(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Aquest cap de setmana, de la mà de Solidaritat, una delegació de Bildu recorre diverses poblacions catalanes per tal d’explicar la seva experiència. Tot i que els amfitrions ja advertien que els processos i les situacions del País Basc i de Catalunya eren ben diferents, a ningú se li escapa que forma part de la tradicional fascinació que sempre ha provocat en el món independentista català la lluita del poble basc. Una fascinació de la qual no n’havia quedat exclosa ni la lluita armada.
No cal dir que sempre és bo conèixer la realitat d’altres països i, per què no, procurar treure’n el màxim d’idees que ens puguin ser útils. Altra cosa seria pretendre establir un mimetisme i, pitjor encara, elaborar-ne un patró a partir del qual es discernís entre el que són les estratègies adequades i les que no. De fet, els intents de reproduir a Catalunya el model de lluita armada a la basca va fracassar perquè hi faltava el suport, la connivència o la comprensió que sí que tenia abans al País basc.
Després d’un període en què semblava que havia minvat aquesta atracció pel model basc, l’eclosió de Bildu n’ha despertat de nou l’interès i alguns sembla que hagin trobat la pedra filosofal que ens ha de treure de l’atzucac: una gran coalició que aglutini tot l’independentisme. A part que no és cert que Bildu fos la gran coalició independentista, sinó el resultat d’una cadena de prohibicions i desencerts dels unionistes, hi va tenir un paper fonamental la valentia d’EA d’apostar fort per la via rupturista. Una EA, no ho oblidem, que també havia compartit Govern amb els socialistes bascos, i que venia de patir una de les davallades més severes que n’amenaçaven la seva supervivència.
A part dels dirigents abertzales de l’antiga Batasuna que n’havien quedat exclosos per llei des d’un principi, i d’Aralar que feia el seu camí per una altra banda, hi havia els membres de plataformes que havien impulsat altres temptatives, com ara SORTU, i que finalment també n’havien quedat al marge. És a dir que la proposta electoral, amb noms i cognoms, que va obtenir un èxit esclatant podia haver estat tota una altra, i no tant per la voluntat de la mateixa societat basca sinó per les maniobres antidemocràtiques dels espanyols. D’alguna manera, l’èxit esclatant de Bildu és més equiparable al punt més àlgid d’Esquerra, amb Josep Lluís Carod Rovira al capdavant, justament en el moment en què és víctima d’un intent de linxament per part dels mitjans polítics i mediàtics espanyols.
Vull dir amb això que la creació de Bildu, com en el seu moment ho va ser el Partit Comunista de les Terres Basques o l’Acció Nacionalista Basca, no és un procés d’unificació ni tan sols de coalició de les diferents forces independentistes basques sinó la consciència inequívoca de formar part d’un mateix projecte nacional. Si Herri Batasuna no hagués estat il·legalitzada, EA probablement s’hauria presentat pel seu compte amb uns resultats discrets, de la mateixa manera que abans tampoc hauria ressuscitat ANB que era un partit sense cap estructura ni militància activa. En aquest cas EA, arriscant-se a quedar exclosa del mapa polític, va tenir l’audàcia i el convenciment que havia de posar la seva organització al servei de la causa, de la mateixa manera que la resta de formacions descartades i en general el món abertzale basc els van reconèixer sense fissures el paper de representants d’aquell moviment que els nacionalistes espanyols torpedinaven a cada pas.
Aquí ens afartem de reiterar la imperiosa necessitat d’anar cap a una gran unió de l’independentisme, però blasmant primer els qui d’alguna manera ja ocupen aquest espai per crear cada vegada una nova plataforma “unitària” de la qual se n’escindeix de seguida una part que considera que no hi té el pes que es mereix. El model seguit per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament és literalment el contrari del seguit per Bildu: els uns foragiten els dissidents o es formen a partir d’escissions, sense arribar a acords ni amb els companys d’escissió, en un afany de protagonisme desmesurat, mentre que els altres posen a disposició del país la seva organització i el conjunt del món abertzale els ho reconeix amb un suport incondicional.
És aquesta consciència de formar part d’un mateix projecte nacional, tant se val quines siguin les sigles, i sense necessitat de compartir-ho tot, estar d’acord amb tot, ni de voler trobar immaculat el seu historial, el que hauríem d’aprendre de la realitat política basca.
diumenge, 31 de juliol del 2011
dissabte, 30 de juliol del 2011
No s’han de demanar responsabilitats?
Mitjans de comunicació i politics estan tan avesats a donar per fet el seu discurs que ni s’entretenen a raonar-lo ni a explicar-lo amb detall, ni a contrastar o escoltar les argumentacions de l’adversari. El tema de les retallades s’ha enfocat com una qüestió global, per a uns una imperiosa necessitat vista la magnitud de la tragèdia i per als altres un desballestament de l’estat del benestar inacceptable. Fora que algú faci un plantejament trencador amb el sistema, cosa que ni en broma no insinua ningú de l’arc parlamentari del PP a IC-V, els números són els que són i per algun lloc s’ha de començar. Altra cosa és fer un plantejament trencador no tant amb el sistema sinó amb la submissió a l’Estat que ens espolia i ens impedeix qualsevol possibilitat de reeixir com a país; però aquesta tampoc és l’opció com a mínim de les tres principals forces polítiques de Catalunya, avui per avui.
Com a mesura immediata, i havent de fer front a les amenaces de les fraudulentes Agències de qualificació que fan la valoració del risc del deute en funció dels interessos especuladors per als quals treballen, sembla inevitable que totes les administracions s’ajustin el cinturó. Però, alhora, potser caldria pensar també en demanar les responsabilitats dels gestors que ens han portat fins aquí. Com pot ser que a partir de les darreres eleccions municipals aparegui una llista d’una cinquantena de municipis catalans que estan al punt de la fallida? Com s’ha arribat a aquest punt sense que els anteriors administradors (del color polític que sigui) no se n’haguessin adonat abans i no haguessin començat a frenar la despesa? Com és possible que se’ns digui ara que hi ha serveis d’urgència que es mantenien, amb tot el cost que això suposava, amb una mitjana que no arriba ni a un servei per torn (se suposa que de nit)? I el mateix pel que fa a ambulàncies que romanien aturades la major part del dia, o de la nit? Com és possible que s’hagi mantingut amb diners públics durant dos anys un centre hospitalari amb una mitjana que ben just si arribava als deu malalts ingressats, quan a quatre passes hi havia un altre centre públic de referència?
Estic radicalment en contra de les retallades, perquè Catalunya com a país tindria recursos suficients si no fos per l’espoli a què està sotmès el país en mans d’Espanya. Per tant, la posició més raonable, més lògica i més eficaç és la d’afrontar decididament la qüestió de la independència. Però si no ens hi veiem amb cor i volem jugar amb les escasses eines que permet l’Estat, és evident que en hem d’estrènyer el cinturó, no indiscriminadament sinó amb racionalitat i coherència. Però, alhora, potser s'han d'exigir responsabilitats als qui han permès algunes de les disbauxes que ara, amb comptagotes, van sortint a la llum pública; responsabilitats polítiques, i penals si és el cas.
Com a mesura immediata, i havent de fer front a les amenaces de les fraudulentes Agències de qualificació que fan la valoració del risc del deute en funció dels interessos especuladors per als quals treballen, sembla inevitable que totes les administracions s’ajustin el cinturó. Però, alhora, potser caldria pensar també en demanar les responsabilitats dels gestors que ens han portat fins aquí. Com pot ser que a partir de les darreres eleccions municipals aparegui una llista d’una cinquantena de municipis catalans que estan al punt de la fallida? Com s’ha arribat a aquest punt sense que els anteriors administradors (del color polític que sigui) no se n’haguessin adonat abans i no haguessin començat a frenar la despesa? Com és possible que se’ns digui ara que hi ha serveis d’urgència que es mantenien, amb tot el cost que això suposava, amb una mitjana que no arriba ni a un servei per torn (se suposa que de nit)? I el mateix pel que fa a ambulàncies que romanien aturades la major part del dia, o de la nit? Com és possible que s’hagi mantingut amb diners públics durant dos anys un centre hospitalari amb una mitjana que ben just si arribava als deu malalts ingressats, quan a quatre passes hi havia un altre centre públic de referència?
Estic radicalment en contra de les retallades, perquè Catalunya com a país tindria recursos suficients si no fos per l’espoli a què està sotmès el país en mans d’Espanya. Per tant, la posició més raonable, més lògica i més eficaç és la d’afrontar decididament la qüestió de la independència. Però si no ens hi veiem amb cor i volem jugar amb les escasses eines que permet l’Estat, és evident que en hem d’estrènyer el cinturó, no indiscriminadament sinó amb racionalitat i coherència. Però, alhora, potser s'han d'exigir responsabilitats als qui han permès algunes de les disbauxes que ara, amb comptagotes, van sortint a la llum pública; responsabilitats polítiques, i penals si és el cas.
divendres, 29 de juliol del 2011
Algú sap on ens portarà en Mas?
El President de la Generalitat Artur Mas afirmava l’altre dia que fins ara havíem seguit una camí que “només ens portava a una paret molt alta i gruixuda i infranquejable” contra la qual ens hauríem estavellat. I, segons ell, ara calia emprendre un nou camí que en deia de “transició nacional” que, sense saber massa en què consistia, sí que assegurava que “serà sensiblement diferent al reconegut". I el més xocant de tot és la seva afirmació de què “No sé on portarà la transició nacional catalana”.
És a dir que té una consciència clara de què s’ha esgotat una etapa, altrament seria la nostra perdició, i que n’encetem una de nova en la qual el Pacte Fiscal n’ha de ser una primera estació, però reconeixent que no sap cap on ens porta aquesta “Transició nacional”. Ja és gruixut que el màxim dirigent d’un país, i per tant el que se suposa que en porta el lideratge, digui que no sap cap a on ens està conduint. Una cosa era que Convergència i Unió jugués sempre amb aquella ambigüitat calculada, de no dir mai l’objectiu final però procurant sempre fer una passa més, i l’altra és que ens digui que ara farem un salt transcendental, que trenca amb tot el que s’ha fet fins ara, però que no sabem cap a on va a parar. Aleshores, se m’acut que hi ha bàsicament tres possibilitats: una primera, que sigui realment tan inconscient com per a no saber cap on anem; una segona, que ja sàpiga que no anem enlloc, que renunciï a fer cap pas definitiu ni a curt ni a mitjà termini i que, per tant, ja sigui conscient de la nostra irremeiable dilució com a poble condemnat al provincianisme d’un Estat mediocre que ens maltracta; i una tercera, que tingui una estratègia ben definida que passaria, com pregona tothora, per aquesta primera estació del Pacte Fiscal, convençut que serà picar ferro fred, i que ens abocarà definitivament a l’exercici del dret a decidir amb la creació d’un Estat propi.
Naturalment, els independentistes voldríem creure que la bona és la tercera. Voldríem creure que no tenim un President que no sap on va, ni un President que es dóna per vençut, sinó un President amb un full de ruta marcat que té les seves estacions establertes, que poden impacientar algú, però que al capdavall ens ha de portar a bon port. Això és el que sovint ens diuen amics convergents, molts d’ells independentistes, que creuen estar embarcats en un vaixell que té un rumb ben definit, encara que sigui fent alguna marrada. Com deia aquell desconfiat personatge evangèlic: “envieu-nos com a mínim un senyal perquè us puguem creure”.
És a dir que té una consciència clara de què s’ha esgotat una etapa, altrament seria la nostra perdició, i que n’encetem una de nova en la qual el Pacte Fiscal n’ha de ser una primera estació, però reconeixent que no sap cap on ens porta aquesta “Transició nacional”. Ja és gruixut que el màxim dirigent d’un país, i per tant el que se suposa que en porta el lideratge, digui que no sap cap a on ens està conduint. Una cosa era que Convergència i Unió jugués sempre amb aquella ambigüitat calculada, de no dir mai l’objectiu final però procurant sempre fer una passa més, i l’altra és que ens digui que ara farem un salt transcendental, que trenca amb tot el que s’ha fet fins ara, però que no sabem cap a on va a parar. Aleshores, se m’acut que hi ha bàsicament tres possibilitats: una primera, que sigui realment tan inconscient com per a no saber cap on anem; una segona, que ja sàpiga que no anem enlloc, que renunciï a fer cap pas definitiu ni a curt ni a mitjà termini i que, per tant, ja sigui conscient de la nostra irremeiable dilució com a poble condemnat al provincianisme d’un Estat mediocre que ens maltracta; i una tercera, que tingui una estratègia ben definida que passaria, com pregona tothora, per aquesta primera estació del Pacte Fiscal, convençut que serà picar ferro fred, i que ens abocarà definitivament a l’exercici del dret a decidir amb la creació d’un Estat propi.
Naturalment, els independentistes voldríem creure que la bona és la tercera. Voldríem creure que no tenim un President que no sap on va, ni un President que es dóna per vençut, sinó un President amb un full de ruta marcat que té les seves estacions establertes, que poden impacientar algú, però que al capdavall ens ha de portar a bon port. Això és el que sovint ens diuen amics convergents, molts d’ells independentistes, que creuen estar embarcats en un vaixell que té un rumb ben definit, encara que sigui fent alguna marrada. Com deia aquell desconfiat personatge evangèlic: “envieu-nos com a mínim un senyal perquè us puguem creure”.
dijous, 28 de juliol del 2011
En el benentès que tingui els diners
No sé si encara queda algú que es cregui la fal·làcia de la imparcialitat de la Justícia. El sistema legislatiu és exageradament recargolat, amb una infinitud de lleis i de preceptes que s’entrecreuen i fins i tot es contradiuen. Però no és pas només per la imperícia dels legisladors a l’hora de formular drets i deures clars i inequívocs, sinó que hi ha una voluntat interessada per tal que el jutge a conveniència de cada cas pugui emetre sentència en funció d’uns determinats interessos i en defensa d’unes determinades ideologies. Quan políticament convé, per exemple, el Tribunal Constitucional és capaç de trobar inconstitucionalitats fins i tot en la pròpia Constitució i, en conseqüencia tombar lleis i estatuts que no pretenien altra cosa que el seu desenvolupament. Però quan els convé, la Constitució és un text genèric la interpretació i aplicació del qual s’ha de deixar en mans del legislador i del Govern.
Podríem reiterar el tema de la llengua i l’Estatut: el text Constitucional reconeix l’oficialitat de les altres llengües de l’Estat “d’acord amb els seus respectius estatuts”; però aleshores, quan seguint fil per randa aquest text constitucional s’aprova un Estatut que no complau políticament a determinat partit i els seus representants al TC, aleshores diuen que el text contradiu la Constitució. I ara n’hem vist un altre cas ben diferent: la Constitució estableix com a principi fonamental el dret a l’habitatge. Un dret que, en determinades circumstàncies, pot entrar en col·lisió amb el dret dels bancs a recuperar els diners prestats o amb el dret dels propietaris a cobrar el seu lloguer. Però els jutges i magistrats tenen ben clar que això del dret a l’habitatge que diu la Constitució és pura retòrica, que s’hi posa perquè queda bé, però que evidentment no té cap validesa jurídica. De manera que la Justícia opta sempre per no permetre que es vulneri el dret d’un banc o d’un propietari, però sí el dret a la vivenda d’un ciutadà o d’una família. És la posició constant dels jutges, i ara també la del tribunal Constitucional.
El curiós del cas, però, és l’argumentació que dóna el TC per negar que un desnonament suposi cap vulneració del principi constitucional del dret a l’habitatge. Segons els magistrats, el fet que es deixi al carrer a una família per impagament d’una hipoteca no vulnera el principi constitucional perquè el desnonat ja tenia l’opció de pagar religiosament la hipoteca; sense tenir en compte que aquesta opció se li havia denegat per haver-li vulnerat prèviament un altre principi constitucional com és el del treball i el de la vida digna. Si és aquesta la interpretació que s’ha de fer dels principis Constitucionals, valdria més anul·lar-los o, si voleu, afegir-hi el dret a disposar de cotxe de luxe, de segona residència a la platja, o d’un iot al port de Palamós. Maleïda la gràcia que em reconeguin el dret a la vida digna, a l’habitatge, a la sanitat o a l’educació, si després resulta que això s’ha d’interpretar "en el benentès que tingui els diners per a pagar-m’ho".
Podríem reiterar el tema de la llengua i l’Estatut: el text Constitucional reconeix l’oficialitat de les altres llengües de l’Estat “d’acord amb els seus respectius estatuts”; però aleshores, quan seguint fil per randa aquest text constitucional s’aprova un Estatut que no complau políticament a determinat partit i els seus representants al TC, aleshores diuen que el text contradiu la Constitució. I ara n’hem vist un altre cas ben diferent: la Constitució estableix com a principi fonamental el dret a l’habitatge. Un dret que, en determinades circumstàncies, pot entrar en col·lisió amb el dret dels bancs a recuperar els diners prestats o amb el dret dels propietaris a cobrar el seu lloguer. Però els jutges i magistrats tenen ben clar que això del dret a l’habitatge que diu la Constitució és pura retòrica, que s’hi posa perquè queda bé, però que evidentment no té cap validesa jurídica. De manera que la Justícia opta sempre per no permetre que es vulneri el dret d’un banc o d’un propietari, però sí el dret a la vivenda d’un ciutadà o d’una família. És la posició constant dels jutges, i ara també la del tribunal Constitucional.
El curiós del cas, però, és l’argumentació que dóna el TC per negar que un desnonament suposi cap vulneració del principi constitucional del dret a l’habitatge. Segons els magistrats, el fet que es deixi al carrer a una família per impagament d’una hipoteca no vulnera el principi constitucional perquè el desnonat ja tenia l’opció de pagar religiosament la hipoteca; sense tenir en compte que aquesta opció se li havia denegat per haver-li vulnerat prèviament un altre principi constitucional com és el del treball i el de la vida digna. Si és aquesta la interpretació que s’ha de fer dels principis Constitucionals, valdria més anul·lar-los o, si voleu, afegir-hi el dret a disposar de cotxe de luxe, de segona residència a la platja, o d’un iot al port de Palamós. Maleïda la gràcia que em reconeguin el dret a la vida digna, a l’habitatge, a la sanitat o a l’educació, si després resulta que això s’ha d’interpretar "en el benentès que tingui els diners per a pagar-m’ho".
dimecres, 27 de juliol del 2011
Qui ha de subvencionar Ryanair?
L’empresa Ryanair manté el pols amb la Generalitat. S’acusen mútuament d’incomplir els acords signats amb l’anterior Govern, i potser no val la pena entrar en el detall de la disputa. El cert és que l’empresa irlandesa demanar més subvencions per a volar des de Girona, i la Generalitat sap que ha d’apurar-ho al màxim si vol ser conseqüent amb la seva política de retallades i ajusts pressupostaris, malgrat que aquest és un aeroport estratègic per al turisme.
Mirant l’historial de l’empresa, amb mil litigis oberts amb administracions d’arreu d’Europa, es pot ben dir que ja forma part de la seva política empresarial: Buscar un aeroport petit, ocupar-hi una posició dominant fins a fer-se imprescindible, i aleshores recórrer a l’extorsió i el xantatge d’abandonar les instal·lacions si no es satisfan els seus desitjos. La companyia sap que, precisament perquè estem en temps de crisi, la Generalitat ho tindrà més malament per a justificar un trencament dels pactes per a subvencionar la companyia, donat que la marxa sobtada de Ryanair de Girona pot afectar greument el turisme de la Costa Brava. I d’això es valen. El sector turístic ja ha començat a pressionar la Generalitat perquè pagui el que faci falta per a no perdre el turisme que els feia arribar l’aereolínia. Però, tant li fa; perquè, com en els típics casos d’extorsió, si la jugada els surt bé i aconsegueixen un bon pessic de l’administració, res no els impedirà repetir la història. Diran que és una qüestió d’oferta i demanda; i la seva posició dominant fa que tinguin una forta demanda i per tant hi poden posar preu.
Una primera reacció podria ser senzillament engegar-los a pastar fang i afanyar-se a buscar altres companyies que vulguin cobrir el buit que deixaria Ryanair. Però això no és fàcil si no s’està disposat a subvencionar igualment una altra companyia i, a més, pot portar el seu temps amb els perjudicis immediats per al sector turístic però també empresarial i de serveis de les comarques gironines. ¿Però tindria explicació que els diners que s’escatimen i es retallen a la sanitat i a l’ensenyament públics anessin a parar a subvencionar una empresa privada? Potser algú dirà que aquesta mena de subvencions són necessàries en la mesura que beneficien un sector tan important com el turístic. Aleshores, no hauria de ser aquest sector que en rep els beneficis el que hauria de subvencionar la companyia que els porta els clients?
Mirant l’historial de l’empresa, amb mil litigis oberts amb administracions d’arreu d’Europa, es pot ben dir que ja forma part de la seva política empresarial: Buscar un aeroport petit, ocupar-hi una posició dominant fins a fer-se imprescindible, i aleshores recórrer a l’extorsió i el xantatge d’abandonar les instal·lacions si no es satisfan els seus desitjos. La companyia sap que, precisament perquè estem en temps de crisi, la Generalitat ho tindrà més malament per a justificar un trencament dels pactes per a subvencionar la companyia, donat que la marxa sobtada de Ryanair de Girona pot afectar greument el turisme de la Costa Brava. I d’això es valen. El sector turístic ja ha començat a pressionar la Generalitat perquè pagui el que faci falta per a no perdre el turisme que els feia arribar l’aereolínia. Però, tant li fa; perquè, com en els típics casos d’extorsió, si la jugada els surt bé i aconsegueixen un bon pessic de l’administració, res no els impedirà repetir la història. Diran que és una qüestió d’oferta i demanda; i la seva posició dominant fa que tinguin una forta demanda i per tant hi poden posar preu.
Una primera reacció podria ser senzillament engegar-los a pastar fang i afanyar-se a buscar altres companyies que vulguin cobrir el buit que deixaria Ryanair. Però això no és fàcil si no s’està disposat a subvencionar igualment una altra companyia i, a més, pot portar el seu temps amb els perjudicis immediats per al sector turístic però també empresarial i de serveis de les comarques gironines. ¿Però tindria explicació que els diners que s’escatimen i es retallen a la sanitat i a l’ensenyament públics anessin a parar a subvencionar una empresa privada? Potser algú dirà que aquesta mena de subvencions són necessàries en la mesura que beneficien un sector tan important com el turístic. Aleshores, no hauria de ser aquest sector que en rep els beneficis el que hauria de subvencionar la companyia que els porta els clients?
dimarts, 26 de juliol del 2011
No hem après res de la crisi
En una d’aquestes tertúlies radiofòniques, recordo que a principis de la crisi algú amb molta moral i un optimisme desbordant vaticinava que, com a mínim, la crisi hauria servit per a corregir els errors del sistema. Segons ell, res tornaria a ser igual perquè la societat s’havia adonat que no es podia funcionar amb la cultura especulativa permanent i que es prendrien mesures per anar cap a un sistema més racional i equilibrat. Aleshores, algun il·lús, o un mala peça que ja sabia per on anaven els trets, fins i tot pontificava sobre la caiguda del sistema capitalista. En aquella ocasió, devia ser el 2008, em va tocar fer el paper de vell remugaire que es malfia de tot i arreu hi veu ombres allargades.
Llàstima de no tornar a ser amb aquells tertulians perquè els podria ventar per la cara que vaig quedar molt curt en les meves pessimistes previsions. El sistema no solament s’ha adaptat perfectament a la crisi sinó que l’ha emprada com a nou i rellevant element especulatiu que no desaprofita. Un aspecte tan evident com el del finançament de les hisendes locals, basat en bona part en el creixement urbanístic, continua exactament igual sense que ningú, des de CiU a IC-V, hagi fet el més mínim gest per a canviar-ho. I és un sistema demencial i del tot insostenible. Amb l’actual sistema, que ningú està disposat a modificar, les finances municipals depenen en bona mesura del volum de construcció al municipi; això fa que els ajuntaments tinguin necessitat de fer constantment plans urbanístics per a fomentar el creixement que li ha de permetre disposar de recursos. En època de vaques grasses això servia per a fomentar l’especulació urbanística, engreixar la bombolla immobiliària, però també per a crear nous serveis per al municipi. De fet, era una trampa perquè en la mesura que es feien nous habitatges i es potenciava el creixement de les poblacions, s’incrementaven els recursos, però també les despeses i la necessitat de més serveis. Uns serveis i instal·lacions que després s’han de mantenir, i que ara, amb l’afluixada de la construcció, fan que els ajuntaments es trobin amb l’aigua al coll.
Hi ha qui diu que dels errors sempre se n’aprèn. En aquest cas, no és pas veritat. No hem après absolutament res de la crisi, i tots els esforços van encaminats a recuperar l’absurda i demencial situació d’abans, sense cap canvi de fons. O pitjor, encara. Els promotors i beneficiaris de la crisi ens fan creure que s’han d’emprendre reformes que ells en diuen “estructurals” quan en realitat no són sinó l’adaptació als seus interessos de les mateixes estructures de sempre. Canviar les lleis per a facilitar els beneficis empresarials, per a limitar els drets i els beneficis socials, per a garantir que l’Estat invertirà els recursos de tots els ciutadans en donar suport a aquesta economia especulativa i usurera, això no són “reformes estructurals”, sinó un retorn al capitalisme salvatge del segle XIX, amb més diferències entre rics i pobres, amb menys garanties laborals per als treballadors... Però això sí, mantenint intactes les estructures econòmiques que ens han portat a l’actual situació de crisi. I per molts anys!
Llàstima de no tornar a ser amb aquells tertulians perquè els podria ventar per la cara que vaig quedar molt curt en les meves pessimistes previsions. El sistema no solament s’ha adaptat perfectament a la crisi sinó que l’ha emprada com a nou i rellevant element especulatiu que no desaprofita. Un aspecte tan evident com el del finançament de les hisendes locals, basat en bona part en el creixement urbanístic, continua exactament igual sense que ningú, des de CiU a IC-V, hagi fet el més mínim gest per a canviar-ho. I és un sistema demencial i del tot insostenible. Amb l’actual sistema, que ningú està disposat a modificar, les finances municipals depenen en bona mesura del volum de construcció al municipi; això fa que els ajuntaments tinguin necessitat de fer constantment plans urbanístics per a fomentar el creixement que li ha de permetre disposar de recursos. En època de vaques grasses això servia per a fomentar l’especulació urbanística, engreixar la bombolla immobiliària, però també per a crear nous serveis per al municipi. De fet, era una trampa perquè en la mesura que es feien nous habitatges i es potenciava el creixement de les poblacions, s’incrementaven els recursos, però també les despeses i la necessitat de més serveis. Uns serveis i instal·lacions que després s’han de mantenir, i que ara, amb l’afluixada de la construcció, fan que els ajuntaments es trobin amb l’aigua al coll.
Hi ha qui diu que dels errors sempre se n’aprèn. En aquest cas, no és pas veritat. No hem après absolutament res de la crisi, i tots els esforços van encaminats a recuperar l’absurda i demencial situació d’abans, sense cap canvi de fons. O pitjor, encara. Els promotors i beneficiaris de la crisi ens fan creure que s’han d’emprendre reformes que ells en diuen “estructurals” quan en realitat no són sinó l’adaptació als seus interessos de les mateixes estructures de sempre. Canviar les lleis per a facilitar els beneficis empresarials, per a limitar els drets i els beneficis socials, per a garantir que l’Estat invertirà els recursos de tots els ciutadans en donar suport a aquesta economia especulativa i usurera, això no són “reformes estructurals”, sinó un retorn al capitalisme salvatge del segle XIX, amb més diferències entre rics i pobres, amb menys garanties laborals per als treballadors... Però això sí, mantenint intactes les estructures econòmiques que ens han portat a l’actual situació de crisi. I per molts anys!
dilluns, 25 de juliol del 2011
L’Iceta, puny enlaire; mofa o impudícia?
Hi ha imatges televisives que poden ferir la sensibilitat de l’espectador, a no ser que aquest se les empassi sense mirar massa prim de què va la cosa. L’altre dia, davant del consolat noruec de Barcelona, diverses persones i grups van voler-hi testimoniar la seva solidaritat pels tràgics fets esdevinguts divendres passat a Noruega. Per TV3 ens van mostrar les imatges de l’acte organitzat per les Joventuts Socialistes, donat que el campament noruec víctima de la massacra de l’extrema dreta era també socialista o socialdemòcrata. I, entre altres, hi havia la figura de Miquel Iceta.
Fins aquí, tot entra dins de la més absoluta normalitat. Però heus aquí que tot d’una es posaren a cantar La Internacional i, sense el més mínim pudor, Miquel Iceta també aixecà el puny enlaire. Algú pot dir que és un gest sense sentit ni valor que el dirigent socialista devia fer per la inèrcia de veure la resta seguint la coreografia escaient a l’himne. Se suposa que no és obligatori entonar un himne per més que ho facin els de l’entorn, però sí que ho és mantenir-hi un mínim de respecte. El Partit socialista tenia tot el dret a canviar el rumb ideològic i deixar els principis que inspiraven el socialisme per acabar rendint-se a la irrefrenable força del liberalisme i de l’economia de mercat. Potser hauria estat més honrat canviar-se el nom per evitar equívocs, però tant se val. La seva política no té res a envejar a la majoria de partits conservadors o liberals; polítiques basades en acontentar els poders econòmics per tal que els seus beneficis acabin beneficiant de retruc el conjunt de la població, en lloc de garantir l’interès i el benestar de la majoria, encara que sigui a base de demanar més sacrificis als qui més tenen.
El Partit Socialista té tot el dret a fer polítiques de dretes, de dreta pura i dura, com ha fet en els darrers temps, i competir pel mateix espai ideològic que el Partit Popular. El que no veig tan clar és que pugui fer mofa dels símbols i himnes dels seus antecessors, cantant la Internacional i aixecant el puny enlaire. Hi ha imatge que fereixen la sensibilitat dels qui encara en conserven una mica.
Fins aquí, tot entra dins de la més absoluta normalitat. Però heus aquí que tot d’una es posaren a cantar La Internacional i, sense el més mínim pudor, Miquel Iceta també aixecà el puny enlaire. Algú pot dir que és un gest sense sentit ni valor que el dirigent socialista devia fer per la inèrcia de veure la resta seguint la coreografia escaient a l’himne. Se suposa que no és obligatori entonar un himne per més que ho facin els de l’entorn, però sí que ho és mantenir-hi un mínim de respecte. El Partit socialista tenia tot el dret a canviar el rumb ideològic i deixar els principis que inspiraven el socialisme per acabar rendint-se a la irrefrenable força del liberalisme i de l’economia de mercat. Potser hauria estat més honrat canviar-se el nom per evitar equívocs, però tant se val. La seva política no té res a envejar a la majoria de partits conservadors o liberals; polítiques basades en acontentar els poders econòmics per tal que els seus beneficis acabin beneficiant de retruc el conjunt de la població, en lloc de garantir l’interès i el benestar de la majoria, encara que sigui a base de demanar més sacrificis als qui més tenen.
El Partit Socialista té tot el dret a fer polítiques de dretes, de dreta pura i dura, com ha fet en els darrers temps, i competir pel mateix espai ideològic que el Partit Popular. El que no veig tan clar és que pugui fer mofa dels símbols i himnes dels seus antecessors, cantant la Internacional i aixecant el puny enlaire. Hi ha imatge que fereixen la sensibilitat dels qui encara en conserven una mica.
diumenge, 24 de juliol del 2011
Ja està bé de tanta tonteria!
Ja s’entén que tant els qui són a l’oposició com els qui tenen responsabilitats de Govern, en l’administració que sigui, a part de tenir unes grans línies d’actuació i un projecte global de país també s’han d’ocupar d’aspectes menors, a voltes purament anecdòtics, a voltes molt més circumstancials o d’un àmbit restringit. No té massa sentit la política del dia a dia, del detall, sense tenir aquestes grans pautes i objectius generals; com tampoc en tindria la política de grans plantejament que fos incapaç de tocar de peus a terra i d'atendre les necessitats més peremptòries i immediates de la població.
I ara que pràcticament tots els partits han passat per l’experiència de Govern, sembla que, per honestedat, haurien d’entendre que la política es construeix a base de grans plantejaments però també de petites accions. Però, no. Des de diferents posicions, polítics de tots els colors cauen en la ximpleria de voler alliçonar sobre allò que és important i allò que no ho és tant; i ho fan a més a més des de la petulància de pretendre saber què és el que de veritat interessa als ciutadans. Així, es pot menystenir qualsevol proposta amb el fal·laç argument d’“això no és el que interessa o preocupa als ciutadans” o de “la ciutadania espera sortides per a la crisi i no aquestes ximpleries”. Qui més qui menys, tots els polítics s’han vist en alguna ocasió menystinguts amb aquesta mena d’estúpides excuses, però sembla que ningú vulgui renunciar a emprar-les quan se li presenta una ocasió.
És una fal·làcia molt emprada pels nacionalistes espanyols quan no els interessa entrar en temes que ells consideren anecdòtics o de xapes. Naturalment, són els mateixos que en fan casus belli quan exactament el mateix afecta la seva identitat. I ho hem vist de nou en el debat intern del PSC sobre la conveniència o no de poder disposar de Grup propi a Madrid, és a dir de poder disposar de la llibertat de defensar els interessos de Catalunya. El diputat Daniel Fernàndez parlava en aquest sentit de “fugir de debats interns” i centrar-se en “Allò que preocupa la societat catalana i el que la societat catalana espera de nosaltres”. A part de la petulància de pretendre interpretar el que preocupa o el que espera la societat catalana, així en la seva globalitat, haurien d’entendre que probablement van perdre bona part del suport electoral perquè el tripartit no va respondre al que esperaven molts catalans, o molts no esperaven que col·laboressin amb els enemics de Catalunya, que votessin en contra de les pròpies decisions del Parlament de Catalunya, o que renunciessin a tenir la llibertat de defensar Catalunya.
Sembla evident que per als ciutadans que es troben en greus situacions econòmiques derivades de la crisi el tema de les matrícules dels cotxes, per exemple, o de les delegacions catalanes a l’exterior els pot semblar quelcom de superflu, llunyà o intranscendent; però no ho és tant que Catalunya pugui recuperar la seva capacitat de decidir sobre el seu futur, de la qual les plaques de la matrícula en serien un símbol i les ambaixades una eina de projecció exterior, perquè només amb aquesta capacitat de decidir sobre el nostre futur i els nostres recursos podrem sortir de la crisi i esdevenir un país avançat d’Europa; i això sí que interessa a tothom.
Ja està bé de tanta tonteria! ¿És que els ciutadans esperaven les polítiques que ens han abocat a la crisi? ¿O esperaven que el Govern socialista emprengués les reformes laborals que beneficien les grans empreses i que creen més precarietat laboral sense sortir de la crisi? Com a mínim que tinguin la decència de no posar-se a la boca el que volen, el que interessa, el que pensa i el que espera la societat catalana.
I ara que pràcticament tots els partits han passat per l’experiència de Govern, sembla que, per honestedat, haurien d’entendre que la política es construeix a base de grans plantejaments però també de petites accions. Però, no. Des de diferents posicions, polítics de tots els colors cauen en la ximpleria de voler alliçonar sobre allò que és important i allò que no ho és tant; i ho fan a més a més des de la petulància de pretendre saber què és el que de veritat interessa als ciutadans. Així, es pot menystenir qualsevol proposta amb el fal·laç argument d’“això no és el que interessa o preocupa als ciutadans” o de “la ciutadania espera sortides per a la crisi i no aquestes ximpleries”. Qui més qui menys, tots els polítics s’han vist en alguna ocasió menystinguts amb aquesta mena d’estúpides excuses, però sembla que ningú vulgui renunciar a emprar-les quan se li presenta una ocasió.
És una fal·làcia molt emprada pels nacionalistes espanyols quan no els interessa entrar en temes que ells consideren anecdòtics o de xapes. Naturalment, són els mateixos que en fan casus belli quan exactament el mateix afecta la seva identitat. I ho hem vist de nou en el debat intern del PSC sobre la conveniència o no de poder disposar de Grup propi a Madrid, és a dir de poder disposar de la llibertat de defensar els interessos de Catalunya. El diputat Daniel Fernàndez parlava en aquest sentit de “fugir de debats interns” i centrar-se en “Allò que preocupa la societat catalana i el que la societat catalana espera de nosaltres”. A part de la petulància de pretendre interpretar el que preocupa o el que espera la societat catalana, així en la seva globalitat, haurien d’entendre que probablement van perdre bona part del suport electoral perquè el tripartit no va respondre al que esperaven molts catalans, o molts no esperaven que col·laboressin amb els enemics de Catalunya, que votessin en contra de les pròpies decisions del Parlament de Catalunya, o que renunciessin a tenir la llibertat de defensar Catalunya.
Sembla evident que per als ciutadans que es troben en greus situacions econòmiques derivades de la crisi el tema de les matrícules dels cotxes, per exemple, o de les delegacions catalanes a l’exterior els pot semblar quelcom de superflu, llunyà o intranscendent; però no ho és tant que Catalunya pugui recuperar la seva capacitat de decidir sobre el seu futur, de la qual les plaques de la matrícula en serien un símbol i les ambaixades una eina de projecció exterior, perquè només amb aquesta capacitat de decidir sobre el nostre futur i els nostres recursos podrem sortir de la crisi i esdevenir un país avançat d’Europa; i això sí que interessa a tothom.
Ja està bé de tanta tonteria! ¿És que els ciutadans esperaven les polítiques que ens han abocat a la crisi? ¿O esperaven que el Govern socialista emprengués les reformes laborals que beneficien les grans empreses i que creen més precarietat laboral sense sortir de la crisi? Com a mínim que tinguin la decència de no posar-se a la boca el que volen, el que interessa, el que pensa i el que espera la societat catalana.
dissabte, 23 de juliol del 2011
El frau de la dependència
Resulta curiosa la manera de fer els números que tenen els polítics. Segons la darrera enquesta del CEO un 42’9% dels catalans votaria a favor de la independència si es convoqués un referèndum, enfront d’un 28’2% que hi votaria en contra i un 23’3% que s’abstindria. Una enquesta feta ara, amb un Govern que diu que no té previst convocar cap referèndum, sense cap campanya prèvia i amb una representació política declaradament independentista que amb prou feines si sobrepassa el 10%, al Parlament de Catalunya. És fàcil d’imaginar què passaria si el Govern d’Artur Mas fes un cop de cap i optés definitivament per la independència: els partidaris del si es dispararien.
Però, no. Artur Mas no solament no està disposat a fer el pas, sinó que adverteix que “Seria un frau que el Govern liderés la independència”. I per a sustentar aquesta afirmació explica que un 42% no és encara una majoria clara, i que ells no tenien el tema del referèndum en el seu programa electoral. Començant pel segon raonament, hom es podria preguntar si en el seu programa electoral hi tenien l’eliminació de la sisena hora en l’ensenyament primari, el tancament de quiròfans, de centres d’Assistència i d’urgències, la reducció del servei d’ambulàncies, l’increment del preu de l’aigua... i tantes altres mesures que ha de prendre un Govern en l’exercici de les seves funcions. Que algunes d’aquestes mesures les pren perquè han de reduir dràsticament el dèficit pressupostari i l’endeutament, objectius que sí que tenien en el programa electoral? D’acord. També podrien convocar el referèndum pel mateix motiu, donat que els problemes de finançament no provenen d’haver estirat més el braç que la màniga, sinó de l’espoli que patim els catalans per culpa de la nostra dependència d’Espanya.
L’argument de la insuficiència del 42’9% de partidaris del sí a la independència és encara més absurd. A part que aquest 42’9% surt d’una situació en què les nostres institucions no es mostren partidàries de convocar cap referèndum, i que per tant aquest percentatge s’incrementaria notablement amb una Generalitat abocada a favor del sí, com pot ser que digui que seria un frau convocar-lo perquè no arriba a ser una majoria suficient? No convocar el referèndum és el que volen el 28’2%; i aquest percentatge sí que és suficient? No és un frau actuar d’acord amb les preferències d’un 28’2% i en contra del 42’9%?. De fet, els convergents segueixen el mateix argument dels nacionalistes espanyols quan afirmen que un referèndum per la independència dividiria la societat catalana. I no convocar-lo, tal com vol una minoria, no divideix la societat catalana?
Però, no. Artur Mas no solament no està disposat a fer el pas, sinó que adverteix que “Seria un frau que el Govern liderés la independència”. I per a sustentar aquesta afirmació explica que un 42% no és encara una majoria clara, i que ells no tenien el tema del referèndum en el seu programa electoral. Començant pel segon raonament, hom es podria preguntar si en el seu programa electoral hi tenien l’eliminació de la sisena hora en l’ensenyament primari, el tancament de quiròfans, de centres d’Assistència i d’urgències, la reducció del servei d’ambulàncies, l’increment del preu de l’aigua... i tantes altres mesures que ha de prendre un Govern en l’exercici de les seves funcions. Que algunes d’aquestes mesures les pren perquè han de reduir dràsticament el dèficit pressupostari i l’endeutament, objectius que sí que tenien en el programa electoral? D’acord. També podrien convocar el referèndum pel mateix motiu, donat que els problemes de finançament no provenen d’haver estirat més el braç que la màniga, sinó de l’espoli que patim els catalans per culpa de la nostra dependència d’Espanya.
L’argument de la insuficiència del 42’9% de partidaris del sí a la independència és encara més absurd. A part que aquest 42’9% surt d’una situació en què les nostres institucions no es mostren partidàries de convocar cap referèndum, i que per tant aquest percentatge s’incrementaria notablement amb una Generalitat abocada a favor del sí, com pot ser que digui que seria un frau convocar-lo perquè no arriba a ser una majoria suficient? No convocar el referèndum és el que volen el 28’2%; i aquest percentatge sí que és suficient? No és un frau actuar d’acord amb les preferències d’un 28’2% i en contra del 42’9%?. De fet, els convergents segueixen el mateix argument dels nacionalistes espanyols quan afirmen que un referèndum per la independència dividiria la societat catalana. I no convocar-lo, tal com vol una minoria, no divideix la societat catalana?
divendres, 22 de juliol del 2011
Aturats que mai trobaran feina
Ja sabem que els mitjans de comunicació sovint ressalten o simplement retoquen les declaracions dels polítics per tal de fer-los dir allò que els mitjans esperen per a poder fer un bon titular. El conseller d'Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, afirmava al Parlament que no eren certes unes declaracions seves que havien sortit a la premsa, en les quals hauria afirmat que una part important dels actuals aturats no trobarien mai feina. Bé, si no va dir exactament això, o si ho va dir en algun context concret, tampoc és tan important perquè el tema devia anar per aquí.
Naturalment, des de l’oposició es van afanyar a blasmar-lo dient que això era un disbarat. De fet, ningú li ha rebatut la certesa o no de l’afirmació, sinó la inoportunitat i el descoratjament que pot provocar entre la població afectada. Ja és important mantenir les formes i procurar no desanimar les víctimes de la crisi, però molt més ho deu ser anar al fons de la qüestió. I en aquests moment, ni el Govern de la Generalitat té cap capacitat per a fer front a la crisi, ni és aquesta una prioritat de la majoria dels Governs europeus. El Govern espanyol, seguint les directius que li imposen des d’Europa, està prenent totes les mesures necessàries per a allargar indefinidament la crisi, almenys mentre no es calmin els mercats o millor dit mentre no quedin garantits els interessos dels grans poders econòmics. Però, està clar, tot i que sabem que no anem pel camí de sortir de la crisi, que les reformes del mercat laboral cada vegada incrementen més la precarietat i la temporalitat, el Conseller també podia haver enganyat els aturats i dir-los que “tranquils, que això aviat es resoldrà”. Com al malalt terminal, que se li diu “aviat et trobaràs millor, ja ho veuràs...”
El diputat d’Esquerra, Oriol Amorós, a més de retreure les declaracions al Conseller, li va dir si no se sentia un fracassat ateses les darreres dades de l’atur. No sé si el Conseller va reconèixer sentir-se fracassat, però en tot cas no s’hi hauria de sentir pas menys que la Consellera del Govern anterior. Finalment, Amorós li etzibà: 'si no és la persona que pot liderar la lluita contra l’atur, plegui'. A part que avui per avui cap Govern no està liderant cap lluita contra l’atur, l’Amorós sap que la Generalitat no té ni els recursos ni les competències per a fer-ho. Però, si el diaris volen un titular els polítics també volen fer el seu.
Naturalment, des de l’oposició es van afanyar a blasmar-lo dient que això era un disbarat. De fet, ningú li ha rebatut la certesa o no de l’afirmació, sinó la inoportunitat i el descoratjament que pot provocar entre la població afectada. Ja és important mantenir les formes i procurar no desanimar les víctimes de la crisi, però molt més ho deu ser anar al fons de la qüestió. I en aquests moment, ni el Govern de la Generalitat té cap capacitat per a fer front a la crisi, ni és aquesta una prioritat de la majoria dels Governs europeus. El Govern espanyol, seguint les directius que li imposen des d’Europa, està prenent totes les mesures necessàries per a allargar indefinidament la crisi, almenys mentre no es calmin els mercats o millor dit mentre no quedin garantits els interessos dels grans poders econòmics. Però, està clar, tot i que sabem que no anem pel camí de sortir de la crisi, que les reformes del mercat laboral cada vegada incrementen més la precarietat i la temporalitat, el Conseller també podia haver enganyat els aturats i dir-los que “tranquils, que això aviat es resoldrà”. Com al malalt terminal, que se li diu “aviat et trobaràs millor, ja ho veuràs...”
El diputat d’Esquerra, Oriol Amorós, a més de retreure les declaracions al Conseller, li va dir si no se sentia un fracassat ateses les darreres dades de l’atur. No sé si el Conseller va reconèixer sentir-se fracassat, però en tot cas no s’hi hauria de sentir pas menys que la Consellera del Govern anterior. Finalment, Amorós li etzibà: 'si no és la persona que pot liderar la lluita contra l’atur, plegui'. A part que avui per avui cap Govern no està liderant cap lluita contra l’atur, l’Amorós sap que la Generalitat no té ni els recursos ni les competències per a fer-ho. Però, si el diaris volen un titular els polítics també volen fer el seu.
dijous, 21 de juliol del 2011
Privatitzar abans que traspassar l’aeroport del Prat
Com era de preveure, el Govern espanyol continua negant-se a parlar del traspàs dels aeroports; i no ja de l’aeroport del Prat, sinó dels aeroports secundaris de Girona i Reus. El fet que l’Estatut estableixi que aquests han de ser traspassats a la Generalitat no és cap obstacle perquè el Govern espanyol s’hi oposi de totes totes. Com sempre, la visió del nacionalisme espanyol és que tot ha d’estar centralitzat, que no es pot trencar la unitat d’acció de les diferents institucions, organismes i serveis de l’Estat. I aquí hi acostumen a tenir també la complicitat dels sindicats espanyols.
Amb tot, la solidesa argumental dels nacionalistes espanyols és més que dubtosa. El mateix argument que els servia fins ara per a negar el traspàs de l’aeroport del Prat a la Generalitat, desapareix de cop i volta quan es tracta de privatitzar-lo. Curiós aquest concepte dels anomenats socialistes que quan els convé fan veure que s’escandalitzen per la privatització o concertació d’algun servei, i en canvi no tenen cap mena de dubte a l’hora de privatitzar la gestió del Prat abans que traspassar-la a la Generalitat. ¿Us imagineu que haurien dit els socialistes catalans si Madrid hagués traspassat la gestió del Prat, i la Generalitat hagués optat per privatitzar-la? Però, no. Els socialistes catalans no diuen res si es tracta de privatitzar-lo abans que traspassar-ho a una altra administració, la catalana, que ells consideren aliena. I tota aquella argumentació de la unitat d’acció, de la imprescindible coordinació al si de l’Estat, deixa de tenir cap mena de valor quan es traspassa a mans privades. Això només és comprensible tenint en compte que ells entenen l’Estat com una eina per a passar els recursos de la ciutadania als poders econòmics reals; amb el traspàs, això no quedava garantit, perquè a la Generalitat també se li podia ocórrer voler afavorir més els poders econòmics locals que els espanyols; però, en canvi, amb la privatització consideren que està garantit del tot.
Aquestes privatitzacions han de generar uns gens menyspreables recursos econòmics per a les arques públiques. I el Govern de la Generalitat, que es mira tot el procés com a simple espectador, ja ha aixecat el dit demanant, si no és demanar massa, que una petita part, com si es tractés d’una comissió, pugui revertir a les arques de la Generalitat. Tot plegat sembla una broma, o més aviat una estafa: el Govern espanyol es vendrà no l’edifici ni les instal·lacions que ha construït amb els nostres diners, sinó la gestió d’una empresa com és l’aeroport que fonamenta la seva viabilitat i el seu negoci en la pròpia ubicació i en les necessitats del país, i ja dóna per suposat que això no té res a veure amb els catalans, o que els catalans no tenim res a veure amb l’Estat. Només per a pagar, és clar.
Amb tot, la solidesa argumental dels nacionalistes espanyols és més que dubtosa. El mateix argument que els servia fins ara per a negar el traspàs de l’aeroport del Prat a la Generalitat, desapareix de cop i volta quan es tracta de privatitzar-lo. Curiós aquest concepte dels anomenats socialistes que quan els convé fan veure que s’escandalitzen per la privatització o concertació d’algun servei, i en canvi no tenen cap mena de dubte a l’hora de privatitzar la gestió del Prat abans que traspassar-la a la Generalitat. ¿Us imagineu que haurien dit els socialistes catalans si Madrid hagués traspassat la gestió del Prat, i la Generalitat hagués optat per privatitzar-la? Però, no. Els socialistes catalans no diuen res si es tracta de privatitzar-lo abans que traspassar-ho a una altra administració, la catalana, que ells consideren aliena. I tota aquella argumentació de la unitat d’acció, de la imprescindible coordinació al si de l’Estat, deixa de tenir cap mena de valor quan es traspassa a mans privades. Això només és comprensible tenint en compte que ells entenen l’Estat com una eina per a passar els recursos de la ciutadania als poders econòmics reals; amb el traspàs, això no quedava garantit, perquè a la Generalitat també se li podia ocórrer voler afavorir més els poders econòmics locals que els espanyols; però, en canvi, amb la privatització consideren que està garantit del tot.
Aquestes privatitzacions han de generar uns gens menyspreables recursos econòmics per a les arques públiques. I el Govern de la Generalitat, que es mira tot el procés com a simple espectador, ja ha aixecat el dit demanant, si no és demanar massa, que una petita part, com si es tractés d’una comissió, pugui revertir a les arques de la Generalitat. Tot plegat sembla una broma, o més aviat una estafa: el Govern espanyol es vendrà no l’edifici ni les instal·lacions que ha construït amb els nostres diners, sinó la gestió d’una empresa com és l’aeroport que fonamenta la seva viabilitat i el seu negoci en la pròpia ubicació i en les necessitats del país, i ja dóna per suposat que això no té res a veure amb els catalans, o que els catalans no tenim res a veure amb l’Estat. Només per a pagar, és clar.
dimecres, 20 de juliol del 2011
De l’adhesiu a la placa; de la resistència a l’exercici del poder
De tant en tant, apareixen polèmiques recurrents sobre símbols, que tan aviat poden ser considerats una autèntica ximpleria com un indicador del projecte nacional que hi ha al darrera. I potser no és ni una cosa ni l’altra. El portaveu del Govern, Francesc Homs, deixava anar que els catalans hauríem posar-nos l’adhesiu del CAT a la matrícula del cotxe, tot considerant que és perfectament legal i que no hem de tenir por de sancions. I ja l’ha respost l’Uriel Bertran, des de Solidaritat, instant-lo a què sigui el Govern el qui faci el primer pas posant l’adhesiu als cotxes oficials.
Que sigui legal o no posar un adhesiu sobre la E de la matrícula, suposo que és discutible. En qualsevol cas, és de sobres conegut que hi ha hagut conductors que hi han tingut problemes, i no només per part de la policia espanyola, sinó també per part de la catalana. I bé, podem demanar, una vegada més, a la ciutadania que faci un acte d’heroïcitat per a defensar la pròpia identitat, tot arriscant-se a haver de pagar una multa. I ja està bé; tots ho hem fet en algun moment. Ho fèiem en les èpoques difícils del franquisme arriscant molt més que una simple multa, i ho hem continuat fent després com un doble peatge de catalanitat per a defensar allò que les nostres institucions no són capaces de defensar. Devia ser cap als anys setanta, a les acaballes del franquisme, que jo mateix vaig fer una primera edició d’uns adhesius per al cotxe amb la forma ovalada per a indicar la nacionalitat catalana, amb una C, amb la forma CAT, o amb Països Catalans. Era una forma de resistencialisme, tant l’edició com la seva venda i distribució, perquè no disposàvem de cap institució pròpia i democràtica que ens representés. Eren altres temps. Després, Òmnium Cultural també va fer la seva campanya a favor del CAT, quan des del Govern espanyol ens van imposar el nou model de plaques de matrícula; era una campanya de conscienciació que havia de fer el seu efecte mediàtic, però que evidentment no podia competir amb les plaques oficials.
Podem entendre, i hem de valorar positivament, que des d’alguna entitat se’ns facin propostes més o menys testimonials per a reivindicar els nostres drets i deixar clara la nostra identitat. La proposta d’adhesius per a les matrícules és pròpia d’una entitat cívica o d’una colla de patriotes ben intencionats, però no pot ser de cap de les maneres una proposta de la màxima institució de Catalunya. Si de veritat el senyor Francesc Homs i el seu Govern s’ho creuen, no cal que aconsellin a la gent a posar-se adhesius al cotxe, sinó que legislin i executin una acció de Govern que doni per fet que les matrícules dels catalans ens identificaran pel que som i no pel que ens imposen. Més que una falta de visió institucional, el que hi ha és una manca de voluntat d’assumir el poder que es té per a tirar endavant els projectes de país. Perquè, si des del Govern no es veuen amb cor de prendre la iniciativa en un aspecte tan insignificant com les plaques de les matrícules, ja podem imaginar la seva valentia a l’hora de proposar, per exemple, una objecció fiscal o de convocar una consulta popular encara que no tingui el vist-i-plau dels Govern espanyol.
Que sigui legal o no posar un adhesiu sobre la E de la matrícula, suposo que és discutible. En qualsevol cas, és de sobres conegut que hi ha hagut conductors que hi han tingut problemes, i no només per part de la policia espanyola, sinó també per part de la catalana. I bé, podem demanar, una vegada més, a la ciutadania que faci un acte d’heroïcitat per a defensar la pròpia identitat, tot arriscant-se a haver de pagar una multa. I ja està bé; tots ho hem fet en algun moment. Ho fèiem en les èpoques difícils del franquisme arriscant molt més que una simple multa, i ho hem continuat fent després com un doble peatge de catalanitat per a defensar allò que les nostres institucions no són capaces de defensar. Devia ser cap als anys setanta, a les acaballes del franquisme, que jo mateix vaig fer una primera edició d’uns adhesius per al cotxe amb la forma ovalada per a indicar la nacionalitat catalana, amb una C, amb la forma CAT, o amb Països Catalans. Era una forma de resistencialisme, tant l’edició com la seva venda i distribució, perquè no disposàvem de cap institució pròpia i democràtica que ens representés. Eren altres temps. Després, Òmnium Cultural també va fer la seva campanya a favor del CAT, quan des del Govern espanyol ens van imposar el nou model de plaques de matrícula; era una campanya de conscienciació que havia de fer el seu efecte mediàtic, però que evidentment no podia competir amb les plaques oficials.
Podem entendre, i hem de valorar positivament, que des d’alguna entitat se’ns facin propostes més o menys testimonials per a reivindicar els nostres drets i deixar clara la nostra identitat. La proposta d’adhesius per a les matrícules és pròpia d’una entitat cívica o d’una colla de patriotes ben intencionats, però no pot ser de cap de les maneres una proposta de la màxima institució de Catalunya. Si de veritat el senyor Francesc Homs i el seu Govern s’ho creuen, no cal que aconsellin a la gent a posar-se adhesius al cotxe, sinó que legislin i executin una acció de Govern que doni per fet que les matrícules dels catalans ens identificaran pel que som i no pel que ens imposen. Més que una falta de visió institucional, el que hi ha és una manca de voluntat d’assumir el poder que es té per a tirar endavant els projectes de país. Perquè, si des del Govern no es veuen amb cor de prendre la iniciativa en un aspecte tan insignificant com les plaques de les matrícules, ja podem imaginar la seva valentia a l’hora de proposar, per exemple, una objecció fiscal o de convocar una consulta popular encara que no tingui el vist-i-plau dels Govern espanyol.
dimarts, 19 de juliol del 2011
Ni un minut més de glòria per a Carles Bonet
No fa gaire dies que demanava a Carles Bonet, des d’aquest bloc, que retirés la seva candidatura sense saber si ell tenia prou suports per tirar-la endavant. I li ho demanava pel bé del partit, perquè la seva opció a la Presidència d’ERC, tan legítima com la de l’Oriol Junqueras, reobria el debat entre les diferents famílies o tendències al sí del partit. I els mitjans de comunicació es feien ressò, sobretot, dels líders i sectors que donaven suport a un o altre candidat, i fins a quin punt cada candidatura recollia elements dels diversos sectors del partit. Si volem sortir de l’atzucac cal que fugim d’aquesta mena de lluites fratricides; el que no vol dir que cadascú no pugui continuar defensant les seves idees i fer les crítiques que cregui oportú.
Però, bé. Al final, ha resultat que Carles Bonet no ha obtingut suficients avals per a presentar la seva candidatura; i enlloc d’una retirada a temps, com va fer Ridao, ha hagut d’esperar a comprovar l’escàs suport de la militància a les seves propostes. És absurd que es queixés del que li costava obtenir els avals adduint a possibles pressions de la direcció, com si no hi tingués res a veure el fet que ell defensés sense embuts reiterar i aprofundir en els errors que ens han portat fins aquí. Molts militants i sobretot molts electors no van entendre aquell segon tripartit, que defensaven tant els Puicercós-Ridao, com els Carod-Benach-Bonet, i en general el conjunt de la direcció del partit. Però Bonet, no solament no sembla reconèixer aquest error, ara ja reconegut per la majoria, sinó que insistia en la seva proposta d’un nou acostament als socialistes. I amb aquest plantejament, és clar, no ha aconseguit trobar prou militants disposats a donar-li suport. És cert que a part dels qui li han negat per la seva reincidència en la deriva pro socialista (que, tractant-se del PSC-PSOE, no té res a veure amb una tendència més o menys esquerranosa) també n’hi deu haver que han volgut fer-li veure que ara no convé a ERC entrar en un nou cicle de tendències i sectors; l’Oriol Junqueras pot acabar de convèncer més o menys, i per alguns pot continuar essent una incògnita la seva capacitat de redreçar el partit tenint en compte que al seu entorn hi haurà els hereus de la vella guàrdia pretoriana, però en qualsevol cas és una persona que inspira una certa confiança general o, si ho voleu, és la persona que inspira menys malfiances.
Recordo que en el darrer Congrés d’ERC, en el qual vaig presentar tot un seguit d’esmenes perquè ja es veia que teníem la nau a la deriva i els capitans sense saber-ho, ell va ser un dels encarregats, en nom de la direcció, de negociar la retirada o reformulació d’algunes d’aquelles esmenes. I quan, en algun cas, em vaig mantenir ferm en la decisió de defensar-les al Ple del Congrés, em va etzibar amb un to de menyspreu imperdonable: “el que tu vols és un minut de glòria”. Ja s’ha vist que hi havia raons més que sobrades per a presentar aquelles i moltes altres esmenes, encara que ja sabia que la direcció tancaria files per evitar que prosperessin. Però Carles Bonet no tindrà cap més minut de glòria per reincidir en els errors sobre els quals jo alertava.
Però, bé. Al final, ha resultat que Carles Bonet no ha obtingut suficients avals per a presentar la seva candidatura; i enlloc d’una retirada a temps, com va fer Ridao, ha hagut d’esperar a comprovar l’escàs suport de la militància a les seves propostes. És absurd que es queixés del que li costava obtenir els avals adduint a possibles pressions de la direcció, com si no hi tingués res a veure el fet que ell defensés sense embuts reiterar i aprofundir en els errors que ens han portat fins aquí. Molts militants i sobretot molts electors no van entendre aquell segon tripartit, que defensaven tant els Puicercós-Ridao, com els Carod-Benach-Bonet, i en general el conjunt de la direcció del partit. Però Bonet, no solament no sembla reconèixer aquest error, ara ja reconegut per la majoria, sinó que insistia en la seva proposta d’un nou acostament als socialistes. I amb aquest plantejament, és clar, no ha aconseguit trobar prou militants disposats a donar-li suport. És cert que a part dels qui li han negat per la seva reincidència en la deriva pro socialista (que, tractant-se del PSC-PSOE, no té res a veure amb una tendència més o menys esquerranosa) també n’hi deu haver que han volgut fer-li veure que ara no convé a ERC entrar en un nou cicle de tendències i sectors; l’Oriol Junqueras pot acabar de convèncer més o menys, i per alguns pot continuar essent una incògnita la seva capacitat de redreçar el partit tenint en compte que al seu entorn hi haurà els hereus de la vella guàrdia pretoriana, però en qualsevol cas és una persona que inspira una certa confiança general o, si ho voleu, és la persona que inspira menys malfiances.
Recordo que en el darrer Congrés d’ERC, en el qual vaig presentar tot un seguit d’esmenes perquè ja es veia que teníem la nau a la deriva i els capitans sense saber-ho, ell va ser un dels encarregats, en nom de la direcció, de negociar la retirada o reformulació d’algunes d’aquelles esmenes. I quan, en algun cas, em vaig mantenir ferm en la decisió de defensar-les al Ple del Congrés, em va etzibar amb un to de menyspreu imperdonable: “el que tu vols és un minut de glòria”. Ja s’ha vist que hi havia raons més que sobrades per a presentar aquelles i moltes altres esmenes, encara que ja sabia que la direcció tancaria files per evitar que prosperessin. Però Carles Bonet no tindrà cap més minut de glòria per reincidir en els errors sobre els quals jo alertava.
dilluns, 18 de juliol del 2011
Quan les utopies ja no són d’il•lusos sinó d’estúpids
Encara que el diccionari defineixi la utopia com un “ideal irrealitzable”, el cert és que les utopies no deixen de ser fites que, si bé no es poden assolir de forma immediata, sí que marquen i esperonen un camí a seguir. De fet, tirant uns anys enrere, trobaríem utopies que avui han deixat de ser-ho, perquè el conjunt de la societat se les ha proposades com a objectiu més o menys immediat, encara que potser no estigui mai acomplert del tot. Pot ser el cas de tots els temes relacionats amb el medi ambient.
Per tant, podem dir que és bo tenir sempre unes utopies al davant que ens poden servir de guia o d’incentiu per a continuar treballant per uns ideals. És cert, també, que hi ha utopies tan genèriques i abstractes que semblen més pròpies d’il·lusos que de gent que toca de peus a terra; pensar que algun dia el poder es posarà al costat dels més desvalguts per a defensar-los dels poderosos pot ser una utopia d’il·lusos, en la mesura que el poder ja és en sí mateix una eina dels poderosos per assegurar-se el seu domini sobre els més desvalguts. Hi ha, però, qui s’entesta a mantenir una altra mena d’utopies tan inversemblants que fan pensar o bé que ens enganyen i només les utilitzen com a justificació o bé que els en falta un bull. No té cap sentit, hores d’ara, després de tantes i tantes atzagaiades i fracassos, que encara hi hagi qui s’entesti a trobar un encaix de Catalunya amb Espanya, a no ser que l’encaix sigui en una posició d’absoluta submissió i amb la renúncia a mantenir una llengua i una cultura pròpia.
És el mateix que els passa als socialistes catalans que aquests dies estan cercant una fórmula per a sortir de l’atzucac, però sense que ningú gosi plantejar la solució definitiva. Així, d’entre els possibles candidats a dirigir el partit han sortir frases i utopies tan estrafolàries com les de l’Àngel Ros “Prefereixo esperar 4 anys per tenir grup propi que perdre la unitat del PSC”, o les de Pere Navarro, alcalde Terrassa, que diu que prioritza catalanitzar el PSOE a tenir grup propi al Congrés dels Diputats. A aquestes alçades, parlar de catalanitzar el PSOE no és que sigui una utopia d’il·lusos, sinó d’estúpids.
Per tant, podem dir que és bo tenir sempre unes utopies al davant que ens poden servir de guia o d’incentiu per a continuar treballant per uns ideals. És cert, també, que hi ha utopies tan genèriques i abstractes que semblen més pròpies d’il·lusos que de gent que toca de peus a terra; pensar que algun dia el poder es posarà al costat dels més desvalguts per a defensar-los dels poderosos pot ser una utopia d’il·lusos, en la mesura que el poder ja és en sí mateix una eina dels poderosos per assegurar-se el seu domini sobre els més desvalguts. Hi ha, però, qui s’entesta a mantenir una altra mena d’utopies tan inversemblants que fan pensar o bé que ens enganyen i només les utilitzen com a justificació o bé que els en falta un bull. No té cap sentit, hores d’ara, després de tantes i tantes atzagaiades i fracassos, que encara hi hagi qui s’entesti a trobar un encaix de Catalunya amb Espanya, a no ser que l’encaix sigui en una posició d’absoluta submissió i amb la renúncia a mantenir una llengua i una cultura pròpia.
És el mateix que els passa als socialistes catalans que aquests dies estan cercant una fórmula per a sortir de l’atzucac, però sense que ningú gosi plantejar la solució definitiva. Així, d’entre els possibles candidats a dirigir el partit han sortir frases i utopies tan estrafolàries com les de l’Àngel Ros “Prefereixo esperar 4 anys per tenir grup propi que perdre la unitat del PSC”, o les de Pere Navarro, alcalde Terrassa, que diu que prioritza catalanitzar el PSOE a tenir grup propi al Congrés dels Diputats. A aquestes alçades, parlar de catalanitzar el PSOE no és que sigui una utopia d’il·lusos, sinó d’estúpids.
diumenge, 17 de juliol del 2011
Qui i com ha d'anar a Madrid
Sembla que tothom té clar que l’actual Govern de Zapatero no arribarà a la primavera. La convocatòria de les eleccions espanyoles depèn només de trobar el moment oportú i idoni per a les escasses possibilitats de Rubalcaba. Per tant, la campanya electoral prendrà tot el seu vigor després de les vacances d’estiu. Alguns fa temps que ho tenen tot a punt, i fins i tot ja deuen haver-se repartit el pastís, i d’altres només aspiren a què l’aritmètica els permeti tenir un mínim de joc a Madrid.
Les opcions independentistes, en unes eleccions espanyoles, sempre estan en fora de joc. Però molt més ho estaran en aquesta ocasió en què es preveu una majoria absoluta dels populars, i en tot cas tampoc hi hauria cap possibilitat de negociar-hi res. I tanmateix, els diferents grups independentistes s’hi han de pronunciar.
Una primera decisió a prendre és sobre la conveniència de presentar-s’hi o no. Tot i que l’excusa pot sembla força versemblant, què hi hem d’anar a fer nosaltres a Madrid, no deixar de ser cert que la perspectiva del fracàs hi té un paper determinant. Dit d’altra manera, qualsevol opció que pensés que pot treure un bon resultat no s’ho pensaria dues vegades, encara que fos per després no ocupar els escons o per a fer-hi un paper de revulsiu. De la mateixa manera que l’estratègia de la CUP ha consistit fins ara en presentar-se només a nivell municipal, precisament per no patir una ensopegada majúscula al Parlament, cosa que pot canviar en les properes eleccions vistos els darrers resultats, també es pot fer el mateix plantejament de cara a Madrid. Evidentment, si algunes eleccions es poden negligir són aquestes.
De ben segur, doncs, que la CUP seguirà conseqüent amb la seva estratègia i optarà de nou per no presentar-se; i és possible que hi hagi sectors d’altres formacions com SI o Rcat que vulguin imitar-los, a no ser que es pugui configurar una gran coalició independentista. I aquí és on sorgiran els problemes.
Jo ja he dit en alguna altra ocasió que no sóc partidari d’aquesta mena de coalicions electorals, si no és en la perspectiva d’una posterior confluència. L’electorat intueix de seguida que no hi ha la voluntat de fer una gran alternativa independentista, sinó que els grups s’hi veuen forçats per la seva pròpia debilitat; i els resultats acostumen a ser desastrosos. La suma de perdedors no fa ni una petita victòria sinó una derrota encara més gran.
Entenc que ERC, fins i tot sabent que no es pot esperar cap gran remuntada encara que ja s’hagi fet el Congrés de renovació, ha de presentar-se sota les seves sigles. L’alternativa d’un conglomerat efímer i poc consistent, per més que suposi afegir moltes sigles, pot ser encara pitjor tal com s’ha vist en les eleccions municipals a Barcelona. Per sort o per desgràcia, sigui quina sigui la fórmula que finalment s’adopti, tampoc es podrà saber mai què hauria passat en cas d’haver escollit l’opció contrària.
De qualsevol manera, ERC s’arrisca a no obtenir representació parlamentària a Madrid. Però la resta de formacions independentistes, per més que vagin plegades, no hi tenen cap possibilitat. Per tant, si opten per presentar-s’hi, podrien fer una candidatura testimonial o negociar la incorporació d’alguns dels seus membres a les llistes d’ERC o de CiU, i donar-los suport des de fora.
Les opcions independentistes, en unes eleccions espanyoles, sempre estan en fora de joc. Però molt més ho estaran en aquesta ocasió en què es preveu una majoria absoluta dels populars, i en tot cas tampoc hi hauria cap possibilitat de negociar-hi res. I tanmateix, els diferents grups independentistes s’hi han de pronunciar.
Una primera decisió a prendre és sobre la conveniència de presentar-s’hi o no. Tot i que l’excusa pot sembla força versemblant, què hi hem d’anar a fer nosaltres a Madrid, no deixar de ser cert que la perspectiva del fracàs hi té un paper determinant. Dit d’altra manera, qualsevol opció que pensés que pot treure un bon resultat no s’ho pensaria dues vegades, encara que fos per després no ocupar els escons o per a fer-hi un paper de revulsiu. De la mateixa manera que l’estratègia de la CUP ha consistit fins ara en presentar-se només a nivell municipal, precisament per no patir una ensopegada majúscula al Parlament, cosa que pot canviar en les properes eleccions vistos els darrers resultats, també es pot fer el mateix plantejament de cara a Madrid. Evidentment, si algunes eleccions es poden negligir són aquestes.
De ben segur, doncs, que la CUP seguirà conseqüent amb la seva estratègia i optarà de nou per no presentar-se; i és possible que hi hagi sectors d’altres formacions com SI o Rcat que vulguin imitar-los, a no ser que es pugui configurar una gran coalició independentista. I aquí és on sorgiran els problemes.
Jo ja he dit en alguna altra ocasió que no sóc partidari d’aquesta mena de coalicions electorals, si no és en la perspectiva d’una posterior confluència. L’electorat intueix de seguida que no hi ha la voluntat de fer una gran alternativa independentista, sinó que els grups s’hi veuen forçats per la seva pròpia debilitat; i els resultats acostumen a ser desastrosos. La suma de perdedors no fa ni una petita victòria sinó una derrota encara més gran.
Entenc que ERC, fins i tot sabent que no es pot esperar cap gran remuntada encara que ja s’hagi fet el Congrés de renovació, ha de presentar-se sota les seves sigles. L’alternativa d’un conglomerat efímer i poc consistent, per més que suposi afegir moltes sigles, pot ser encara pitjor tal com s’ha vist en les eleccions municipals a Barcelona. Per sort o per desgràcia, sigui quina sigui la fórmula que finalment s’adopti, tampoc es podrà saber mai què hauria passat en cas d’haver escollit l’opció contrària.
De qualsevol manera, ERC s’arrisca a no obtenir representació parlamentària a Madrid. Però la resta de formacions independentistes, per més que vagin plegades, no hi tenen cap possibilitat. Per tant, si opten per presentar-s’hi, podrien fer una candidatura testimonial o negociar la incorporació d’alguns dels seus membres a les llistes d’ERC o de CiU, i donar-los suport des de fora.
dissabte, 16 de juliol del 2011
Societat civil i poder polític
Sovint quedem enlluernats en veure una societat civil catalana capaç de posar-se al capdavant, de promoure grans manifestacions i d’alguna manera condicionar el poder polític. Alguns, decebuts amb els polítics i alhora enlluernats per aquesta classe de dirigents del món associatiu que sembla tenir totes les virtuts que els manquen als primers, fan bandera de la societat civil com si per ella sola hagués de portar el país cap a la fita somniada.
I no només en propugnen abrandadament la seva independència en relació als partits polítics, sinó que pressuposen que aquests seran superats pels nous dirigents, immaculats i veritables representants de la voluntat popular. Després de molts anys d’haver treballat amb entitats de caire cultural i de país, no seré pas jo qui en minimitzi la seva importància ni el seu paper com a revulsiu en l‘actual panorama polític. Ara bé, un cop reconeguts els seus mèrit i la vigència de la seva tasca, ens cal posar les coses al seu lloc: en algun moment o altre, algú haurà de canalitzar les aspiracions o reivindicacions del poble català, sovint expressades a través del mon associatiu, i no hi ha altra sortida que la política i els partits polítics. Una cosa és el paper dinamitzador i mobilitzador de la societat, i una altra la concreció en realitats tangibles en el marc legal del país.
Per això, em va semblar molt oportuna la intervenció de la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, proposant l’objecció fiscal com posició de país, un nou tancament de caixes, si a Madrid no s’avenen a posar fi el terrible espoli que pateix Catalunya. Com a proposta i com a demanda de la societat civil, que segurament pot tenir un suport majoritari de la població catalana, em sembla perfecte. Ara bé, com deia el Toni Soler, una iniciativa d’aquestes característiques ha d’estat encapçalada per la Generalitat de Catalunya, pel nostre poder polític; deixar que ho promogui i ho dugui a terme una entitat com Omnium Cultural, per més suports que tingui, seria abocar la iniciativa al fracàs. Dubto que una persona intel·ligent com la Muriel Casals, i amb ella l’equip que dirigeix Òmnium, tingués aquesta temptació; el que no m’estranyaria tant és que la tinguessin des del poder polític, com a forma d’eludir les seves responsabilitats.
I no només en propugnen abrandadament la seva independència en relació als partits polítics, sinó que pressuposen que aquests seran superats pels nous dirigents, immaculats i veritables representants de la voluntat popular. Després de molts anys d’haver treballat amb entitats de caire cultural i de país, no seré pas jo qui en minimitzi la seva importància ni el seu paper com a revulsiu en l‘actual panorama polític. Ara bé, un cop reconeguts els seus mèrit i la vigència de la seva tasca, ens cal posar les coses al seu lloc: en algun moment o altre, algú haurà de canalitzar les aspiracions o reivindicacions del poble català, sovint expressades a través del mon associatiu, i no hi ha altra sortida que la política i els partits polítics. Una cosa és el paper dinamitzador i mobilitzador de la societat, i una altra la concreció en realitats tangibles en el marc legal del país.
Per això, em va semblar molt oportuna la intervenció de la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, proposant l’objecció fiscal com posició de país, un nou tancament de caixes, si a Madrid no s’avenen a posar fi el terrible espoli que pateix Catalunya. Com a proposta i com a demanda de la societat civil, que segurament pot tenir un suport majoritari de la població catalana, em sembla perfecte. Ara bé, com deia el Toni Soler, una iniciativa d’aquestes característiques ha d’estat encapçalada per la Generalitat de Catalunya, pel nostre poder polític; deixar que ho promogui i ho dugui a terme una entitat com Omnium Cultural, per més suports que tingui, seria abocar la iniciativa al fracàs. Dubto que una persona intel·ligent com la Muriel Casals, i amb ella l’equip que dirigeix Òmnium, tingués aquesta temptació; el que no m’estranyaria tant és que la tinguessin des del poder polític, com a forma d’eludir les seves responsabilitats.
divendres, 15 de juliol del 2011
Les prioritats del Partit Popular; i de CiU
Arreu on posen els peus, tenen clara quina és la seva prioritat. En alguns casos, ni tan sols esperen a prendre possessió del càrrec ni a tenir establert el nou govern. Per damunt de la crisi, de la necessitat d’ajustar pressupostos, de la precarietat dels serveis o de les possibles inversions que no es podran fer, el Partit Popular té clar que la seva prioritat és la llengua. Ni tan sols la defensa i el foment de la llengua espanyola, cosa que seria ben comprensible, sinó la persecució sense treva ni mirament contra la llengua catalana.
Al País Valencià, la política d’extermini de la llengua dels valencians ja està consolidada i està donant els seus fruits. Com a mínim a les grans ciutats s’està trencant definitivament la transmissió generacional, pas previ a l’extinció d’una llengua. No els importa el que digui la llei, el seu Estatut, que ells es passen pel forro i incompleixen amb absoluta impunitat, perquè saben que sempre tindran en aquesta seva croada la complicitat de la Justícia espanyola. Els resultats del seu sistema educatiu són escandalosos, pel que fa al coneixement i ús del valencià, i és justament això el que els anima a perseverar per aquest camí, alhora que exhorten a seguir-lo en les altres comunitats on governen. Amb la consigna donada, són els primers passos que ha donat el nou Govern balear, així com l’ajuntament de Palma, d’eliminar la direcció general de política lingüística i revocar els pocs avenços aconseguits amb l’anterior govern socialista. I també és la primera mesura que apuntava la nova presidenta de la Comunitat aragonesa: derogar la tímida llei de llengües, que no arribava ni al reconeixement d’oficialitat ni de l’aragonès ni del català, i encetar el secessionisme lingüístic que tants èxits els ha proporcionat al País Valencià.
A vegades, hi ha qui pretén fer-nos creure que a Catalunya hi ha persones del Partit Popular que són un xic diferents, que ells no anirien tant per l’eliminació del català com per evitar que sigui hegemònic a Catalunya. Fals; radicalment fals. Si la senyora Camacho no propugna directament la desaparició del català és perquè sap que, de moment, no té prou força per aconseguir-ho. Però participa de la mateixa estratègia general del Partit Popular. El seu odi contra la llengua i la cultura catalanes és del tot visceral, i per això formen part del mateix pla, amb l’única diferència que al País Valencià ja passen a una etapa més avançada. Però, compte, perquè el Govern de la Generalitat calla, còmplice també. I no té cap escrúpol a l’hora de pactar amb aquesta gentussa. I quan ha de fer algun pacte a Madrid, recolza el Govern de torn a cap preu, o mai al preu de salvar la llengua. Tenim mala peça al teler.
Al País Valencià, la política d’extermini de la llengua dels valencians ja està consolidada i està donant els seus fruits. Com a mínim a les grans ciutats s’està trencant definitivament la transmissió generacional, pas previ a l’extinció d’una llengua. No els importa el que digui la llei, el seu Estatut, que ells es passen pel forro i incompleixen amb absoluta impunitat, perquè saben que sempre tindran en aquesta seva croada la complicitat de la Justícia espanyola. Els resultats del seu sistema educatiu són escandalosos, pel que fa al coneixement i ús del valencià, i és justament això el que els anima a perseverar per aquest camí, alhora que exhorten a seguir-lo en les altres comunitats on governen. Amb la consigna donada, són els primers passos que ha donat el nou Govern balear, així com l’ajuntament de Palma, d’eliminar la direcció general de política lingüística i revocar els pocs avenços aconseguits amb l’anterior govern socialista. I també és la primera mesura que apuntava la nova presidenta de la Comunitat aragonesa: derogar la tímida llei de llengües, que no arribava ni al reconeixement d’oficialitat ni de l’aragonès ni del català, i encetar el secessionisme lingüístic que tants èxits els ha proporcionat al País Valencià.
A vegades, hi ha qui pretén fer-nos creure que a Catalunya hi ha persones del Partit Popular que són un xic diferents, que ells no anirien tant per l’eliminació del català com per evitar que sigui hegemònic a Catalunya. Fals; radicalment fals. Si la senyora Camacho no propugna directament la desaparició del català és perquè sap que, de moment, no té prou força per aconseguir-ho. Però participa de la mateixa estratègia general del Partit Popular. El seu odi contra la llengua i la cultura catalanes és del tot visceral, i per això formen part del mateix pla, amb l’única diferència que al País Valencià ja passen a una etapa més avançada. Però, compte, perquè el Govern de la Generalitat calla, còmplice també. I no té cap escrúpol a l’hora de pactar amb aquesta gentussa. I quan ha de fer algun pacte a Madrid, recolza el Govern de torn a cap preu, o mai al preu de salvar la llengua. Tenim mala peça al teler.
dijous, 14 de juliol del 2011
Justes i raonables responsabilitats
Ja se suposa que la moció no tirarà endavant, però és significatiu que la CUP i ICV de Vilafranca del Penedès presentin una moció per declarar sis directius de Caixa Penedès com persones non grates al municipi. Dit així, sense més, pot sonar molt fort perquè una cosa és la seva mala gestió al capdavant de l’entitat i l’altra una reprovació tan radical com la que pretenen aquestes dues formacions polítiques. Amb tot, ja seria hora que algú demanés responsabilitats als directius de les entitats d’estalvi que han dilapidat un patrimoni que era de tots, ells sempre n’han tret sucosos beneficis, i al darrer moment s’han venut l’entitat a uns tercers; en el cas de Caixa Penedès integrant-la en un grup amb seu a Madrid.
Quan algú s’escandalitza pels elevats sous i per les astronòmiques primes que reben els directius de la banca i de les entitats d’estalvi, s’acostuma a fer el raonament de l’ortodòxia liberal, del tot renyia amb l’ètica més elemental: els directius que proporcionen a l’entitat quantiosos beneficis es lògic que també se n’enduguin una part proporcional. Però, està clar, aplicant aquest mateix principi, què s’ha de fer amb el directius que proporcionen a l’entitat quantiosos perjudicis? A part de la immoralitat i la indecència que representa l’enriquiment tan desmesurat d’uns pocs, i més trobant-nos en un període de crisi, en el cas de les entitats d’estalvis que han estat pèssimament gestionades fins al punt d’haver-les portat al límit de la desaparició, a la venda o a fusions que les despersonalitza és evident que les mesures més serioses i justes s’haurien d’assemblar molt més a les que proposen la CUP i ICV a Vilafranca del Penedès: destitució i acomiadament, i retorn de les retribucions econòmiques percebudes en els darrers anys, ja que es pot considerar que hi ha hagut un frau en la mesura que s’havien amagat uns resultats que al final s’ha vist que eren catastròfics.
Podria ser més discutible, potser, la declaració de persones non grates. Però no oblidem que aquestes entitats d’estalvis de caire local o comarcal eren un patrimoni local valuosíssim, per al desenvolupament del seu àmbit geogràfic. I aquests directius desaprensius se n’han aprofitat d’una forma exagerada en benefici propi, sense importar-los abocar l’entitat a la seva desaparició o desnaturalització. Com a mínim, cal reconèixer que ja era hora que algú prengués la iniciativa a l’hora de demanar justes i adequades responsabilitats a aquests individus: Només caldria desitjar que la proposta es generalitzés a totes les situacions similars que s’han donat al nostre país.
Quan algú s’escandalitza pels elevats sous i per les astronòmiques primes que reben els directius de la banca i de les entitats d’estalvi, s’acostuma a fer el raonament de l’ortodòxia liberal, del tot renyia amb l’ètica més elemental: els directius que proporcionen a l’entitat quantiosos beneficis es lògic que també se n’enduguin una part proporcional. Però, està clar, aplicant aquest mateix principi, què s’ha de fer amb el directius que proporcionen a l’entitat quantiosos perjudicis? A part de la immoralitat i la indecència que representa l’enriquiment tan desmesurat d’uns pocs, i més trobant-nos en un període de crisi, en el cas de les entitats d’estalvis que han estat pèssimament gestionades fins al punt d’haver-les portat al límit de la desaparició, a la venda o a fusions que les despersonalitza és evident que les mesures més serioses i justes s’haurien d’assemblar molt més a les que proposen la CUP i ICV a Vilafranca del Penedès: destitució i acomiadament, i retorn de les retribucions econòmiques percebudes en els darrers anys, ja que es pot considerar que hi ha hagut un frau en la mesura que s’havien amagat uns resultats que al final s’ha vist que eren catastròfics.
Podria ser més discutible, potser, la declaració de persones non grates. Però no oblidem que aquestes entitats d’estalvis de caire local o comarcal eren un patrimoni local valuosíssim, per al desenvolupament del seu àmbit geogràfic. I aquests directius desaprensius se n’han aprofitat d’una forma exagerada en benefici propi, sense importar-los abocar l’entitat a la seva desaparició o desnaturalització. Com a mínim, cal reconèixer que ja era hora que algú prengués la iniciativa a l’hora de demanar justes i adequades responsabilitats a aquests individus: Només caldria desitjar que la proposta es generalitzés a totes les situacions similars que s’han donat al nostre país.
dimecres, 13 de juliol del 2011
Les màfies campen al seu aire, i guanyen
Feia gràcia, l’altre dia, el senyor Durao Barroso queixant-se, com a President de la Comissió europea, de les agències de qualificació de les quals deia que “no són més que actors del mateix mercat”, i que per tant actuen a favor de l’especulació. El senyor Barroso ho deia perquè l’Agència Moody’s acabava de rebaixar la nota del deute portuguès fins a situar-lo prop dels bons escombraria.
Dic que feia gràcia perquè, igual com han fet altres polítics europeus, ara sembla que hagin fet una descoberta. No és cap secret, ni se n’amaguen, que aquestes mal anomenades Agencies de qualificació en realitat són simples departaments de la gran banca, que no fan estudis sobre el risc objectiu del deute dels Estats o d’altres organismes i entitats, per tal d’advertir els possibles inversors, sinó que el procediment és a l’inversa: quan saben que un estat com el grec o el portuguès pot estar necessitat de crèdit extern, aleshores els rebaixen la qualificació per tal de poder-los prestar els diners que necessiten a un interès més elevat. De fet, el seu nivell de qualificació professional és tan escàs que just quan va esclatar l’escàndol de les Subprime, origen de la crisi als Estats Units i de retruc a tota Europa, aquestes falses agències els acabaven de donar la qualificació més alta. Si els dirigents europeus, com el senyor Barroso, no han descobert fins ara que aquestes Agències de qualificació no deixen de ser una estafa en tota regla, és que la seva capacitat professional també és ben escassa.
Però, està clar, una cosa és que aquestes agències actuïn com a part d’uns bandes mafioses dedicades a extorquir i a espoliar entitats i països sencers, i l’altra és que el paper d’aquestes agències és purament el d’emetre una qualificació que no té més credibilitat que la que els bancs, i còmplices de la banda, els vulguin donar. Vull dir que és la mateixa banca que encarrega a aquestes agències que rebaixin la qualificació del deute grec o portuguès, per exemple, la que després s’excusarà en aquests falsos informes per a incrementar-los els interessos. No deixa de ser una forma encoberta d’alterar el preu de les coses de forma concertada, evitant així la lliure competència.
Dic que feia gràcia perquè, igual com han fet altres polítics europeus, ara sembla que hagin fet una descoberta. No és cap secret, ni se n’amaguen, que aquestes mal anomenades Agencies de qualificació en realitat són simples departaments de la gran banca, que no fan estudis sobre el risc objectiu del deute dels Estats o d’altres organismes i entitats, per tal d’advertir els possibles inversors, sinó que el procediment és a l’inversa: quan saben que un estat com el grec o el portuguès pot estar necessitat de crèdit extern, aleshores els rebaixen la qualificació per tal de poder-los prestar els diners que necessiten a un interès més elevat. De fet, el seu nivell de qualificació professional és tan escàs que just quan va esclatar l’escàndol de les Subprime, origen de la crisi als Estats Units i de retruc a tota Europa, aquestes falses agències els acabaven de donar la qualificació més alta. Si els dirigents europeus, com el senyor Barroso, no han descobert fins ara que aquestes Agències de qualificació no deixen de ser una estafa en tota regla, és que la seva capacitat professional també és ben escassa.
Però, està clar, una cosa és que aquestes agències actuïn com a part d’uns bandes mafioses dedicades a extorquir i a espoliar entitats i països sencers, i l’altra és que el paper d’aquestes agències és purament el d’emetre una qualificació que no té més credibilitat que la que els bancs, i còmplices de la banda, els vulguin donar. Vull dir que és la mateixa banca que encarrega a aquestes agències que rebaixin la qualificació del deute grec o portuguès, per exemple, la que després s’excusarà en aquests falsos informes per a incrementar-los els interessos. No deixa de ser una forma encoberta d’alterar el preu de les coses de forma concertada, evitant així la lliure competència.
dimarts, 12 de juliol del 2011
De pares maltractadors, n’hi ha
El model educatiu català, pel que fa al tractament lingüístic, ha estat elogiat sovint pel Consell d’Europa i els seus resultats avalen a bastament que avui per avui és l’únic que permet que els estudiants acabin l’etapa d’educació obligatòria amb un coneixement acceptable de les dues llengües; i pel que fa al castellà, en cap cas inferior al que assoleixen els estudiants de comunitats autònomes unilingües. Amb el valor afegir que el model d’immersió lingüística afavoreix la integració i la cohesió social.
Això ha fet que aquest model s’hagi pogut aplicar sense problemes a Catalunya. Les protestes de particulars, per exemple, rebudes pel Síndic de Greuges o pel Defensor del Pueblo, o directament al Departament d’Ensenyament, són mínimes i irrellevants en el conjunt del sistema. Les úniques protestes que hi ha hagut han estat sempre de caire polític, de grups i dirigents nacionalistes espanyols que han intentat atiar sense èxit tensions i enfrontaments al si de la comunitat educativa, excusant-se en la llengua. Pares a qui no ha importat jugar amb l’educació dels seus fills per tal d'aconseguir objectius polítics, que no els ha preocupat posar-los en evidència i creant una divisió que afortunadament els nens solen resoldre millor que els adults, i sobretot que no els faria res utilitzar-los com a instrument del seu radicalisme. Un pare que és capaç de demanar que el seu fill sigui separat de la resta o que rebi una atenció especial per raó de la llengua, quan tots els altres s’adapten amb normalitat i amb èxit al model d’immersió lingüística, que és capaç de significar el seu fill d’aquesta manera només per a tenir un argument en la seva lluita política contra la llei aprovada per la immensa majoria dels representants de la ciutadania, aquest pare bé mereix el qualificatiu de “maltractador”.
És precisament en aquelles escoles on la llengua majoritària dels pares no és la catalana, on normalment als patis i en general la relació entre els alumnes acostuma a ser en castellà, que els nens necessiten més el sistema d’immersió que els permet assolir el nivell de català imprescindible per a una bona integració en la societat. I no cal dir en el cas de les escoles amb majoria catalanoparlant; només cal entrar en una aula per adonar-se que els nens nouvinguts s’integren fàcilment amb el grup en la mesura que poden relacionar-s’hi a través de la llengua vehicular de l’escola. I això és el que políticament molesta a aquesta minoria de pares que no tenen cap escrúpol a l’hora d’utilitzar, perjudicant-los, els seus fills. El qualificatiu de “maltractador” que els donava la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, està més que justificat.
Això ha fet que aquest model s’hagi pogut aplicar sense problemes a Catalunya. Les protestes de particulars, per exemple, rebudes pel Síndic de Greuges o pel Defensor del Pueblo, o directament al Departament d’Ensenyament, són mínimes i irrellevants en el conjunt del sistema. Les úniques protestes que hi ha hagut han estat sempre de caire polític, de grups i dirigents nacionalistes espanyols que han intentat atiar sense èxit tensions i enfrontaments al si de la comunitat educativa, excusant-se en la llengua. Pares a qui no ha importat jugar amb l’educació dels seus fills per tal d'aconseguir objectius polítics, que no els ha preocupat posar-los en evidència i creant una divisió que afortunadament els nens solen resoldre millor que els adults, i sobretot que no els faria res utilitzar-los com a instrument del seu radicalisme. Un pare que és capaç de demanar que el seu fill sigui separat de la resta o que rebi una atenció especial per raó de la llengua, quan tots els altres s’adapten amb normalitat i amb èxit al model d’immersió lingüística, que és capaç de significar el seu fill d’aquesta manera només per a tenir un argument en la seva lluita política contra la llei aprovada per la immensa majoria dels representants de la ciutadania, aquest pare bé mereix el qualificatiu de “maltractador”.
És precisament en aquelles escoles on la llengua majoritària dels pares no és la catalana, on normalment als patis i en general la relació entre els alumnes acostuma a ser en castellà, que els nens necessiten més el sistema d’immersió que els permet assolir el nivell de català imprescindible per a una bona integració en la societat. I no cal dir en el cas de les escoles amb majoria catalanoparlant; només cal entrar en una aula per adonar-se que els nens nouvinguts s’integren fàcilment amb el grup en la mesura que poden relacionar-s’hi a través de la llengua vehicular de l’escola. I això és el que políticament molesta a aquesta minoria de pares que no tenen cap escrúpol a l’hora d’utilitzar, perjudicant-los, els seus fills. El qualificatiu de “maltractador” que els donava la Presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, està més que justificat.
dilluns, 11 de juliol del 2011
Tindrà barra, el Rubalcaba!
Un cop presentada la seva dimissió com a Vicepresident del Govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba es va estrenar com a candidat socialista a Cap de l’oposició. I ho va fer en un míting multitudinari on va presentar les seves propostes programàtiques. Alguns analistes, qui sap si per ingenuïtat o perquè formaven part de la claca, n’elogiaven el discurs dient que representava un gir cap a l’esquerra. Oi tant!.
S’ha de tenir molta barra, després de vuit anys en un Govern que ha fet polítiques de dreta pura i dura, venir a fer-se ara el milhomes prometent que posarà a ratlla els bancs, que implantarà un impost de patrimoni per a les grans fortunes, que impulsarà la creació de llocs de treball i no sé quantes coses més. Si fos cert, si hi hagués una punta d’honestedat en les seves paraules, en lloc de deixar el Govern encara tindria temps de portar-les a terme abans de les eleccions, com a vicepresident. Però, no. Ell ha estat i continua estant, com a governant, absolutament en contra del que ara comença a predicar. El que passa és que sap que després de les eleccions li tocarà passar a l’oposició amb un PP amb majoria absoluta, i per tant ja pot posar-se a fer promeses amb la plena certesa que no haurà d’incomplir, perquè no en tindrà l’oportunitat. És el joc de l’alternança. Escollim el bandarra que s’apoltronarà a la Moncloa, però amb la total seguretat que res no canviarà, ni en l’àmbit de les polítiques socials ni en les de recentralitzar l’Estat.
Els socialistes, no solament tenen la barra de fer propostes d’esquerres única i exclusivament quan són a l’oposició, sinó que tenen necessitat de fer-les perquè altrament seria impossible que la gent veiés la diferència entre ells i els populars.
S’ha de tenir molta barra, després de vuit anys en un Govern que ha fet polítiques de dreta pura i dura, venir a fer-se ara el milhomes prometent que posarà a ratlla els bancs, que implantarà un impost de patrimoni per a les grans fortunes, que impulsarà la creació de llocs de treball i no sé quantes coses més. Si fos cert, si hi hagués una punta d’honestedat en les seves paraules, en lloc de deixar el Govern encara tindria temps de portar-les a terme abans de les eleccions, com a vicepresident. Però, no. Ell ha estat i continua estant, com a governant, absolutament en contra del que ara comença a predicar. El que passa és que sap que després de les eleccions li tocarà passar a l’oposició amb un PP amb majoria absoluta, i per tant ja pot posar-se a fer promeses amb la plena certesa que no haurà d’incomplir, perquè no en tindrà l’oportunitat. És el joc de l’alternança. Escollim el bandarra que s’apoltronarà a la Moncloa, però amb la total seguretat que res no canviarà, ni en l’àmbit de les polítiques socials ni en les de recentralitzar l’Estat.
Els socialistes, no solament tenen la barra de fer propostes d’esquerres única i exclusivament quan són a l’oposició, sinó que tenen necessitat de fer-les perquè altrament seria impossible que la gent veiés la diferència entre ells i els populars.
diumenge, 10 de juliol del 2011
Qui són els de casa?
(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Primer, els de casa. Amb aquesta falsa i demagògica consigna els grups més xenòfobs del país van aconseguir esgarrapar uns quants vots en les darreres eleccions. Afortunadament, molts menys dels que ells esperaven i dels que els mitjans de comunicació els publicitaven. No és pas cap novetat, arreu d’Europa, que en moments de crisi hi hagi qui s’aprofiti dels més baixos instints, buscant un boc expiatori a qui carregar les culpes, creant conflictes allà on no n’hi havia o magnificant els existents, justament per a evitar afrontar els reals.
La sort, però, ha estat doble. Primer perquè el suport social que han tingut aquests grups ha estat relativament escàs (en qualsevol cas, excessiu), però sobretot perquè els grups independentistes s’hi han trobat a les antípodes. Hauria estat nefast per a la causa independentista qualsevol vel·leïtat d’aquest tipus; només cal recordar com es van abraonar damunt del PNB per declaracions de caire etnicista en la defensa del caràcter singular dels bascos. I és cert que tant els mitjans de comunicació com la majoria dels partits espanyols s’acarnissarien mil vegades més sobre un independentista xenòfob que sobre un nacionalista espanyol del mateix caire, i que ho farien més per l’oportunitat d’atacar l’independentisme que pel rebuig a la xenofòbia. Però el resultat seria el mateix.
La falsedat del seu discurs es posa encara més en evidència quan observem que els qui teòricament s’atribueixen una defensa dels “de casa” són justament els qui més han menyspreat i perseguit la llengua, la cultura i la identitat dels “de casa”. Tothom sap que el dirigent de PxC era un militant de la Fuerza Nueva de Blas Piñar, hostil a la democràcia i contrari a qualsevol forma d’autonomia per a Catalunya, i a què el català tingués cap mena de reconeixement ni d’ús públic.
És cert també que hem perdut l’oportunitat, per incapacitat dels nostres dirigents o per inviabilitat de la proposta, de posar en el mateix paquet dels nouvinguts, els qui creien que no es movien “de casa” perquè s’havien desplaçat dins del territori de l’Estat espanyol. Si unes dècades enrere tothom tenia assumit que hi havia una immigració procedent d’altres territoris de l’Estat espanyol, i que ells mateixos es consideraven immigrats, ara aquesta terminologia s’ha capgirat per adjudicar-la només als qui provenen d’altres Estats, sobretot extracomunitaris.
I jo no reivindicaria pas el discerniment dels “de casa” enfront dels “foranis” per a desenvolupar cap política xenòfoba, sinó per a deixar clar quina és la llengua, la cultura i la identitat dels “de casa” a la qual volem que s’integrin els nouvinguts: tant els qui provenen d’Extremadura o d’Andalusia com els qui provenen del Marroc, de la Xina o de l’Equador. Perquè, avui per avui, els únics xenòfobs existents a Catalunya, quan parlen dels “de casa” es refereixen ras i curt als espanyols.
Primer, els de casa. Amb aquesta falsa i demagògica consigna els grups més xenòfobs del país van aconseguir esgarrapar uns quants vots en les darreres eleccions. Afortunadament, molts menys dels que ells esperaven i dels que els mitjans de comunicació els publicitaven. No és pas cap novetat, arreu d’Europa, que en moments de crisi hi hagi qui s’aprofiti dels més baixos instints, buscant un boc expiatori a qui carregar les culpes, creant conflictes allà on no n’hi havia o magnificant els existents, justament per a evitar afrontar els reals.
La sort, però, ha estat doble. Primer perquè el suport social que han tingut aquests grups ha estat relativament escàs (en qualsevol cas, excessiu), però sobretot perquè els grups independentistes s’hi han trobat a les antípodes. Hauria estat nefast per a la causa independentista qualsevol vel·leïtat d’aquest tipus; només cal recordar com es van abraonar damunt del PNB per declaracions de caire etnicista en la defensa del caràcter singular dels bascos. I és cert que tant els mitjans de comunicació com la majoria dels partits espanyols s’acarnissarien mil vegades més sobre un independentista xenòfob que sobre un nacionalista espanyol del mateix caire, i que ho farien més per l’oportunitat d’atacar l’independentisme que pel rebuig a la xenofòbia. Però el resultat seria el mateix.
La falsedat del seu discurs es posa encara més en evidència quan observem que els qui teòricament s’atribueixen una defensa dels “de casa” són justament els qui més han menyspreat i perseguit la llengua, la cultura i la identitat dels “de casa”. Tothom sap que el dirigent de PxC era un militant de la Fuerza Nueva de Blas Piñar, hostil a la democràcia i contrari a qualsevol forma d’autonomia per a Catalunya, i a què el català tingués cap mena de reconeixement ni d’ús públic.
És cert també que hem perdut l’oportunitat, per incapacitat dels nostres dirigents o per inviabilitat de la proposta, de posar en el mateix paquet dels nouvinguts, els qui creien que no es movien “de casa” perquè s’havien desplaçat dins del territori de l’Estat espanyol. Si unes dècades enrere tothom tenia assumit que hi havia una immigració procedent d’altres territoris de l’Estat espanyol, i que ells mateixos es consideraven immigrats, ara aquesta terminologia s’ha capgirat per adjudicar-la només als qui provenen d’altres Estats, sobretot extracomunitaris.
I jo no reivindicaria pas el discerniment dels “de casa” enfront dels “foranis” per a desenvolupar cap política xenòfoba, sinó per a deixar clar quina és la llengua, la cultura i la identitat dels “de casa” a la qual volem que s’integrin els nouvinguts: tant els qui provenen d’Extremadura o d’Andalusia com els qui provenen del Marroc, de la Xina o de l’Equador. Perquè, avui per avui, els únics xenòfobs existents a Catalunya, quan parlen dels “de casa” es refereixen ras i curt als espanyols.
dissabte, 9 de juliol del 2011
Després de Ridao, ara és l’hora de Carles Bonet
Finalment, Joan Ridao ha fet un pas enrere i no optarà a la presidència del partit. És una bona notícia. Ho és perquè jo no sé si alguns dels seus fidels seguidors creuen que un dels artífex de la deriva d’Esquerra dels darrers temps pot ser alhora la persona que en dirigeixi el redreçament, però de ben segur que la immensa majoria dels militants, votants i ex votants desencantats no entendria res de res. Però ho és també perquè, al marge de les possibilitats i de les capacitats de Joan Ridao per a dirigir el partit, ara el que menys convé és reeditar les turbulències del passat.
La gent ja se sap de sobres les justificacions i les excuses de mal pagador. Un partit polític, com tota organització democràtica, ha de tenir els mecanismes adients perquè tothom qui ho vulgui pugui optar als òrgans de govern; però malament a rai quan hi ha diverses candidatures. O bé és que hi ha grimpaires disposats al que calgui per assolir cotes de poder, o bé és que hi ha posicions contraposades, amb malfiances entre elles, visions diverses de cap on s’ha de menar el grup. Quan en l’anterior Congrés alguns dirigents d’Esquerra es vantaven de ser un partit d’allò més democràtic perquè hi havia quatre candidatures, i encara es mofaven dels qui tenien una parença monolítica, amb candidats escollits per aclamació com en la vella ortodòxia soviètica, o mentien molt bé o eren uns il·lusos, per no emprar un qualificatiu groller. Tota organització necessita un lideratge, i malgrat que no necessàriament s’hi ha d’estar d’acord al cent per cent, és bo que el col·lectiu hi tingui plena confiança; quan es basteixen alternatives és perquè es discrepa en qüestions fonamentals; o bé, com deia abans, i com va passar amb Joan Puigcercós abatent-se contra Carod, perquè hi ha un desig desaforat d’arribar al poder encara que sigui a costa de carregar-se el partit. És evident que hi ha diferències de plantejament entre l’Oriol Junqueras i Carles Bonet; i per més qui tingui les meves preferències, no seré pas jo qui en desqualifiqui cap dels dos, com no hauria desqualificat a priori ni Joan Riado, ni Josep Lluís Carod Rovira, ni l’Uriel Bertran ni Joan Carretero...
Però ara no és moment de mesurar forces ni molt menys d’aprofundir en les diferències, que ben legítimament hi poden ser, com hi són en tots els partits polítics. Ara és el moment de les renúncies personals, perquè entre tots plegats ho fem fet prou malament com perquè no aparegui cap milhomes dient que ell té la solució. I en aquest sentit, felicito Joan Ridao. O ens presentem al Congrés amb una clara voluntat de redreçar la situació unitàriament, renunciant a l’estratègia de Puigcercós d’aconseguir aquesta unitat a base de foragitar els adversaris, o el fons del pou on estem ficats encara es pot acabar d’obrir als nostres peus. Modestament, sense fer cap professió de fe a favor de ningú, penso que Carles Bonet faria un favor al partit si seguís l’exemple de Roan Ridao i renunciés a presentar-se com a candidat a la presidència d’ERC.
La gent ja se sap de sobres les justificacions i les excuses de mal pagador. Un partit polític, com tota organització democràtica, ha de tenir els mecanismes adients perquè tothom qui ho vulgui pugui optar als òrgans de govern; però malament a rai quan hi ha diverses candidatures. O bé és que hi ha grimpaires disposats al que calgui per assolir cotes de poder, o bé és que hi ha posicions contraposades, amb malfiances entre elles, visions diverses de cap on s’ha de menar el grup. Quan en l’anterior Congrés alguns dirigents d’Esquerra es vantaven de ser un partit d’allò més democràtic perquè hi havia quatre candidatures, i encara es mofaven dels qui tenien una parença monolítica, amb candidats escollits per aclamació com en la vella ortodòxia soviètica, o mentien molt bé o eren uns il·lusos, per no emprar un qualificatiu groller. Tota organització necessita un lideratge, i malgrat que no necessàriament s’hi ha d’estar d’acord al cent per cent, és bo que el col·lectiu hi tingui plena confiança; quan es basteixen alternatives és perquè es discrepa en qüestions fonamentals; o bé, com deia abans, i com va passar amb Joan Puigcercós abatent-se contra Carod, perquè hi ha un desig desaforat d’arribar al poder encara que sigui a costa de carregar-se el partit. És evident que hi ha diferències de plantejament entre l’Oriol Junqueras i Carles Bonet; i per més qui tingui les meves preferències, no seré pas jo qui en desqualifiqui cap dels dos, com no hauria desqualificat a priori ni Joan Riado, ni Josep Lluís Carod Rovira, ni l’Uriel Bertran ni Joan Carretero...
Però ara no és moment de mesurar forces ni molt menys d’aprofundir en les diferències, que ben legítimament hi poden ser, com hi són en tots els partits polítics. Ara és el moment de les renúncies personals, perquè entre tots plegats ho fem fet prou malament com perquè no aparegui cap milhomes dient que ell té la solució. I en aquest sentit, felicito Joan Ridao. O ens presentem al Congrés amb una clara voluntat de redreçar la situació unitàriament, renunciant a l’estratègia de Puigcercós d’aconseguir aquesta unitat a base de foragitar els adversaris, o el fons del pou on estem ficats encara es pot acabar d’obrir als nostres peus. Modestament, sense fer cap professió de fe a favor de ningú, penso que Carles Bonet faria un favor al partit si seguís l’exemple de Roan Ridao i renunciés a presentar-se com a candidat a la presidència d’ERC.
divendres, 8 de juliol del 2011
Nous arguments per als nacionalistes espanyols
Els nacionalistes espanyols, especialment els més radicals del PP i de Ciutadans, tindran un nou argument per a combatre el català justament per un dels seus punts fonamentals: la immersió lingüística. La Càtedra de Multilingüisme Linguamon-UOC acaba de treure un estudi en què reafirma el que han dit fins ara tots els estudis anteriors, tant els fets a casa nostra com els informes internacionals tipus PISA: el model lingüístic de l’ensenyament a Catalunya dóna uns resultats prou satisfactoris en el coneixement de les dues llengües oficials, el català i el castellà. És més, el coneixement de castellà dels alumnes sorgits de les escoles d’immersió lingüística no és inferior al que tenen els alumnes d’altres comunitats autònomes que només tenen la llengua castellana.
Això, sens dubte, reforçarà la moral i l’obsessió d’aquests partits per acabar amb el sistema d’immersió lingüística. L’informe de la Càtedra de Multilingüisme ratifica els seus arguments per a reclamar l’abolició del model d’immersió lingüística. Des del seu punt de vista resulta escandalós que els estudiants acabin l’ensenyament obligatori amb un coneixement similar del català i del castellà, tal com estableix l’Estatut; oi més quan ells poden presentar la seva experiència al País Valencià en què aplicant el seu model, no solament aconsegueixen que no es compleixi l’Estatut d’Autonomia valencià sinó que el coneixement de llengua valenciana dels seus estudiants és tan pobre que invita a abandonar-la. I s’ha de reconèixer que se n’estan sortint prou bé. Per tant, si amb el seu model poden aconseguir l’eliminació de la llengua valenciana, com no han de reiterar el seu rebuig al sistema d’immersió lingüística que segons aquest darrer informe aconsegueix l’efecte pervers, i mai desitjat per ells, d’un coneixement similar de les dues llengües. Amb l’agreujant que aquest sistema acaba de facilitar la cohesió social que ells tant odien. Potser per això, veient que com a partits polítics no tenien prou força per a evitar el desastre de la immersió lingüística, han optat darrerament per contractar els serveis de jutges que s’avinguin a fer-los a feina que de dret a llei no podien fer.
Per això, sorprèn qui sovint, davant de notícies com les d’aquest informe, hi hagi analistes o polítics que ho presentin com un argument que hauria de desactivar la campanya en contra de la immersió lingüística, quan és justament al contrari. És el mateix que passa a Mallorca, per exemple, amb el tancament de Televisió de Mallorca. En la mesura en què partits o entitats com OCB argumenten que no s’hauria de tancar perquè ha fet una tasca molt positiva en favor de la llengua, el que estan fent és animar els nacionalistes espanyols del Partit Popular a clausurar la televisió, perquè el seu objectiu és acabar amb la llengua pròpia de Mallorca.
Això, sens dubte, reforçarà la moral i l’obsessió d’aquests partits per acabar amb el sistema d’immersió lingüística. L’informe de la Càtedra de Multilingüisme ratifica els seus arguments per a reclamar l’abolició del model d’immersió lingüística. Des del seu punt de vista resulta escandalós que els estudiants acabin l’ensenyament obligatori amb un coneixement similar del català i del castellà, tal com estableix l’Estatut; oi més quan ells poden presentar la seva experiència al País Valencià en què aplicant el seu model, no solament aconsegueixen que no es compleixi l’Estatut d’Autonomia valencià sinó que el coneixement de llengua valenciana dels seus estudiants és tan pobre que invita a abandonar-la. I s’ha de reconèixer que se n’estan sortint prou bé. Per tant, si amb el seu model poden aconseguir l’eliminació de la llengua valenciana, com no han de reiterar el seu rebuig al sistema d’immersió lingüística que segons aquest darrer informe aconsegueix l’efecte pervers, i mai desitjat per ells, d’un coneixement similar de les dues llengües. Amb l’agreujant que aquest sistema acaba de facilitar la cohesió social que ells tant odien. Potser per això, veient que com a partits polítics no tenien prou força per a evitar el desastre de la immersió lingüística, han optat darrerament per contractar els serveis de jutges que s’avinguin a fer-los a feina que de dret a llei no podien fer.
Per això, sorprèn qui sovint, davant de notícies com les d’aquest informe, hi hagi analistes o polítics que ho presentin com un argument que hauria de desactivar la campanya en contra de la immersió lingüística, quan és justament al contrari. És el mateix que passa a Mallorca, per exemple, amb el tancament de Televisió de Mallorca. En la mesura en què partits o entitats com OCB argumenten que no s’hauria de tancar perquè ha fet una tasca molt positiva en favor de la llengua, el que estan fent és animar els nacionalistes espanyols del Partit Popular a clausurar la televisió, perquè el seu objectiu és acabar amb la llengua pròpia de Mallorca.
dijous, 7 de juliol del 2011
Els gossos ben ensinistrats són fidels i obedients
Els eurodiputats catalans van fer un intent de front comú per a defensar que el català esdevingués llengua oficial de la Unió europea, aprofitant l’entrada de Croàcia i la conseqüent ampliació de les llengües oficials. D’aquest front comú en va quedar autoexclòs el PP perquè com a partit ja tenen l’objectiu d’eliminar la llengua catalana, i per suposat seran els primers en fer tot el possible per evitar que els catalans tinguem els mateixos drets que els ciutadans de primera de la Unió. Però sí que inicialment s’hi va apuntar l’eurodiputada socialista Maria Badia. Coneixent-la, estic convençut que si fos per ella no hi hauria inconvenient (tampoc cap il·lusió especial) perquè el català obtingués aquest estatus de llengua oficial de la Unió. El problema, però, no és el que ella pugui creure o pensar sinó la llibertat que té ella per a defensar allò que creu.
Hi ha situacions en què règims autoritaris neguen les llibertats individuals i col·lectives, de manera que una primera lluita d’aquests ciutadans i d’aquests pobles és per l’assoliment d’un sistema democràtic que els permeti defensar els seus interessos, les seves idees i els seus principis. Naturalment que no tot és o blanc o negre; hi ha règims polítics que accepten un cert grau de democràcia i de llibertats, no perquè hi creguin sinó perquè consideren que ja tenen establerts els suficients mecanismes com per a evitar que puguin prosperar determinades idees i propostes, per més suports que tinguin. En tenim una bona mostra a l’Estat espanyol, on la diferència entre el sistema actual i el franquisme és relativament poca: d’una banda ara hi ha establert un sistema d’alternança en el Govern espanyol, però de l’altra la submissió dels ciutadans s’aconsegueix a través d’un sistema d’aparença legal democràtica ordit perquè a la pràctica aconsegueixi els mateixos objectius que la dictadura: impedir que els catalans puguin ser reconeguts com a tals. El plantejament és el de dir que tot és possible en democràcia, però els espanyols tenen establert un sistema amb el qual no és possible legalment exercir molts drets, com el de l’autodeterminació, el de tenir reconeguda la nostra llengua, etc.
Hi ha, però, un altre tipus de situació encara més paradoxal. És el cas d’aquelles persones, com la Maria Badia, que de forma voluntària (i normalment interessada perquè és la manera d’obtenir favors i càrrecs) renuncien a la seva llibertat individual, a la de dir i defensar allò que creuen. No és pas tan diferent del cas d’algunes ordes o sectes religioses de caràcter fonamentalista en què els individus que hi ingressen professen un estricte compromís d’obediència, anorreant la seva personalitat; ni tampoc ho és tant d’aquelles pràctiques sadomasoquistes en què uns individus accepten sotmetre’s a la voluntat d’un altre. És la situació en què es troben els militants socialistes com la Maria Badia; ella inicialment es va posicionar a favor de reclamar l’oficialitat del català a Europa, però donat que els seus superiors no ho veuen així, servilment es retira i accepta col·laborar a fer possible exactament el contrari del que ella personalment creu. Ja té assumit que la seva personalitat no té cap mena de valor i que ha d’estar supeditada a la veu de l’amo.
Hi ha situacions en què règims autoritaris neguen les llibertats individuals i col·lectives, de manera que una primera lluita d’aquests ciutadans i d’aquests pobles és per l’assoliment d’un sistema democràtic que els permeti defensar els seus interessos, les seves idees i els seus principis. Naturalment que no tot és o blanc o negre; hi ha règims polítics que accepten un cert grau de democràcia i de llibertats, no perquè hi creguin sinó perquè consideren que ja tenen establerts els suficients mecanismes com per a evitar que puguin prosperar determinades idees i propostes, per més suports que tinguin. En tenim una bona mostra a l’Estat espanyol, on la diferència entre el sistema actual i el franquisme és relativament poca: d’una banda ara hi ha establert un sistema d’alternança en el Govern espanyol, però de l’altra la submissió dels ciutadans s’aconsegueix a través d’un sistema d’aparença legal democràtica ordit perquè a la pràctica aconsegueixi els mateixos objectius que la dictadura: impedir que els catalans puguin ser reconeguts com a tals. El plantejament és el de dir que tot és possible en democràcia, però els espanyols tenen establert un sistema amb el qual no és possible legalment exercir molts drets, com el de l’autodeterminació, el de tenir reconeguda la nostra llengua, etc.
Hi ha, però, un altre tipus de situació encara més paradoxal. És el cas d’aquelles persones, com la Maria Badia, que de forma voluntària (i normalment interessada perquè és la manera d’obtenir favors i càrrecs) renuncien a la seva llibertat individual, a la de dir i defensar allò que creuen. No és pas tan diferent del cas d’algunes ordes o sectes religioses de caràcter fonamentalista en què els individus que hi ingressen professen un estricte compromís d’obediència, anorreant la seva personalitat; ni tampoc ho és tant d’aquelles pràctiques sadomasoquistes en què uns individus accepten sotmetre’s a la voluntat d’un altre. És la situació en què es troben els militants socialistes com la Maria Badia; ella inicialment es va posicionar a favor de reclamar l’oficialitat del català a Europa, però donat que els seus superiors no ho veuen així, servilment es retira i accepta col·laborar a fer possible exactament el contrari del que ella personalment creu. Ja té assumit que la seva personalitat no té cap mena de valor i que ha d’estar supeditada a la veu de l’amo.
dimecres, 6 de juliol del 2011
Opinions irrellevants
Deu ser una mica de complex d’inferioritat que tenim tots plegats, perquè sembla que no en tinguem prou amb les nostres conviccions que hem d’anar a buscar a fora algú que en les confirmi. Per això, quan apareix algú, mínimament qualificat, que fa unes declaracions que s’avenen amb els nostres postulats, ens hi agafem com si la seva fos paraula de Déu. I si, com passa sovint, l’il·lustre personatge en diu una de freda i una de calenta, aleshores només hem de remarcar el que ens convé i obviar o fer veure que no hem sentit allò que ja no ens convé tant. I els mitjans de comunicació acostumen a seguir el mateix esquema, amb l’agreujant d’atribuir si cal a tota una organització o administració el que no passa de ser una opinió personal d’un dels seus membres.
Per exemple, l’opinió d’un tal Andrés Fuentes no tindria cap mena d’interès ni periodístic ni polític, si no fos perquè és un economista de la OCDE; per tant, el que digui aquest senyor pot atribuir-se automàticament al conjunt de la OCDE, si convé donar-hi més rellevància. I resulta que el Andrés Fuentes ha dit que el pes del deute públic de Catalunya en comparació amb la seva responsabilitat de despesa és 'relativament escàs', cosa que han aprofitat de seguida els socialistes catalans per defensar que ells no van deixar unes finances tan desastroses com pretén CiU, i per tant tampoc són justificades les retallades tan descomunals. Però els socialistes callen que el mateix economista elogia la política de contenció de la despesa del Govern d’Artur Mas. Exactament el contrari del que fan els convergents, que només remarquen aquest darrer aspecte de les declaracions d’Andrés Fuentes, tot obviant la relativització que en fa del deute públic, i més encara la desqualificació del Concert Econòmic que fa l’economista de la OCDE. Hauríem de començar per no deixar-nos embadocar per les declaracions individuals d’una persona, tan respectables com les de qualsevol altra, però en cap cas definitòries de res i, per tant, tan discutibles també com les de qualsevol altra.
Una altra cosa és que el PSC, a més, entri en clara contradicció amb ell mateix quan carrega contra les retallades del Govern català que ells mateixos, com a integrants del PSOE, consideren insuficients. I si l’economista de la OCDE és contrari al Concert econòmic, vol dir que també ho és en el cas del País basc, que tant els socialistes com els populars defensen aferrissadament. Però bé, ja estem avesats que tothom llegeix a mitges i n’agafa el que li convé, de manera que les conclusions que se’n treuen són sempre irrellevants i devaluades.
Per exemple, l’opinió d’un tal Andrés Fuentes no tindria cap mena d’interès ni periodístic ni polític, si no fos perquè és un economista de la OCDE; per tant, el que digui aquest senyor pot atribuir-se automàticament al conjunt de la OCDE, si convé donar-hi més rellevància. I resulta que el Andrés Fuentes ha dit que el pes del deute públic de Catalunya en comparació amb la seva responsabilitat de despesa és 'relativament escàs', cosa que han aprofitat de seguida els socialistes catalans per defensar que ells no van deixar unes finances tan desastroses com pretén CiU, i per tant tampoc són justificades les retallades tan descomunals. Però els socialistes callen que el mateix economista elogia la política de contenció de la despesa del Govern d’Artur Mas. Exactament el contrari del que fan els convergents, que només remarquen aquest darrer aspecte de les declaracions d’Andrés Fuentes, tot obviant la relativització que en fa del deute públic, i més encara la desqualificació del Concert Econòmic que fa l’economista de la OCDE. Hauríem de començar per no deixar-nos embadocar per les declaracions individuals d’una persona, tan respectables com les de qualsevol altra, però en cap cas definitòries de res i, per tant, tan discutibles també com les de qualsevol altra.
Una altra cosa és que el PSC, a més, entri en clara contradicció amb ell mateix quan carrega contra les retallades del Govern català que ells mateixos, com a integrants del PSOE, consideren insuficients. I si l’economista de la OCDE és contrari al Concert econòmic, vol dir que també ho és en el cas del País basc, que tant els socialistes com els populars defensen aferrissadament. Però bé, ja estem avesats que tothom llegeix a mitges i n’agafa el que li convé, de manera que les conclusions que se’n treuen són sempre irrellevants i devaluades.
dimarts, 5 de juliol del 2011
Indemnitzacions? A sant de què?
La Llei que permet a Catalunya abolir la pràctica de les curses de braus, si no hi ha res de nou, entrarà en vigor a principis del 2012. Els nacionalistes espanyols, especialment els del PP, ferits en el seu orgull, intentaran fer trampa a la democràcia i a la voluntat del poble de Catalunya mirant que sigui des de fora, des de Madrid, que es decideixi què es pot fer i no fer a Catalunya. Fins aquí res de nou, i és el que es podia esperar dels hereus del franquisme.
És d’esperar, però, que CiU no s’arronsi i que, realment, el 2012 ja no hi hagi més curses de braus a Catalunya. I això tindrà, lògicament, les seves conseqüències: hi ha unes empreses i unes persones que en viuen, i que han tingut el seu temps per a reconduir la seva activitat professional. Incomprensiblement, algú ha pretès que la Llei hagi de preveure una indemnització, bàsicament per a l’empresari de les places taurines. La falsedat d’aquesta argumentació es posa en evidència quan les indemnitzacions només es preveuen per a aquest empresari i no pas per a moltes altres persones que directa o indirectament també estan vinculades econòmicament amb les curses de braus. Es tracta més aviat d’un peatge polític per a escenificar que s’està provocant el tancament d’una iniciativa empresarial, de la qual se suposa que només se n’ha de beneficiar l’empresari.
Que hi haurà persones que es veuran afectades per aquesta mesura, això és evident. El que no ho és tant és que l’administració hagi d’indemnitzar-les. L’Administració contínuament està legislant i reglamentant activitats socials i econòmiques, amb efectes directes, en positiu o en negatiu, per a determinades persones o empreses, sense que es plantegi la qüestió d’indemnitzar-les. És el que passa quan s’estableix la prohibició de determinats productes o l’obligació d’utilitzar-ne d’altres, quan es desvia una carretera que passava just per davant d’una gasolinera o d’un restaurant, quan s’aboleixen les duanes o s’adopta la moneda única, quan es prohibeix la caça o la pesca d’una determinada espècie, etc. Si finalment es paga algun tipus d’indemnització a l’empresari taurí, només podrà ser atribuït a una compensació o xantatge polític. I a la feblesa dels nostres governants.
És d’esperar, però, que CiU no s’arronsi i que, realment, el 2012 ja no hi hagi més curses de braus a Catalunya. I això tindrà, lògicament, les seves conseqüències: hi ha unes empreses i unes persones que en viuen, i que han tingut el seu temps per a reconduir la seva activitat professional. Incomprensiblement, algú ha pretès que la Llei hagi de preveure una indemnització, bàsicament per a l’empresari de les places taurines. La falsedat d’aquesta argumentació es posa en evidència quan les indemnitzacions només es preveuen per a aquest empresari i no pas per a moltes altres persones que directa o indirectament també estan vinculades econòmicament amb les curses de braus. Es tracta més aviat d’un peatge polític per a escenificar que s’està provocant el tancament d’una iniciativa empresarial, de la qual se suposa que només se n’ha de beneficiar l’empresari.
Que hi haurà persones que es veuran afectades per aquesta mesura, això és evident. El que no ho és tant és que l’administració hagi d’indemnitzar-les. L’Administració contínuament està legislant i reglamentant activitats socials i econòmiques, amb efectes directes, en positiu o en negatiu, per a determinades persones o empreses, sense que es plantegi la qüestió d’indemnitzar-les. És el que passa quan s’estableix la prohibició de determinats productes o l’obligació d’utilitzar-ne d’altres, quan es desvia una carretera que passava just per davant d’una gasolinera o d’un restaurant, quan s’aboleixen les duanes o s’adopta la moneda única, quan es prohibeix la caça o la pesca d’una determinada espècie, etc. Si finalment es paga algun tipus d’indemnització a l’empresari taurí, només podrà ser atribuït a una compensació o xantatge polític. I a la feblesa dels nostres governants.
dilluns, 4 de juliol del 2011
Nacionalistes espanyols de la prehistòria
De cop i volta ha tornat la “crosta” als mitjans públics de comunicació, TV3 i Catalunya Ràdio. L’inefable Joan Ferran s’exclamava temps enrere que en aquests mitjans de comunicació eren excessius els periodistes o tertulians que podien respondre a un perfil nacionalista. I ara, havent estat descavalcats del poder, i encara que no hi hagi hagut, de moment, cap canvi significatiu, els torna a desqualificar dient que “formen part de la prehistòria”. I, naturalment, a aquest discurs s’hi han afegit de seguida els seus companys nacionalistes espanyols del PP.
I val a dir que té una part de raó en el fet que, en general, els tertulians i els personatges entrevistats als mitjans de comunicació públics no es corresponen, en el seu conjunt, a la diversitat ideològica del país. Per exemple, s’acostuma a donar una representativitat exageradament sobredimensionada i fora de lloc a formacions xenòfobes, sense representació parlamentària; i passa quelcom de semblant amb formacions nacionalistes espanyoles, com C’s, que tenen una representació mínima al Parlament. Si les enquestes ens donen que hi ha un 40% de ciutadans que votarien per la independència, enfront de menys d’un 30% que hi votarien en contra, és evident que aquest no és el percentatge que es correspon als tertulians de TV3 o de Catalunya Ràdio. Socialistes i populars, fent pinya, ja s’exclamaven que en les enquestes del CEO es formulés una pregunta tan òbvia com la de la independència; segons ells aquest tema que tindria el suport del 40% de la població hauria de ser silenciat. L’independentisme, diuen, divideix la societat catalana; i l’unionisme, no?
De tota manera, la falsedat i mesquinesa d’individus com el Joan Ferran queden en evidència quan només troben pegues en la representativitat dels mitjans catalans i no en troben en altres mitjans espanyols, on com a mínim un 25% haurien de correspondre a persones de llengua i cultura diferent de la castellana; però el fet que es negui absolutament aquesta realitat, per ell ja entra dins de la normalitat. És la vella mentalitat franquista, que per a Joan Ferran no forma part de la prehistòria sinó de la més viva actualitat, que fer política partidista és anar contra els principis del “Movimiento”, de la unitat sacrosanta del seu imperi, no pas defensar-los.
I val a dir que té una part de raó en el fet que, en general, els tertulians i els personatges entrevistats als mitjans de comunicació públics no es corresponen, en el seu conjunt, a la diversitat ideològica del país. Per exemple, s’acostuma a donar una representativitat exageradament sobredimensionada i fora de lloc a formacions xenòfobes, sense representació parlamentària; i passa quelcom de semblant amb formacions nacionalistes espanyoles, com C’s, que tenen una representació mínima al Parlament. Si les enquestes ens donen que hi ha un 40% de ciutadans que votarien per la independència, enfront de menys d’un 30% que hi votarien en contra, és evident que aquest no és el percentatge que es correspon als tertulians de TV3 o de Catalunya Ràdio. Socialistes i populars, fent pinya, ja s’exclamaven que en les enquestes del CEO es formulés una pregunta tan òbvia com la de la independència; segons ells aquest tema que tindria el suport del 40% de la població hauria de ser silenciat. L’independentisme, diuen, divideix la societat catalana; i l’unionisme, no?
De tota manera, la falsedat i mesquinesa d’individus com el Joan Ferran queden en evidència quan només troben pegues en la representativitat dels mitjans catalans i no en troben en altres mitjans espanyols, on com a mínim un 25% haurien de correspondre a persones de llengua i cultura diferent de la castellana; però el fet que es negui absolutament aquesta realitat, per ell ja entra dins de la normalitat. És la vella mentalitat franquista, que per a Joan Ferran no forma part de la prehistòria sinó de la més viva actualitat, que fer política partidista és anar contra els principis del “Movimiento”, de la unitat sacrosanta del seu imperi, no pas defensar-los.
diumenge, 3 de juliol del 2011
Lideratge per a frenar o per a empènyer
És relativament freqüent llegir o escoltar l’argument dels resultats electorals per a definir la voluntat de la ciutadania, com a prova irrefutable de què la direcció majoritària és la correcte. Segons aquest plantejament, si ara mateix hi ha una majoria aclaparadora de CiU a les institucions catalanes és perquè aquest és el recte camí a seguir i demostra la bondat de les propostes convergents enfront de les altres i sobretot enfront d’aquelles propostes que han rebut un càstig per part de l’electorat. Fàcilment es confon el que pot representar el suport electoral a una tendència política, que pot venir donat per raons diverses, amb el suport incondicional als seus líders i a les seves actuacions.
I, pitjor encara, es confon el resultat de circumstàncies diverses que es plasma en unes eleccions amb la raó per a continuar amb determinades polítiques. Un bon resultat electoral no dóna més raó; en tot cas, constata que s’ha sabut introduir un missatge i guanyar-se la confiança de la gent. I, està clar, en política ja es tracta d’això, de guanyar-se una credibilitat, sigui per bé o per mal.
Si fos així, hauríem d’admetre no solament que els valencians abominen de la seva llengua sinó que això justifica la política lingüicida del PP. I el mateix podríem dir de la gent de les Illes, de la Franja o de la Catalunya del Nord. I no s’hi val a dir que la política temorosa de CiU és la correcta perquè és la que ha obtingut el suport majoritari, però que això llavors no sigui aplicable en els altres casos. La victòria del PP a Badalona o el creixement de Plataforma x Catalunya no dóna més raó a la xenofòbia i al racisme; constata, això sí, que hi ha sectors de la població que s’han deixat captar per un missatge populista com aquest.
No tinc pas tan clar que ens n’acabem sortint com a país. Sembla evident que estem perdent la batalla, o la tenim ja pràcticament perduda, tant a la Catalunya del Nord com al País Valencià, i podem anar pel mateix camí a les Illes. El discurs de desafecció envers la llengua i la pròpia identitat i, en conseqüència, l’assimilació d’una nova consciència nacional està arrelant en la majoria de la població perquè hi ha una classe política amb més recursos i més hàbil que ha sabut conduir-la cap als seus interessos. A Catalunya, en canvi, tenim una estranya sensació d’estar avançant per una banda pel que fa a consciència nacional i a la voluntat sobiranista, però de l’altra també d’estar creixent un sector que assumeix com a pròpia l’espanyolitat.
De la mateixa manera que al País Valencià o a les Illes hi ha una classe política obsessionada i dedicada de ple, amb cos i ànima, a aniquilar les restes de catalanitat per abraçar l’espanyolisme més abrandat, a Catalunya la força dominant manté una posició ambigua. És cert que no es rendeix fàcilment als embats de l’espanyolisme, però també ho és que més aviat actua de fre a les aspiracions nacionals d’anar més enllà i de cercar una solució definitiva a la situació de submissió que patim. El lideratge convergent es basa en mantenir la flama de la reivindicació, però aplicant uns terminis que s’allarguen indefinidament. I el temps no ens va a favor.
Que CiU hagi guanyat les darreres eleccions, respon a la credibilitat que s’ha guanyat després del desastre del tripartit, tenint en compte que cap altra opció nacionalista no ha estat capaç de guanyar-se la confiança de l’electorat. Però això no vol dir que la seva sigui la política correcta: correm el risc, amb governs tripartits o convergents, d’anar-nos diluint per manca d’un lideratge disposat a empènyer la població cap a la fita de l’alliberament, amb un entusiasme com a mínim semblant el que posen els nostres enemics per a aniquilar-nos.
I, pitjor encara, es confon el resultat de circumstàncies diverses que es plasma en unes eleccions amb la raó per a continuar amb determinades polítiques. Un bon resultat electoral no dóna més raó; en tot cas, constata que s’ha sabut introduir un missatge i guanyar-se la confiança de la gent. I, està clar, en política ja es tracta d’això, de guanyar-se una credibilitat, sigui per bé o per mal.
Si fos així, hauríem d’admetre no solament que els valencians abominen de la seva llengua sinó que això justifica la política lingüicida del PP. I el mateix podríem dir de la gent de les Illes, de la Franja o de la Catalunya del Nord. I no s’hi val a dir que la política temorosa de CiU és la correcta perquè és la que ha obtingut el suport majoritari, però que això llavors no sigui aplicable en els altres casos. La victòria del PP a Badalona o el creixement de Plataforma x Catalunya no dóna més raó a la xenofòbia i al racisme; constata, això sí, que hi ha sectors de la població que s’han deixat captar per un missatge populista com aquest.
No tinc pas tan clar que ens n’acabem sortint com a país. Sembla evident que estem perdent la batalla, o la tenim ja pràcticament perduda, tant a la Catalunya del Nord com al País Valencià, i podem anar pel mateix camí a les Illes. El discurs de desafecció envers la llengua i la pròpia identitat i, en conseqüència, l’assimilació d’una nova consciència nacional està arrelant en la majoria de la població perquè hi ha una classe política amb més recursos i més hàbil que ha sabut conduir-la cap als seus interessos. A Catalunya, en canvi, tenim una estranya sensació d’estar avançant per una banda pel que fa a consciència nacional i a la voluntat sobiranista, però de l’altra també d’estar creixent un sector que assumeix com a pròpia l’espanyolitat.
De la mateixa manera que al País Valencià o a les Illes hi ha una classe política obsessionada i dedicada de ple, amb cos i ànima, a aniquilar les restes de catalanitat per abraçar l’espanyolisme més abrandat, a Catalunya la força dominant manté una posició ambigua. És cert que no es rendeix fàcilment als embats de l’espanyolisme, però també ho és que més aviat actua de fre a les aspiracions nacionals d’anar més enllà i de cercar una solució definitiva a la situació de submissió que patim. El lideratge convergent es basa en mantenir la flama de la reivindicació, però aplicant uns terminis que s’allarguen indefinidament. I el temps no ens va a favor.
Que CiU hagi guanyat les darreres eleccions, respon a la credibilitat que s’ha guanyat després del desastre del tripartit, tenint en compte que cap altra opció nacionalista no ha estat capaç de guanyar-se la confiança de l’electorat. Però això no vol dir que la seva sigui la política correcta: correm el risc, amb governs tripartits o convergents, d’anar-nos diluint per manca d’un lideratge disposat a empènyer la població cap a la fita de l’alliberament, amb un entusiasme com a mínim semblant el que posen els nostres enemics per a aniquilar-nos.
dissabte, 2 de juliol del 2011
Noves enquestes, noves confirmacions. Però res.
És normal que hi hagi opinions diverses, diferents punts de vista, sobre una mateixa realitat quan es tracta de valoracions subjectives. No ho hauria de ser tant quan s’ha pogut constatar el desencert de determinades posicions, i comença a ser del tot incomprensible quan les proves i demostracions són reiterades i totes en la mateixa direcció. L’endemà mateix de les eleccions del novembre els màxims responsables tant del PSC com d’Esquerra haurien d’haver presentat la seva dimissió. Però, no. Es van entestar en continuar al capdavant, a vegades al·legant motius tan ridículs com el de no crear un buit de poder o el de fer una transició tranquil·la.
La nova rebolcada de les municipals sembla que hauria d’haver estat més que suficient com per a demostrar-los el seu error. Però, tampoc. Continuaven encaparrats amb la ximpleria de no abandonar la nau en moments difícils, sense voler-se adonar que era el seu encaparrament el que allargava i aprofundia els moments difícils. I és que tothom sap que les interinitats no són mai bones: el partit ha de carregar amb el ròssec de la mala imatge dels lideratges que ja es consideren superats, alhora que aquests ja no tenen ni la força ni la credibilitat per a guiar la nau. Es va seguir un rumb erràtic durant una colla d’anys que ens han portat fins aquí, fins aquest cul de sac; i ara, amb la seva presència s’impedeix prendre cap rumb, i romanem més temps del compte a la deriva. Quan arribi el nou capità, suposant que li permetin redreçar el rumb, ho tindrà molt més difícil de recuperar el nord. I si a sobre s’organitza el sarau de tal manera que, prèviament, hi ha una nova lluita per agafar el timó, aleshores encara pitjor.
Les noves enquestes tornen a indicar que continuem en el pendent vertiginós, i els militants, simpatitzants, votants o possibles votants continuen veient, astorats, com encara són els mateixos els qui menen la nau, impertèrrits, com si no s’haguessin assabentat de res, com si les tempestes que hem patit pel seu mal cap no ens haguessin fet malbé el pal major, esquinçat bona part de les veles i deixat a la deriva. Gosaria demanar a Carles Bonet que es retiri de la cursa per la presidència d’ERC; potser com a únic candidat l’Oriol Junqueras podria començar a donar una nova cara al partit. Si el deixen, és clar.
La nova rebolcada de les municipals sembla que hauria d’haver estat més que suficient com per a demostrar-los el seu error. Però, tampoc. Continuaven encaparrats amb la ximpleria de no abandonar la nau en moments difícils, sense voler-se adonar que era el seu encaparrament el que allargava i aprofundia els moments difícils. I és que tothom sap que les interinitats no són mai bones: el partit ha de carregar amb el ròssec de la mala imatge dels lideratges que ja es consideren superats, alhora que aquests ja no tenen ni la força ni la credibilitat per a guiar la nau. Es va seguir un rumb erràtic durant una colla d’anys que ens han portat fins aquí, fins aquest cul de sac; i ara, amb la seva presència s’impedeix prendre cap rumb, i romanem més temps del compte a la deriva. Quan arribi el nou capità, suposant que li permetin redreçar el rumb, ho tindrà molt més difícil de recuperar el nord. I si a sobre s’organitza el sarau de tal manera que, prèviament, hi ha una nova lluita per agafar el timó, aleshores encara pitjor.
Les noves enquestes tornen a indicar que continuem en el pendent vertiginós, i els militants, simpatitzants, votants o possibles votants continuen veient, astorats, com encara són els mateixos els qui menen la nau, impertèrrits, com si no s’haguessin assabentat de res, com si les tempestes que hem patit pel seu mal cap no ens haguessin fet malbé el pal major, esquinçat bona part de les veles i deixat a la deriva. Gosaria demanar a Carles Bonet que es retiri de la cursa per la presidència d’ERC; potser com a únic candidat l’Oriol Junqueras podria començar a donar una nova cara al partit. Si el deixen, és clar.
divendres, 1 de juliol del 2011
La disbauxa espanyola és més que una disbauxa
A partir d’avui es farà efectiu el tancament de la línia de TGV entre Toledo i Conca, inaugurada només fa uns mesos. El fracàs és estrepitós: un promig de nou passatgers diaris. I la situació no és gaire millor en altres trajectes, com el que uneix Conca amb València. I, encara, perquè Renfe no publicita la rendibilitat de molts altres línies d’alta velocitat, que no deuen ser gaire millors. Caldria saber si abans de projectar-se aquestes línies se n’havia fet un mínim estudi de mercat; si no s’havia fet caldria demandar els responsables de semblant imprudència, i si s’havia fet caldria saber qui és l’inútil que el signava.
És evident que hi ha unes negligències tècniques escandaloses, de suposats especialistes que van avalar tècnicament el projecte sense tenir-ne la més remota idea o sabent que era un perfecte disbarat. Però hi ha, sobretot, innegables responsabilitats polítiques. La disbauxa econòmica i el malbaratament de recursos públics és de jutjat de guàrdia; no és possible que una administració hagi fet d’una manera tan irresponsable inversions multimilionàries amb els diners dels ciutadans, i que ningú es plantegi portar-los davant dels tribunals. Com és absolutament indignant que aquesta mateixa administració després pretengui exigir sacrificis a la ciutadania, imposar-los retallades socials i posar normes sobre les excessives despeses d’altres administracions. Està clar que l’objectiu de crear una xarxa de línies de tren d’alta velocitat arreu del territori espanyol i al marge de qualsevol criteri racional era fonamentalment polític, més que el d’oferir cap servei real a la població. Es plantejava com una forma de promoció personal i de partit.
Però més enllà de la corrupció política que representa aquest malbaratament de fons públics amb finalitats estrictament propagandístiques, hi ha una concepció de l’acció política encara més perversa. No cal ser cap especialista, ni tenir els estudis primaris acabats, per saber quines línies d’alta velocitat podien ser prioritàries a l’Estat Espanyol. A qualsevol nen de primària de Madrid se li acudiria que el més lògic hauria estat començar per una línia que enllacés les dues principals ciutats de l’Estat, Madrid i Barcelona, o les dues capitals de la Península, Madrid i Lisboa, o la capital espanyola amb París i la resta d’Europa. Però la perversitat dels governants espanyols no té límits, i sabent que per a connectar Madrid amb Europa forçosament havien de passar per Catalunya o pel País Basc, van optar per dilapidar els recursos públics en projectes conscientment abocats al fracàs. Els projectes eren ruïnosos, els qui els emprenien eren simplement roïns.
És evident que hi ha unes negligències tècniques escandaloses, de suposats especialistes que van avalar tècnicament el projecte sense tenir-ne la més remota idea o sabent que era un perfecte disbarat. Però hi ha, sobretot, innegables responsabilitats polítiques. La disbauxa econòmica i el malbaratament de recursos públics és de jutjat de guàrdia; no és possible que una administració hagi fet d’una manera tan irresponsable inversions multimilionàries amb els diners dels ciutadans, i que ningú es plantegi portar-los davant dels tribunals. Com és absolutament indignant que aquesta mateixa administració després pretengui exigir sacrificis a la ciutadania, imposar-los retallades socials i posar normes sobre les excessives despeses d’altres administracions. Està clar que l’objectiu de crear una xarxa de línies de tren d’alta velocitat arreu del territori espanyol i al marge de qualsevol criteri racional era fonamentalment polític, més que el d’oferir cap servei real a la població. Es plantejava com una forma de promoció personal i de partit.
Però més enllà de la corrupció política que representa aquest malbaratament de fons públics amb finalitats estrictament propagandístiques, hi ha una concepció de l’acció política encara més perversa. No cal ser cap especialista, ni tenir els estudis primaris acabats, per saber quines línies d’alta velocitat podien ser prioritàries a l’Estat Espanyol. A qualsevol nen de primària de Madrid se li acudiria que el més lògic hauria estat començar per una línia que enllacés les dues principals ciutats de l’Estat, Madrid i Barcelona, o les dues capitals de la Península, Madrid i Lisboa, o la capital espanyola amb París i la resta d’Europa. Però la perversitat dels governants espanyols no té límits, i sabent que per a connectar Madrid amb Europa forçosament havien de passar per Catalunya o pel País Basc, van optar per dilapidar els recursos públics en projectes conscientment abocats al fracàs. Els projectes eren ruïnosos, els qui els emprenien eren simplement roïns.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)