Aquests dies, parlant amb gent de la direcció del partit en relació a la Conferència Nacional i a les esmenes que he presentat al text de la ponència, he pogut constatar, una vegada més, la visió tancada i esbiaixada que es té de la realitat. No es tracta tant de posicionaments ideològics diferents ni molt menys contraposats, com d'una negativa a veure amb una mica més d'objectivitat el que passa al nostre entorn. Sembla que els vingui de nou que algú els digui que hi ha un fort descontentament en el nacionalisme català (no només a dins del partit) per la política seguida fins ara, i que no es percep cap mena d'ambició nacional tant en aquest govern com en l'anterior.
La resposta acostuma a ser una ratificació del maniqueisme que traspua tot el document de la Ponència: nosaltres som els únics que defensem de veritat la via sobiranista, i per tant hem de basar l'estratègia en enfortir-nos per tal que, quan siguem la força majoritària, puguem plantejar l'exercici del dret a decidir. I el que fa la resta, o són moviments i plataformes satèl·lit que posem al nostre servei (cosa que representaria la mort o invalidació d'aquestes plataformes), o són banalitats i cortines de fum dels altres que no cal tenir en compte. Per entendre aquesta mena de posicions maniquees, i constatar-ne la seva perniciositat, només cal ficar-se en el món del sobiranisme convergent o en el d'altres grups, corrents interns del partit o sectors més radicalitzats, per veure que arreu hi ha gent amb les mateixes visions maniquees, només que adaptades cadascuna a la seva realitat.
Resulta sorprenent (i irresponsable) el menysteniment que desperten al si d'ERC els moviments interns de CDC, amb la seva proposta de "Casa gran del Catalanisme", com ja va passar amb la seva proposta de forçar un nou Referèndum en cas de retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional. És exactament igual que el menysteniment que desperta en determinats sectors de la direcció de CDC (no en tots) la proposta d'avançar cap a una consulta popular el 2014, o la visió sovint catastrofista que es fa des de determinats sectors del Reagrupament, i no cal dir dels entorns més radicals (CUPS...). El problema no està en dilucidar quin maniqueisme és el bo, sinó en desterrar aquestes visions tancades i entendre que cal teixir una xarxa de complicitats, perquè totes i cadascuna d'aquestes visions del sobiranisme són imprescindibles per a assolir l'objectiu final. Propostes com les de la Jornada per al Futur Institucional de la Nació Catalana, a iniciativa d'Òmnium Cultural, haurien de contribuir a acostar posicions, i traçar conjuntament les grans línies de futur per al país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada