Aquests dies, dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa s’han retret mútuament responsabilitats polítiques en la gestió del conflicte estudiantil. Per Esquerra l’actuació de la policia catalana ha estat inacceptable i cal exigir-ne responsabilitats polítiques, mentre que per Iniciativa també el conseller Huguet hauria d’assumir les seves responsabilitats en la mesura que el conflicte es deriva de l’aplicació del Procés de Bolonya, de competència del Conseller republicà. Els mutus retrets podrien atribuir-se al nerviosisme generat per una crisi que posa en perill no tant l’estabilitat del Govern com la credibilitat de determinades persones. Però, amb una mica més de perspectiva, més enllà de l’anècdota, es posa en evidència que més que un Govern tripartit, integrat per tres partits, tenim un Govern partit en tres.
I posats en el pla purament anecdòtic, en recordo una que vaig viure durant la darrera campanya electoral, el 2006. Es presentava al Museu d’Història el programa de cultura del partit essent-ne els ponents la diputada Marina Llansana i Josep Bargalló. En el torn de precs i preguntes vaig demanar que no es repetís la trista experiència de fer un pacte de Govern consistent en repartir-se el poder entre els socis en lloc de pactar un veritable programa de Govern; i ho argumentava des de l’experiència personal en el món de l’associacionisme que els tres partits de Govern s’havien repartit en la seva tutela. La resposta de l’ex Conseller Primer de la Generalitat, Josep Bargalló, va ser més aviat aïrada dient que de cap de les maneres ells mai havien parcel·lat les àrees de Govern sinó que s’havia fet un veritable pacte programàtic que assumien conjunta i solidàriament les tres forces polítiques. Després, el mateix ponent em va demanar disculpes pel to de la seva intervenció, excusant-se en el fet que, en el moment d’intervenir ell, havien fet acte de presència els mitjans de comunicació i bé havia de donar una sensació de fermesa en el discurs teòric de campanya.
Després ja hem vist que tot ha continuat igual, i que el pacte programàtic es quedava en l’àmbit merament teòric i com a recurs de campanya. Cada partit vetlla per la seva àrea de poder, i quan van maldades, com ara amb el conflicte estudiantil, tothom intenta carregar en el veí les responsabilitats que haurien de ser col·legiades. Un cop passada la pressió mediàtica sobre l’actuació d’algun Conseller de la Generalitat, sigui Saura, Maragall o Huguet, tornarà la calma, i cadascú a la seva. A mesura que s’evidenciï el final fallit de la negociació pel finançament, l’incompliment per part dels socialistes de totes i cadascuna de les seves promeses, la sentència negativa del Tribunal Constitucional, i en definitiva l'acostament del calendari per a unes noves eleccions, afloraran de nou les tensions i cada partit retraurà a la resta de socis les responsabilitats en la gestió de la seva parcel·la. És el que té fer pactes més amb l’objectiu de repartir-se el poder que d’assumir plantejaments i fites comunes, i de país.
I posats en el pla purament anecdòtic, en recordo una que vaig viure durant la darrera campanya electoral, el 2006. Es presentava al Museu d’Història el programa de cultura del partit essent-ne els ponents la diputada Marina Llansana i Josep Bargalló. En el torn de precs i preguntes vaig demanar que no es repetís la trista experiència de fer un pacte de Govern consistent en repartir-se el poder entre els socis en lloc de pactar un veritable programa de Govern; i ho argumentava des de l’experiència personal en el món de l’associacionisme que els tres partits de Govern s’havien repartit en la seva tutela. La resposta de l’ex Conseller Primer de la Generalitat, Josep Bargalló, va ser més aviat aïrada dient que de cap de les maneres ells mai havien parcel·lat les àrees de Govern sinó que s’havia fet un veritable pacte programàtic que assumien conjunta i solidàriament les tres forces polítiques. Després, el mateix ponent em va demanar disculpes pel to de la seva intervenció, excusant-se en el fet que, en el moment d’intervenir ell, havien fet acte de presència els mitjans de comunicació i bé havia de donar una sensació de fermesa en el discurs teòric de campanya.
Després ja hem vist que tot ha continuat igual, i que el pacte programàtic es quedava en l’àmbit merament teòric i com a recurs de campanya. Cada partit vetlla per la seva àrea de poder, i quan van maldades, com ara amb el conflicte estudiantil, tothom intenta carregar en el veí les responsabilitats que haurien de ser col·legiades. Un cop passada la pressió mediàtica sobre l’actuació d’algun Conseller de la Generalitat, sigui Saura, Maragall o Huguet, tornarà la calma, i cadascú a la seva. A mesura que s’evidenciï el final fallit de la negociació pel finançament, l’incompliment per part dels socialistes de totes i cadascuna de les seves promeses, la sentència negativa del Tribunal Constitucional, i en definitiva l'acostament del calendari per a unes noves eleccions, afloraran de nou les tensions i cada partit retraurà a la resta de socis les responsabilitats en la gestió de la seva parcel·la. És el que té fer pactes més amb l’objectiu de repartir-se el poder que d’assumir plantejaments i fites comunes, i de país.