El President de la Generalitat Artur Mas afirmava l’altre dia que fins ara havíem seguit una camí que “només ens portava a una paret molt alta i gruixuda i infranquejable” contra la qual ens hauríem estavellat. I, segons ell, ara calia emprendre un nou camí que en deia de “transició nacional” que, sense saber massa en què consistia, sí que assegurava que “serà sensiblement diferent al reconegut". I el més xocant de tot és la seva afirmació de què “No sé on portarà la transició nacional catalana”.
És a dir que té una consciència clara de què s’ha esgotat una etapa, altrament seria la nostra perdició, i que n’encetem una de nova en la qual el Pacte Fiscal n’ha de ser una primera estació, però reconeixent que no sap cap on ens porta aquesta “Transició nacional”. Ja és gruixut que el màxim dirigent d’un país, i per tant el que se suposa que en porta el lideratge, digui que no sap cap a on ens està conduint. Una cosa era que Convergència i Unió jugués sempre amb aquella ambigüitat calculada, de no dir mai l’objectiu final però procurant sempre fer una passa més, i l’altra és que ens digui que ara farem un salt transcendental, que trenca amb tot el que s’ha fet fins ara, però que no sabem cap a on va a parar. Aleshores, se m’acut que hi ha bàsicament tres possibilitats: una primera, que sigui realment tan inconscient com per a no saber cap on anem; una segona, que ja sàpiga que no anem enlloc, que renunciï a fer cap pas definitiu ni a curt ni a mitjà termini i que, per tant, ja sigui conscient de la nostra irremeiable dilució com a poble condemnat al provincianisme d’un Estat mediocre que ens maltracta; i una tercera, que tingui una estratègia ben definida que passaria, com pregona tothora, per aquesta primera estació del Pacte Fiscal, convençut que serà picar ferro fred, i que ens abocarà definitivament a l’exercici del dret a decidir amb la creació d’un Estat propi.
Naturalment, els independentistes voldríem creure que la bona és la tercera. Voldríem creure que no tenim un President que no sap on va, ni un President que es dóna per vençut, sinó un President amb un full de ruta marcat que té les seves estacions establertes, que poden impacientar algú, però que al capdavall ens ha de portar a bon port. Això és el que sovint ens diuen amics convergents, molts d’ells independentistes, que creuen estar embarcats en un vaixell que té un rumb ben definit, encara que sigui fent alguna marrada. Com deia aquell desconfiat personatge evangèlic: “envieu-nos com a mínim un senyal perquè us puguem creure”.
És a dir que té una consciència clara de què s’ha esgotat una etapa, altrament seria la nostra perdició, i que n’encetem una de nova en la qual el Pacte Fiscal n’ha de ser una primera estació, però reconeixent que no sap cap on ens porta aquesta “Transició nacional”. Ja és gruixut que el màxim dirigent d’un país, i per tant el que se suposa que en porta el lideratge, digui que no sap cap a on ens està conduint. Una cosa era que Convergència i Unió jugués sempre amb aquella ambigüitat calculada, de no dir mai l’objectiu final però procurant sempre fer una passa més, i l’altra és que ens digui que ara farem un salt transcendental, que trenca amb tot el que s’ha fet fins ara, però que no sabem cap a on va a parar. Aleshores, se m’acut que hi ha bàsicament tres possibilitats: una primera, que sigui realment tan inconscient com per a no saber cap on anem; una segona, que ja sàpiga que no anem enlloc, que renunciï a fer cap pas definitiu ni a curt ni a mitjà termini i que, per tant, ja sigui conscient de la nostra irremeiable dilució com a poble condemnat al provincianisme d’un Estat mediocre que ens maltracta; i una tercera, que tingui una estratègia ben definida que passaria, com pregona tothora, per aquesta primera estació del Pacte Fiscal, convençut que serà picar ferro fred, i que ens abocarà definitivament a l’exercici del dret a decidir amb la creació d’un Estat propi.
Naturalment, els independentistes voldríem creure que la bona és la tercera. Voldríem creure que no tenim un President que no sap on va, ni un President que es dóna per vençut, sinó un President amb un full de ruta marcat que té les seves estacions establertes, que poden impacientar algú, però que al capdavall ens ha de portar a bon port. Això és el que sovint ens diuen amics convergents, molts d’ells independentistes, que creuen estar embarcats en un vaixell que té un rumb ben definit, encara que sigui fent alguna marrada. Com deia aquell desconfiat personatge evangèlic: “envieu-nos com a mínim un senyal perquè us puguem creure”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada