cercles habituals. I és possible també que el resultat sigui discret o, com a mínim, que no assoleixi l'adhesió massiva que sembla que hauria de despertar una iniciativa com aquesta, que de ben segur comparteix una àmplia majoria de la població del país. Ja sé que tothom té tot el dret d'endegar una campanya si ho creu convenient, però la realitat és que massa sovint apareixen aquesta mena de campanyes fruit d'una iniciativa molt localitzada, sense un suport o un acord previ de sectors més representatius de la societat catalana. El resultat sol ser decebedor per la migradesa dels resultats obtinguts, i que sovint no tenen massa transcendència pública.
Però també pot ser desencoratjador per als mateixos que l'han iniciada en veure que tot i la raó que els empara la iniciativa no desperta l'entusiasme que ells mateixos hi ha posat. Pot arribar a cansar al ciutadà que, al marge de la seva coincidència amb la proposta que se li fa, veu que no serveix de gran cosa anar signant adhesions aquí i allà. I, al capdavall, potser estem gastant un recurs que pot ser realment útil en determinats moments.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

La detenció d'abertzales forma part de la campanya electoral


Resulta veritablement insultant que en el debat sobre la configuració de l'Estat apareguin individus defensant les seves posicions ultres en nom d'un suposat "Estat de dret". Al marge que aquest Estat tampoc seria el meu, en cap cas es pot anomenar Estat de dret a aquesta mena de conxorxa de poders fàctics i no fàctics. La mateixa elaboració de la llei de partits feta per a perjudicar o il·legalitzar una determinada força política ja era una vulneració d'un principi jurídic en la mesura que no es tracta d'una llei per a ser aplicada al conjunt de la ciutadania sinó feta ex professo per a un determinat col·lectiu. Però és que la seva aplicació, i les accions arbitràries de la justícia en funció de l'afany de protagonisme de cada jutge o de l'interès del partit amb el qual simpatitzen no permeten parlar d'altra cosa que de prevaricació com a sistema i de corrupció generalitzada.

A què vénen ara aquestes detencions generalitzades de dirigents de la il·legalitzada batasuna, quan fa anys que estan actuant públicament, amb més o menys entrebancs, quan repetidament se'ls ha impedit fer determinades accions en nom del partit però sense detenir-los, quan la mateixa justícia espanyola ha dictaminat que la il·legalització de l'organització no conculcava els drets individuals dels seus membres, quan el que estava en discusió era si altres grups o partits podien reunir-s'hi de forma oficial? Res de nou, ni res no ha canviat, excepte l'escenari polític.
Al PSOE li interessa ara, de cara a les eleccions generals, recuperar el vot ultranacionalista espanyol que podia haver perdut durant la treva d'ETA. A més, d'alguna manera o altra havia de respondre a les intencions d'Ibarretxe de fer una consulta al poble basc. I per tant ha posat en marxa tota la seva maquinària electoral: els membres del seu govern, prometent i tapant forats arreu; els militants del seu partit, fent actes explicatius arreu del país; els mitjans de comunicació que controla i els periodistes afins, fent que recuperi la imatge d'home fort que per damunt de tot defensa la sacrosanta unitat de la pàtria; i l'aparell judicial, el que controla, que es posa al seu servei, encara que sigui amb mesures insostenibles des del punt de vista jurídic.
En aquest cas pot jugar fort, perquè sap que no serà el PP el qui l'acusi de corrupció o de prevaricació (en tot cas l'acusarà de no haver-ho fet abans). Les lleis, l'Estat de dret, els principis democràtics i el respecte pels drets individuals (dels col·lectius ja ni en parlo), se'ls passen pel forro. Qualsevol demòcrata s'hauria de sentir avergonyit de pertànyer a un Estat on la corrupció ha arribat fins a aquests extrems. A nosaltres ens queda el consol, o el desconsol, de pensar que el nostre Estat ni tan sols no pot ser corrupte.

divendres, 5 d’octubre de 2007

No ens cal el Constitucional per posar-nos de genolls


Un espectacle depriment ens donen els nostres governants, dia sí dia també, gestionant a la deriva el poder que els ha atorgat la ciutadania. S'elaboren lleis i reglaments o es prenen decisions, sovint de forma improvisada, que després no es gosen aplicar o que finalment s'han de retirar davant la pressió mediàtica. No hi ha dubte que el Tribunal Constitucional retallarà el text estatutari, i que per tant limitarà sensiblement la capacitat d'autogovern de Catalunya. Però no és que aquest organisme controlat pel PP, amb la connivència del PSOE, es vegi amb cor de retallar i condicionar l'autogovern, davant la passivitat i la indolència del Govern de la Generalitat, sinó que per fer-nos ajupir el cap també s'hi veu amb cor, i se'n surt, un mitjà de comunicació com El Mundo. El diari ultra, una vegada més, s'ha sortit amb la seva i ha fet rectificar una decisió presa per Catalunya Ràdio en reclamar a una periodista capacitació professional per exercir en aquest mitjà.

Potser, caldria demanar-se prèviament a qui se li va ocórrer contractar algú, per a una feina basada en l'expressió oral, que no està capacitat per a exercir la seva tasca. Á quina emissora espanyola contractarien a un locutor o a un col·laborador que no fos capaç d'expressar-se en castellà!. La contractació de l'escriptora Cristina Peri Rossi per a un programa de Catalunya Ràdio era una vulneració dels reglaments que té establerts la Corporació Catalana. Es tracta d'una simple qüestió de capacitació professional, perquè en aquest mitjà es treballa amb la llengua, i per tant ha de ser un requisit indispensable com ho és exigir que se sàpiga de medicina per exercir de metge.

Resulta, però, que l'aplicació de la lògica més elemental que s'aplica arreu del món i el compliment de la normativa vigent no agrada al diari el Mundo. I el poder d'aquest diari és molt més important que la capacitat de decisió del Govern i de les pròpies normatives; o millor dit, el Govern de la Generalitat li atorga a aquest mitjà una autoritat i una capacitat de fiscalització tal que, obedient i submís, fa rectificar la direcció de Catalunya Ràdio, readmetent la periodista en qüestió. Per posar-nos de genolls no ens cal la decisió del tribunal Constitucional.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Drets socials, drets nacionals

En política, estem avesats a sentir, i sovint a formular, unes frases grandiloqüents que poden sonar més o menys bé, però que estan mancades de sentit, de realisme o de claredat. Per exemple, quan volem emfatitzar que la nostra posició és nacionalista i és d'esquerres, sentim i llegim frases com aquestes "Els drets socials són indestriables dels drets nacionals, i els drets nacionals són indestriables dels dret socials". Aquest és un error que ja fèiem quan érem a Nacionalistes d'Esquerra.

No em refereixo, està clar, a què sigui un error defensar alhora els drets nacionals i els drets socials, sinó que l'error està en barrejar-los i sobretot en condicionar els uns als altres. Una cosa és que els nostres objectius siguin múltiples, i que per tant treballem en ambdues direccions, i l'altra és que excloguem com a companys de viatge els qui no comparteixin tots dos objectius. Cosa que tampoc és certa, perquè a l'hora de la veritat no tenim cap mania per associar-nos amb els qui podríem compartir una visió social progressista, però que hi discrepem frontalment a l'hora de defensar els drets nacionals, mentre que fem escarafalls per associar-nos amb qui podríem compartir una visió nacionalista, encara que diferim pel que fa al model social.

Podem dir que nosaltres aspirem a fer dels Països Catalans una nació lliure, i que dins d'aquesta nació, en la qual segur que hi haurà sectors més conservadors i sectors més progressistes, nosaltres ens situarem en l'espai de l'esquerra. Podem dir que nosaltres defensem una via sobiranista des d'una perspectiva d'esquerres. O fins i tot podem dir que, assolits els objectius nacionals, ens seria més fàcil defensar els drets socials. El que no podem dir és que ambdues coses són indestriables, perquè seria tant com dir que són inviables. No sé si finalment ens en sortirem com a país, si podrem satisfer això que anomenem drets nacionals, però en qualsevol cas, només serà possible si ho fem plegats, dretes i esquerres. Perquè en qualsevol hipòtesi de futur, amb un major o menor grau de reconeixement dels nostres drets nacionals, sempre hi haurà al país una diversitat ideològica. Crear una majoria social que opti per la sobirania, forçosament transversal, ha de ser per nosaltres un objectiu paral·lel, però no vinculat o condicionat, a la permanent tasca de defensa dels drets socials.

Podem treballar plegats amb altres grups d'esquerres per a defensar els drets socials, però forçosament haurem de treballar plegats amb les altres forces nacionalistes per defensar els drets nacionals. Negar-s'hi, com sembla que fan alguns dirigents d'ERC, és boicotejar qualsevol procés cap al reconeixement dels nostres drets nacionals.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Frau, estafa o presa de pèl en la Sanitat pública?

Des de fa molt de temps, les llistes d'espera en la sanitat pública catalana són el punt més negre d'aquest servei tan bàsic per als ciutadans. Per a una visita, algun tipus d'exploració o prova més sofisticada i ja no diguem per a una intervenció, sovint els temps d'espera són exagerats. Tots els governs diuen que ja estan treballant per a reduir aquestes llistes d'espera, però la gent continua trobant-se en el dilema de si és prudent esperar el temps que assigna la sanitat pública o si no queda altra solució que optar per la privada. Això els que poden, està clar.
Per això, es diu que des de l'administració, d'acord amb els interessos privats, sempre s'ha procurat mantenir unes certes deficiències en el Sanitat Pública, per tal d'afavorir la privada. En qüestions de salut, quan a algú li diuen que haurà d'esperar mesos per a una visita, per una ressonància o un escàner, o per a una operació, la gent no se la juga ni s'està de romanços; i, si pot, acudeix a la privada. Ës ben habitual que tot i tenir la tarja de la seguretat social, hom disposi d'alguna assegurança privada o estigui apuntat a alguna mútua, a part de fer ús de consultes i tractaments de caràcter privat. Això ja ve de lluny i no sembla que porti camí de resoldre's, malgrat les promeses que també vénen de lluny. Més aviat sembla que es vulgui donar un pas més en la direcció contrària. En determinats centres hospitalaris de caràcter públic, cada vegada més amb formes de gestió privada, s'hi fan també visites, exploracions i intervencions privades. Diuen que és per a rendibilitzar els recursos públics.
Però si abans, quan algú anava a l'Hospital de referència i li deien que havia d'esperar mesos per a poder-lo atendre, optava per acudir a un centre pivat, ara es pot trobar amb què és el mateix centre públic de referència el que li ofereix, si no vol esperar tant de temps, fer-ho allà mateix en un termini molt més curt, però pagant. És a dir, que és el propi centre públic el qui allarga els temps d'espera dels qui hi acudeixen per la Seguretat Social, per tal de reservar espais per si algú vol optar per fer-ho privadament.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Republicans i antimonàrquics


Esquerra Republicana de Catalunya és, pràcticament, l'únic partit català que es declara obertament com a no monàrquic. I, malgrat tot, no n'ha fet mai una qüestió prioritària, cosa que em sembla del tot assenyat i correcte. Si en algun moment hi ha hagut algun tipus d'acció antimonàrquica, no solament no ha sorgit d'ERC, sinó que més aviat se n'ha hagut de desmarcar, com ha passat amb els fets que es van iniciar a Girona i que gràcies a la premsa espanyola han anat fent bola de neu arreu del país. Si més no resulta curiós que la maquinària de l'Estat hagi de fer una contraofensiva en defensa de la monarquia quan, frontalment, només és posada en qüestió per sectors molt radicalitzats (amb tots els respectes que em mereixen) i, en tot cas, extraparlamentaris.

El Govern de la Generalitat, del qual participa Esquerra, ha condemnat les accions de protesta antimonàrquica i ha demanat respecte per la monarquia. Entenc que Esquerra, tot i que potser és el que li demanarien determinades bases, no podia sortir amb estirabots posant-se de ple al costat dels qui cremen fotos pel carrer. Però, en tot cas, m'ha semblat una actitud excessivament cautelosa i poc valenta en limitar-se a dir que cremar unes fotos no s'ha de considerar un delicte, cosa que també han dit altres partits que no es declaren republicans. Sense que aquest hagi de ser un tema cabdal en l'agenda política d'Esquerra, entenc que potser sí que començaria a ser hora de posar la qüestió damunt la taula. D'alguna manera, trencar un dels tabús d'aquest Estat del qual ens volem alliberar, i que ells mateixos reconeixen que és una de les garanties de la sacrosanta unitat.

Per exemple, quan surt el rei i els partits nacionalistes espanyols (PSOE-PP) cantant les excel·lències de la monarquia com si aquesta fos sinònim de democràcia, potser caldria recordar, a part de la procedència franquista del monarca, la seva actitud davant de fets com el 23-F. Ja n'hi ha prou de tantes mentides sobre el que va succeir aquell dia: el Rei va sortir en defensa de la democràcia, ja de matinada, quan devia veure que el cop no tenia possibilitats de tirar endavant. Fins i tot admetent que ell no hi estigués directament implicat (cosa que molta gent es permet de posar en dubte), és evident que la seva actitud va ser de pura covardia, d'incapacitat i de falta de decisió a l'hora de defensar les institucions democràtiques.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Incoherència o perversió ?

Durant la campanya electoral d'ara fa un any, l'esquerra però especialment els socialistes catalans carregaven durament contra les propostes d'Artur Mas per considerar-les retrògrades i representatives d'una política descaradament de dretes. La idea de donar xecs generalitzats per a determinats serveis públics, que després es poden fer servir utilitzant aquests serveis públics o acudint als privats, no era precisament una idea esquerranosa. Tampoc es podia esperar que de CiU sorgissin propostes d'esquerres, està clar.

Però, heus aquí que a les envistes d'una nova contesa electoral ara és Zapatero qui fa propostes que semblen calcades de les d'Artur Mas.
Tres reflexions ràpides sobre aquest fet que no és nou en política:
Els socialistes catalans seran coherents amb el que deien abans i continuaran dient que aquesta pràctica dels xecs és retrògrada i representativa d'una política descaradament de dretes? O quan la fan ells ja deixa de ser de dretes?
Els convergents carregaran ara contra les propostes socialistes, o els acusaran d'electoralisme? O bé els acusaran de plagi i demanaran drets d'autor?
I finalment. Des dels socialistes, però també des d'Esquerra, sovint es cau en el maniqueisme d'imaginar que a l'arc parlamentari hi ha dos blocs diferenciats, el de la dreta i el de l'esquerra. I que per tant, no seria coherent, per exemple, que Esquerra pactés amb un partit que és tan de dretes i retrògrada que proposa coses com les ajudes en forma de xecs. A Madrid, PP i PSOE s'acusen alternativament de copiar-se els uns als altres el programa de política econòmica, i ara Zapatero plagia el programa de CiU. A la pràctica, les polítiques que es poden fer des del govern no tenen massa marge de maniobra, i sovint les diferències són més de matís, de gestos, o basades en aspectes més aviat simbòlics.
Sens dubte que hi ha molta incoherència en la política. Tanta, que arriba un moment que ja no es pot parlar d'incoherència, sinó de perversió.